diumenge, 25 d’octubre del 2009

EL DISCRET ENCANT DE LA TIPOGRAFIA GÒTICA PER ALS NAZIS

L’art mai no és innocent. En virtut d’una alquímia obtinguda de les vivències de l’artista, del que vol expressar (o n’és capaç), i del moment i el lloc en què li ha tocat viure, sorgeix qualsevol tipus d’art. Bella o aplicada... o de la mena que sigui.

Entenc la tipografia com una bella art aplicada. No puc fer-hi més: em ve d’una estricta deformació professional. I, a més, la tinc per una art no gens ingènua. Més enllà del que ens adonem, la tipografia ens penetra imperceptiblement (i impúdicament) en les ninetes i en les neurones.

Per exemple, en disseny gràfic i publicitat les lletres de pal sec (se’n diuen així les que tenen elspals –la lletra A en té tres, de pals– sense cap gràcia o sèrif –és a dir el traç decoratiu del final de les astes de determinades lletres– (tot i que poden ser enginyoses, divertides; fins i tot poden servir per explicar acudits...) s’associen a un tarannà més informal, juvenil... així, és freqüent veure com determinades empreses o institucions originàriament conservadores (Marks & Spencer, la Tate Gallery) canvien sobtadament la seva imatge corporativa adoptant lletres de pal sec quan pretenen arribar a un públic (en teoria) més jove, obert, liberal... Tot sigui per ampliar la clientela!!

Sobre aquest fenomen tipogràfic i d’altres, en el llibre La història secreta de les lletres, Loxley dedica un dels articles més interessants per explicar-nos l’obsessió a l’Alemanya dels anys 20 per mantenir la vigència de la tipografia gòtica basada en l’escriptura monàstica que s’havia fet servir des de Gutenberg, concretament la lletra Fraktur (el seu nom ve de fractus, que vol dir línia recta trencada).

La qüestió esdevingué política: hi havia els qui defensaven l’ús de les tipografies romanes, com ara els dissenyadors de la Bauhaus (que preferien la romana de pal sec), i els qui consideraven que la tipografia Fraktur era més identitària, genuïna, més “ària”.

I tot i que a Goebbels, sent ministre de propaganda, li agradava la tendència moderna en l’art i, per tant, la lletra de pal sec (tipografies futuristes, etc.), potser perquè, com a propaganda per als jocs olímpics s’esqueia molt bé com a vincle amb el classicisme romà, rebé instruccions molt clares de no fer-la servir. Hitler va crear una mena d’inspecció de la puresa de l’art germànic en el disseny, la Bund Heimatschutz, l’Associació per a la Protecció de la Pàtria, un cos dedicat a preservar el que es considerava l’estil germànic pur en l’art i el disseny.

Però, curiosament, cap al 1941 els nazis van decretar que, a partir d’aleshores, s’adoptarien les tipografies romanes. Es desconeix el motiu d’aquest canvi de tendència. N’hi ha qui diu que un dia, mentre Hitler fullejava un llibre en hebreu va descobrir horroritzat una certa semblança entre les lletres gòtiques i els caràcters hebreus, i que per això decidí prohibir l’ús de les gòtiques.

D’altres creuen que es van incorporar les tipografies romanes segurament per facilitar l’extensió de la cultura alemanya en cas de victòria i la seva llegibilitat entre els països vençuts (no cal dir que la tipografia gòtica no és gaire agraïda per a la lectura). Sembla ser també que els pilots alemanys es queixaven que la lletra gòtica no era gaire llegible des de l’aire en els senyals per als avions.

Encara que no sembli més que una anècdota, em penso que és prou significativa per il·lustrar el poder invisible que exerceixen molts elements –aparentment atzarosos– del nostre entorn i com ens van soscavant sense que ens adonem ni poc ni gens. I des d’aquí llenço la idea que potser convindria que algú, algun dia, estudiés les tipografies que republicans i feixistes van fer servir en els seus respectius materials gràfics, cartells, etc. durant la guerra civil espanyola.

 

 

 

“JUDE, L’OBSCUR”, UNA NOVEL·LA ANTIQUADAMENT MODERNA

Gràcies al Mike, el meu professor d’anglès, he descobert, no fa gaire, en Thomas Hardy i la seva novel·la Jude, l’obscur. La vaig trobar casualment en una llibreria de vell del carrer de la Palla, editada temps ençà per Edicions 62 en una traducció de principiant d’un jove Quim Monzó dels anys vuitanta.

