diumenge, 27 de desembre del 2009

La impremta de la vídua: un negoci solvent

 

Un dels oficis tradicionalment masculins (en fi, com quasi tots) que les dones han exercit des de molt antic és el lligat a les arts del llibre i l’edició, fent d’amanuenses, miniaturistes, enquadernadores, etc.

A partir del Renaixement, moltes dones esdevenen impressores quan, arran de la mort del seu marit, pare o germà, hereten el negoci familiar. En cap cas, però, canvien el nom d’origen del taller, sinó que el conserven afegint-hi el seu corresponent parentiu: vídua de, filla de...

Així, és freqüent que un taller dirigit –posem durant una dècada– per un impressor mantingui el nom d’origen (després de morir-se) durant trenta anys més, quan en realitat qui l’haurà gestionat tot aquest temps és la seva vídua o sa filla.  

A València, Jerònima Galés, impressora en actiu des del 1556 al 1587, va fer-se càrrec del taller del seu home difunt amb el nom de vídua de Juan Mey. Com que era jove, aviat es tornà a casar (va buscar-se un altre impressor: cal rendibilitzar el matrimoni). El taller incorporà el nom del flamant espòs, fins que aquest també traspassà. Jerònima es veié obligada a rebatejar el taller amb el nom de vídua del segon marit, Pedro de Huete. La impremta de Jerònima Galés va fer una edició de les cròniques de Jaume I i de Muntaner: feines d’envergadura en negocis solvents, dutes sota un púdic anonimat. Jerònima escriu un sonet en els preliminars a l’edició del text de Jovio, Libro de las historias y cosas acontecidas en Alemaña..., que encapçala amb un “la impressora al lector” (és obvi que es reconeix l’ofici) i segueix:

Puesto quel mugeril flaco bullicio/ no deue entremeterse en arduas cosas/, pues luego dizen lenguas maliciosas,/ que es sacar a las puertas de su quicio:/ Si el voto mio vale por mi officio,/ y ahuer sido una entre las mas curiosas,/ que de ver, e imprimir las mas famosas/ historias ya tengo uso, y exercicio [...]”.

Investigar sobre aquesta matèria demana capbussar-se fins al fons de baluernes polsegoses de registres mercantils o de la propietat, de testaments...  Qui ho fa, descobreix petjades reveladores, com per exemple directrius testamentàries molt clares de les mestresses del taller respecte de qui no l’ha d’heretar, per causa de la seva ineptitud manifesta (el fill calavera o el cunyat brètol...). Tot lunivers de les relacions personals i professionals dels negocis familiars.

Rosa Maria Gregori, Àngels Solà i Marina Garone han invocat les muses de la impremta, i avui una ha tingut la bondat de dictar-me uns quants apunts ràpids abans d’esmunyir-se per l’interstici de les portes del balcó.

 

 

 

divendres, 25 de desembre del 2009

"Ukiyo-e", el mont Fuji i Kawabata

    La mècanica bloguista habitual que segueixo és la següent: redacto un post i trio una imatge que s’hi adigui per il·lustrar-lo. Avui, però, transgredeixo l’ordre: se m’acut parlar d’un conte del Kawabata per acompanyar aquestes imatges del mont Fuji d'Hiroshige i de Totoya Hokkei, un deixeble d'Hokusai.

Primera nevada al mont Fuji (Fuji no hatsuyuki), publicat per primer cop l’any 1958, escriu el silenci. La guerra acaba de llastar la vida de tota una generació i les darreres bombes han escorxat el país sencer. S’han esguerrat membres, amors i il·lusions. La gent viu d’esma i en els diàlegs es pasta la pena i la buidor. Una parella que s’havia estimat abans del desastre es retroba casualment. La guerra els va obligar a separar-se i a abandonar el seu fill acabat de nèixer. Han fracassat en nous amors encetats; encara tenen el cor tolit. Intercanvien mútues històries de vida i pocs retrets. Ara senten una mica de llàstima l’un de l’altre: es miren, es toquen tendrament la nuesa i la magror, a penes s’estimen dins l’aigua tèbia del balneari. Un tímid escalf abans de dir-se adéu.

Al mont Fuji, ha caigut la primera capa de neu.

Reprodueixo un fragment del conte. L’home explica a la dona que, durant la guerra, es refugia en un temple budista.

 “El meu pit s’estremia quan el mestre cridava io i ho o quan ressonava el timbal. A més de tenir el cor destrossat, estava mal alimentat. Em sentia feble. Em semblava estrany escoltar el cop d’un timbal i el so d’una flauta enmig d’una guerra que estàvem perdent. Saps?, em semblava una cosa extraordinària. Potser perquè aquella gent no tenia res més per fer, però... a nosaltres ens va faltar aquella tenacitat per pensar que no ens quedava més remei que tocar la flauta. Ens vam derrotar del tot, a més de perdre la guerra”.

Mirar gravats del mont Fuji també pot salvar en moments d’aflicció.

Encara que, fins i tot el mont Fuji, pot fer-se avorrit si es mira constantment (ho diu Utako, la protagonista femenina del conte).

 

diumenge, 20 de desembre del 2009

Postals del Ferràndiz, mail art i powerpoints

Quan jo era petita i arribava Nadal, a més del dia de Reis, una de les coses que més m’agradava era enviar postals i –sobretot– rebre’n. En comprava una pila, i totes les triava del Ferràndiz. Al final dels seixanta jo era una fan incondicional dels seus contes "troquel·lats" (segons el Termcat hauria de dir emmotllats) i de les seves postals (que no trobava gens ni mica ensucrades).  

 Cap als nou anys em va entrar un atac de febre creadora (no em duren gaire; no cal patir) i vaig decidir fer-me jo mateixa les postals, i fins i tot els sobres. Tots els seus destinataris van aplaudir la meva dedicació i això m’animà a ampliar horitzons artístics. Al cap de poc, vaig abandonar el Ferràndiz per emprendre el meu propi camí (en el qual reconec –sense cap vergonya– que en bona mesura va ser ell qui m’inicià).

Molt més tard he estat conscient que, sense saber-ho, vaig cultivar el que en diuen mail art durant més d’una dècada; encara que només durant els dies previs al Nadal. Algun dels sobrets que enviava em retornaven amb la frase lapidària: no encontrado destinatario, i amb algun guixerot més de boli o d’empremta dactilar entintada, que afegien valor a l’obra final. Els avatars del trajecte postal formen part d’aquests experiments artístics basats en l’enviament de cartes o sobres convertits en obres d’art.

