Paròdia dels gramàtics a l’“Elogi de la follia” d'Erasme de Rotterdam

Sense haver-ho pretès, m’adono que, amb aquest post, practico el saludable art de l’autoparòdia (va per a tots els qui ens dediquem a llepar i rellepar lletres, frases, textos i altres galindaines; i, a més, va i ens divertim fent-ho).

     Als qui ens fereix la lletra (lleument o acarnissada), i tenim l’hàbit (a part de llegir, és clar) de voltar per llibreries i biblioteques, triar i remenar, espigolar en suplements, webs o blogs literaris, etc., ens sol passar que, de tant en tant, sucumbim en alguna mena de síndrome stendhaliana (o empatx literari) que ens provoca severs vertigens, i la terrible sensació que els milers de llibres que maldem per llegir ens fugen dels dits tan de pressa com passen els dies. La cruel evidència que ens hauríem de reencarnar crònicament tan sols per poder fullejar el primer capítol de cadascun dels llibres publicats en el món (des del primer) em genera una fractura kàrmica de pronòstic greu.

   Quan sento que el mal m’escomet –i des dels primers símptomes– he après a guarir-me amb un remei infalible que consisteix a escorcollar l’infern de les prestatgeries per localitzar aquell best seller d’antany (de molt antany) que no vaig poder llegir (o me’n va fer mandra) en el moment que (segons el programa educatiu o el canonista de moda) hauria correspost.  

    Aquest cop he triat a l’atzar l’Elogi de la follia, d’Erasme de Rotterdam. El per què de l’elecció?: ni ho sé respondre, ni tampoc cal.

    Si em permeteu, de primer esbosso una mica el llibre (no patiu, només quatre ratlles):

     Erasme de Rotterdam el va escriure (es diu que en pocs dies) l’any 1509 a Londres, a casa del seu amic Thomas Moro. Erasme, en condició de pensador que proposa una nova concepció del món des d'una nova perspectiva (en aquest cas l’Humanisme), ben segur que devia ser admirat –i temut– pel seu esperit revolucionari i la seva ploma mordaç.

     A l’Elogi de la follia, Erasme fa servir el procediment tècnic de crear una mena de narrador extern, en aquest cas la Follia (personificada). Aquest ésser immaterial, engendrat per la deessa de la joventut i pel déu Plutó (déu de l'Hades), exerceix un domini absolut sobre els mortals i, sota el seu influx (amb l’eventual ajut del Plaer i la Demència), els fa cometre nicieses de tota mena sense que se n’avergonyeixin gens. I així, entre facècies, al·lusions sexuals, i tirant de veta mitològica i erudicció filosòfica, Erasme desemmascara –amb elegant perspicàcia i prosa exquisida– tots els papers de la comèdia humana. Hi rep tothom: els vells més beverris que no pas fembrers [sic]; les donasses que cerquen jovencells (per alguna banda li ha de sortir la misogínia connatural a l'època...); els amics fal·laços; els casats, que titlla d’insensats; els països que guerregen; filòsofs de poca volada, reis i prínceps que necessiten ser adulats com l’aire que respiren; artistes mancats de talent; comerciants mesquins...

“[...] Després de tot, què és la vida humana, sinó una representació en què tothom actua cobert amb una màscara i cadascú interpreta el paper corresponent fins que el director l’obliga a retirar-se del prosceni? Ell, però, tot sovint fa sortir el mateix actor amb distinta vestimenta, de manera que el qui de bon primer s’havia cobert amb la porpra reial, després fa d’esclau espellingat. Tot és, certament, fictici; tanmateix la comèdia humana no es representa pas d’altra manera [...]”.

   La part més interessant comença a partir d’ara...; la Follia continua l’enumeració de la resta d’insensats:

“[...] El primer lloc l’ocupen els gramàtics (...) estan d’allò més satisfets quan descobreixen en un pergamí atrotinat (...) una paraula que la gent ignora (...) o bé quan desenterren una inscripció mutilada (...). Ja no cal parlar de quan fan pública ostentació d’uns versots banals i de mal gust, que fins troben qui els admira, i es ben creuen que l’ànima de Virgili s’ha instal·lat al seu pit.