Thomas Hardy, arquitecte d’ofici, abandonà la seva professió inicial per dedicar-se a escriure. Va escriure diverses novel·les, però Jude és potser la més coneguda. La va publicar per entregues en el Harper’s Magazine. Hardy va compondre força poesia i quatorze novel·les, l’útima de les quals fou Jude. Sembla que provocà un tal escàndol entre la societat i la jerarquia eclesiàstica del moment que Hardy decidí no escriure cap més novel·la.

L’argument ens acosta a dues qüestions que devien ser molt candents en la darrera dècada del segle xix. D’una banda, posa de manifest la falta d’oportunitats d’un jove d’origen humil que s’afanya a estudiar els clàssics de manera rigorosament autodidacta. De l’altra, revela la tràgedia que sovint comporta el matrimoni forçat per convencionalismes socials. Hardy ens parla de la lluita de classes quan evidencia la falta de mobilitat social, i també tracta amb franquesa les relacions sexuals. Tots els personatges principals de la novel·la arrosseguen un matrimoni erràtic que els marca per sempre més. Hardy, que era un home molt progressista, recull les noves ideologies que apareixen amb la Revolució Industrial. El seu relat també captiva pel gran respecte que manifesta envers les dones, i la reivindicació que fa de la seva llibertat i capacitat d’elecció. Fins a l’última part, els personatges semblen bastant autèntics: estimen i avorreixen, es comprometen i es desdiuen, fugen i retornen i tornen a fugir... El lector sent que està llegint una obra profundament moderna escrita en l’Anglaterra victoriana. Però el relat s’esguerra a la darrera part i es converteix en un engrut melodramàtic que s’entravessa a la gola. I això passa sovint en els escriptors mascles de l’època quan escriuen sobre dones poc convencionals. En algun moment de la narració, la dona que no segueix el model socialment establert cau en desgràcia. Alguna tragèdia que s’ha anat covant o que apareix sobtadament la “castiga” definitivament (vegeu la pobre Emma Bovary...). No cal ser gaire perspicaç per deduir com són presents en aquests literats (homes) l’educació i els valors socials i religiosos. Al capdavall, però, com a dona els estic sincerament agraïda que hagin tingut la gosadia d’encetar –ni que sigui de biaix– temes que seran socialment fonamentals en èpoques posteriors.

En una lectura més profunda, n’hi ha qui veu serrells de la filosofia de Schopenhauer quant a la visió de les relacions amoroses entre els homes i les dones. Només ho deixo anar, perquè no sóc gens docta en la matèria i, ara per ara, em temo que tinc altres prioritats.

Per cert, Polansky va adaptar al cinema una de les novel·les de Hardy: Tess, de títol complet Tess d’Urbervilles).

 

 

 

 

dimarts, 20 d’octubre del 2009

“THE SERVENT” DE LOSEY, O L’EXERCICI SUBTIL DE LA VIOLÈNCIA

A la Filmoteca de Barcelona han tingut l’encert de dedicar un cicle a Joseph Losey amb motiu del centenari del seu naixement. Per variar, l’han anomenat “Redescobrim Losey”. Darrerament sembla que els articulistes no sàpiguen fer més que “redescobrir”, “revisitar”, “repensar”, “reinventar” tal o tal personatge o moment històric (insistentment hi afegeixen el prefix -re) per comptes de dir, ras i curt, que el que tots volem i necessitem és recuperar els clàssics. Potser és que ens fa vergonya admetre que en molts casos ens estimem més els creadors d’abans que molts dels nostres contemporanis?

M’hi vaig arribar per no perdre’m El servent. I vaig constatar novament el que experimento davant les pel·lícules de Losey. El seu cinema és tan exquisit que es manté tan modern i contemporani com quan el va fer, a principis dels seixanta o setanta.

Els actors, tots ells insuperables i, en aquell moment, molt joves: Dirk Bogarde, James Fox, Sarah Miles, Wendi Craig, etc. El Harol Pinter va ser-ne el guionista, i surt un moment en el film fent-hi un “cameo”.

