Disfressa de gos

M’agraden els gossos. Des de la pubertat fins a la primera joventut vaig tenir-ne un. Era un teckel molt simpàtic.

Si visqués al camp, ara també en tindria. Un gos fa companyia i exigeix una disciplina horària que ajuda a distribuir el temps lliure del dia (dels aturats, dels rendistes, dels jubilats...). Com que no tinc gos, no vaig mai ni al veterinari, surto poc a passejar, no netejo tifes, i no m’aturo davant dels prestatges de menjar de gos dels súpers. És evident que no tenir gos deu ser fatal per a la salut.

    Però al meu barri hi han posat una botiga de coses per a gossos, des de pinso passant per joguines per a gos... I hi he badat una estona. El que em provoca una nosa indefinible és la robeta per a gossos. A la botiga que us dic, els vestidets, de diferents talles, estan penjats en una barra (cada model en el seu penja-robes). Sembla roba de nadó o de nino; però és de gos. Fins i tot hi ha sabatetes...! He arribat a veure un model d’impermeable groc –el clàssic de pescador de bacallà– amb barret i unes botes de xarol a joc.

M’agraden els gossos. A pèl i sense abriguet i sense pentinats de perruqueria canina. Si tenen fred que jeguin a la vora de la llar del foc, i si tenen calor i estan assedegats, que es refresquin bevent aigua, com sempre ha demanat la seva naturalesa més essencial. Si els disfressem acabaran per necessitar un psicòleg (i això ja està inventat), sospito que tant o més que els seus amos.

Què hi busco? El que trobo...

Sempre he viscut més o menys a prop del Encants Vells de Barcelona. Hi sóc una visitant assídua. M’agrada arribar-m’hi les tardes grises d’hivern, quan ja estan a punt de plegar i desen caixes. Què hi busco? El que trobo... tan aviat em capbusso en una muntanya de roba i descobreixo una camisa de dormir que m’escau, com fullejo revistes antigues o llibrets de la col·lecció "pulga" (i hi trobo algun tresor), com em calço unes sabatilles de quadres.

  Als Encants, hi sento la presència del meu pare, que també remena amb mi els vinils i els cedés de les parades de música. I no sento la seva proximitat tan intensa enlloc més. Els Encants Vells han mantingut l’esperit de la generació del meu pare: d’homes senzills que han viscut abans de la guerra la vida de barri, la compra al mercat ambulant, el regateig... Amb el pas del temps i de la vida, els Encants s’han hagut de reconvertir; ara s’hi entrecreuen xadors negres, saris llampants i moda country... i el color de la pell de venedors i compradors té matisos ben diversos.

   Els Encants canviaran de lloc; ben a propet, encara sort. Però m’afiguro que el mercat es transformarà: les parades passaran a tenir un número i fins i tot calefacció. Els venedors estaran més còmodes, però potser el mercat perdrà la seva essència i deixarà de ser aquell lloc on no s’hi va a buscar sinó a trobar. Només espero que segueixi sent l’indret on, sortint d’una parada, hi pugui retrobar el caminar pausat del meu pare que s’acosta cap a mi i em somriu amb bonhomia.

Quan el natural és freak...

El cànon actual de la bellesa d’una dona estableix que ha de ser prima i ha d’anar depilada. El pèl corporal ha de ser eliminat forçosament. No ha de quedar-ne ni rastre a les cames, a les aixelles i a les vores del pubis; ens pelem fins a semblar-nos a cries de rata. Però, què passa amb el pèl facial? Què passa quan una dona és barbuda? Ser una dona i tenir barba pressuposa una alteració hormonal no gens acceptada. Per descomptat que, actualment, per a les dones que la pateixen, hi ha molts mitjans per eradicar el pèl completament i, així, queda diluïda del tot la raresa.

Però en el segle xix les coses eren diferents. Moltes dones barbudes d’aquest segle van treballar en fires i circs. No pensem pas que aquestes dones tenien una vida marginada o confinada a exhibir-se a l’interior de la carpa. La majoria van començar per afaitar-se i fer vida de dones corrents: casar-se, tenir fills... fins que, per temptar la sort, decidien apostar per deixar-se créixer la barba i  fer negoci amb la seva diferència.