”(...) Ara, si un s’ha equivocat en un mot i, per un sortós atzar, un altre amb més vista l'hi atrapa, per Hèrcules!, quines tragèdies, llavors, quines disputes, quines injúries, quines invectives.

”(...) Conec un home molt instruït, que domina el grec, el llatí, la matemàtica, la filosofia i la medicina. És gairebé sexagenari i, des de fa més de vint anys, ho ha deixat tot per trencar-se el cap en l’estudi de la gramàtica; es consideraria feliç si pogués viure el temps suficient per arribar a fixar com cal distingir les vuit parts de l’oració, cosa que ni els grecs ni els llatins no van poder mai acomplir.

”(...) Com si calgués aixecar-se en peu de guerra quan algú es pren com a conjunció una expressió que pertany a la categoria dels adverbis! Per això, baldament hi hagi tantes gramàtiques com gramàtics (i àdhuc més, car el meu amic Aldo [es refereix a l'Aldo Manuzio] n’ha publicades, ell sol, almenys cinc [...]”.

   Apuja el to que gasta amb els poetes, els escriptors, editors... i juristes, filòsofs i teòlegs. Sobre el clergat, és tal el punt de sofisticació de les observacions crítiques que fa, que es mereix un post sencer per parlar-ne (que molt probablement serà el següent).

 

Exseminaristes gamberros i versos inspirats: els "carmina burana" dels goliards (i 2)

A la taverna

[...] A mi, la serietat de l'esperit / em sembla una cosa massa seriosa; / la broma m'és agradable / i més dolça que les bresques de mel. / Tot allò que Venus ordena / és tasca suau; / ella no habita mai en els cors febles.

Vaig pel camí ample / com és costum de la joventut; / m'enrede en els vicis, / oblidat de la virtut. / Àvid de plaers / més que de la salvació, / mort pel que fa a l'ànima, / preste atenció al cos.

(versió en català de Joan Petit)

Carl Orff va escriure la seva obra Carmina Burana el 1936 i la va estrenar l’any següent. Orff devia ser un tipus amb sort, dels qui es moren de triomf i glòria amb una sola obra –o amb unes quantes– (potser va tenir-hi a veure la seva complicitat amb els nazis, i és clar, anys més tard, que John Boorman arrodonís –de manera genial– seqüències d’Excalibur amb fragments musicals del seu Carmina). 

En la seva tasca de col·leccionista de troballes patrioticoidentitàries, Orff va tenir l’encert de versionar una sèrie de cants medievals descoberts en un monestir bàvar a l’inici del segle xix, els carmina burana (burana prové del gentilici bura del topònim Beueren, que correspon al monestir).

Aquests versos els havien compost estudiants o aprenents de clergues del segle xii, que abdicaven de la vida conventual –i de l’ordre establert– i emprenien una vida lliure i errant pels camins i boscos del vell continent.

Eren els goliards, joves proscrits i transgressors, creadors de versos fluids i inspirats que parlen amb naturalitat de l’amor, el sexe, la primavera, el vi, el joc... Que rebenten –subvertint el propi llenguatge i fórmules (que coneixen abastament)–  els textos evangèlics; que escometen contra la jerarquia eclesiàstica; que qüestionen el sentit de les croades (els podríem qualificar de pacifistes?) i les despeses que comporten, que fan befa de tot el que pretén ser inamovible o escleròtic.

L’origen de la paraula goliard és obscur; fa temps que es va desmentir que procedís de gola (en sentit de golafreria), o de seguidors de Goliat, el gegant que encarnaria el diable en contraposició a David –la bondat i el bé, etc., etc.–, però no tinc notícia que hagi aparegut cap altra hipòtesi millor...

Les metàfores anticlericals inspirades en la tradició dels bestiaris (el papa-lleó que tot ho devora, un bisbe golafre amb cos de bou, un arquediaca (?) que és un linx, astut amb les preses...) van donar origen a una bona col·lecció d’imatgeria de gàrgoles i capitells.

Els goliards també van suscitar debats interessants sobre temes diversos. A mi, particularment em resulta molt intrigant el que compara la virilitat entre clergues (i homes de lletres, en general) i cavallers. Escombrant cap a casa, és clar, en alguna cançó conclouen (i jo ho subscric...):

“Conformement a la ciencia / Conformement als usatges / El clergue es revela per a l’amor /Més apte que el cavaller.” 

