Hi ha coses que no encaixen amb l’entorn

L’Eulàlia planxà la túnica de color safrà del venerable Syrka Lang. La deixà penjada a l’armariet. A la targeta de la porta encara hi deia Marc Fornells. Després lliscà cap al menjador. En netejà la vintena de taules amb la baieta i després buidà les deixalles orgàniques al contenidor del pati. Fastigós. Aquesta feina era detestable. Però els monjos ho havien decidit així i ho havia de fer si volia arribar a novícia. Una teràpia d’humilitat, pensava.

L’Eulàlia no era creient, bé, no de la religió cristiana, però pujava cada cap de setmana al monestir. Deia que li agradava la pau que s’hi respirava, tot i els diumengers i tafaners habituals, i mirava d’aplicar a la vida quotidiana les classes de meditació que –amb un punt d’escepticisme– seguia en el seu programa de formació. Cada dissabte i diumenge girava set cops al voltant de l’estupa i feia voleiar el que ella anomenava la bona fe. També passejava pels volts de l’estany, que en un altre moment van ser un jardí romàntic. Però el vespre era el moment que més esperava, quan feien la pregària comunitària i el venerable Syrka Lang la beneïa i ella el podia mirar llargament i jeure darrere seu. Feia un any que havia conegut en Marc Fornells i feia un any que acudia al monestir. En els moments de dubte es preguntava si també es deixaria caure pel lloc de culte si ell s’hagués fet evangelista en comptes de budista. Abans, però, segur que també li planxaria la camisa blanca i la hi deixaria penjada a l’armariet.

Sovint hi ha persones o coses que no encaixen amb el seu entorn. Penso, per exemple, en un trèmul arbust de ribera en un bosc de coníferes, o bé un turista calçat amb xancletes en un funeral. No fa gaire vaig visitar la Plana novella, que és un monestir budista del Garraf, i vaig tenir-hi aquesta sensació. Un monestir budista en una casa d’indianos ubicada en una urbanització prop d’Olivella. Massa coses en circulació, massa capes sobreposades.

Així com les comunitats religioses catòliques cada vegada tenen menys predicament en el nostre país –la tan recurrent crisi de vocacions– el monestir budista de la Plana novella presenta una vitalitat envejable. Homes i dones de totes les edats, però primordialment entre trenta i cinquanta anys, són els components de la comunitat. Em pregunto què empeny aquestes persones a opositar per fer-se monjos budistes. Bé, de primer, si el tema interessa, els monjos autoritzen els aspirants voluntaris a fer una sèrie de serveis humils i sacrificats (com ara netejar el menjador o els lavabos, fer d’auxiliar de cuina, etc.) per obtenir vots. Més endavant, passen a l’estadi del noviciat que suposo atorga obligacions però també més drets. El següent graó és ser monjo o monja, sense celibat, però.

Que un monestir budista estigui instal·lat en la casa d’un indiano (construïda per Pere Domènech i Grau) –que probablement hauria fet els calés de manera no gaire ortodoxa i que, concretament, es va arruïnar– ja és una paradoxa.

Però la casa, tot i la seva majestuositat externa, per dins és sobretot aparença. La pintura de l’escalinata imita el marbre i el teginat del sostre en lloc de ser de fusta és de guix. L’esfinx de la mestressa de la casa, que hi és per tot arreu, la idealitza dibuixant-li un rostre eternament jove.

El cert és que el monestir és una mena de parc temàtic budista. Fins i tot l’estupa, que és el més autèntic del recinte, té un aspecte com de fireta.

Sovint hi ha coses que per molt que es disfressin no encaixen amb el seu entorn, i senzillament més val retre’s a l’evidència.

El fabulós arbre dels xais vegetals

La naturalesa fantàstica em resulta fascinant. En els llibres de viatges successors al de Marco Polo hi ha profusió de descripcions d’elements naturals exòtics i meravellosos. Un dels que més m’ha cridat l’atenció és l’arbre que dóna xais. Això ho explica fra Ordoric de Pordenone en el seu llibre de meravelles, que, en definitiva, és un relat de viatges del segle xiv. Fra Ordoric va viatjar des de Constantinoble fins a la Xina entre els anys 1313 i 1330. I en algun punt de la seva travessia va localitzar un arbre meravellós que donava uns fruits, en forma de meló o carabassa, a l’interior dels quals, com en una metamorfosi fantàstica, hi creixien xais. És a dir que quan el fruit madurava, s’obria i deixava sortir el xai.