Ser diferent, ser monstruós, ser freak, trapassar la tènue frontera de la normalitat, provoca fascinació o rebuig i pot comportar marginació, però, en alguns casos també diners. Persones que han patit malformacions, nanisme, etc... han sabut treure’n rendiment i, alhora, han reivindicat i dignificat la seva raresa.

Un exemple de dona barbuda cèlebre va ser la senyora Olga Roderick, que va nèixer el 1874. En el seu cas va viure pràcticament tota la vida al circ. Tenir unes fermes conviccions socialistes no la va privar de fer negoci amb la seva barba (al capdavall, Marx i Engels també lluïen unes evidents barbes). Es va casar quatre vegades i va participar en el film La parada dels monstres de Tod Browning, sobre el qual va es va mostrar molt crítica pel tractament que el guionista va fer de la diferència, en què titllava els rars de cruels.

Olga Roderick apareix en algunes fotografies vestida de dona, amb mirinyac inclòs i collaret de perles, però també en d’altres hi surt vestida d’home i, per a això, calia demanar permís a les autoritats. L’Olga Roderick va ser una provocadora en el seu temps i deixar-se la barba no deixa de ser un comportament de reivindicació feminista i social. Moltes dones barbudes d’ara han pres una actitud en favor de mostrar-se naturalment i fan incursions en el terreny artístic.

El mostatxo de disseny dalinià seria una fotesa en comparació amb la provocació d’un bigoti natural i espès ostentat per qualsevol dona. Quan el natural és freak...

L'home del mall

No eren més de les set del matí que el tren va xerricar a les vies de l’estació de França.

El viatge havia estat llarg; del sud al nord el camí s’havia empassat molts quilòmetres. Una boira baixa espesseïa els raigs del sol. En Quim, amb la son enganxada a les orelles, va collir el mocador de fer farcells i s’encaminà cap al mar. Al cap de poc l’aire salobre li percudí el rostre.

Deixant enrere les casetes de bany buides i la platja solitària, avançà vora l’aigua. Es descalçà per prémer la sorra nova i respirà llargament per empassar-se la brisa a glopades.

Per fi s’havia decidit. Al sud, la feina als latifundis no sortia a compte; un munt d’hores per treballar i un jornal de fam. Aquí hi hauria feina, li havien dit que es construiria a preu fet per muntar-hi una exposició gegant.

Passà a prop del Torín, sense saber que era una plaça de toros.

Uns nens esparracats jugaven a fet i amagar i xisclaven: l’home del mall té cua de palla!

Aviat veié les primeres barraques... fustes i maons amuntegats formant quatre parets i un sostre de planxa, bidons per collir l’aigua... i també algun test amb flors a l’entrada; s’ha de notar la mà de les dones.

La dona grassa del davantal de quadrets l’abraçà i se sentí serrat i reconfortat pels seus pits abundosos. Feia una picada davant de la barraca.

—Torna al vespre, que el Tano i els homes estaran per tu.

En Quim féu que sí i va badar fins a la frontera del barri, on tot canvia de perspectiva. A l’hora que el sol començà a minvar i el mestral baté suaument les veles dels llaüts es menjà el pa i formatge que li quedava a dins del mocador de fer farcells.

Al vespre, abans de sopar, el Tano i les homes van aplegar taulons i teules. Tot i el cansament de la llarga jornada, van fer via i l’última teula del sostre la van posar a les onze tocades.

—L’home del mall té la cua de palla! —va tornar a sentir el Quim abans de ficar-se al llit improvisat amb el matalàs i la vànova que li dugué la dona grassa del davantal de quadrets.

La barraca estava feta. L’home del mall aquell cop va passar de llarg.

Grup de dones i infants a la platja del Somorrostro

    

Si no m’erro, segons la legislació imperant a Barcelona en el moment del boom immigratori de finals dels anys vint, les barraques acabades no es podien enderrocar, ja que un cop fetes es consideraven cases. Per això, la gent que vivia en els barris de barraques s’afanyava solidàriament a ajudar a construir abans de l’alba les barraques als nouvinguts. De bon matí podia passar l’home del mall, encarregat de destruir les barraques, que les esfondrava si les trobava a mig fer, però no les tocava si ja estaven acabades. Són històries tèrboles, inversemblants, però formen part de la memòria propera de la majoria dels nostres avis o besavis. Els meus avis van venir d’Alacant i de Múrcia i van poder passar els primers temps gràcies a l’ajuda de compatriotes seus. Davant de l’hotel Arts fins al Poblenou hi havia el Somorrostro i, que jo sàpiga, malauradament no hi ha cap placa que recordi aquell període de la història de la nostra ciutat.