Fins que, de sobte –com constantment demostra la història–, l’inicial joc i intercanvi estètic, el conreu amable d’una art (en aquest cas el mail art) es veu obligat a posar-se al servei de protestes, reivindicacions i lluites i ha d'esdevenir una eina o acció transformadora. En defensa dels drets humans, Amnistia Internacional sovint ens convoca –per mitjà de l’enviament de correus electrònics convenientment signats– per intentar evitar que s’executin terribles condemnes de pena de mort arreu del món –aquesta xacra venjativa que no sé si mai ens traurem del damunt. Vull creure en l’eficàcia que pot tenir empaperar amb cartes algun sàtrapa (o col·lapsar-ne el correu) amb la finalitat de preservar els drets humans del país que governa, però reconec que en tinc molts dubtes. En canvi, no menystinc gens ni mica el potencial de mobilització que està tenint i pot arribar a tenir Internet, que veurem com anirà evolucionant i prenent cos d’aquí molt poc. Tot i que pot ser que se n'apropiï la caverna ultra, o que només serveixi per emplaçar-nos per participar en perfomances vàries. 

No conservo cap postal del Ferràndiz, però els meus pares van col·leccionar totes les que els vaig fer cada Nadal des dels meus tovets nou anys.

Abans de tancar la finestreta, i a risc de provocar més d’un disgust, no puc estar-me de proclamar que abomino rebre powerpoints nadalencs de desitjos de benaurança amb tuf de moralina. Us prego encaridament que m'esborreu de les adreces d'aquell que em pensàveu enviar aquest vespre –tot i que estic segura que us ha quedat la mar de xulo. En lloc seu, fins al dia 25 esperaré amb ànsia els vostres bons auguris en un mail de quatre ratlles, una trucadeta en hora de bona tarifa, o la vostra postal artesanal (o del Ferràndiz de la seva època dels clarobscurs, que va perfeccionar molt), que trauré de la bústia amb un somriure còmplice. 

dijous, 17 de desembre del 2009

"Ukiyo-e", Hokusai i el seu manga

Hokusai és un dels meus dibuixants preferits (i estic convençuda que comparteixo aquesta predilecció amb gairebé la resta de la humanitat). Era un artista que dibuixava tot el que veia, tot el que se li posava al davant. Adscrit a la filosofia de l’Ukiyo-e, sabia captar el moment únic, l’instant irrepetible i fugaç, amb tota la seva grandesa i complexitat.

A part dels seus famosos gravats del mont Fuji i de les grans onades, recollí en una pila  d'àlbums xilografiats –amb ànim enciclopedista per als seus alumnes– una immensa col·lecció  de sèries de dibuixos de tots els temes imaginables: plantes, peixos, cavalls, ombrel·les, rostres  humans, esports...

Aquests esbossos s’anomenen manga. Ignoro el punt de connexió amb els còmics manga  contemporanis, però és òbvia la influència que hi tingué, com també amb el bo i millor de  l’impressionisme i de l'art contemporani europeu (i jo afegiria, universal).

En deixo un tastet d'imatges de lluitadors, per anar fent boca. 

(continuarà)

dimarts, 15 de desembre del 2009

L'invent dels cal·ligrames ve de lluny

      

  L’invent dels  cal·ligrames no és gens recent, encara que cap al començament del segle xx l’Apollinaire fos qui els bategés amb aquest nom tan expressiu (que prové de les formes gregues kallos, bellesa  i gramma, lletra). Es pot dir que els cal·ligrames neixen amb l’escriptura mateixa, en l’acte que uneix estretament la paraula i el dibuix. Els jeroglífics egipcis, els ideogrames xinesos i la cal·ligrafia àrab que decora parets de mesquites són alhora escriptura i imatge. En un moment d’hores baixes de la poesia lírica més convencional, els poetes grecs (o que  escrivien en llengua grega) del s. III abans de Crist –en l’escenari de la gran activitat cultural de  la biblioteca d’Alexandria–, creatius nats com eren, van començar a experimentar la fusió entre  lletra (o paraula) i imatge. Així van sorgir composicions fetes amb mots, però de formes tan  inversemblants com una destral, un ou, unes ales... Dibuixos que es llegeixen o textos que es  dibuixen.

   El poeta grec Símmies de Rodes d’aquest període, que es coneix com l’artífex del joc poètic en grec, la technopaegnia (de techno: art, tècnica i paegnion: joc) va compondre alguns  d’aquests rars poemes.

   Lamentablement, el poc grec que sabia el vaig oblidar fa temps, però he pogut comprovar en  una traducció de Daniela Antúnez a la revista Saltana que el que aquests poemes descriuen o  expliquen coincideix amb el seu dibuix: és a dir que el poema sobre una destral té forma de  destral –tan senzill com això.

   Si algú sí que té la fortuna de saber llegir en grec, podrà captar el punt de sofisticació a què arribà el poeta: el poema que té forma d’ou (parla de cries –també d'un ou– arrabassats a les mares) s’ha de llegir alternant el primer vers amb l’últim; el segon amb el penúltim... fins a arribar al vers del mig.

   També conclouen els estudiosos que aquestes creacions podien tenir una funció entre sacra i  màgica, a la manera d'exvots o d'ofrenes als déus; tot i que no se sap del cert. En alguna banda  he llegit que es dibuixaven damunt dels objectes de què parlaven: el poema de la destral estaria  dibuixat en una destral, potser per investir-la de més poder o força.

   D’aquests cal·ligrames primitius se’n conserven molt pocs, però, dels que he vist, el meu  preferit és el de Teòcrit, que té forma de siringa (la flauta de pastor de canons units en forma  de triangle).

   M’inclino i revencio –amb genuflexió inclosa– davant d’aquests mestres de l’avantguarda  precristiana, i tanco un nou document en blanc del Word pensant que ja tot està inventat.

 Les imatges de les ales i la siringa pertanyen al llibre La crisi de la paraula, de Joaquim Molas  i Enric Bou; la de l'ou, a la revista on line Saltana.

