Un camí incert i tortuós

“13 d’abril de l’any del Senyor de 1324 

     Fill, li estic guarint al teu pare les ferides amb esperit de vi. No el vaig poder deturar i vaig decidir acompanyar-lo. És vell; no té la teva força, però també va voler anar-hi. Vam caminar cinc dies sota la pluja fins que un carreter tingué pietat de nosaltres i ens va deixar pujar al carro. Hem dormit al ras en o en un mal jaç. Teníem por dels lladres del camí, sort que no ens n’hem trobat. Hem menjat rosegons de pa amb formatge i moixama i figues que vaig posar a assecar abans del viatge. Encara que a baix preu, hem pogut vendre tot el blat de la collita. Però ni així no hauríem tingut prou per venir amb tu. Arribar-hi es car; prou que ho saps. I tu fill, com estàs? Com és la Terra Santa? Ens han parlat tant de les maleses dels moros... Patim per tu.

     T’escric aquestes ratlles per donar-les a l’Otger, que se n’hi va a finals de mes. M’ha promès que et buscarà i no pararà fins a trobar-te. És un bon xicot.

 Abans d’entrar-hi el teu pare estava taciturn, entotsolat... Jo em temia el pitjor: que els meandres, les giragonses, els passos barrats el fessin desistir. Però quan van ser a les envistes de la catedral de Reims, es transmutà. El vaig veure vigorós i ple de salut. L’edifici no te’l pots imaginar... S’alça cap al cel, sembla que el vulgui tocar amb els arcs esmolats. I a dins, es va deixar caure de genolls i emprengué el camí fins al final. Li estic guarint les ferides amb esperit de vi, però ell està content.”

   L’origen dels laberints al paviment de l’entrada de la catedral gòtica o a dins és incert. El laberint, però, sempre simbolitza un camí complex, tortuós, que s’ha de recórrer i a dins del qual no tenim la certesa de trobar-n’hi la sortida. Recórrer el laberint representa endinsar-se en un camí iniciàtic i transformador, com la vida mateixa.

     Una de les explicacions d’aquests guarniments de les catedrals gòtiques és que el laberint es converteix en alternativa a la peregrinació a Terra Santa. Com que aquesta peregrinació era cara i molt perillosa, es va pensar en aquesta solució tan pràctica i econòmica. Sembla ser que els aspirants a pelegrins feien el camí del laberint de genollons.

  Ara que tenim més poder adquisitiu, ens enfundem amb roba marca quechua i l’emprenem amb el camí de sant Jaume. Per a alguns és una manera de fer un camí espiritual, per a d’altres una mera prova esportiva de resistència, per a d’altres és una ruta esotèrica. Vaig llegir en una revista de psiquiatria que al llarg del camí hi havia punts d’auxili per als pelegrins que entraven en crisi...

    A mi no m’hi trobaran pas, però sí que m’hi podeu trobar (sempre que puc i si no em fa mandra) salvant les dificultats d’un laberint, tant si una Ariadna complaent m’ha tendit el fil com si m’he d’espavilar tota soleta per trobar-ne la sortida.

     Aprofito l'avinentesa per recomanar vivament la vista a l'exposició Per laberints de Ramon Espelt i Òscar Tusquets al CCCB.

 

 

L'home del mall

No eren més de les set del matí que el tren va xerricar a les vies de l’estació de França.

El viatge havia estat llarg; del sud al nord el camí s’havia empassat molts quilòmetres. Una boira baixa espesseïa els raigs del sol. En Quim, amb la son enganxada a les orelles, va collir el mocador de fer farcells i s’encaminà cap al mar. Al cap de poc l’aire salobre li percudí el rostre.

Deixant enrere les casetes de bany buides i la platja solitària, avançà vora l’aigua. Es descalçà per prémer la sorra nova i respirà llargament per empassar-se la brisa a glopades.

