dissabte, 27 de novembre del 2010

Units per la farsa

Estimada Heidi,

Ens hem tornat a discutir, l’Aleister i jo.  Va començar per una ximpleria, però es va anar complicant.

Ja et vaig dir que Aleister és un gran amant, però em condueix perillosament fins a algunes barreres que em fa por traspassar. A més, els sacrificis cada cop em resulten més repugnants; ja no els puc suportar. Tot queda empastifat de sang i jo ho he de netejar. N’estic tipa.

Vam anar a Lisboa a veure un escriptor amb qui Aleister s’escrivia, un tal Pessoa, que ningú coneix. Mentre ells jugaven a escacs he anat sola a visitar la ciutat, que he trobat molt peculiar. Aleister ha estat escrivint i no m’ha fet gaire cas. M’he queixat i s’ha enfilat fins que ens les hem tingut. Llavors, ha marxat amb un cop de porta i ja no ha tornat.

Estic espantada; un periodista diu que en un penya-segat proper, hi ha trobat la seva cigarrera i una carta de l’Aleister per a mi. No sé pas què pensar...

Heidi, he decidit tornar a Alemanya. Agafaré el vaixell demà mateix.

Rep una abraçada, que et faré personalment molt aviat.

Anni J. Laeger

A part d’escriure un munt de llibres i d’haver fundat societats secretes, i del fet que encara tingui seguidors ocultistes que peregrinen a l’Abadia de Thelema, a Cefalú, Sicília, lloc que va voler consagrar, Alisteir Crowley és interessant per la seva relació amb els artistes.

Fou un personatge molt controvertit, conegut com la “Bèstia 666”, ocultista, provocador, addicte a les drogues, viatger, de qui es diu, entre altres coses, que practicava la màgia negra fent sacrificis d’animals, etc.

De tots és sabut que surt a la portada de Sergent Pepper’s i que fou objecte d’amiració per part de John Lennon, Led Zeppelin i Marilyn Manson. A part d’això, sembla que va intercanviar correspondència amb Pessoa i concertaren una entrevista. Un matí clar del mes de setembre de 1930, enfundat en una capa i acompanyat per una alemanya anomenada Anni. L. Jaeger, la seva amant, Crowley va desembarcar a Lisboa.

El vaixell va arribar a Lisboa amb vint-i-quatre hores de retard per culpa de la boira. Sembla que Crowley, irònicament, saludà l’amic portuguès dient-li: “i doncs?, com se us va acudir enviar-me aquesta boira”?

Amb aquest retret Crowly feia còmplice en la bruixeria a Pessoa.

Aquest episodi va acabar d’una manera estranya. El mag va desaparèixer i un periodista publicava la notícia que s’havia trobat una cigarrera i una carta a la carretera de la Boca do Inferno, un penyasegat proper a Cascais. La carta es dirigia a l’amant de Crowley i se’n deduïa que el mag s’havia suïcidat per amor.

L’any següent Pessoa escrivia a un amic: “Crowley que, després de suïcidar-se, se’n va anar a viure a Alemanya. em va escriure l’altre dia...”

Efectivament va ser una falsa desaparició, però el mag  i l’escriptor, tots dos especialistes en la farsa, van jugar en aquesta etèria frontera entre la realitat i la ficció que caracteritza molts personatges rellevants.

divendres, 19 de novembre del 2010

Què hi busco? El que trobo...

Sempre he viscut més o menys a prop del Encants Vells de Barcelona. Hi sóc una visitant assídua. M’agrada arribar-m’hi les tardes grises d’hivern, quan ja estan a punt de plegar i desen caixes. Què hi busco? El que trobo... tan aviat em capbusso en una muntanya de roba i descobreixo una camisa de dormir que m’escau, com fullejo revistes antigues o llibrets de la col·lecció "pulga" (i hi trobo algun tresor), com em calço unes sabatilles de quadres.

  Als Encants, hi sento la presència del meu pare, que també remena amb mi els vinils i els cedés de les parades de música. I no sento la seva proximitat tan intensa enlloc més. Els Encants Vells han mantingut l’esperit de la generació del meu pare: d’homes senzills que han viscut abans de la guerra la vida de barri, la compra al mercat ambulant, el regateig... Amb el pas del temps i de la vida, els Encants s’han hagut de reconvertir; ara s’hi entrecreuen xadors negres, saris llampants i moda country... i el color de la pell de venedors i compradors té matisos ben diversos.