 

dissabte, 12 de desembre del 2009

"L'embarras du choix" de l'Emily Loizeau

   Sempre que puc dedicar-hi una estona, escolto els podcasts del programa musical Delicatessen, que condueix l'Albert Puig a iCat fm. M'agrada el seu estil, i sovint els grups i les peces que tria. Gràcies a ell he descobert moltes petites joies d'aquí i de fora, com per exemple aquesta noia francesa que es diu Emily Loizeau –sembla que té molt d'èxit al seu país–. D'aparença moderna però delicada, fa cançonetes com de fireta que tenen molta grapa i expliquen històries. L'embarras du choix sobre si és millor dinyar-la un dimecres o un dijous, per exemple...

dimecres, 9 de desembre del 2009

BCN desembre 2009. Galets conceptuals. Menjadors socials

Com que no crec que a ningú li interessi gens la meva particular visió del Nadal, m’estalviaré de dir-la, però permeteu-me que us mortifiqui un parell de minuts amb la meva opinió sobre el guarniment nadalenc ciutadà. M’adono que, fins ara, havia suportat la visió de les rengleres de llumenetes del carrer amb forma de Pare Noel, de cérvol, o de recurrent regal embolicat sense patir excessivament. Any rere any, només m’apareixia una sospitosa borradura per tot el cos el dia que els altaveus viaris engegaven a rajar sense treva el Jingle bells i el Fum, fum, fum.

Però, darrerament, constato amb neguit que la pompa nadalenca em fa perdre la poca paciència que em va quedant. Si fa una dècada l’encesa oficial a Barcelona de l’enllumenat es feia per Santa Llúcia, ara els resignats vilatans l’hem de sofrir des de l’1 de desembre (i encara sort que BCN va del rotllet sostenible i pretén seguir al peu de la lletra el Protocol de Kyoto, i tot i més).

Fàcilment m’entendreu si us dic que l’enllumenat nadalenc m’embafa tant com el capó després de la carn d’olla o el préssec amb almívar abans dels torrons.

Per rematar-ho, probablement a algun funcionari amb ulleres de muntura de pasta verda se li va acudir que calia modernitzar l’enllumenat nadalenc i conferir-li una marca pròpia de “disseny nadalenc barceloní”.

Així, el sostre urbà s’ha vist ornat amb luxoses copes de cristall d’Swarovski, bon nadal en totes les llengües del tronc lingüístic indoeuropeu, i geometries variades de molts colorins.

Això no és tot. A quarts de vuit del matí –encara amb la son a les orelles– fa uns quants dies em vaig topar al costat de la boca del metro del meu barri amb un galet gegant. M’hi vaig apropar, amb l’esperança que fos una al·lucinació passatgera causada per la ingesta d'un cafè amb llet massa carregat. El vaig tustar amb els artells: era real, i fet de fibra de vidre o un material ad hoc.

El galet com a símbol de la sopa. La sopa: símbol de l’aliment cuinat més bàsic –es podria dir que és el plat fonamental i universal. Em pregunto per què aquests galets no són de pasta de sopa de debò, quan a la ciutat hi ha milers de persones que malviuen, que dormen al carrer, que cada dia es veuen obligades a menjar en els menjadors socials perquè no tenen cap més opció per sobreviure. Potser així els galets conceptuals haurien fet més servei: tothom s’hi podria endur uns trossets a casa (qui en tingui) per a l’escudella de Nadal. I per fi s’hauria creat el que es coneixeria internacionalment com a “arquitectura socioefímera nadalenca barcelonina”.

Un nen hi ha fet un pipí a dins per provar-se la punteria, i un parell de jovenets l’han grafitejat a base de tags. Un destí trist i estèril per a qualsevol galet.

Les llumetes de regal embolicat m'agradaven més que les de copa Swarovski.

 

diumenge, 6 de desembre del 2009

El camp de concentració de Bram, 1939. Diari i fotos de l'Agustí Centelles

A principis del mes de setembre vaig fer una excursió amb bici (de fet, la meva primera excursió en bici) pel canal del Midi, des de Carcassona fins a Bram. Vaig sojornar molt a prop de Bram, a Pezens, en una granja del segle xviii reconvertida en gîte rural. Encara que no vingui a tomb, aprofito un fragment del post per recomanar-la. D’una banda perquè l’edifici ofereix l’oportunitat d’entendre com era la vida dels pagesos (i benestants) del país de l’Aude i, de l’altra, perquè la gent que la porta és extremadament cordial, i l’Évelyne cuina el cassoulet de meravella.

A dins del poble vell de Bram, la disposició en espiral dels carrers serra el vianant dins d’un laberint. Tot i saber que si enfiles cap amunt arribaràs indefectiblement a l’església (ni que sigui per camins inescrutables), t’entra el vertigen de dubtar si seràs capaç d’encertar la sortida. De moment, enlloc no he pogut documentar si aquest model d’urbanisme obeeix a dictats tel·lúrics, o altres fineses, establerts en algun còdex enigmàtic, desat en una vitrina de la sala d’incunables d’una biblioteca recòndita.

Quan vaig visitar Bram, ignorant de mi!, encara no sabia que hi hagués hagut un camp d’exiliats republicans.

Fa cosa d’un mes, vaig voler escoltar la conferència que feia Miquel Berga sobre els escriptors brigadistes de la guerra civil (me’n vaig assabentar en un diari). Va parlar només de l’Orwell (tot i que jo tenia la vaga esperança que també ho faria del Humphrey Slater). Per fortuna, també va ensenyar un bon grapat de fotos de l’Agustí Centelles. I també em va agradar molt que ens expliqués que cada any, per Nadal, l’Agustí enviava un paquet de torrons a la família de Carcassone que li custodiava els negatius de les seves fotografies de la guerra. És una anècdota privada, i potser massa íntima per esbombar-la, però la vaig trobar molt tendra i emotiva. Potser és que aquesta mena de detalls d’agraïment, de gestos de consideració envers favors desinteressats eren molt freqüents en aquella manera d’entendre la vida, i també entre la meva família i la seva xarxa d’amics i relacions... Deu ser que sóc una nostàlgica empedreïda, però jo enyoro molt aquell estil de fer, el reivindico i en la mesura que puc el mantinc.

El 28 d’octubre van inaugurar al Centre d’Art Santa Mònica una exposició que mostra unes fotografies que l’Agustí Centelles va fer durant la seva estada en el camp de concentració de Bram i el diari que escriví.