La vida vagant dels goliars no sempre devia esdevenir al seu mític país de Cucanya (o de Xauxa): les lletres també mostren que temen la malaltia, l’infortuni, la roda de la fortuna que, implacable, fa girar la sort de tothom... Per protegir-se, s’acollien –junt amb d’altres outsiders: bufons, desertors de les croades, mendicants–, sota l’empara d’una mena de germandats de camins.

Finalment, la institució eclesiàstica els va perseguir i els retirà els privilegis clericals. Feia temps que estava cantat. Per a ells, també arribà la reconversió de l’ofici: els qui van poder –o van sobreviure– es van reciclar fent de joglars o derivats. Alguns van trobar una tavernera vídua i grassoneta que els amagà sota les faldilles; d’altres, els més idealistes, devien morir al ras, panxa enlaire, una tèbia nit de lluna plena.

 

Exseminaristes gamberros i versos inspirats: els "carmina burana" dels goliards

Ara que la Fura dels Baus l’ha emprès amb un nou muntatge basat en la simfonia Carmina Burana del Carl Orff (que segurament m’estalviaré de veure; darrerament la Fura m’avorreix de tanta previsibilitat), i sobretot arran d’unes converses de cafè amb uns companys (en Joan i en Thiago), em plau recordar –deixant volar la imaginació– els primers exseminaristes errants i gamberros de l’Edat Mitjana, altrament dits goliards, i els seus versos exultants de llibertat, sexe i vi, compostos en camins, tavernes i prostíbuls, que constitueixen els genuïns i autèntics carmina burana.

Sobre el Carl Orff, el seu festeig amb el nazisme, i la seva versió d’aquesta sèrie de poemes localitzats en un monestir bàvar a l’inici del segle xix, en parlaré en un altre post. I també sobre el moviment dels goliards.

Els versos en cursiva que més avall reprodueixo corresponen a una traducció d’una traducció (aproximada i meva) dels originals en llatí dels carmina.

Fa dies que estem atrapats en aquesta selva despietada. El sol a penes forada les capçades del faigs gegantins. Troncs, lianes i fulles s’han tornat un paisatge erm d’un ocre opac. El sotabosc ens engoleix fins al tou de les cames i la fressa del pas és quasi lletania. El Maties ja no diu res. Al puput que ens segueix –si no calla–, el mataré d’improvís.

No sóc capaç de saber si m’estic tornant boig... Em penso que els he vist; han aparegut: són els dimonis del bosc. Corren esperitats a banda i banda i deixen anar un brunzit de vespa abans de desaparèixer. El Maties ja no diu res; només em mira quan passen de llarg.

No em penedeixo gens d’haver-me’n anat. Qualsevol dia fra Daniel m’hauria aixafat el cap com ho he fet a aquest llangardaix sangonós que ara escuro. Ja no recordo quan vam caçar l’última rata d’aigua ni l’últim dia que ens vam emborratxar. Tinc tanta gana com la que el rebost de fra Enric –el rosegaaltars de més infausta memòria– m’ha fet passar els anys que he viscut al monestir.

La nit que el Maties li va plantar cara al seu garrot amb una concisa genollada als baixos, just vam ser-hi a temps d’agafar el sarró i de sortir corrents.

Sóc arrossegat violentament / com una nau sense mariner / talment com per l’aire vaga un ocell extraviat. / Les cadenes no em lliguen, cap clau no em reté; / Busco els qui són com jo, i em trobo amb la perversitat.

Poc temps abans, els prenys de l’Elvira sí que m’havien fet dubtar. Si ho arriba a saber, el taverner que li feia de pare m’hi hauria fet casar. Sort que la Silvèria la untà amb aquell ungüent que aviat li retornà la regla. Enyoro l’olor d’arbequina del cony color de blat de la meva estimada.

Si un noi i una noia / jeuen en una cambra petita / feliç la seva unió. / A mesura que l’amor creix, / i des de la seva intimitat / el tedi es llença enfora, / i comença un inefable joc / en els seus membres, braços, llavis.