En la fotografia que encapçala el text, un home enderroca una barraca situada darrere de la caserna de Jaume I a Barcelona, als anys trenta. Pertany a l'Arxiu Nacional de Cataluna. Fons Gabriel Casas i Galobardes.

Tots els edificis tenen ànima

   Tots els edificis tenen ànima, com totes les cases. L’ànima que es genera a partir de la presència dels seus habitants, i del que passa a dins i a prop de l’edifici. L’ànima d’una presó ha de ser fosca, densa, i l’ànima d’un balneari ha de ser plàcida o tediosa, i diria que un punt xacrosa.

   L’edifici del Palau de les Missions de Montjuïc devia de tenir una ànima molt tortuosa, que algú algun dia haurà de disseccionar. Espigolant d’aquí i d’allà he anat configurant el que va arribar a ser aquest edifici, construït l’any 1929 per l’arquitecte Antoni Darder, amb una façana inspirada en l’entrada d'una ermita romànica. Durant l’Exposició Universal va servir per allotjar l’exposició de la Central Misionera Española i la representació del Vaticà, amb la finalitat de mostrar les missions espanyoles repartides per tot el món. El cert és que deu ser molt interessant saber on anaven a evangelitzar els missioners (no sé si hi hauria seglars, com els de les onagés d’ara) que estaven en actiu als anys vint.

   Després de la guerra, el Palau va ser utilitzat com a presó dels vençuts, òbviament, des d’on es repartia els presoners als camps de treball.

   Finalment, va servir com una mena de centre de refugiats per als immigrants. És a dir que no hi ha res de nou: tot està inventat quant a lleis d’estrangeria. Sembla que, davant l’allau d’immigració del començament dels cinquanta, el governador civil de Barcelona va ordenar que totes les persones que arribaven a Barcelona sense feina ni recursos ni lloc per viure-hi fossin detingudes.

   Així, es va organitzar un dispositiu policial de control a l’estació de França i tothom que arribava i no podia justificar la seva residència era traslladat al Palau de Missions.

   El Palau de Missions era com un camp de concentració, on els detinguts eren classificats i retornats al seu punt d’origen. Per aquest centre de retenció, hi van passar, entre els anys 1952 i 1957, unes 15.000 persones, que devien malviure en regleres de lliteres, els matrimonis separats, dormint amb màrfegues segurament plenes de xinxes i amb una alimentació més que precària, en espera que s'omplís un tren per tornar-los cap a casa.

   El Palau de les Missions va ser enderrocat i la seva ànima (o més d’una) deu vagar no sé si en pena però sí amb vergonya pels actuals jardins de Joan Maragall.

Una radiografia et pot canviar la vida

Quan va veure arribar la poli, destrament lliscà el cordill pels passadissos de roba i es carregà a l’esquena el mocador de fer farcells (o la manta) amb la mercaderia de la tarda. Ulleres d’imitació, algunes amb la montura de coloraines. Mentre esperava la recollida de la maduixa, era l’únic que podia fer per guanyar-se l’habitació a casa de madame Nina. Es vantava que en sis mesos no l’havia enxampat cap Mosso.

Des que l’havien obligat a fer-se la radiografia, la vida li havia canviat. En N’dung té setze anys i així ho diu el seu passaport.      Va emprendre el viatge empaitant un somni, com tothom. Moltes hores de viatge: primer amb autocar, després en barca i finalment en camió, passant els països mig d’estranquis. Barcelona li va semblar una ciutat molt sorollosa, però ja l’havien advertit els seus compatriotes. El pare el va deixar fer; no el podia retenir. Des de la mort de la mare, quedar-se a casa li encongia el cor. Quan va arribar a Barcelona només coneixia el Martin, del seu poble. I madame Nina només admet passavolants que paguen. Per això va haver de prendre-li la bossa a aquella senyora... que el va atrapar pel braç i no el va deixar anar fins que van venir els segurates. La senyora era gran i les dones grans s’han de respectar. No podia fer altrament i el Martin l’hi havia explicat bé. Dels segurates a la comissaria i de la comissaria al pis.

