Gràcies al Mike, el meu professor d’anglès, he descobert, no fa gaire, en Thomas Hardy i la seva novel·la Jude, l’obscur. La vaig trobar casualment en una llibreria de vell del carrer de la Palla, editada temps ençà per Edicions 62 en una traducció de principiant d’un jove Quim Monzó dels anys vuitanta.
Thomas Hardy, arquitecte d’ofici, abandonà la seva professió inicial per dedicar-se a escriure. Va escriure diverses novel·les, però Jude és potser la més coneguda. La va publicar per entregues en el Harper’s Magazine. Hardy va compondre força poesia i quatorze novel·les, l’útima de les quals fou Jude. Sembla que provocà un tal escàndol entre la societat i la jerarquia eclesiàstica del moment que Hardy decidí no escriure cap més novel·la.
L’argument ens acosta a dues qüestions que devien ser molt candents en la darrera dècada del segle xix. D’una banda, posa de manifest la falta d’oportunitats d’un jove d’origen humil que s’afanya a estudiar els clàssics de manera rigorosament autodidacta. De l’altra, revela la tràgedia que sovint comporta el matrimoni forçat per convencionalismes socials. Hardy ens parla de la lluita de classes quan evidencia la falta de mobilitat social, i també tracta amb franquesa les relacions sexuals. Tots els personatges principals de la novel·la arrosseguen un matrimoni erràtic que els marca per sempre més. Hardy, que era un home molt progressista, recull les noves ideologies que apareixen amb la Revolució Industrial. El seu relat també captiva pel gran respecte que manifesta envers les dones, i la reivindicació que fa de la seva llibertat i capacitat d’elecció. Fins a l’última part, els personatges semblen bastant autèntics: estimen i avorreixen, es comprometen i es desdiuen, fugen i retornen i tornen a fugir... El lector sent que està llegint una obra profundament moderna escrita en l’Anglaterra victoriana. Però el relat s’esguerra a la darrera part i es converteix en un engrut melodramàtic que s’entravessa a la gola. I això passa sovint en els escriptors mascles de l’època quan escriuen sobre dones poc convencionals. En algun moment de la narració, la dona que no segueix el model socialment establert cau en desgràcia. Alguna tragèdia que s’ha anat covant o que apareix sobtadament la “castiga” definitivament (vegeu la pobre Emma Bovary...). No cal ser gaire perspicaç per deduir com són presents en aquests literats (homes) l’educació i els valors socials i religiosos. Al capdavall, però, com a dona els estic sincerament agraïda que hagin tingut la gosadia d’encetar –ni que sigui de biaix– temes que seran socialment fonamentals en èpoques posteriors.
En una lectura més profunda, n’hi ha qui veu serrells de la filosofia de Schopenhauer quant a la visió de les relacions amoroses entre els homes i les dones. Només ho deixo anar, perquè no sóc gens docta en la matèria i, ara per ara, em temo que tinc altres prioritats.
Per cert, Polansky va adaptar al cinema una de les novel·les de Hardy: Tess, de títol complet Tess d’Urbervilles).
Jo vaig llegir Tess d'Urberville i la pobra també té una vida terrible... Vaig quedar molt tocada per la novel·la, tan increiblement dramàtica.
ResponEliminaPel que fa als finals tan tràgics de la Bovary, la Karenina, la Regenta, sempre els havia interpretat com l'únic desenllaç possible que podien tenir les dones "poc convencionals" en les societats respectives. És a dir, el pessimisme (i realisme) més absolut.