   Els Encants canviaran de lloc; ben a propet, encara sort. Però m’afiguro que el mercat es transformarà: les parades passaran a tenir un número i fins i tot calefacció. Els venedors estaran més còmodes, però potser el mercat perdrà la seva essència i deixarà de ser aquell lloc on no s’hi va a buscar sinó a trobar. Només espero que segueixi sent l’indret on, sortint d’una parada, hi pugui retrobar el caminar pausat del meu pare que s’acosta cap a mi i em somriu amb bonhomia.

dilluns, 15 de novembre del 2010

El primer laberint que es va construir...

Aquest post el dec a la bona estona que he estat atrapada a dins del laberint intentant sortir-me, amb companyia de l'Eulàlia i el Girbèn... Cadascú ha tirat per un camí diferent, i aquest és el resultat de les meves zigazagues.

Parlar de laberints és parlar d’incertesa, d’aparences, de cerca interior, de sortida confusa. Els laberints són la metàfora d’obscurs camins que hem de recórrer sense saber si en sortirem o com en sortirem. El laberint, com la vida mateixa, no ens deixa descansar, té una xarxa de galeries i passadissos que es retorcen com budells o les circumvolucions del cervell. Joc de miralls multiplicats i ecos reverberants fins a l’exasperació.

El primer laberint que es va construir tenia funcions de presó per a un sol pres. Era un enorme edifici situat a l’illa de Creta a dins del qual estava tancat el Minotaure, meitat home, meitat ésser humà, fruit de les relacions entre Pasifae i un brau celestial enviat per Posidó. El Minotaure s’alimentava de la carn d’uns quants joves que li eren atorgats en sacrifici cada any. Tothom sap que Ariadna va ser molt llesta i va deixar anar un fil pel laberint que va devanar Teseu per no perdre-s’hi a dins, poder matar el Minotaure i salvar la princesa.

Però el més interessant de la història és aquest obscur arquitecte que va construir el laberint de Cnossos. Es deia Dèdal (de segons quins laberints en diem dèdal) i tenia una personalitat tan fugissera i aparent com els edificis que construïa. Era un home enginyós de qui es diu que va inventar el compàs, que ve del llatí compassare, compassar, pautar el ritme. Dèdal era un creador complex, que no es va oposar a l’ús de les seves obres per a sòrdides intencions, com l’engendrament del Minotaure entre una dona i un animal (un acte de bestialisme). Dèdal apreciava el que era inabastable, lunar... Les seves obres sempre ocultaven alguna cosa i, alhora, eren una mena de fortalesa inexpugnable.

Un altre episodi molt interessant de la vida de Dèdal és que, en saber el rei de Creta que l’arquitecte havia ajudat Teseu a matar el Minotaure i a sortir del laberint, el va fer presoner amb el seu fill Ícar a dins del mateix laberint. Tots dos, que eren molt creatius, van ordir escapar-s’hi volant fent-se unes ales amb plomes d’ocells i cera. De tots és sabut que Ícar va temptar la sort i va sortir malparat.

Però tornem al Minotaure: un monstre únic en la seva espècie, mig home, mig brau, condemnat a vagar per les giragonses del laberint. Una criatura ferotge i solitari; un ésser tràgic. Però el monstre, no és un ésser tràgic en la seva essència? El monstre difícilment es reproduirà i, encara que mantingui qualitat essencialment humanes, com ara la parla o el llenguatge, també pertany en part a un altre món, per exemple al món dels animals. Hi està en la frontera. El monstre és l’animot de què en parla Derrida per deconstruir el concepte d’ésser humà en relació amb l’animal.

     Però qualsevol concepte abstracte queda evanescent davant de les aquarel·les en blanc i negre que Frederich Dürrentmant fa ver en el seu llibre sobre el Minotaure, en què els dibuixos i les tintes expressen tota la intensitat del monstre i la seva impossibilitat de ser feliç. Dürrentmant, a qui coneixia en obres més amables, com ara La visita de l’anciana dama, ens recorda que tots som uns petits minotaures atrapats al laberint, d’on, potser, i ho hem de reconèixer, en el fons no en volem sortir... en volem sortir... volem sortir... sortir...

diumenge, 14 de novembre del 2010

Guillaume de Machaut i el seu laberíntic rondeau

Guillaume de Machaut va ser un cèlebre poeta i compositor francès del segle XIV, que va fixar les regles de diverses formes musicals. Però també era un creador molt lliure que va compondre peces molt peculiars. Com que va ser canonge de Reims i Amiens, coneixia les característiques físiques i simbòliques dels laberints del paviment. Fruit d’això va escriure el rondeau Mon fin est mon commencement, que recorda l’estructura d’un laberint unicursal (amb una única sortida i un únic camí d’entrada fins a la sortida i viceversa). Cap a la meitat, aquest rondeau reverteix el moviment musical i al final tanca el cercle amb la frase: et mon commencement est ma fin.

