Monstres de cap-i-pota

Els monjos no eren gaire endreçats i la biblioteca no es regia per cap ordre evident.  Galzeran no  hi havia tingut accés fins aquell dia.

Fra Onofre començava a apreciar la destresa del noi amb la ploma d’oca. Tenia un traç decidit, amb grapa. Fra Onofre el contemplava d’esquitllentes mentre el noi s’afanyava a copiar la pàgina. Seria un bon miniaturista, meticulós i imaginatiu. Però calia molt de temps per ensenyar-li l’ofici. Tot començava amb incursions a la biblioteca.

El noi, Galzeran, va obrir amb emoció el gran llibre. Per fi n’havia obtingut el permís. Davant seu, una immensa col·lecció d’ésser fantàstics li excità la retina: dones nues amb cues de peix, porcells amb cames d’home, aus amb cap de gos...

De nit dormí inquiet. En els somnis, aquelles imatges se succeïen sense treva. Somniava el mateix dia rere dia. Es despertava amarat de suor.

Al cap d’un mes, fra Onofre, que estava malalt, demanà al noi que el substituís en la còpia.

Fra Onofre tenia una cal·ligrafia elegant, que Galzeran interioritzà al cap de molt poc. Però quan acabà el capítol, alguna cosa el sotregà... Allí estava: aquell ésser deforme que decorava la caplletra de la m.  El dibuix estava inacabat. Era un personatge estrany que només tenia dues cames allargassades. Com una de les imatges dels seus malsons.

Quan fra Onofre, un cop recuperat, tornà a la feina, descobrí horroritzat l’ésser que decorava la lletra m. Les cames allargassades que ell havia començat a dibuixar es coronaven amb un cap de proporcions gegantines, adossat a les extremitats sense solució de continuïtat. El resultat havia estat inspiració onírica de Galzeran.

Fra Onofre es rendí a l’evidència de la caplletra acabada, i Galzeran dormí tranquil sense tenir més somnis d’imatges fantàstiques.

En la imatgeria gòtica, apareixen en el s. XII uns monstres, de la categoria dels grius, definits per la combinació de caps.

El cos sencer és substituït per un rostre. Entre els nombrosos éssers fantàstics, n’hi ha que es componen d’un cap humà proveït de potes que s’hi ajusten directament sense ventre i sense tronc. Malgrat aquestes reduccions anatòmiques, tenen una vivacitat esfereïdora. Són molt freqüents en la decoració de manuscrits. Sovint un segon cap es fixa per un llarg coll. Els primers llibres impresos han fet servir àmpliament aquests arrajaments a les inicials i vinyetes. El monstre amb llarg coll damunt de la cara humana ha perdurat en el temps. Es troba en la imatgeria popular fins al s. XVIII. El bestiari popular, sempre tan fascinant i inabastable...

 

 

Units per la farsa

Estimada Heidi,

Ens hem tornat a discutir, l’Aleister i jo.  Va començar per una ximpleria, però es va anar complicant.

Ja et vaig dir que Aleister és un gran amant, però em condueix perillosament fins a algunes barreres que em fa por traspassar. A més, els sacrificis cada cop em resulten més repugnants; ja no els puc suportar. Tot queda empastifat de sang i jo ho he de netejar. N’estic tipa.

Vam anar a Lisboa a veure un escriptor amb qui Aleister s’escrivia, un tal Pessoa, que ningú coneix. Mentre ells jugaven a escacs he anat sola a visitar la ciutat, que he trobat molt peculiar. Aleister ha estat escrivint i no m’ha fet gaire cas. M’he queixat i s’ha enfilat fins que ens les hem tingut. Llavors, ha marxat amb un cop de porta i ja no ha tornat.

Estic espantada; un periodista diu que en un penya-segat proper, hi ha trobat la seva cigarrera i una carta de l’Aleister per a mi. No sé pas què pensar...

Heidi, he decidit tornar a Alemanya. Agafaré el vaixell demà mateix.

Rep una abraçada, que et faré personalment molt aviat.

