I tu, les lletres, de quin color les veus?

Henry Michaux va crear en les seves obres pictòriques una mena d’alfabets constituïts per pictogrames i  tipografies, obertes a moltes interpretacions. Mirar-les quasi m’hipnotitza i m’agrada trobar-hi des d’un caçador del Paleolític fins a una sofisticada ballarina amb tutú. Em passa el mateix quan observo el mar de  les vetes des les àgates o d’altres pedres i minerals –que molts pintors han aprofitat per pintar-hi al damunt–:  m’afiguro formes i m’imagino històries per a cadascuna.

Abans de jugar amb la cal·ligrafia i amb les tipografies per a fer poesia visual, volia que els components  del taller reflexionessin sobre la importància i el simbolisme dels alfabets i de les lletres (tot i que podria dir-  ne més coses si estudiés la Càbala).

A l’Egipte es diu que el déu Thot (el qui té forma de babuí) va inventar l’escriptura; a Grècia el primer  alfabet seria obra del príncep Cadme (el marit d’Harmonia i artífex de la metal·lúrgia bèl·lica, segons explica Ovidi a Les Metamorfosis) (lamentablement no he trobat documentat com el va fer).

Sembla ser que els grecs veien la relació entre les set vocals (les cinc més la e i la o breu i llarga) i els set  astres següents: Mart, Jupiter, Saturn, Mercuri i Venus, més el sol i la lluna. Plutarc en parla en el seu llibre  Moralia, i també explica que la lletra E equival al sol, i té relació amb l’oracle de Delfos, en què s’oferien  misterioses ofrenes a la Pítia, amb forma d’E, i que la lletra A, que alhora aplega tot l’alfabet, equivaldria a la  lluna.

Brossa, molt amant de jugar amb lletres fins al paroxisme, va dir que les vint-i-sis lletres de l’alfabet  contenen tot el món que coneixem. I trobo molt encertat aquest raonament.

Palau i Fabre, en els Quaderns de l’alquimista va exalçar el poder evocador dels colors i també va  apuntar una teoria sinestèsica de les vocals, segons la qual en poesia els temes greus es donen en “o”, els  lleugers en “i”, els tendres en “e”... No sé ben bé què volia dir però ho trobo molt suggeridor. També el  Rimbaud va fer poesia atribuint colors a les lletres en el seu poema Vocals, el qual reprodueixo en una  traducció del mateix Brossa;

A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals,


Algun dia us diré les naixences latents:


A, fosc cosset pelut de mosques esclatants


Que volen a l'entorn d'unes pudors cruels,

 



Golfs d'ombra; E, candors de vapors i tendals,


Llances de gel salvatge, reis blancs, calfreds d'umbrel·les;


I, porpra, esput de sang, rialla d'una boca


En la ràbia o en els deliris penitents;

 



U, cicles, vibraments divins de mars verdoses,


Pau de pastius sembrats d'animals, pau d'arrugues


Que impedeix l'alquimista als fronts estudiosos;



O, suprema, trompeta plena de sorolls, rars,


Silencis travessats per Mons i per Arcàngels:


O, l'Omega, llampec dels Seus Ulls violetes!

Encara que, per a mi, la A és groga, la B és verd pàl·lid, la C és color crema, la D és blau clar, la E és  verda, la F és rosa (...) i la Z, que veig tirant a grisa... o potser és com el fum envolvent d'un cigar de haixix?

Ficar-se de peus a l'enigma de les formes

Kandinsky deia que tota forma expressa un contingut intern. Un altre clàssic de la teoria de l’art, Rudolf Arnheim, assegurava que les formes tenen unes forces internes invisibles, com si diguéssim uns fils que les tiben. Tots dos no feien més que explicitar una mil·lenària tradició simbòlica que es manifesta secularment en l’art i l’arquitectura.

Se m’acut que una manera de sentir enterament l’atmosfera de les formes per a qui tingui la necessitat de posar-se a crear plàsticament –però encara no gosi– és immergir-s’hi (com es fa per intentar aprendre una llengua).

Si dibuixem un cercle de guix a terra, un quadrat, un rectangle, triangles isòsceles i equilàters... podem suggerir als aprenents d’artífexs que entrin a dins d’alguna de les formes guixades a terra.

La pregunta consegüent és demanar-los què senten a dins de la forma que han triat? Si canvien de proposta, què experimenten en la nova forma. En quina se senten més còmodes? I més incòmodes?

Ara podem presentar un joc d’associació automàtica d’idees enumerant una llista de paraules: per exemple temple, casa, amor, mare, por, desconcert, viatge, masculinitat, mort, jo, l’altre, nit, sexe, parir... L’única consigna és la d’entrar en les formes intuïtivament: no s’hi val pensar-s’ho. És significatiu veure quina forma tria cadascú per identificar-se amb un mateix mot.