La setmana passada saltava als mitjans de comunicació una notícia bruta, lletja, sobre la decisió dels fills de l’Agustí Centelles de vendre el seu arxiu fotogràfic al Ministeri de Cultura (òbviament, al millor postor) Aquesta venda significa que l’arxiu pot ser traslladat fora dels països catalans (em penso que al Centelles pare això no li hauria fet gens de gràcia). 

Ahir vaig baixar al final de les Rambles per veure-hi l’exposició.

Les fotografies són de la vida al camp de concentració. Hi estan tancats homes de tota condició: joves o vells, ferms o enfonsats, forners o oficinistes, malalts o encara sans... Centelles els fotografia en el seu dia a dia: mentre es renten, a les latrines, mentre dormen amuntegats. Immortalitza tot el que passa al camp: l’espera pacient i també el desesper. Les figuretes o els vaixells en miniatura que els manetes construeixen per matar el temps, els qui calafaten els taulons dels barracons de fusta. Els dies de festa del camp, les disfresses que els homes s’enginyen amb sutge, tela de cànem, amb el que arrepleguen.

Centelles va estar-s’hi al camp de Bram des de l’1 de març fins al 13 de setembre de 1939. Reprodueixo uns quants fragments del seu diari, que dedica “al meu fill Sergi i als que posteriorment puguin venir”.

Dia 3 d’abril

“[...] L’aigua és un element escassíssim ací. A les hores que donen l’aigua –dues al matí i dues a la tarda– es formen unes cues amb pots i gibrells que fa feredat. Per la higiene corporal no hi ha res disposat, ací. Per rentar-se cal tenir aigua en algun recipient i després, ajudat per un company que te la vagi abocant, anar-se rentant. Ni dutxes ni fonts. [...]”

Dia 7 d’abril

“Torno a la infermeria. Com si res. No hi ha medicaments de cap mena. Les cures, els metges espanyols, les han de fer a base d’aspirines, purgues, salicilat, quinina i alguna altra cosa que tenen en uns paperets sobre la taula. El govern francès el té completament abandonat, aquest aspecte. Cada dia hi ha defuncions. [...]”

Dia 1 de juny

“[...] Cada dia que passa en aquesta presó (no es pot dir pas camp de refugiats com porta el nom) la desesperació és més gran. Hi ha vertaders casos. Homes normals a l’arribada a França, molts, la majoria, potser un 70%, han degenerat mentalment. He pogut comprovar-ho. [...]”

Dia 17 de juny

“[...] Avui hem acabat el laboratori per tirar còpies i ampliacions amb paper bromur. L’ampliadora que va fer en Pujol ha estat perfeccionada. Hem canviat el sistema. Hem construït un tauler movible, hem folrat els departament on dormim, hi hem posat la màquina de 6 x 9 de Pujol sota el prestatge que tenim, hem posat les mantes perquè l’interior quedi fosc i hem fet les primeres proves. [...]”

Dia 28 de juliol

“[...] En els paquets que envien els refugiats no deixen entrar cap revista d’esquerres o senzillament que faci olor de democràcia. Són requisades com si fossin llumins, tot dient, ‘interdit, interdit’. Quin fàstic viure d’aquesta manera. [...]”

Dia 2 de setembre

En efecte, els rumors que Alemanya havia atacat Polònia es confirmen avui per mitjà de la premsa. La guerra ha començat. Nombroses ciutats poloneses han estat bombardejades. França i Anglaterra s’adrecen a Hitler per tal d’arranjar amistosament el conflicte. Es demanen voluntaris als camps de concentració. [...]”.

L’expressió del rostre de cada home fotografiat és prou eloqüent, i no calen més comentaris. 

Avui enterren el Jordi Solé Tura.

 

 

 

 

 

 

dissabte, 5 de desembre del 2009

Ficar-se de peus a l'enigma de les formes

Kandinsky deia que tota forma expressa un contingut intern. Un altre clàssic de la teoria de l’art, Rudolf Arnheim, assegurava que les formes tenen unes forces internes invisibles, com si diguéssim uns fils que les tiben. Tots dos no feien més que explicitar una mil·lenària tradició simbòlica que es manifesta secularment en l’art i l’arquitectura.

Se m’acut que una manera de sentir enterament l’atmosfera de les formes per a qui tingui la necessitat de posar-se a crear plàsticament –però encara no gosi– és immergir-s’hi (com es fa per intentar aprendre una llengua).

Si dibuixem un cercle de guix a terra, un quadrat, un rectangle, triangles isòsceles i equilàters... podem suggerir als aprenents d’artífexs que entrin a dins d’alguna de les formes guixades a terra.

La pregunta consegüent és demanar-los què senten a dins de la forma que han triat? Si canvien de proposta, què experimenten en la nova forma. En quina se senten més còmodes? I més incòmodes?

Ara podem presentar un joc d’associació automàtica d’idees enumerant una llista de paraules: per exemple temple, casa, amor, mare, por, desconcert, viatge, masculinitat, mort, jo, l’altre, nit, sexe, parir... L’única consigna és la d’entrar en les formes intuïtivament: no s’hi val pensar-s’ho. És significatiu veure quina forma tria cadascú per identificar-se amb un mateix mot.

Hi ha pintors que no saben pintar si no és ficant-se a dins del que pinten. Els nens també tendeixen a fer-ho espontàniament. M’arrisco a dir que els primers artistes de les cultures indígenes de tots els continents no ho devien fer d’una altra manera –almenys en època de bonança; a l’hivern potser sí que dibuixaven a peu dret sobre les parets de les coves–. A terra, pintaven amb sorres i pigments, amb mans i peus, o amb brotxes gruixudes fetes de pèl d’animal (encara que no hi té gaire relació, ara em ve a la ment la pel·lícula Primavera, estiu, tardor, hivern, del director coreà Kim ki-duk, en què un dels protagonistes dibuixa a terra ideogrames de cal·ligrafia fent servir la cua del seu gat sucada en tinta –és una imatge salvatge, però bella–). Tàpies, Miró, Barceló (per dir-ne de ben coneguts) han pintat alguns dels seus quadres a terra i des de dins, i també ho feien així els escenògrafs vuitcentistes confegint decorats teatrals sobre tela o paper.

