Un tomb pels altres goyes de Madrid

Passejant desvagada per la riba del Manzanares, a Madrid, descobreixo una escultura dedicada a Goya i, al davant, una ermita neoclàssica anomenada de San Antonio de la Florida, que conté uns frescos rotunds del pintor. Madrid està plena de goyes, des de les pintures del Prado –de les quals les meves preferides són les pintures negres–, fins als delicats gravats sobre jocs infantils de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Els traços solts, les pinzellades gruixudes, els retrats només esbossats, la inspiració lliure, clamen ja el que serà l’expressionisme uns quaranta anys més tard.

Goya va pintar aquests frescos en jornades en un total de set mesos, i ho havia de fer prestament per aprofitar la humitat del material base, mescla de calç i sorra. Els dibuixos els feia sobre paper foradat amb un punxó i després els calcava damunt del fresc amb una mena de monyeca de pols de siena. Finalment els perfilava amb un estilet abans de començar a pintar-los.

Sembla que l’encàrrec li féu Jovellanos, en aquell moment ministre de Carles IV, tot i que no queda clar si el tema el va triar el mateix Goya.

Els frescos, dedicats a sant Antoni de Pàdua, reprodueixen la llegenda d’un miracle segons la qual el pare del sant havia estat acusat injustament d’assassinat. Per provar la innocència del seu pare, sant Antoni intercedeix retornant a la vida el mort durant unes hores per tal que pugui testimoniar a favor de la innocència del pare del sant.

   El pretés assassí –apareix en la imatge següent, d'esquena, entre la celestina i l’home de la túnica vermella– fuig horroritzat.

Acompanyen les pintures de l’episodi un cor d’angelets, segon dictava la tradició de les pintures religioses, encara que Goya no s’hi va supeditar del tot.

    Admiro el conjunt de pintures que reprodueixen el passatge de la vida del sant reflectit en miralls estratègicament col·locats i, més tard, enfilo el camí que voregen els pollancres del riu i contemplo com els ànecs esberlen la superfície de l’aigua, abans d’endinsar-me en el Madrid més sorollós dels encontorns de la Plaza Mayor.

 

A qui res li escau, poseu-li blau

Del simbolisme dels colors hi ha moltes teories elaborades. Kandinsy en va parlar molt en el seu llibre De l’espiritualitat en l’art. Abans també Goethe i Wittgenstein havien fet una teoria dels colors i tots dos parlaven de la sintaxi dels colors, és a dir de les diferències d’apreciació d’uns colors en relació amb d’altres i de les propietats que tenen segons les formes que els contenen.

Sobre el blau, com a color primari (i jo afegeixo: refrescant), Kandisky va dir que és el color típicament celest i que desenvolupa profundament l’element de quietud. És a dir que segons ell és el color espiritual per excel·lència.

Segons Pastoureau (historiador sobre el simbolismes dels colors), a la seva Història dels colors, diu que el blau és un color neutre, disciplinat. La frase feta “a qui res li escau, poseu-li blau” és prou explícita. És el color més oficial (només cal veure les camises de la majoria de polítics de qualsevol representació política) i el color que identifica els partits de dretes. Però a l’Antiguitat era un color poc apreciat: no es troba a les grutes del paleolític ni del neolític. Només a l’Egipte es pensava que procurava la felicitat en el més enllà. A Roma es considerava el color dels bàrbars: tenir els ulls blaus estava molt mal vist. 

És als segles xii i xiii que el color blau es va rehabilitar. El Déu cristià es converteix en Déu de llum, i la llum es torna blava. A partir del s. xii la verge apareix amb molts quadres amb un vestit blau. El blau es va tornar un color religiós.

A l’heràldica i en política, el blau es converteix en l’oposat al roig, al vermell.

    El romanticisme i el simbolisme posaren de moda el blau. I Picasso el féu servir per expressar alguns dels seus quadres més profunds. Més tard, va arribar el blue jeans, com a color dels vaquers de l’oest americà i dels joves inconformistes. 