Anni J. Laeger

A part d’escriure un munt de llibres i d’haver fundat societats secretes, i del fet que encara tingui seguidors ocultistes que peregrinen a l’Abadia de Thelema, a Cefalú, Sicília, lloc que va voler consagrar, Alisteir Crowley és interessant per la seva relació amb els artistes.

Fou un personatge molt controvertit, conegut com la “Bèstia 666”, ocultista, provocador, addicte a les drogues, viatger, de qui es diu, entre altres coses, que practicava la màgia negra fent sacrificis d’animals, etc.

De tots és sabut que surt a la portada de Sergent Pepper’s i que fou objecte d’amiració per part de John Lennon, Led Zeppelin i Marilyn Manson. A part d’això, sembla que va intercanviar correspondència amb Pessoa i concertaren una entrevista. Un matí clar del mes de setembre de 1930, enfundat en una capa i acompanyat per una alemanya anomenada Anni. L. Jaeger, la seva amant, Crowley va desembarcar a Lisboa.

El vaixell va arribar a Lisboa amb vint-i-quatre hores de retard per culpa de la boira. Sembla que Crowley, irònicament, saludà l’amic portuguès dient-li: “i doncs?, com se us va acudir enviar-me aquesta boira”?

Amb aquest retret Crowly feia còmplice en la bruixeria a Pessoa.

Aquest episodi va acabar d’una manera estranya. El mag va desaparèixer i un periodista publicava la notícia que s’havia trobat una cigarrera i una carta a la carretera de la Boca do Inferno, un penyasegat proper a Cascais. La carta es dirigia a l’amant de Crowley i se’n deduïa que el mag s’havia suïcidat per amor.

L’any següent Pessoa escrivia a un amic: “Crowley que, després de suïcidar-se, se’n va anar a viure a Alemanya. em va escriure l’altre dia...”

Efectivament va ser una falsa desaparició, però el mag  i l’escriptor, tots dos especialistes en la farsa, van jugar en aquesta etèria frontera entre la realitat i la ficció que caracteritza molts personatges rellevants.

Quan el natural és freak...

El cànon actual de la bellesa d’una dona estableix que ha de ser prima i ha d’anar depilada. El pèl corporal ha de ser eliminat forçosament. No ha de quedar-ne ni rastre a les cames, a les aixelles i a les vores del pubis; ens pelem fins a semblar-nos a cries de rata. Però, què passa amb el pèl facial? Què passa quan una dona és barbuda? Ser una dona i tenir barba pressuposa una alteració hormonal no gens acceptada. Per descomptat que, actualment, per a les dones que la pateixen, hi ha molts mitjans per eradicar el pèl completament i, així, queda diluïda del tot la raresa.

Però en el segle xix les coses eren diferents. Moltes dones barbudes d’aquest segle van treballar en fires i circs. No pensem pas que aquestes dones tenien una vida marginada o confinada a exhibir-se a l’interior de la carpa. La majoria van començar per afaitar-se i fer vida de dones corrents: casar-se, tenir fills... fins que, per temptar la sort, decidien apostar per deixar-se créixer la barba i  fer negoci amb la seva diferència.

Ser diferent, ser monstruós, ser freak, trapassar la tènue frontera de la normalitat, provoca fascinació o rebuig i pot comportar marginació, però, en alguns casos també diners. Persones que han patit malformacions, nanisme, etc... han sabut treure’n rendiment i, alhora, han reivindicat i dignificat la seva raresa.

Un exemple de dona barbuda cèlebre va ser la senyora Olga Roderick, que va nèixer el 1874. En el seu cas va viure pràcticament tota la vida al circ. Tenir unes fermes conviccions socialistes no la va privar de fer negoci amb la seva barba (al capdavall, Marx i Engels també lluïen unes evidents barbes). Es va casar quatre vegades i va participar en el film La parada dels monstres de Tod Browning, sobre el qual va es va mostrar molt crítica pel tractament que el guionista va fer de la diferència, en què titllava els rars de cruels.

Olga Roderick apareix en algunes fotografies vestida de dona, amb mirinyac inclòs i collaret de perles, però també en d’altres hi surt vestida d’home i, per a això, calia demanar permís a les autoritats. L’Olga Roderick va ser una provocadora en el seu temps i deixar-se la barba no deixa de ser un comportament de reivindicació feminista i social. Moltes dones barbudes d’ara han pres una actitud en favor de mostrar-se naturalment i fan incursions en el terreny artístic.