L’Albert era molt enrotllat, els donava cigarrets. I la Mònica estava molt bona. En el pis s’hi estava bé. Nou nois de Mali, Gàmbia i Senegal i dos educadors. En N’dung havia començat un curs de fresador al matí i un altre de català a la tarda.

La radiografia li canvià la vida. L’os del canell indica que té divuit anys, però ell només en té setze i així ho diu el seu passaport. Ni els Mossos ni el jutge se’l creuen. L’han expulsat del curs de fresador i no té ganes d’assistir al de català. Es passa el matí intentant col·locar les ulleres del dia. La Mònica li ha parlat de l’associació Ficat, demà hi té una entrevista... 

Delinquir és sovint l’única esperança per als menors subsaharians. Aleshores són seguits des de la Direcció General d’Atenció a la Infància i poden viure en pisos tutelats i entrar en programes d’inserció laboral. Encara que el passaport que duen n’especifiqui l’edat, el jutge sovint ordena fer-los una prova forense que consisteix en una radiografia del canell. Té molt marge d’error (ben bé de dos anys), però és la manera que té l’Administració d’evitar-se el problema. Si a la prova surt que el noi ja té divuit anys, deixa d’estar sota tutela administrativa. Per tant, aquests joves menors estan en una total indefensió en un país que els és hostil i on ningú no els vol. Associacions com la fundació Ficat fan un acompanyament jurídic d’aquests joves i els representen en el recursos que poden interposar en contra d’aquestes proves forenses amb resultats erronis, que els canvien la vida i no precisament cap a millor. 

Hi ha coses que no encaixen amb l’entorn

L’Eulàlia planxà la túnica de color safrà del venerable Syrka Lang. La deixà penjada a l’armariet. A la targeta de la porta encara hi deia Marc Fornells. Després lliscà cap al menjador. En netejà la vintena de taules amb la baieta i després buidà les deixalles orgàniques al contenidor del pati. Fastigós. Aquesta feina era detestable. Però els monjos ho havien decidit així i ho havia de fer si volia arribar a novícia. Una teràpia d’humilitat, pensava.

L’Eulàlia no era creient, bé, no de la religió cristiana, però pujava cada cap de setmana al monestir. Deia que li agradava la pau que s’hi respirava, tot i els diumengers i tafaners habituals, i mirava d’aplicar a la vida quotidiana les classes de meditació que –amb un punt d’escepticisme– seguia en el seu programa de formació. Cada dissabte i diumenge girava set cops al voltant de l’estupa i feia voleiar el que ella anomenava la bona fe. També passejava pels volts de l’estany, que en un altre moment van ser un jardí romàntic. Però el vespre era el moment que més esperava, quan feien la pregària comunitària i el venerable Syrka Lang la beneïa i ella el podia mirar llargament i jeure darrere seu. Feia un any que havia conegut en Marc Fornells i feia un any que acudia al monestir. En els moments de dubte es preguntava si també es deixaria caure pel lloc de culte si ell s’hagués fet evangelista en comptes de budista. Abans, però, segur que també li planxaria la camisa blanca i la hi deixaria penjada a l’armariet.

Sovint hi ha persones o coses que no encaixen amb el seu entorn. Penso, per exemple, en un trèmul arbust de ribera en un bosc de coníferes, o bé un turista calçat amb xancletes en un funeral. No fa gaire vaig visitar la Plana novella, que és un monestir budista del Garraf, i vaig tenir-hi aquesta sensació. Un monestir budista en una casa d’indianos ubicada en una urbanització prop d’Olivella. Massa coses en circulació, massa capes sobreposades.

Així com les comunitats religioses catòliques cada vegada tenen menys predicament en el nostre país –la tan recurrent crisi de vocacions– el monestir budista de la Plana novella presenta una vitalitat envejable. Homes i dones de totes les edats, però primordialment entre trenta i cinquanta anys, són els components de la comunitat. Em pregunto què empeny aquestes persones a opositar per fer-se monjos budistes. Bé, de primer, si el tema interessa, els monjos autoritzen els aspirants voluntaris a fer una sèrie de serveis humils i sacrificats (com ara netejar el menjador o els lavabos, fer d’auxiliar de cuina, etc.) per obtenir vots. Més endavant, passen a l’estadi del noviciat que suposo atorga obligacions però també més drets. El següent graó és ser monjo o monja, sense celibat, però.