    El blau és el color del món del treball (les granotes de feina acostumen a ser blaves) Però, en canvi, no és un color revolucionari com el vermell (sinó tot el contrari).

Kieslowski en la seva trilogia dels colors va titular la seva pel·lícula més densa Blau, i jo la recordo feta principalment amb tons blau fosc; concretament em ve al cap la imatge de la Juliette Binoche nedant en una piscina en una aigua de tons blavosos, on posa en moviment tot el seu passat i el present de l’absència.

El blau ens acosta a la nit, a la foscor i, ara que els dies ja s’escurcen una mica, d’aquí poc entrarem en aquell moment del dia en què tot es cobreix d’una glopada de matisos de blau.

Imatges de pedra o pedres d’imatges, el deliri de Kircher

   Vaig rebre la comanda a finals de l’estiu. Venia rigorosament embalada en una caixa de fusta més alta que jo mateix. No la vaig obrir fins l’endemà. Però aquella nit vaig començar a tenir els somnis estranys. En el primer, em veia abandonat en una ciutat fantasma, d’edificacions irregulars que no s’adscrivien a cap estil arquitectònic conegut. Intentava desesperadament trobar alguna traça de vida, un congènere o qualsevol mena d'ésser viu, però no ho aconseguia... Fins que em retia a l’evidència que era l’únic supervivent d’un hipotètic cataclisme.

L’endemà vaig desempaquetar-les. Eren precioses: n’hi havia moltes de coloracions excelses. Aquells minerals semblaven parlar-me. 

Me'l vaig mirar llargament i una esgarrifança em va recórrer el final de l'esquena. Aquell ònix reproduïa una successió de volums disposats de tal manera que recordaven vagament una ciutat. Tan fantasma i solitària com la del meu somni.

   L’endemà, vaig estar treballant amb les pedres fent provatures amb vitriol. No em vaig adormir fins a la matinada, i aquest cop, el somni també fou revelador: una avinguda d’aigua m’agafava desprevingut i se m’enduia aigües avall en un intinerari solcat de troncs morts i roques cantelludes, on m’aferrava amb ànsia per intentar aturar-me i poder respirar. Em vaig despertar, amarat de suor, i com un autòmat vaig voler comprovar les traces d’una de les àgates que més m’havien cridat l’atenció: les vetes semblaven haver adquirit recentment unes formes semblants al braç d’aigua que m’havia empaitat durant la nit anterior.

Havia sentit llegendes de pedreres properes a cementiris, que, quan s’escapçaven, oferien en els còdols esmicolats imatges semblant a ossos o calaveres. Em semblaven històries de la vora del foc, fins que, la tercera nit, vaig tenir el somni terrorífic que m’evidencià el que estava passant. Jo caminava per un cementiri, ebri de por, sentint una remor esfereïdora que alçava el volum. Intentava sense èxit trobar la reixa de la sortida, però una empenta fortuïta em precipità a dins d’una fossa. Vaig agafar impuls per sortir-ne, però els meus dits, endurits, semblaven petrificar-se, i també les meves mans... L’endemà el jaspi presentava unes protuberàncies semblants als dits d’una mà...: Sí ho era, encaixava amb el motlle: era la meva mà va reproduïda en la pedra: però cadavèrica, identificable pel meu índex corbat cap a l'interior, un tret congènit de la meva família.