Altres especímens, recollits en diversos llibres de meravelles (per exemple el de Jean de Mandeville), fan referència a un arbre d’oques (que són comestibles quan cauen a terra) i a un altre  –el wak-wak, oriünd de l’Índia–, que produeix éssers humans. En alguna banda també he llegit que en el wak-wak creixien unes dones esplèndides, i que tots els homes en volia tenir un exemplar al seu jardí.

Sembla que en unes miniatures del Llibre de les Meravelles del duc de Berry s’observen un intercanvi d’ofrenes en què tres homes amb indumentària occidental ofereixen un arbre d’oques mentre que dos homes amb indumentària oriental ofereixen xais d’uns arbres que en van plens.

Altres variants de la llegenda parlen de xais que creixen de la terra, units per una mena de cordó umbilical.

   Aquests xais es menjaven tota la vegetació que creixia al seu voltant, ja que només podien bellugar-se girant sobre el seu propi eix, com si es tractés d’una sòlida arrel.

Aquest famós xai vegetal també és descrit més tard per un ambaixador de Carles V que s’estava a Moscou pels volts del 1511.

També les bondats curatives de l’espècie són indicades en algun tractat de botànica d’Anglaterra.

Finalment va ser referit per un home de ciència com Athanasius Kircher i per religiosos com l’abat de Prévost, en ple segle xvii, i es mantenen les característiques descrites pels antics viatgers.

Més tard un antropòleg, Gubernatis, en un fantàstic estudi titulat Mitologia de les plantes, intenta donar una explicació a la llegenda com una successiva confusió de paraules que designen animals de semàntica molt propera.

    Sigui com sigui, la llegenda, que sembla extreta de les Mil i una nits, ens apropa al terreny de la naturalesa fantàstica, que sempre oscil·la en els llimbs entre la realitat i la ficció. La possibilitat de tallar un meló i trobar-hi a dins un xai em sembla, si més no, una interessant metàfora de les sorpreses que ens pot arribar a proporcionar la vida natural.

A qui res li escau, poseu-li blau

Del simbolisme dels colors hi ha moltes teories elaborades. Kandinsy en va parlar molt en el seu llibre De l’espiritualitat en l’art. Abans també Goethe i Wittgenstein havien fet una teoria dels colors i tots dos parlaven de la sintaxi dels colors, és a dir de les diferències d’apreciació d’uns colors en relació amb d’altres i de les propietats que tenen segons les formes que els contenen.

Sobre el blau, com a color primari (i jo afegeixo: refrescant), Kandisky va dir que és el color típicament celest i que desenvolupa profundament l’element de quietud. És a dir que segons ell és el color espiritual per excel·lència.

Segons Pastoureau (historiador sobre el simbolismes dels colors), a la seva Història dels colors, diu que el blau és un color neutre, disciplinat. La frase feta “a qui res li escau, poseu-li blau” és prou explícita. És el color més oficial (només cal veure les camises de la majoria de polítics de qualsevol representació política) i el color que identifica els partits de dretes. Però a l’Antiguitat era un color poc apreciat: no es troba a les grutes del paleolític ni del neolític. Només a l’Egipte es pensava que procurava la felicitat en el més enllà. A Roma es considerava el color dels bàrbars: tenir els ulls blaus estava molt mal vist. 

És als segles xii i xiii que el color blau es va rehabilitar. El Déu cristià es converteix en Déu de llum, i la llum es torna blava. A partir del s. xii la verge apareix amb molts quadres amb un vestit blau. El blau es va tornar un color religiós.

A l’heràldica i en política, el blau es converteix en l’oposat al roig, al vermell.

    El romanticisme i el simbolisme posaren de moda el blau. I Picasso el féu servir per expressar alguns dels seus quadres més profunds. Més tard, va arribar el blue jeans, com a color dels vaquers de l’oest americà i dels joves inconformistes. 

    El blau és el color del món del treball (les granotes de feina acostumen a ser blaves) Però, en canvi, no és un color revolucionari com el vermell (sinó tot el contrari).

Kieslowski en la seva trilogia dels colors va titular la seva pel·lícula més densa Blau, i jo la recordo feta principalment amb tons blau fosc; concretament em ve al cap la imatge de la Juliette Binoche nedant en una piscina en una aigua de tons blavosos, on posa en moviment tot el seu passat i el present de l’absència.

El blau ens acosta a la nit, a la foscor i, ara que els dies ja s’escurcen una mica, d’aquí poc entrarem en aquell moment del dia en què tot es cobreix d’una glopada de matisos de blau.