El mostatxo de disseny dalinià seria una fotesa en comparació amb la provocació d’un bigoti natural i espès ostentat per qualsevol dona. Quan el natural és freak...

La visita cal desencordador

Amb afany recopilatori i etnològic, Cels Gomis, enginyer i introductor del bakuninisme a Catalunya, va escriure entre d’altres un llibre titulat La bruixa catalana. És un llibret sobre creences i supersticions recollides a tot Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915.

 El llibret aplega moltes curiositats dignes d’esment referents a com fer-se bruixa o bruixot (amb un pacte que dura anys i fins que es trobi substitut/a), com transformar-se en animal (en gats negres, guineus o ocells, etc.), com participar en els aplecs amb el gran boc (arribant-hi nus a peu o damunt d’un pal d’escombra o d’un be negre), com congriar tempestes (fent batre l’aigua d’una bassa)... però una de les que més criden l’atenció és la que fa esment a la figura del desencordador.

Cels Gomis explica que hi ha la creença que quan un marit es troba impotent per a cohabitar amb la seva muller és que està “encordat”. Així, el qui es troba en aquest cas ha d’anar a trobar un desencordador i aquest, mitjançant certes oracions i pràctiques el desencorda i el torna hàbil per als deures conjugals.

Cels Gomis esmenta un llibre que he tingut el gust de consultar en línia que es diu Le sabbat dels sorciers, de Bourneville i E. Teinturier, que és un recull d’accions de bruixeria. En ell els autors exposen set maneres de fer que l’home no pugui tenir relacions sexuals amb la dona, és a dir, set maneres de tenir-lo “encordat” a través de la intercessió de la bruixa o el bruixot.

"Primera: fent que un dels cònjuges sigui avorrit per l’altre per calumnies, fent-lo sospitós, emmalaltint-lo o provocant-li una pudor insuportable

Segona: impedint que puguin acostar-se l’un a l’altre, ja sigui tenint-los en llocs separats, ja sigui interposant entre ells algun objecte.

Tercera: possibilitant que els esperits animals passin als membres genitals.

Quarta: privant l’home del líquid prolífic o assecant-lo.

Quinta: Fent tornar moll i tou el membre de l’home cada vegada que aquest vol pagar el deute conjugal.

Sisena: aplicant-li ingredients refrigerants.

Setena: fent estrènyer les parts de la dona o fent escurçar i quasi desaparèixer el membre de l’home."

He transcrit el text gairebé amb les mateixes paraules que l’original per copsar l’atmosfera del llibre que em penso que és del segle xvii. Em sobta que, per anomenar les pràctiques sexuals, es faci servir el concepte de “pagar el deute conjugal”. Però, és clar, caldria tenir en compte l’aspecte físic dels membres de la parella o les riqueses de cadascú abans de sorpendre’ns de la paraula emprada. Sobre els ingredients “refrigerants”, m’inclino a pensar que deu tractar-se d’ungüents (abans que de gel), tot i que són especulacions sobre pràctiques ancestrals algunes de les quals potser encara perduren i que sempre és bo de tenir-les present, no sigui que alguna bruixa o bruixot s’interposi en el nostre camí i vulgui fer-nos la guitza.

Nota: els gravats que il·lustren l’apunt formen part de l’esmentat llibre Le sabbat des sorciers, en l’edició del 1890.

 

El fabulós arbre dels xais vegetals

La naturalesa fantàstica em resulta fascinant. En els llibres de viatges successors al de Marco Polo hi ha profusió de descripcions d’elements naturals exòtics i meravellosos. Un dels que més m’ha cridat l’atenció és l’arbre que dóna xais. Això ho explica fra Ordoric de Pordenone en el seu llibre de meravelles, que, en definitiva, és un relat de viatges del segle xiv. Fra Ordoric va viatjar des de Constantinoble fins a la Xina entre els anys 1313 i 1330. I en algun punt de la seva travessia va localitzar un arbre meravellós que donava uns fruits, en forma de meló o carabassa, a l’interior dels quals, com en una metamorfosi fantàstica, hi creixien xais. És a dir que quan el fruit madurava, s’obria i deixava sortir el xai.