En aquest punt pretenia fer un salt sense xarxa per arribar a la forma primigènia: la rodona, el cercle..., que es considera perfecta perquè inclou la idea de totalitat i d’eternitat, espai clos on tot comença i acaba i torna a començar...; i al neguit que suscita el triangle isòsceles, o a la sensació d'estabilitat que manifesta un cub...

Però avui estic una mica engripada i, davant de l’amenaça d’un inoportú rodament de cap, em prendré un paracetamol genèric, que en aquest cas té una forma ovalada, i m'adormiré en un llit rectangular.

 

dilluns, 30 de novembre del 2009

La Katherine Mansfield pren un te en el sofà cubista

Les senyores del grup de Bloomsbury em provoquen tanta atracció com aversió. Deu ser que el pas dels anys m’encongeix la mitomania i m’esmola la visió crítica respecte dels artistes admirats. Imagino la Virgínia Woolf i la Katherine Mansfield prenent el te assegudes en sofàs cubistes, sota una pintura de la Dora Carrington que guarneix el pany de paret, abillades amb vestits de seda d’un patronatge balder per sota els genolls encreuats de cantó.

En alguna carta Virgínia confessa que la Katherine li cau molt malament quan la coneix. Però, més endavant, arriben a apreciar-se tant que, quan la Mansfield mor, la Woolf lamenta dolorosament en el seu diari: “Segurament teníem alguna cosa en comú que no trobaré mai més en ningú altre”.

M’imagino la Virgína com una dona de maneres elegants i gustos exquisits. Alhora, un personatge en pugna permanent entre el seu origen aristocràtic i la seva filiació als nous corrents revolucionaris i feministes. Dels seus llibres, particularment celebro Al far, i em reconforta rellegir Una cambra pròpia per la seva intel·ligència i lucidesa per identificar els entrebancs que dificulten la creació artística en les dones.

És probable que les senyores de Bloomsbury fossin majoritàriaments estirades, neuròtiques i classistes... però això sí: infinitament seductores... (del narcisisme dels homes del clan ja en parlaré un altre dia [la Mansfield l’ironitza finament en més d’una narració] –o és que deu ser connatural als artistes amb talent, especialment mascles?–), però, més enllà de si elles eren unes “pijes rebels” de la divine left, el que de debò importa és que van escriure textos genials i, que, per fer-ho, potser van haver d’interpretar unes vides que, en certs aspectes, havien de combregar amb la seva genialitat, tot i que sovint esdevingueren perillosament autodestructives.

Mansfield morí molt jove, als trenta-quatre anys, a causa de la tuberculosi (que, dit de passada, sempre m’ha semblat una malaltia molt intel·lectual –confio que em disculpareu la frivolitat–). Va deixar, però, força obra en la seva curta vida.

No fa gaire vaig voler llegir els seus contes complets. No pas perquè l’entengui com una icona feminista de lectura obligatòria per a qualsevol dona amb ínfules culturals, sinó sobretot perquè m’encuriosia (ho haig d’admetre) la vena esotèrica que la menà a militar en la Teosofia de la madame Blavatsky.

Els contes de la Mansfield em desassosseguen. Per com els escriu i pel que hi explica (o pel poc que explica). En realitat, tenen una aparença anodina: vull dir que gairebé no hi passa res. Llegint-los tinc la sensació que totes les dones o els homes que hi surten s’assemblen; que tots els nens són els mateixos nens; que tots els matrimonis són idèntics. Aparentment Mansfield no es preocupava gaire per singularitzar els seus personatges. Això no li resultava essencial.  Tampoc embastava grans trames argumentals: en prescindia. En canvi, un petit paràgraf aparentment superflu, irrellevant, desvetlla una situació esgarrifosa en un paratge idíl·lic de la campanya anglesa, tot i que el final gairebé mai no comporta cap desenllaç significatiu.

Alguns dels seus contes parlen de coses tan etèries com l’amistat entre artistes (Je ne parle pas français, Psicologia), d’infidelitats imaginades (Felicitat), de l’amor en estat pur (Feuille d’album), i d’altres són molt tristos (La nena que estava cansada) –que em remet a alguna història naturalista de la Víctor Català–, o Les filles del difunt colonel, sobre la mort dels pares i el sentiment d’orfanesa...

Mentre els llegia, però, no vaig saber-hi trobar gaires traces teosòfiques, si no és que, de tant en tant, algun personatge interpreta els seus somnis, o bé la contundent presència de la naturalesa (a l’estil dels escenaris orientals del kabuki) en les seves històries.

També pot ser que la Isis de la Blavatsky no m’hagi permès treure-li el vel...  No puc fer altrament que pagar el tribut de ser una descreguda contumaç.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

dimarts, 24 de novembre del 2009

Es busca traçut per a desfer el nus gordià

Per a un taller de poesia visual vaig preparar una sessió per explicar la simbologia del lligam o vincle entre les persones, representat amb el fil, la corda, el nus. 

En la mesura del que fos possible, volia que els participants en el taller captessin de manera inconscient el que els volia transmetre, per tant, sospesava la possibilitat de suggerir-los jocs en què involucressin el seu cos i sobretot el cantó dret del cervell.

Vaig recopilar exercicis (d’altres me’ls vaig inventar) per aconseguir els objectius que m’havia fixat. En un dels jocs tenia la intenció d’oferir una corda llarga als participants de manera que, amb el tros que els toqués, formessin la inicial del seu nom. És a dir que construïssin l’essència de la seva identitat dins de la corda que unia tot el grup, i que alhora generava un cercle de força.

També volia que descobrissin que, en molts tipus de cal·ligrafies, el fil que uneix les lletres va fent i desfent nusos. 

Investigant una mica més sobre el concepte de nus, em vaig topar unes quantes vegades amb el parany de l’etimologia. La idea d’unió amb força, de vincle, em remetia al concepte de religió. Alguns tractadistes clàssics asseguraven que procedia del llatí religare, que significa “lligar fortament amb una corda, cordill, etc.”, d’altres deien que procedia de relegere, que significa “llegir atentament”. Confesso que no en vaig treure gaire l’entrellat, però fent aquesta connexió investia d’una mena de sacralitat el contingut del talleret, i això per força havia de ser bo. El Mircea Eliade, en un article titulat El simbolisme dels nusos, diu que el nus parteix d’un fil, i que el fil, en moltes cultures, es relaciona amb l’alè vital.