Per fi s’havia decidit. Al sud, la feina als latifundis no sortia a compte; un munt d’hores per treballar i un jornal de fam. Aquí hi hauria feina, li havien dit que es construiria a preu fet per muntar-hi una exposició gegant.

Passà a prop del Torín, sense saber que era una plaça de toros.

Uns nens esparracats jugaven a fet i amagar i xisclaven: l’home del mall té cua de palla!

Aviat veié les primeres barraques... fustes i maons amuntegats formant quatre parets i un sostre de planxa, bidons per collir l’aigua... i també algun test amb flors a l’entrada; s’ha de notar la mà de les dones.

La dona grassa del davantal de quadrets l’abraçà i se sentí serrat i reconfortat pels seus pits abundosos. Feia una picada davant de la barraca.

—Torna al vespre, que el Tano i els homes estaran per tu.

En Quim féu que sí i va badar fins a la frontera del barri, on tot canvia de perspectiva. A l’hora que el sol començà a minvar i el mestral baté suaument les veles dels llaüts es menjà el pa i formatge que li quedava a dins del mocador de fer farcells.

Al vespre, abans de sopar, el Tano i les homes van aplegar taulons i teules. Tot i el cansament de la llarga jornada, van fer via i l’última teula del sostre la van posar a les onze tocades.

—L’home del mall té la cua de palla! —va tornar a sentir el Quim abans de ficar-se al llit improvisat amb el matalàs i la vànova que li dugué la dona grassa del davantal de quadrets.

La barraca estava feta. L’home del mall aquell cop va passar de llarg.

Grup de dones i infants a la platja del Somorrostro

    

Si no m’erro, segons la legislació imperant a Barcelona en el moment del boom immigratori de finals dels anys vint, les barraques acabades no es podien enderrocar, ja que un cop fetes es consideraven cases. Per això, la gent que vivia en els barris de barraques s’afanyava solidàriament a ajudar a construir abans de l’alba les barraques als nouvinguts. De bon matí podia passar l’home del mall, encarregat de destruir les barraques, que les esfondrava si les trobava a mig fer, però no les tocava si ja estaven acabades. Són històries tèrboles, inversemblants, però formen part de la memòria propera de la majoria dels nostres avis o besavis. Els meus avis van venir d’Alacant i de Múrcia i van poder passar els primers temps gràcies a l’ajuda de compatriotes seus. Davant de l’hotel Arts fins al Poblenou hi havia el Somorrostro i, que jo sàpiga, malauradament no hi ha cap placa que recordi aquell període de la història de la nostra ciutat.

En la fotografia que encapçala el text, un home enderroca una barraca situada darrere de la caserna de Jaume I a Barcelona, als anys trenta. Pertany a l'Arxiu Nacional de Cataluna. Fons Gabriel Casas i Galobardes.

Escampall davant del Parlament

    Portada del número 1 de la revista Feminal

Miss Cecil va omplir parsimoniosament la tetera d’aigua i la posà al foc. Passats uns instants, l’aigua, tumultuosa, començà a bullir. Miss Cecil sospirà plàcidament mentre apartava el cortinatge de la finestra. La campanya londinenca s’estenia davant seu. Filaments de boira entelaven les bardisses del jardí i la claror, eloqüent, indicava que apuntava el capvespre.

Miss Cecil seguí apressadament carrer avall. A la mà enguantada hi duia el paquet, anusat amb un cordill. Miss Doris l’esperava davant de la porta de la casa amb la pancarta plegada. Uns petons de salutació i unes bromes còmplices. Ja es trobarien amb les altres davant del Parlament. Tot aniria bé.

Miss Cecil va afegir una cullerada curulla de te a l’aigua bullent. Esperà uns quants minuts. El temps suficient per entretenir-se fent girar la bola de vidre. La neu es diposità lentament sobre les figuretes. La cambrera entrà, però Miss Cecil declinà l’oferiment dels seus serveis. Li plaïa preparar el te ella mateixa. I avui era una ocasió especial.