Altres especímens, recollits en diversos llibres de meravelles (per exemple el de Jean de Mandeville), fan referència a un arbre d’oques (que són comestibles quan cauen a terra) i a un altre  –el wak-wak, oriünd de l’Índia–, que produeix éssers humans. En alguna banda també he llegit que en el wak-wak creixien unes dones esplèndides, i que tots els homes en volia tenir un exemplar al seu jardí.

Sembla que en unes miniatures del Llibre de les Meravelles del duc de Berry s’observen un intercanvi d’ofrenes en què tres homes amb indumentària occidental ofereixen un arbre d’oques mentre que dos homes amb indumentària oriental ofereixen xais d’uns arbres que en van plens.

Altres variants de la llegenda parlen de xais que creixen de la terra, units per una mena de cordó umbilical.

   Aquests xais es menjaven tota la vegetació que creixia al seu voltant, ja que només podien bellugar-se girant sobre el seu propi eix, com si es tractés d’una sòlida arrel.

Aquest famós xai vegetal també és descrit més tard per un ambaixador de Carles V que s’estava a Moscou pels volts del 1511.

També les bondats curatives de l’espècie són indicades en algun tractat de botànica d’Anglaterra.

Finalment va ser referit per un home de ciència com Athanasius Kircher i per religiosos com l’abat de Prévost, en ple segle xvii, i es mantenen les característiques descrites pels antics viatgers.

Més tard un antropòleg, Gubernatis, en un fantàstic estudi titulat Mitologia de les plantes, intenta donar una explicació a la llegenda com una successiva confusió de paraules que designen animals de semàntica molt propera.

    Sigui com sigui, la llegenda, que sembla extreta de les Mil i una nits, ens apropa al terreny de la naturalesa fantàstica, que sempre oscil·la en els llimbs entre la realitat i la ficció. La possibilitat de tallar un meló i trobar-hi a dins un xai em sembla, si més no, una interessant metàfora de les sorpreses que ens pot arribar a proporcionar la vida natural.

Apunts refrescants (I): Conan Doyle i l’espiritisme

    Tot sembla indicar que Conan Doyle fou un fervorós adepte a l’espiritisme. Ja entre els anys 1885 i 1888 va participar en algunes sessions espiritistes i de ouija, però durant aquest període encara no s’hi va dedicar primordialment.

De Doyle sospito que l’atmosfera de misteri que envoltava les seves novel·les de Sherlock Holmes (i que tant m’agraden) devia influir en la seva vida, i vicecersa.

Fou arran de la mort del seu fill, el 1917, i del seu germà petit, que s’interessà vivament per l’espiritisme.

El físic Oliver Lodge, que també havia perdut un fill uns anys abans, guià els seus primers passos en la matèria.

Doyle també també rebé la influència de Léon Denis, figura cabdal de l’espiritisme. Doyle va apreciar molt els seus llibres i els va traduir a l’anglès. El que sembla que preferí particularment fou el de Joana d’Arc com a mèdium (les veus que sent la donzella, els senyals que rep, etc., en la seva comesa vital), que traduí el 1924 amb el títol de The Mistery of Joan d’Arc. En els seus llibres Léon Denis —d’origen humil– lloava el progrés espiritual dels homes (a través de l’espiritisme), que conduiria a l’evolució de les nacions i de tota la humanitat.

Doyle publicà el juny de 1918 La nova revelación, sobre les seves experiències espiritistes. Coincidint amb el final de la guerra, l’espiritisme visqué un moment d’esplendor, ja que molts familiars intentaven posar-se en contacte amb els seus morts a la guerra. Amb la seva obra Doyle pretenia iniciar en l’espiritisme per alleujar el dolor dels qui havien perdut éssers estimats.

En el moment en què esclatà la gran contesa, el moviment espiritista considerava la guerra com el senyal per a una nova era que s’obriria després del caos.  Segons la mèdium americana Mme Piper (que Doyle cita en el seu llibre, però que no he pogut documentar més) l’espiritisme passaria a ser molt accessible per a l’enteniment humà, però, abans, el món hauria de purificar-se.