Immediatament em van venir al cap aquestes senyores tan solemnes que són les moires gregues, o les parques, i les seves arts artesanals per filar les vides dels mortals: Cloto debana els fils de les vides noves en el seu fus, Làquesi en pren les mides i les teixeix, mentre que Àtropo les talla amb unes tisores quan ho creu convenient. Per associació d’idees, arribem al cordó umbilical, als titelles animats per un cordill, a la frase “la vida li penjava d’un fil”. Llavors, de manera natural es crea el nus: el símbol de l’infinit i el número vuit en formen un; les cadenes d’ADN també generen nusos; a l’element aigua, és vital saber anusar la nau perquè no es quedi a la deriva. 

Finalment un nus gordià se’m posà al davant... i vaig necessitar saber l’origen de l’expressió: 

Gòrdies era un llaurador que menava un carro de bous. La llança del seu carro (és la peça llarga de fusta a cada costat de la qual s’enganxen els animals de tir) estava lligada amb un nus tan complicat que ningú no el podia desfer. Gòrdies va acomplir l’oracle segons el qual el futur rei de Frígia (actual península d’Anatòlia, a Turquia) entraria per una porta amb un corb posat damunt el seu carro. Qui aconseguís deslliurar-ne el nus obtindria l’imperi d’Àsia. Molts vanament ho havien provat. Alexandre el Gran, que es dirigia a conquerir l’imperi persa, el segà tallant-lo amb l’espasa. Efectivament conquerí Àsia, però de seguida la va perdre. I aquest fet s’interpreta com que la manera de resoldre alguna cosa complexa per mitjà d’un tall, d’una ruptura del “nus gordià” –sense prendre’s el temps de desfer-lo abans–, resulta fràgil i reprèn fàcilment la seva conformació inicial.

Em sembla una bella metàfora pensar què en fem dels nusos que estreny el fil de les nostres vides. N’hi ha que no els he pogut deslligar ni a còpia de molta paciència... Així que, vistos de lluny –i de prop–, trobo que creen una bonica textura en aquest canemàs que m'ha afaiçonat l’atzar.      

 

divendres, 20 de novembre del 2009

Amélie Nothomb i la Santa Anorèxia

L’Amélie Nothomb em diverteix extraordinàriament quan fa parlar personatges pretesament infantils en les seves novel·les: nadons, nenes de quatre anys, nens púbers. Amb un fi sentit de l’humor i una traça que em fa sospitar que ella mateixa és una encisadora nena petita-dona, la Nothomb fa que aquestes criatures s’expressin amb una mirada d’infantil innocència però, alhora, des de la perspectiva de cervells d’adults passats de voltes. El resultat esdevé esfereïdor quan aquestes donetes o homenets escurçats reflexionen i actuen com a tipus cínics ja entrats en la quarantena i potser un xic alcoholitzats.

Vaig trobar interessant –i original i fresca– la Biografia de la fam. Segons diu la ressenya de la contraportada de l’edició d’Anagrama-Empúries –una molt bona traducció de Ferran Ràfols–, aquest llibre és clarament autobiogràfic i al·ludeix a un episodi d’anorèxia que va patir l’autora.

En molts passatges del llibre la Nothomb exorcitza la fam i l’anorèxia. Rere la conya i la ironia es cova la tragèdia que duu una adolescent a refusar els aliments. L’anorèxia és un trastorn terriblement complex que posa en evidència la magnitud d’un acte aparentment tan senzill i quotidià com és menjar. Hi ha paràgrafs del llibre en què l’experiència de la fam (desmesurada) es trasllada a molts altres aspectes de l’existència: la golafreria per engolir la bellesa dels altres, el seu amor o la seva companyia... La fam insaciable que ens converteix en esclaus de petits o grans plaers i també de persones, de costums inveterats, de paisatges o d’arquitectures.

Només podem menjar, nodrir-nos –en un sentit literal del terme– si la voluntat, la boca i l’estómac es posen d’acord. En tant que consentim menjar, acceptem que som mortals i que, per tant, tenim necessitats terrenals. L’anorèxia en ocasions té un punt de misticisme propi dels qui pertanyen o –s’ho creuen– a una altra dimensió o esfera. Les hagiografies van plenes de trastorns anorèxics. Concretament Rudolph Bell va escriure un assaig titulat La santa anorèxia en què descriu el pes que té aquest trastorn en la santedat de Caterina de Siena i Clara d’Assís. Negar-se a menjar és un acte de rebel·lió –un clar exemple el tenim en les vagues de fam– que, per a les noies aspirants a ascentes i santes, també els serveix per reivindicar la seva comunió amb l’esfera divina. L’anorèxia és un recurs per dominar el cos, per controlar-lo, i també per mortificar-lo. Alhora també serveix per modificar la voluntat dels altres per la pressió que s’exerceix quan es deixa de menjar. El confessor  i guia espiritual –i més tard biògraf– de Caterina de Siena, Raimon de Capua, es preocupa per la salut de Caterina i intenta forçar-la a alimentar-se adequadament. És sabut, però, que moltes dones religioses amb un alt nivell cultural que anaven per a santes sovint patien conflictes interns perquè els seus confessors o guies espirituals no estaven a la seva altura intel·lectual. Això els va passar a santa Teresa d’Àvila i a Juana Inés de la Cruz, qui, de fet, es féu monja per poder tenir accés a l’alta cultura.

Actualment, però, l’anorèxia s’ha convertit en un trastorn sobretot de la intel·ligència femenina en una època opulenta però escassa en el conreu de les relacions interpersonals, dels bons afectes, i on encara costa reconèixer el talent de les dones. Cal esperar, doncs, que a mesura que les dones puguin donar curs a la seva saviesa amb llibertat i ressò, no caldrà que noies de ments privilegiades com la d’Amélie Nothomb caiguin en aquest terrible parany que és deixar d’alimentar-se.        

dissabte, 14 de novembre del 2009

"Let’s get lost”: perdre’s amb el Chet

Fa cosa d’uns nou anys, vaig sortir una temporada amb un noi molt aficionat a la música i un gran amant del jazz. Junts escoltàvem John Coltrane, Miles Davis, Telenious Monk... Un dia em va posar un cedé del Chet Baker. Fou tot un descobriment. Recordo que, immediatament, la veu d’en Chet em va deixar l’ànim en suspens; vull dir que l’estofat que s’escalfava a la cuina, la copa de l’aperitiu, les carícies del meu amant melòman... tot va passar a un segon terme. Només existia la veu d’en Chet: melangiosa, trencadissa, jove.