Miss Cecil es penedí d’haver-se posat la cotilla que li venia massa justa. Potser li caldria llibertat de moviments. Advertí que Miss Doris ho havia tingut en compte. En el punt de trobada hi eren totes i duien l’altra pancarta.

Miss Cecil col·locà en el plat de la cenefa daurada les galetes de gingebre. En l’altre hi posà els pastissets de nabius. En el moment en què abocà el te en una de les tasses, míster Philippe féu acte de presència. Miss Cecil vacil·là lleument, prou emocionada per vessar una mica de te al platet. S’enfurismà per la seva falta de destresa davant l’home, però míster Philippe somrigué complagut.

Miss Cecil cridà les consignes fins a esgargamellar-se. La gent es deturava. Els homes reien però les dones no, sinó que assentien amb el cap. Fins que, de cop, el so d’un xiulet estroncà l’aire. Miss Agatha tragué la cadena. Abans de collar-la a la reixa del pati del Parlament la passà per la cintura de cadascuna de les dones. La bòfia va fer acte de presència al mateix temps que s’enlairava una pluja d’octavetes que, de cop, va cobrir tot el sòl del pati del Parlament.

Quan jo era adolescent, jo creia que el feminisme era tan sòlid com la lluita de classes. Aleshores jo llegia Vindicación feminista i tenia la ferma convicció que algun dia les dones seríem iguals que els homes. Ara que els principis feministes i la lluita de classes s’han convertit en líquids –com sosté Bauman– i tot el que fa olor d’esquerres s’anomena despectivament “antisistema”, giro la vista cap a la primera revista catalana feta per dones i per a dones. Em refereixo a la revista Feminal, que aparegué el 28 d’abril de 1907, dirigida per la Carme Karr. Fa poc vaig trobar un exemplar del primer número als Encants Vells i el vaig comprar per un euro.

Tot i que es pot considerar com una de les primeres publicacions feministes, la declaració de principis de la revista és força xarona: textualment diu que cal feminisar la dona perquè esdevingui la vera companya somiada de l’home estudiós i emprenedor, sense perdre res de ses gràcies i dolsors instintives.

S’observa, per tant, molta timidesa en els principis feministes de la revista i són sempre presentats des d’un punt de vista centrat en l’home. D’altra banda, es veu clarament que la revista va dedicada a la dona burgesa.

          Ecos de societat de la revista

Sota la influència de la dona –diu l’editorial i aquí pren embranzida– l’home català devindrà més refinat i s’encomanarà inconscientment de mundologia. La revista també pretén culturitzar la dona per tal que no tingui por de parlar amb l’home i perquè l’home intel·lectual, científic o artista s’interessi per la dona i no la vegi únicament com una màquina maternal o un objecte de luxe: quelcom d’imprescindible, però sense gran trascendència; en un mot, quelcom un poch més necessari que’l tabac. També vol evitar el perill que les dones engabiades caiguin en el risc de desenfeinats, de inútils, de presumptuosos que aviat es transformen en cercadors de còmodes aventures.

      Article de la corresponsalia a Anglaterra

    El primer número és dedicat a la poetessa Josepa Massanés i s’hi publica una mostra de les seves poesies. També hi desfilen dones artistes, cantants, un apartat dedicat a les notes de societat, etc. Però el més interessant és l’article dedicat al que passa a Anglaterra on, en aquest moment, estan detenint sufragistes. La revista tenia corresponsals a França i Anglaterra i això la devia fer força interessant per a un determinat sector social àvid de cosmopolitisme.

El massatgista santer

S’expliquen les llegendes més insospitades a les rebotigues dels equips de futbol, en els despatxos amb sofàs d’escai color de cafè amb llet dels dirigents i també als vestidors. Circulen secretament de boca en boca, contades en lleus xiuxiueigs a frec d’orella. Formen part de la mitologia del sobrenatural i meravellós d’un equip.