La pel·lícula mostra la relació que s’estableix entre un servent (una mena de majordom) i l’home que el contracta. La situació s’esdevé als principis dels anys seixanta en una casa victoriana d’un bon barri presumiblement de Londres, i ja ens emmarca, de bon començament, un escenari amb un passat espès. Tot i que el jove propietari –un James Fox elegantíssim, un dandi– esmerça els seus diners a fer-hi obres amb la intenció de modernitzar-la (com si vulgués eradicar segles d’història sota una capa de pintura), dins de la casa i de la ment dels qui hi  viuen perviuen els models de relació entre classes socials de l’època victoriana. Com llavors, les relacions de poder i de dominació sovint –per no dir sempre– emmascaren alhora la submissió i el servilisme de qui s’erigeix com a dominador. Com en un permanent joc d’opòsits: el ying i el yang, el negre i el blanc, la claror i la foscor, el masculí i el femení, l’un no funciona sense l’altre, units tots dos en un lligam indissoluble.

El servent, interpretat per un Dirk Bogarde magistral, d’una manera imperceptible teixeix al voltant de James Fox una teranyina basada en la seducció i el desig. El servent esdevé subtilment l’amo de la casa i del seu propietari en un fi exercici de desplegament territorial i sexual. Es van creant dependències perverses entre els personatges i les seves companyes, fins que s’arriba a un punt sense retorn. I mentre veig el film constato que, en algun moment de la vida, a molts humans ens tempten aquesta mena de relacions –vora el cantó fosc i salvatge– que es basen més aviat en el que no es diu que en el que es diu, en el que se sobrentén o es dóna per fet. I penso que les persones ens trobem mútuament, coincidim, perquè uns atzars misteriors ens acosten i, al mateix temps, ens allunyen d’altres i que, encara que ens sentim en perill, en nombroses ocasions no podem evitar de mantenir vincles que ens perjudiquen o ens fan mal. No sempre ens podem sostreure fàcilment de petits suplicis que ens infligeixen alhora dolor i plaer; i no s’hi val simplificar aquestes relacions titllant-les de sàdiques o masoquistes. El fenomen és molt més complex que aquests conceptes reduccionistes i simplificadors.

Però, per damunt de qualsevol fútil teoria psicològica, que ara mateix m’he tret  de la màniga i m’he quedat tan ampla, convido tothom a passar una bona estona amb el Losey més autèntic i a disfrutar amb la magistral interpretació dels seus grans actors. L’attrezzo i la il·luminació de la pel·lícula hi juguen un paper primordial: retrats de militars amb rostres severs, fotos de culturistes atlètics en una habitació de solter, gerros de flors marcides, miralls que reflecteixen dibuixos de nus, escales retorçades que col·loquen els personatges alternativament amunt i avall, ombres, i molt de fum de cigarrets, que es dissol en volves evanescents...

 

  

diumenge, 18 d’octubre del 2009

LA VIDA SECRETA DE LES LLETRES I ALTRES XAFARDERIES

Enceto el bloc amb un post sobre tipografia, aquest art semihermètic d’inventar-se lletres i de compondre textos per fer-los bonics i llegibles... La tria del tema no obeeix a cap afany de pretenciosa especialització. De fet ve a tomb perquè fa poc em va caure a les mans un llibre titulat (en castellà) La vida secreta de las letras. Hi ha troballes, rares, escasses, que provoquen una inusual alegria i que vols compartir amb qui et segueixi la veta.

Buscant aquest llibre al catàleg de biblioteques de la Diputació, vaig descobrir que, a Barcelona, no el tenien enlloc. Em va semblar inaudit, i més encara que a la província només el tinguessin en una biblioteca de Tona. Amb tot, gràcies al préstec interbibliotecari el vaig aconseguir amb prou celeritat. L’ha editat Campgràfic, de València, i des d’aquí aprofito l’ocasió per felicitar-los per la bona feina que fan per recuperar l’art de la bona edició.

El rar exemplar de què us parlo és de Simon Loxley, tipògraf i professor. Així, d’entrada, el títol em va resultar la mar de suggerent. Vaig pensar que potser tractava les lletres sota un punt de vista esotèric: el seu valor cabalístic en l’alfabet hebreu; les lletres que es fan servir en els rituals d’iniciació masònica; el significat de la lletra E a l’oracle de Delfos, segons prova d’explicar Plutarc als seus Moralia... Però aviat vaig constatar que l’autor narrava anècdotes ocultes, històries inversemblants –també intimitats, quasi xafarderies– de famosos creadors de tipus de lletres.

