A qui res li escau, poseu-li blau

Del simbolisme dels colors hi ha moltes teories elaborades. Kandinsy en va parlar molt en el seu llibre De l’espiritualitat en l’art. Abans també Goethe i Wittgenstein havien fet una teoria dels colors i tots dos parlaven de la sintaxi dels colors, és a dir de les diferències d’apreciació d’uns colors en relació amb d’altres i de les propietats que tenen segons les formes que els contenen.

Sobre el blau, com a color primari (i jo afegeixo: refrescant), Kandisky va dir que és el color típicament celest i que desenvolupa profundament l’element de quietud. És a dir que segons ell és el color espiritual per excel·lència.

Segons Pastoureau (historiador sobre el simbolismes dels colors), a la seva Història dels colors, diu que el blau és un color neutre, disciplinat. La frase feta “a qui res li escau, poseu-li blau” és prou explícita. És el color més oficial (només cal veure les camises de la majoria de polítics de qualsevol representació política) i el color que identifica els partits de dretes. Però a l’Antiguitat era un color poc apreciat: no es troba a les grutes del paleolític ni del neolític. Només a l’Egipte es pensava que procurava la felicitat en el més enllà. A Roma es considerava el color dels bàrbars: tenir els ulls blaus estava molt mal vist. 

És als segles xii i xiii que el color blau es va rehabilitar. El Déu cristià es converteix en Déu de llum, i la llum es torna blava. A partir del s. xii la verge apareix amb molts quadres amb un vestit blau. El blau es va tornar un color religiós.

A l’heràldica i en política, el blau es converteix en l’oposat al roig, al vermell.

    El romanticisme i el simbolisme posaren de moda el blau. I Picasso el féu servir per expressar alguns dels seus quadres més profunds. Més tard, va arribar el blue jeans, com a color dels vaquers de l’oest americà i dels joves inconformistes. 

    El blau és el color del món del treball (les granotes de feina acostumen a ser blaves) Però, en canvi, no és un color revolucionari com el vermell (sinó tot el contrari).

Kieslowski en la seva trilogia dels colors va titular la seva pel·lícula més densa Blau, i jo la recordo feta principalment amb tons blau fosc; concretament em ve al cap la imatge de la Juliette Binoche nedant en una piscina en una aigua de tons blavosos, on posa en moviment tot el seu passat i el present de l’absència.

El blau ens acosta a la nit, a la foscor i, ara que els dies ja s’escurcen una mica, d’aquí poc entrarem en aquell moment del dia en què tot es cobreix d’una glopada de matisos de blau.