Athanasius Kircher, un jesuita alemany del segle XVII establert a Roma, un savi i grafòman, va escriure una obra compiladora, a la manera d’una cosmogonia, sobre el regne natural, titulada Món soterrani. Hi explica que en l’aiguabarreig d’oceans i volcans, homes, bèsties i dragons conviuen a les cavernes. Els minerals i els metalls hi naixen espontàniament i revesteixen aparences estranyes del éssers vius amb què entren en contacte. Agrupa les pedres amb imatges per temes: de les que tenen figures geomètriques fins a les que reprodueixen lletres de l’alfabet, passant per visions del cel, ocells, quadrùpedes. Explica aquestes formacions de quatre maneres: fortuïtes, per una disposició del terreny que fa de matriu i que petrifica motlles, per un magnetisme que provoca en les pedres formes similars als objectes propers i, finalment per disposicions divines i angèliques. Així catalogava les pedres amb imatges, molt estimades per artistes del barroc tardà com a base de les seves pintures, i que les encomanaven majoritàriament a pedreres italianes. Aprofitaven les sinuositats i arborescències d’àgates, ònixs, marbres per fer quadres amb veladures fantàstiques sota els motius que pintaven.

Nota: il·lustro el post amb fotos impressionants que agafo amb préstec de la web:

http://www.stonesandcrystals.it/fr/department/45/3-Pierres-Imagées.asp

 

El París de la Kiki de Montparnasse

Quan jo tenia 30 anys, el meu germà em va regalar un llibre titulat El París de Kiki, artistes i amants (1900-1930), sobre les peripècies de la colla de bohemis de tot el món que es van ajuntar a Montparnasse a principis de segle, bullint de sexe, llibertat i pintura.

Quan vaig rebre el regal jo aspirava a ser artista i, de retruc, l’amant d’un artista.

Amb el pas del temps vaig arribar a ser amant d’un artista (durant uns quants anys) i també artífex de les meves pròpies creacions. D’amant vaig abdicar fa temps i, de fer d’artista, les meves veleitats d’ara se cenyeixen a escriure i a intentar vendre tallers per esperonar la creavitat a través de la poesia visual i els poemes objecte.

Fa poc, el meu germà em va tornar a regalar un altre llibre sobre la Kiki, aquest cop un còmic impecable, de Catel & Bocquet. Quasi vint anys més tard, faig retrospectiva d’aquella Kiki i també de mi. Amb tendresa i una mica de nostalgia ens miro i, d’alguna manera, m’adono que el segon regal tanca un cercle que encara no encerto a posar-hi nom.

El que sí sé és que m’hauria encantat conèixer la Kiki de Montparnasse. Segur que era una dona excepcional: alegre i vital, bondadosa i extraordinàriament lliure. La Kiki va escriure unes memòries en què explica que va nèixer el 1902 a Borgonya i que ja als tretze anys es va traslladar a París, on va treballar en diversos oficis. Encara adolescent va conèixer un escultor que la invità a posar per ell, i aquí començà la seva carrera com a model. A part de ser l’amant de Man Ray durant molts anys, també ho va ser d’un grapat d’artistes, per als quals fou com una mena de musa i talismà.

En el llibre El París de Kiki hi ha un munt de fotos en què la Kiki surt en cafès i sales de festa, ballant, amb les faldilles arromangades, disfressada, o exhibint la seva pell de setí i el seu escàs pèl púbic mentre l’artista de torn la pinta o li fa fotos (per exemple el famós Violon d’Ingres, de Man Ray)

La Kiki deia que no entenia com hi ha dones que canten com qui pixa; ella només cantava quan estava contenta. Hi ha moltes anècdotes sobre el seu caràcter vulnerable, que passava de l’alegria a la melancolia. I episodis en què s’escridassava amb el Man Ray.    També va exposar, amb una col·lecció de pintures molt naïfs, va regentar el seu propi cabaret, anomenat Oasis, però va morir en la indigència, cap a la cinquantena, rosegada per l’alcohol i les drogues.

Amb aquest post, dedicat a la Kiki i a tots els bohemis que van tenir la sort de conèixer-la, em trasllado una estona al Montparnasse bonhomiós –terra de llibertat–, em cofo un turbant de plomes, m’orno amb un collaret de tres gires, em fumo un cigar amb broquet i brindo amb un gotet d’absenta per tots aquells artistes que ens van ensenyar a viure i veure la vida amb una mirada amorosament diferent.