El Chet estava dotat d’una d’aquelles veus eternament joves que tenen molt pocs privilegiats. Potser va decidir no fer-se vell perquè havia signat un pacte amb Llucifer –o alguna divinitat capriciosa– a canvi que li mantingués per tota la vida la mateixa veu que tenia als vint-i-cinc anys. De fet, sospito que el Chet sempre fou jove, ell mateix tant com la seva veu. I és probable que en el documental Let’s get lost Bruce Weber li retés homenatge per haver encarat la vida amb tant de mèrit.

Chet Baker era un creador amb talent natural, és a dir que feia música i cançons amb una agilitat que ratllava la insolència. En algun moment de la pel·lícula, Chet recomana als seus fills que procurin ser molt bons en allò que més els agradi fer. Vet aquí un savi consell de pare.

Va enamorar unes quantes dones, que parlen d’ell amb fascinació però també amb amargura. Perdre’s amb el Chet: en el paradís i l’infern d’amors tèrbols, de còctels de drogues, de la vida duta al límit.

Esclar que fa pena veure el Chet de poc abans de morir: un semidéu decadent, amb la mandíbula feta miques d’una antiga pallissa, a qui li costa pensar i expressar-se, i de qui s’intueix que ja comença a distanciar-se de la vida.

Em poso el cedé que em va gravar el meu amant melòman i, mentre escolto el lament de la veu del Chet, brindo amb un whisky i glaçons per cadascun dels seus moments de glòria.

 

La noia del ponxo esfilagarsat

A hores d’ara, encara no sóc capaç d’entendre per què vaig decidir anar-me’n a Amsterdam. Potser va tenir-hi a veure l’horitzó monòton de molinets blancs que resseguien la carretera que em menava cap al sud, per trobar-me amb la Mònica, durant aquella tardor. El giravolt incessant de les astes em percudia el cervell; a cada viatge: d’anada i de tornada. Els centenars de fotografies que vaig fer dels parcs eòlics amb prou feines les vaig col·locar en un parell de catàlegs d’agències de viatges. També devia ser que el cap em rodava massa sovint –pels efectes dels claus salvatges amb la Mònica i dels dry martinis que engolíem desesperadament just en l’abans i el després–. Ben mirat, segur que tot va influir perquè, un matí de finals de novembre, fes la maleta  precipitadament per no perdre el vol que sortia a quarts d’onze. La dèria de fotografiar autèntics molins de vent suspesos en aiguabarreigs de límits equívocs m’havia atrapat.

A Amsterdam, plovia amb insistència. Del trajecte de la parada de metro fins a l’hotel em vaig quedar moll. El recepcionista em mirà amb condescendència abans d’escurar-se l’ungla del polze amb la navalleta d’un clauer. La moqueta de la paret del despatx feia olor de marihuana rància.

És clar que, si ho penso, sí que tenia moltes ganes de fumar... Volia que s’evaporés el record de la Mònica i el neguit de no poder-la estimar. Volia escorxar-me el fetge bevent i fumar fins a negar-me els pulmons.

M’hi trobava a gust, a Amsterdam. Moltes tardes, poc bans de fer-se fosc solia passejar-me pels canals dins del més turístic dels bâteau-mouche. Lliscant pels capil·lars de la ciutat enxampava des del canal el moment precís en què s’encenia un llum i es mostrava l’interior d’una casa. Fins i tot vaig identificar els costums d’un jove pèl-roig que cada tarda, pels volts de les set, engegava a tocar el piano en la intimitat de la seva casa-vaixell.

No vaig fer cap foto en tres setmanes. I vaig veure pocs molins. Però em vaig fumar tot el cànnabis que podia comprar, xuclant cada cigarret amb desfici mentre escoltava peces de Chet Baker en un club per a solitaris del barri de Jordan.

La vaig veure per primer cop dalt del tranvia número 9. No me’n vaig adonar fins que repenjà l’avantbraç en el respatller del seient de davant meu. Era una nit molt freda. Duia el cos embolicat amb una mena de ponxo de vores esfilagarsades. Més que un ponxo, era una manta de llit foradada pel mig, per treure-hi el cap. Tenia un clatell esbelt: s’endevinava sota dels rulls atapeïts de les rastes i el mocadoret anusat de seda vermella. Quan inclinà una mica l’angle del cap, li vaig veure el perfil. El mantingué una estona fix, albirant un punt indefinit. Era bellíssima. Va girar-se una mica més; i es deixà contemplar el rostre sencer. Quan alçà els ulls, quasi em ferí l’aleteig espès i negre de les seves pestanyes. Arromangà lleument un cantó de la boca i entreobrí els llavis com si tingués la intenció de parlar-me. No va dir res. Li vaig clavar la mirada en els iris de sutge nacrat. La hi mantingué. Un pírcing acabat en dues xinxetes li travessava el començament del nas a l’alçada dels ulls. Aquell punt d’erosió que s’autoinfligia sobre el setí exquisit de la pell em resultava estimulant. Li sonà el mòbil. Era un samsung aconseguit amb punts de targeta, tan antidiluvià com el meu... Així que vaig deduir que probablement era espanyola i que, a més, la telefonia mòbil l’importava tres raves. Per parlar es va incorporar cap endavant. No la podia sentir, però, per un instant, em vaig posar gelós.

Quan s’aixecà, me’n va sorprendre l’alçada. Era una dona molt alta; em passava de prop de mig pam. El ponxo li arribava fins a mitja cuixa, per damunt d’unes malles amb un estampat de pantera. S’agafà a una de les baranes i em mirà amb un trèmul esbatec de pestanyes. Mentre el tranvia disminuïa la marxa, jo també em vaig aixecar, empès per un fil invisible, amb la determinació de seguir-la.

Caminava davant meu més aviat a poc a poc, amb una lleu oscil·lació del maluc esquerre que suscitava una sensualitat decantada, molt particular.