Que un monestir budista estigui instal·lat en la casa d’un indiano (construïda per Pere Domènech i Grau) –que probablement hauria fet els calés de manera no gaire ortodoxa i que, concretament, es va arruïnar– ja és una paradoxa.

Però la casa, tot i la seva majestuositat externa, per dins és sobretot aparença. La pintura de l’escalinata imita el marbre i el teginat del sostre en lloc de ser de fusta és de guix. L’esfinx de la mestressa de la casa, que hi és per tot arreu, la idealitza dibuixant-li un rostre eternament jove.

El cert és que el monestir és una mena de parc temàtic budista. Fins i tot l’estupa, que és el més autèntic del recinte, té un aspecte com de fireta.

Sovint hi ha coses que per molt que es disfressin no encaixen amb el seu entorn, i senzillament més val retre’s a l’evidència.

A propòsit dels toros

El fet que ens hàgim quedat sense fiesta nacional és per a mi alliberador. Em feia patir veure les banderilles clavades en el llom del toro i la manera d’anar-lo afeblint amb la tortura fins a la mort. Un espectable tristíssim. En canvi, he d’admetre que la dansa del toreig, el repte de l’home davant del toro em resulta fascinant i em remet a cultures mil·lenàries, micèniques i minoiques, que ja el practicaven. No considero el toreig com a art, pel que té de sanguinari i espaordidor, però enten que el repte de l’home davant de la bèstia ens transporta a comportaments atàvics molt arrelats. 

L’abolició de la fiesta nacional s’ha polititzat; era inevitable i natural. La festa taurina s’associa al franquisme i a l’Espanya centralista i de dretes, i consegüentment, els opositors sembla que hàgim de ser tots independentistes i d’esquerres. Però, arribats a aquest punt, no hi ha gaires més coses a dir: per damunt de tot s’aboleix una pràctica de tortura animal i això ha prevaldre sobre qualsevol discussió o debat.

Lamento que molta gent treballadora de la fiesta s’hagi de quedar a l’atur, però espero que es puguin reconvertir en professions més altruistes.

Amb tot, hi ha una cosa ben clara: d’aquí poc en Serrat i la resta de vips aficionats als toros hauran d’anar a veure José Tomàs a Les Ventas en comptes de la Monumental. I jo ho celebro i estic contenta de viure en una nació que ha abolit una pràctica cruel i deshumanitzada.

Faig vaga

Faig vaga. Tot i que és curiós que, a més que em volen retallar el sou, accepti que també em prenguin el salari del dia de vaga.

Faig vaga, perquè no tinc més opció per protestar. Tot i que n’hi hauria hagut un munt: fer aturades intermitents indefinides (corresponents al 5% del que em retallaran), fer concentracions setmanals, fer vaga de consum un dia a la setmana... (deixar de consumir un 5%). Falta originalitat en el món sindicalista i ganes de comprometre’s. Amb tot, faig vaga, perquè no fer-ne serà interpretat com una acceptació tàcita d’un dret fonamental com és la integritat del sou. Faig vaga perquè estic molt amoïnada pel que això representa simbòlicament per a la classe treballadora: si ens retallen el sou, què més s’atreviran a fer? Faig vaga perquè són intolerables les despeses supèrflues que els governs emprenen, en detriment de les despeses socials. Faig vaga perquè exerceixo el meu dret atàvic de protesta. I admeto que no m’ha estat fàcil prendre aquesta decisió.

 

El "modus vivendi" de les colònies industrials

Tinc ganes de llegir el llibre Olor de colònia, de la Sílvia Alcàntara. M’agrada el títol que ha triat, i la felicito per haver escrit la seva primera novel·la passats els seixanta anys, i que, a més, hagi tingut tant d’èxit. 

Fa temps que esperava que algú novel·lés la vida de les colònies industrials. De fet, un dia vaig tenir la idea de fer-ho jo mateixa, però els pocs relats que he escrit fins ara mai no han excedit les vint pàgines.