Pel que es veu –ho ho descobert en aquest llibre– no és gens infreqüent entre els tipògrafs llençar a mar (o a l’aigua, en general) les seves creacions. I no em refereixo pas a un sentit metafòric. L’acte de desprendre’s d’un objecte que suscita una forta càrrega emotiva llençant-lo al mar o a les aigües d’un riu té un no sé què d’ingenu i alhora sagrat. Llençar a les aigües: tornar a l’element original per excel·lència... I també exercir la voluntat desesperada de fer desaparèixer, d’eliminar, de deixar de veure l’objecte pertorbador... oferint-lo com un sacrifici, en una acció transgressora i alhora destructiva.

Doncs bé, Cobden Sanderson, un tipògraf i enquadernador amic de William Morris, i afí al moviment Arts & Crafts –i socialista–, ho dugué a terme al peu de la lletra. Cobden va llençar –concretament al Times– els tipus dissenyats per ell i per Emery Walker, el seu soci. I amb aquest acte culminava una relació tortuosa i ambivalent entre els dos homes i impedia que ningú més pugués fer servir els tipus.

Sanderon, que estava molt deprimit per causa de la guerra i segurament altres causes personals, l’any 1916 escrigué en el seu diari aquestes estranyes línies:

I ara estic en guàrdia, i només llenço tipus, i enllà del pont... He de comprovar que no hi hagi ningú a prop o que estigui mirant. Aleshores, una capsa plena per damunt de l’ampit, i després el xipolleig audible i visible. Una nit quasi havia llençat els tipus damunt d’un bot, un altre perill, que aparegué d’improvís sota del pont! Cada nit tenia por que algun policia o un altre oficial que vigilés el pont em preguntés —algun cop em vaig topar amb grups de policies— què duia a la capsa. Fins ara no m’han descobert, però, amb vista a les nits properes prevec innombrables possibilitats que assetgen en racons obscurs, i serà un miracle si se n’escapa de tots. Ho faig absolutament “per a mi mateix”; ningú no m’ajuda, no confio en ningú. No ho sap ningú, ni l’Alice o l’Albert, i encara menys l’Annie (la seva dona).”

Sabreu disculpar la traducció de la traducció, que efectivament sona molt estranya. Amb tot, sobra cap més comentari. Però no va ser l’únic professional de la tipografia que es veié empès per aquesta mena de rampell romàntic.

Un altre tipògraf i dissenyador gràfic, Charles Ricketts (1866-1931), suís, per a més indicació, que havia començat fent xilografies (gravats en fusta), i dissenyà l’escenografia per a la Salomé d’Oscar Wilde, també va llançar al Times uns tipus que havia dissenyat, a fi que no caiguessin a mans d’un seu enemic (de qui malauradament no tinc notícia de qui era).

I encara un altre: tres anys després de la mort de Lucien Pissarro, el pintor impressionista, la seva sòcia i vídua Esther també va llençar per raons que desconec tots els tipus i punxons de la impremta que regentava amb el seu marit, aquest cop al canal de la Mànega.

Ignoro si un fenomen semblant s’ha produït a prop de casa... En tot cas, m’imagino l’Eudald Canibell que surt de la biblioteca Arús serrant contra el pit una capseta de fina marqueteria que conté els tipus gòtics Tortis. Espera la nit, i els llença al Besòs, o bé a l’espigó del trencaones, a la Barceloneta... I així evita que les seves lletres il·lustrin un vulgar anunci de xarop contra la tos, de raticida, o, encara pitjor, de supositoris.

És una bonica estampa imaginar-se el fons del Times com l’etern repòs de restes de neveres esventrades, escleròtiques rodes de bicicleta i, a dins de l’artística capseta de fusta, sota una espessa capa de llot, una magnífica col·lecció de tipus de plom que, en algun moment, s’han combinat infinitament per crear pilots de paraules per expressar idees brillants o acudits vulgars.

Per cert, la imatge inicial que il·lustra el post és la reproducció de la primera pàgina de la Bíblia creada en la impremta i amb la tipografia de Cobden Sanderson (altrament dita, la Bíblia de Doves Press, que era el nom de la impremta). En les seves edicions evitava les il·lustracions, i tan sols feia servir guarniments tipogràfics: fixeu-vos en la lletra i, allargada infinitament sense cap mirament.