A La nova revelació, Doyle també subratlla la importància de les capacitats humanes infrautilitzades; de fet, pensa que totes les dones són mèdiums no exercitades. També està convençut que l’escriptura automàtica és el mitjà més eficaç de comunicació amb el mès enllà. En El missatge vital, publicat l’agost de 1919, Doyle fins i tot insisteix en la necessària reforma del cristianisme per incorporar l’espiritisme.

Conan Doyle va viatjar a molts països per divulgar l’espiritisme i va participar en el Congrés Espiritista Internacional de 1925. Doyle, com la major part dels espiritistes, creia que l’espiritualisme englobaria totes les religions i tindria la capacitat d’unir tots els éssers humans i que reconciliaria la ciència i la religió.

 Em quedo amb aquest vessant filantrop de Doyle i de la majoria d’espiritistes europeus de principis del segle xx —que tant em sedueix (també en tenim mostres al nostre país, però seria objecte d’un altre apunt, i d’altres blocs ho han tractat abastament i amb molt de mèrit –vegeu Riell Bulevard–) i que segur que m'hauria empès en aquell moment a abraçar la causa, encara que hi hagués detectat impostura. Doyle també va escriure una Història de l’espiritisme, que friso per poder fullejar algun dia. L’editorial Valdemar va editar no fa gaire El missatge vital.

El comenidor i la seva sabata

Ara que estem a punt d’atènyer el solstici d’estiu i que entrem a l’època més seca de l’any, amb la intenció de refrescar-vos, i inspirada en el llibre-tresor que ens va presentar recentment Galderich de Piscolabis librorum, titulat Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clase de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, vull recordar les recerques etnològiques que s'han fet sobre el folklore a l’entorn de les pluges i les tempestes i altres accidents meteorològics.

Els fenòmens meteorològics devastadors (les calamarses, llamps, ventades o les sequeres persistents) com és natural sempre s’han atribuït a les bruixes, les quals s’aplegaven per congriar les tempestes, que anunciaven trasmudant-se en ocellots que precedien la tronada.        

Per evitar aquests desastres i que es malbaratessin les collites, sovint es recorria a processions i peregrinacions per treure a passeig la vera creu (la creu on va ser crucificat Jesucrist) o imatges de sants, mentre s’adreçaven les pregàries corresponents. També es repicaven les campanes per cridar a l’oració i per advertir els vilatans del perill que els amenaçava.

Però el més curiós és l’acció de comenir, que significa conjurar o exorcitzar les bruixes o els mals esperits per evitar que descarreguin les tempestes que han estat generant. L’acte de comenir es feia a la porta de l’església o en una mena de porxo, el comenidor, situat en un indret elevat i proper a l’església. El comenidor també era el capellà que comenia.

 El breviari en una mà i el paraigua en l’altra, el capellà o el rector de l’església del poble encetava un diàleg amb la bruixa o el dimoni per convèncer-los que dispersessin les tempestes. De vegades, per allunyar-se, la bruixa exigia una penyora que, sovint, consistia en la sabata del capellà, que era llençada contra els núvols. Segons sembla, sovint la sabata apareixia l’endemà, després de la tempesta, a l’altra banda del poble o la riera.

 Per evitar les malifetes de les bruixes també era freqüent penjar una carlina a la porta o eines de tall encreuades.

Aquestes pràctique pseudoreligioses eren tolerades i admeses per l’Església, tot i el seu caràcter supersticiós. En Josep Romeu i Cels Gomis, etnòlegs amb molt de predicament (en Cels Gomis fou un dels introductor del bakunisme a Catalunya), en parlen força en els seus llibres sobre folklore, meteorologia popular o les bruixes catalanes.

Aquest any, tal com estan els boscos per l’acció de les nevades, més val que estiguem a bones amb les bruixes, sobretot (i en aquest cas) perquè ens facin arribar aviat bones pluges per lliurar-nos dels incendis estivals. Desbrossarem el comenidor i li enllustrarem les sabates al capellà, ja que l’elegància no està renyida amb la funcionalitat.