   El fenomen socioeconòmic de les colònies industrials sempre m’ha encuriosit. Tot plegat va pensar-se molt bé: aprofitar l’energia dels rius per instal·lar a prop (sobretot a les ribes del Ter, el Llobregat i el Cardener) les fàbriques (quasi sempre tèxtils) i muntar-hi uns pobles artificials i aïllats. Una estratègia barata i perfecta per tenir controlats els treballadors i evitar els conflictes que, a ciutat (sobretot a Barcelona), ja són a l’ordre del dia.

A més, la vida de la colònia genera moltes dependències que vinculen a l’empresa. El patró proporciona la casa, l’hortet, l’educació per als fills i cobreix les necessitats bàsiques. L’educació en els principis catòlics també es conrea estrictament en la vida de la colònia.

A canvi, el treballador ha de complir i ser dòcil. Si protesta, corre el risc de perdre-ho tot. En realitat, la relació entre el patró i els obrers es basa en una falsa filantropia: un paternalisme asfixiant. El patró intervé en tots els aspectes de la vida de l’obrer, fins i tot amb qui festeja, amb qui convé que es casi, etc...

Així, moltes colònies industrials es van convertir en llogarrets amb tot el que calia per muntar una estructura neofeudal o caciquista: la casa de l’amo, l’església, l’escola, el casal, l’economat. Es controlava, per tant, l’educació dels futurs treballadors, el lleure, i fins i tot es desmonetitzava els obrers creant uns valors de transacció propis, que indefectiblement s’havien de gastar a l’economat.

Els primer pensadors sobre la matèria van ser els socialistes utòpics anglesos i francesos Owen, Fourier, Proudhom, Cabet. De fet, per molt lliurepensadors i filantrops que fossin, el cert és que van reflexionar sobre un socialisme productiu (si no m’equivoco, Owen i Fourier van ser empresaris) que generaria riquesa gràcies a les bones condicions de salut, higiene, alfabetització, habitatge... dels obrers de les fàbriques i dels treballadors en general.

Anglaterra fou pionera a experimentar aquests tipus de mitjà de productivitat (els pobles industrials). Ben aviat, però, van aparèixer algunes veus crítiques que denunciaven les condicions laborals dels treballadors en aquestes fàbriques isolades dels nuclis urbans (jornades llarguíssimes, ocupació infantil, control social...).

Dodd, un pensador contemporani d’Owen, apunta que “alguna arquitectura de les fàbriques és semblant a la de les presons: circular, i amb un inspector situat al mig”.

Els pobles industrials s’aïllen i això fa que els obrers estiguin “protegits” i, alhora, dominats. Un edifici es pot dissenyar tant per proporcionar seguretat com per constrènyer. Les persones es poden educar sota uns objectius aparentment filantròpics o bé per emmotllar-les a la vida de la fàbrica.

El temps lliure també ve imposat en la vida de les colònies. El diumenge cal anar a missa, després es pot fer un passeig o treballar a l’hort. Les dones s’esbargeixen al safareig públic o van a cosir al taller, i també hi ha un centre social per cantar en una coral o participar en un petit grup de teatre, fer excursions, jugar a futbol... El cert és que les jornades són llargues i queda poc temps lliure. El poc que queda s’ha d’invertir en aquestes activitats inofensives que tenen el vistiplau del patró i del capellà.

Un dels teòrics sobre les colònies industrials a Catalunya fou Prat de la Riba, en la seva Llei jurídica de la indústria, de 1898, argumentava a favor d’aquest model productiu i el revestia d’una pàtina catòlica en contraposició a les propostes laiques d’Owen o Fourier.

“(...) En la colonia industrial puede rodearse a los obreros de un medio completamente distinto, de un medio sano. Se trata de un núcleo de población que va a formarse ante los ojos del director o del dueño; éste es quien escoge el lugar, quien levanta el dificio, quien dispone las habitaciones de los obreros. La ociosidad no es en ella permitida.  Los incentivos del vicio pueden ser desterrados. Cabe hacer independientes las habitaciones de los obreros, de modo que cada familia tenga su domicio y éste sea suficiente a sus necesidades. Las diversiones pueden estar de tal modo ordenadas y en tal forma dispuestas que eduquen e instruyan, en vez de corromper. La educación de los niños puede estar en manos de quien forme de verdad sus almas para el bien, en vez de correr a cargo de quien embrutezca su inteligencia con toda suerte de errores o de faltas, en absoluto siendo sustituidas por el libre vagar por las plazuelas.