En la imatge, sembla que Machaut és el personatge que hi ha davant de la muralla.

 

divendres, 12 de novembre del 2010

Els germans Piñana canten el poeta Ibn Arabi

Ara que ja som immersos en plena campanya electoral, i que tots els polítics s’ompliran de paraules fàtues sobre la integració i la tolerància, etc. (o malauradament també sobre intolerància), és un bon moment per aturar-se davant d’una mica de poesia que representa l’autèntica essència de la interculturalitat i la pluralitat, i que no fa escarafalls. Us hi deixo un tastet de la poesia d’Ibn Arabi (Múrcia, 1165-1240) i també altres peces interpretades pels germans Piñana. 

"El meu cor ha adoptat totes les formes.

   Ha estat pastura de gaseles 

   i un convent per a monjos cristians,

   un temple per als ídols i la Ka'ba d'un pelegrí,

   les taules d'una Torah i les pàgines d'un Alcorà.

   Sóc de la religió de l'amor: 

   allà on apareguen els camells de l'amor,

   allà l'amor és la meua religió i la meua fe."

dissabte, 6 de novembre del 2010

Un camí incert i tortuós

13 d’abril de l’any del Senyor de 1324 

     Fill, li estic guarint al teu pare les ferides amb esperit de vi. No el vaig poder deturar i vaig decidir acompanyar-lo. És vell; no té la teva força, però també va voler anar-hi. Vam caminar cinc dies sota la pluja fins que un carreter tingué pietat de nosaltres i ens va deixar pujar al carro. Hem dormit al ras en o en un mal jaç. Teníem por dels lladres del camí, sort que no ens n’hem trobat. Hem menjat rosegons de pa amb formatge i moixama i figues que vaig posar a assecar abans del viatge. Encara que a baix preu, hem pogut vendre tot el blat de la collita. Però ni així no hauríem tingut prou per venir amb tu. Arribar-hi es car; prou que ho saps. I tu fill, com estàs? Com és la Terra Santa? Ens han parlat tant de les maleses dels moros... Patim per tu.

     T’escric aquestes ratlles per donar-les a l’Otger, que se n’hi va a finals de mes. M’ha promès que et buscarà i no pararà fins a trobar-te. És un bon xicot.

 Abans d’entrar-hi el teu pare estava taciturn, entotsolat... Jo em temia el pitjor: que els meandres, les giragonses, els passos barrats el fessin desistir. Però quan van ser a les envistes de la catedral de Reims, es transmutà. El vaig veure vigorós i ple de salut. L’edifici no te’l pots imaginar... S’alça cap al cel, sembla que el vulgui tocar amb els arcs esmolats. I a dins, es va deixar caure de genolls i emprengué el camí fins al final. Li estic guarint les ferides amb esperit de vi, però ell està content.

   L’origen dels laberints al paviment de l’entrada de la catedral gòtica o a dins és incert. El laberint, però, sempre simbolitza un camí complex, tortuós, que s’ha de recórrer i a dins del qual no tenim la certesa de trobar-n’hi la sortida. Recórrer el laberint representa endinsar-se en un camí iniciàtic i transformador, com la vida mateixa.

     Una de les explicacions d’aquests guarniments de les catedrals gòtiques és que el laberint es converteix en alternativa a la peregrinació a Terra Santa. Com que aquesta peregrinació era cara i molt perillosa, es va pensar en aquesta solució tan pràctica i econòmica. Sembla ser que els aspirants a pelegrins feien el camí del laberint de genollons.

  Ara que tenim més poder adquisitiu, ens enfundem amb roba marca quechua i l’emprenem amb el camí de sant Jaume. Per a alguns és una manera de fer un camí espiritual, per a d’altres una mera prova esportiva de resistència, per a d’altres és una ruta esotèrica. Vaig llegir en una revista de psiquiatria que al llarg del camí hi havia punts d’auxili per als pelegrins que entraven en crisi...

    A mi no m’hi trobaran pas, però sí que m’hi podeu trobar (sempre que puc i si no em fa mandra) salvant les dificultats d’un laberint, tant si una Ariadna complaent m’ha tendit el fil com si m’he d’espavilar tota soleta per trobar-ne la sortida.

     Aprofito l'avinentesa per recomanar vivament la vista a l'exposició Per laberints de Ramon Espelt i Òscar Tusquets al CCCB.