Hi ha pintors que no saben pintar si no és ficant-se a dins del que pinten. Els nens també tendeixen a fer-ho espontàniament. M’arrisco a dir que els primers artistes de les cultures indígenes de tots els continents no ho devien fer d’una altra manera –almenys en època de bonança; a l’hivern potser sí que dibuixaven a peu dret sobre les parets de les coves–. A terra, pintaven amb sorres i pigments, amb mans i peus, o amb brotxes gruixudes fetes de pèl d’animal (encara que no hi té gaire relació, ara em ve a la ment la pel·lícula Primavera, estiu, tardor, hivern, del director coreà Kim ki-duk, en què un dels protagonistes dibuixa a terra ideogrames de cal·ligrafia fent servir la cua del seu gat sucada en tinta –és una imatge salvatge, però bella–). Tàpies, Miró, Barceló (per dir-ne de ben coneguts) han pintat alguns dels seus quadres a terra i des de dins, i també ho feien així els escenògrafs vuitcentistes confegint decorats teatrals sobre tela o paper.

En aquest punt pretenia fer un salt sense xarxa per arribar a la forma primigènia: la rodona, el cercle..., que es considera perfecta perquè inclou la idea de totalitat i d’eternitat, espai clos on tot comença i acaba i torna a començar...; i al neguit que suscita el triangle isòsceles, o a la sensació d'estabilitat que manifesta un cub...

Però avui estic una mica engripada i, davant de l’amenaça d’un inoportú rodament de cap, em prendré un paracetamol genèric, que en aquest cas té una forma ovalada, i m'adormiré en un llit rectangular.

 

Es busca traçut per a desfer el nus gordià

Per a un taller de poesia visual vaig preparar una sessió per explicar la simbologia del lligam o vincle entre les persones, representat amb el fil, la corda, el nus. 

En la mesura del que fos possible, volia que els participants en el taller captessin de manera inconscient el que els volia transmetre, per tant, sospesava la possibilitat de suggerir-los jocs en què involucressin el seu cos i sobretot el cantó dret del cervell.

Vaig recopilar exercicis (d’altres me’ls vaig inventar) per aconseguir els objectius que m’havia fixat. En un dels jocs tenia la intenció d’oferir una corda llarga als participants de manera que, amb el tros que els toqués, formessin la inicial del seu nom. És a dir que construïssin l’essència de la seva identitat dins de la corda que unia tot el grup, i que alhora generava un cercle de força.

També volia que descobrissin que, en molts tipus de cal·ligrafies, el fil que uneix les lletres va fent i desfent nusos. 

Investigant una mica més sobre el concepte de nus, em vaig topar unes quantes vegades amb el parany de l’etimologia. La idea d’unió amb força, de vincle, em remetia al concepte de religió. Alguns tractadistes clàssics asseguraven que procedia del llatí religare, que significa “lligar fortament amb una corda, cordill, etc.”, d’altres deien que procedia de relegere, que significa “llegir atentament”. Confesso que no en vaig treure gaire l’entrellat, però fent aquesta connexió investia d’una mena de sacralitat el contingut del talleret, i això per força havia de ser bo. El Mircea Eliade, en un article titulat El simbolisme dels nusos, diu que el nus parteix d’un fil, i que el fil, en moltes cultures, es relaciona amb l’alè vital.

Immediatament em van venir al cap aquestes senyores tan solemnes que són les moires gregues, o les parques, i les seves arts artesanals per filar les vides dels mortals: Cloto debana els fils de les vides noves en el seu fus, Làquesi en pren les mides i les teixeix, mentre que Àtropo les talla amb unes tisores quan ho creu convenient. Per associació d’idees, arribem al cordó umbilical, als titelles animats per un cordill, a la frase “la vida li penjava d’un fil”. Llavors, de manera natural es crea el nus: el símbol de l’infinit i el número vuit en formen un; les cadenes d’ADN també generen nusos; a l’element aigua, és vital saber anusar la nau perquè no es quedi a la deriva. 

Finalment un nus gordià se’m posà al davant... i vaig necessitar saber l’origen de l’expressió: 

Gòrdies era un llaurador que menava un carro de bous. La llança del seu carro (és la peça llarga de fusta a cada costat de la qual s’enganxen els animals de tir) estava lligada amb un nus tan complicat que ningú no el podia desfer. Gòrdies va acomplir l’oracle segons el qual el futur rei de Frígia (actual península d’Anatòlia, a Turquia) entraria per una porta amb un corb posat damunt el seu carro. Qui aconseguís deslliurar-ne el nus obtindria l’imperi d’Àsia. Molts vanament ho havien provat. Alexandre el Gran, que es dirigia a conquerir l’imperi persa, el segà tallant-lo amb l’espasa. Efectivament conquerí Àsia, però de seguida la va perdre. I aquest fet s’interpreta com que la manera de resoldre alguna cosa complexa per mitjà d’un tall, d’una ruptura del “nus gordià” –sense prendre’s el temps de desfer-lo abans–, resulta fràgil i reprèn fàcilment la seva conformació inicial.

Em sembla una bella metàfora pensar què en fem dels nusos que estreny el fil de les nostres vides. N’hi ha que no els he pogut deslligar ni a còpia de molta paciència... Així que, vistos de lluny –i de prop–, trobo que creen una bonica textura en aquest canemàs que m'ha afaiçonat l’atzar.