Finalmente, las reuniones del club pueden ser reemplazadas por las solemnidades religiosas y sus declamaciones furiosas (s’entén les que es fan al club) por las por las pláticas sencillas y serenas del sacerdote.”

“L’omertà”, o el silenci dels galifardeus

Els exfiscals Carlos Jiménez Villarejo i José Maria Mena han advertit en respectives entrevistes a Catalunya Ràdio i a RAC1 que és necessari que no quedi impune cap ni un dels casos de corrupció que s’estan destapant a Catalunya i arreu.

La justícia –i això ho dic jo– ha d’arribar sense vacil·lació fins a les arrels més fondes de qualsevol trama criminal, i qui l’hagi feta, l’ha de pagar: tant si és un ínclit membre de la burgesia, un obès exconseller del Govern, un poll ressuscitat del sector immobiliari o un funcionari corrupte que té aprovat el nivell C.

Villarejo i Mena insten polítics i juristes perquè, aquest cop, s’atreveixin a fer net. Ja n’hi ha prou de mantenir equilibris de cortesia entre partits opositors per evitar que es donin a conèixer maniobres fosques –o clarament mafioses (la terrible omertà)– dels uns i dels altres, que clamen al cel i que ens planen silenciosament al damunt. L’oasi català està empastifat de fems fins al capdamunt de l’última palmera datilera. I si no s’hi posa remei aviat, el descrèdit envers la classe política de qualsevol partit serà tan profund que ja no tindrà remei i, aleshores, ja cal que ens calcem!

Avui he sentit a la ràdio que alguns polítics s’exclamaven perquè al diari sortien fotos d’en Macià Alavedra i d’en Prenafeta emmanillats. Aquests comentaristes es queixaven que els prohoms van ser tractats com si fossin “terroristes”. Caram...

¿Que no és pas terrorisme embutxacar-se milers i milers d’euros provinents de la gent de bona fe? Jo, quan pago els meus impostos, vull que els meus diners serveixin per garantir la continuïtat i millorar la qualitat de la cosa pública (res publica). Si es demostra que diners dels ciutadans han anat a petar a les butxaques llardoses d’uns quants poca-soltes, exigeixo que tornin fins al darrer cèntim, que els tanquin a la presó i que compleixin estrictament la pena que els pertoqui.

¿Que no és pas terrorisme requalificar uns terrenys destinats a fer-hi equipaments públics (zones verdes, poliesportius, llars d’avis...) per convertir-los, per exemple, en una illa de pisos a preus de mercat (és a dir de “mercat-impossible-per-a-qualsevol-mortal-que-visqui-del-seu sou”)? Així, el constructor i el promotor d’aquesta pisets, en correspondència amb aquest petit favor de no-res ingressaran una quantitat ingent en una obscura fundació. El resultat és que aquests dinerets en part finançaran el partit de torn i, en part, engrossiran sospitosos comptes corrents oberts en bancs suïssos.

Esclar que em tempta engegar-ho tot a pastar fang, clavar una artística botifarra a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, esbotzar la tele amb un bat de beisbol fins a fer-ne miques...

Però, un cop he deixat anar la mala bava per descarregar la fel, m’adono que un pensament constant em reconcilia amb mi mateixa. Doncs sí, en una nit com aquesta, mentre torro unes quantes castanyes que em menjaré per honorar les ànimes dels meus estimats que ja no hi són, el vull deixar per escrit:  per bé que quatre o quatre-cents desgraciats s’entestin a demostrar-ho, mai no m’empassaré allò “que l’ocasió fa el lladre”. Em sembla una expressió funestament determinista i conservadora. No; només els lladres de mena aprofiten l’ocasió per robar. Les persones amb principis ètics i honestos –també si es dediquen a la política– saben mantenir-los fins al dia que es morin i, tal vegada, fins i tot moriran per mantenir-los.

Avui, nit de la Castanyada, el meu record més sentit per a tots els qui vau morir defensant una manera de viure més lliure, honrada, humana i igualitària, que no ens deixarem malbaratar per cap indigne politicastre o pocapena de cognom il·lustre.