Si la germandat ens troba, buscarem la Silvèria perquè guareixi el Maties. La darrera cavalcada amb la Morel li ha deixat la titola encetada i una febre persistent.

Destí monstruós / i buit, / no ets més que una roda que gira, / si està mal col·locada / la salut és vana, / sempre es pot dissoldre / eclipsar / i velar;

M’han crescut els cabells del clap de la tonsura. M’hi toco sovint el borrissol per constatar que no he perdut la fe. Maleïdes croades! Jerarques ineptes que xuclen els diners de l’orde...  L’han deixat tan pelat com si s'haguessin jugat la bossa en una mala partida de daus. Croats ignorants! L’odi i la vanaglòria us encega el poc senderi que teníeu i fins i tot menyspreeu els textos savis d’Orient! 

El Maties ha caigut extenuat. L’he colgat sota un pam de fullaraca per fer-li un llit reconfortant. Ja no té febre, però ha agafat fred..., molt de fred. Renoi, sí..., molt de fred.

–Maties, lleva’t! El puput ha callat... Mita’ls...!, el Joan i l’Otger, són ells: els de la germandat... Ja es veu el final de la selva... O fortuna! Maties, lleva’t!, estem salvats! Maties, contesta, va, coi!, no et facis el mort!

 

 

L'invent dels cal·ligrames ve de lluny

      

  L’invent dels  cal·ligrames no és gens recent, encara que cap al començament del segle xx l’Apollinaire fos qui els bategés amb aquest nom tan expressiu (que prové de les formes gregues kallos, bellesa  i gramma, lletra). Es pot dir que els cal·ligrames neixen amb l’escriptura mateixa, en l’acte que uneix estretament la paraula i el dibuix. Els jeroglífics egipcis, els ideogrames xinesos i la cal·ligrafia àrab que decora parets de mesquites són alhora escriptura i imatge. En un moment d’hores baixes de la poesia lírica més convencional, els poetes grecs (o que  escrivien en llengua grega) del s. III abans de Crist –en l’escenari de la gran activitat cultural de  la biblioteca d’Alexandria–, creatius nats com eren, van començar a experimentar la fusió entre  lletra (o paraula) i imatge. Així van sorgir composicions fetes amb mots, però de formes tan  inversemblants com una destral, un ou, unes ales... Dibuixos que es llegeixen o textos que es  dibuixen.

   El poeta grec Símmies de Rodes d’aquest període, que es coneix com l’artífex del joc poètic en grec, la technopaegnia (de techno: art, tècnica i paegnion: joc) va compondre alguns  d’aquests rars poemes.

   Lamentablement, el poc grec que sabia el vaig oblidar fa temps, però he pogut comprovar en  una traducció de Daniela Antúnez a la revista Saltana que el que aquests poemes descriuen o  expliquen coincideix amb el seu dibuix: és a dir que el poema sobre una destral té forma de  destral –tan senzill com això.

   Si algú sí que té la fortuna de saber llegir en grec, podrà captar el punt de sofisticació a què arribà el poeta: el poema que té forma d’ou (parla de cries –també d'un ou– arrabassats a les mares) s’ha de llegir alternant el primer vers amb l’últim; el segon amb el penúltim... fins a arribar al vers del mig.

   També conclouen els estudiosos que aquestes creacions podien tenir una funció entre sacra i  màgica, a la manera d'exvots o d'ofrenes als déus; tot i que no se sap del cert. En alguna banda  he llegit que es dibuixaven damunt dels objectes de què parlaven: el poema de la destral estaria  dibuixat en una destral, potser per investir-la de més poder o força.

   D’aquests cal·ligrames primitius se’n conserven molt pocs, però, dels que he vist, el meu  preferit és el de Teòcrit, que té forma de siringa (la flauta de pastor de canons units en forma  de triangle).

   M’inclino i revencio –amb genuflexió inclosa– davant d’aquests mestres de l’avantguarda  precristiana, i tanco un nou document en blanc del Word pensant que ja tot està inventat.

 Les imatges de les ales i la siringa pertanyen al llibre La crisi de la paraula, de Joaquim Molas  i Enric Bou; la de l'ou, a la revista on line Saltana.