No gosava apropar-m’hi més. I ella tampoc m’ho va suggerir durant el trajecte fins que vam arribar a l’entrada d’un edifici del barri de Plantage. Es deturà, tornant-se cap a mi. Jo mantenia, glatint, la rigorosa distància que em pertocava. Féu un parell de gambades potents, m’agafa la cara amb les mans i em besà llargament, amb passió, quasi amb fúria. Sobretot recordo el frec recurrent de les seves pestanyes –i de les vores esfilagarsades del ponxo– sobre les meves parpelles, mentre ens caragolàvem les boques.

Abans de respondre al meu “ens tornarem a veure?”, que només vaig poder mormolar, s’escolà per darrere la porta.

Vaig estar a punt d’atrapar-la pel braç per no deixar-la marxar... o de picar tots els timbres perquè em contestés. Però, abatut, vaig recular després d’una estona de clavar la vista a totes les finestres il·luminades amb l’esperança de copsar l’ombra de les seves rastes.

Els dies següents ens vaig passar darrere de fum de marihuana, o voltant amb la bici davant d’algun aparador de putes joves. Unes calcetes fluorescents de blonda blanca sota un llombrígol de pell de préssec em van fer entrar en un portal de vidre translúcid. Les calcetes no em van venir a rebre. Quan vaig treure el cap a la sala on la noia s’exhibia, m’agafà de la mà i em dugué al pis de dalt per una escala retorçada. Es va treure les calcetes abans que em deixés fer-l’hi. Mentre la penetrava sense convicció en el canapé granat de davant la finestra, jo mirava el canal. Em vaig escórrer entre gemecs tristos i la noia sense calcetes, entendrida, em féu un petó als llavis. Crec que li vaig agradar, perquè mentre li pagava els cinquanta euros em va fer cloure amb el puny el seu telèfon apuntat en un clínex. Es deia Andrea. No la vaig telefonar, però vaig pensar més d’un cop en les seves calcetes.

La noia del tramvia ocupaven el meu pensament i el meu engonal. De la Mònica, me’n recordava poc.

Al cap d’un parell de setmanes vaig començar a reaccionar per no arruïnar-me. Pels voltants d’Amsterdam vaig fer fotos de tots els molins amb què vaig ensopegar. Dels que encara funcionaven, m’agradava sentir el grinyol del gir de les aspes. Em generava una sensació de perill indefinit que em disparava el cor. Gràcies a un paio curiós que vaig conèixer una nit en un local de gent de costums poc ortodoxos, vaig poder exposar una sèrie de fotos d’aspes vistes des de diferents angles. A la sala d’art les van trobar originals.

El dia de la inauguració estava deprimit. Per animar-me em vaig empassar un parell de copes d’un jove bordeus. Mig entonat em vaig atrevir a saludar el personal i a mirar l’obra dels meus companys de l’expo col·lectiva. Vaig estar a punt d’ennuegar-me amb el primer glop de la tercera copa de bordeus quan la vaig veure allí, nua i potent, entre itineraris esguerrats fets de bales de palla. La foto era artística, i el seu cos, sublim. La vaig buscar entre visitants i tafaners i la vaig esperar fins que van tancar la sala. No va venir. Però em vaig apuntar el nom del fotògraf –Patrick Shusman– i el de l’estudi. El nom del carrer em sonava. I el títol de la foto es deia Paula entre rengles d’estiu.

La bici va trigar poc a dur-me al lloc on ens havíem besat. Segons la referència de la foto, l’estudi estava en el tercer segona. Vaig entrar en un bar del davant de l’edifici i vaig triar un seient amb prou visibilitat per poder espiar-ne l’entrada. Tenia la intenció d’esperar-la fins que em fessin fora. Vaig tenir sort: al cap d’un parell d’hores va aparcar la bici davant de la porta.

Abans que posés la clau al pany –i que em veiés–, li vaig allargar el tríptic de l’exposició obert per la seva foto, amb la meva targeta professional agafada amb un clip.

–Deixa’m fer-te fotos, sisplau –vaig amollar-li, crec que en un incòmode to de súplica.

Es va espantar lleument pel meu gest impetuós, però va somriure arromangant el cantó de la boca i em tornà a besar amb la força de la primera nit.

Era espanyola, feia de model, i sí que es deia Paula.

Vam quedar dissabte pel matí davant d’un hotel a prop de l’estació.

Va posar per a mi en horitzons de llenques de terra incerta que els aiguamolls s’havien descuidat de negar. Feia un dia rúfol i ventós. El ponxo, i damunt dels leotards, un faldilla llarga que voleiava cap als joncs vinclats, i unes botes d’aigua. Les rastes li assotaren el rostre durant una bona estona. Més tard se les va recollir en una cascada dalt del clatell. No deixava de mirar-me ni de mirar la càmera. Enmig del paisatge desolat ens sentíem la pròpia desolació. Vam fer l’amor en un audi llogat, davant del mar. Els vidres es van cobrir d’un tel de desig, d’escalfor i de baf de sexe amb regust de sal. Ens vam estimar tot l’hivern.

La Paula era parella de Patrick, el seu fotògraf. Ell li doblava l’edat, o sigui que rondava la cinquantena. Ella no n’estava enamorada. Un dia m’ho va confessar. Però no el va deixar i jo no vaig gosar demanar-l’hi.

Els vaig veure un dia junts, en un teatre, poc després de decidir tornar-me a casa. La Paula em va semblar fràgil i desvalguda al seu costat. Encara que tenia la vaga sospita que només ho feia veure. El Patrick li premia fermament la cintura, en un gest que no esqueia a una dona com la Paula. En canvi, no semblava voler-se’n deslliurar.

Tants de molins giravoltant-me a dins i a fora començaven a fastiguejar-me. Volia deixar de rodar i necessitava sentir-me fins i tot rigorosament estàtic durant una bona temporada.

Vaig tornar a casa a finals de la primavera. Una mica després d’enlairar-se, l’avió sobrevolà les quadrícules de coloraines dels camps de tulipes. Quan les vaig perdre de vista, vaig pensar que ja s’havia acabar de fer fotos a l’aire en moviment. Potser ara tocava l’element de la terra.

Vaig esborrar del samsung tots els missatges de la Paula. I un de curtet de la Mònica, que tenia arxivat feia un munt de mesos. Em vaig descalçar, i em vaig imaginar que caminava damunt d’un prat de dall d’un país que no era baix.