Des del fitxatge de Totó, tot havia canviat. Poques lesions i molts partits guanyats. Però el cel de ferritja d’aquell matí no anunciava res de bo. Aquell dia hi havia una electricitat singular en l’ambient. El Surroca s’hauria quedat fent el ronsa, enganxat a la pell de la Txell. Va arribar tard a l’entrenament. Ja havien començat la tanda dels abdominals. El míster no estava per brocs.

Desmenjat, Surroca xutava amb el genoll mentre la pilota rebotava compassadament. Un renec i un estirabot. Un cop sec en una entrada poc previsible del Pascal. Una caiguda enrere amb mala traça, un esqueixament de la carn.

En Surroca va engegar a plorar com un nen. El va castigar una fiblada punyent al taló. El van dur cap a la infermeria. El pronòstic no podia ser pitjor i implicaria pas pel quiròfan. Mes de dos mesos de tediosa convalescència. La mel del combat s’esvaí amb la velocitat que el dolor irradià cap al tou de la cama.

Però en Surroca no es resignava a seguir el partit des de la televisió. No. De cap manera volia renunciar a la febre del joc, a l’efervescència del públic. No es consolava que el seu turmell hagués de passar per la trista sala de l’hospital.

Totó va estremir-se quan percebé l’esguard suplicant del Surroca. Ullprès, intenta esquivar-lo, però en Surroca allargà la mà per atrapar-li el braç.

–Ja saps on et fiques?

Surroca assentí.

–Està bé –acceptà Totó, deslliurant-se el braç–; li diré que et vingui a veure demà.

I mirant la palma de la mà del lesionat, afegí sinistrament:

–l’excés de ratlles a la mà és senyal de penes a passar.

    Enrabiat i adolorit Surroca jeia al llit, amb la companyia de l’escolament pausat de les hores. Quan sonà el timbre, no en tingué cap dubte. La Txell va obrir la porta.

Just a sota de l’arc de l’alcova, en la penombra, es va deturar el massatgista. Avançà uns quants passos fins a quedar-se a frec del turmell adolorit.

Mentre s’untava les mans a consciència amb un oli aromàtic, sense alçar la vista preguntà:

–Estàs al corrent del pacte?

Surroca féu que sí.

–Encara et pots fer enrere. Només cal que ho diguis. Me n’aniré i no sabràs res més de mi. Però tan bon punt et toqui ja no et podràs desdir.

Una vaga inquietud assaltà Surroca, però mormolà un “endavant”.

A mesura que rebia el massatge, va rememorar les lesions dels companys, guarides d’immediat per la secreta intercessió del massatgista de Totó, i es deixà endur pel vaivé de les mans que aplicava sobre el turmell. L’escalfor balsàmica començà a fer efecte. De mica en mica recuperava la mobilitat fins a poder fer tot el joc de l’articulació. S’aixecà d’un bot. Aquell vespre podria jugar el partit

El massatgista se’l mirà fixament:

–Ara formes part de nosaltres.

–I com ho sabré? –inquirí Surroca.

–Aviat ho descobriràs.

–Així..., què et dec?

–Ja m’ho has concedit. El pacte està acomplert.

El rostre de Surroca es transmudà, però no digué res.

Quan Surroca tornà a casa de la celebració de la victòria, la Txell l’esperava. Manyaga, engrapà la bragueta del jugador. El sexe humit de la dona l’acollí. Unes quantes sotregades fins que la dona xisclà i ell s’escorregué. El Surroca tancà els ulls, però no...: un ull restà obert en la foscor... Aquell ull. Surroca s’inquietà. Després de l’embranzida la parella s’allità. I aquell ull sense moviment no es clogué en tota la nit. No el podria cloure  mai més. Se n’adonà davant del mirall. Aleshores entengué... L’ull romandria obert fins a l’eternitat, també a dins de la caixa de morts.

El pacte s’havia tancat. La guarició immediata del massatgista demanava a canvi la immobilitat d’un múscul del cos. I immediatament comprengué la rigidesa del dit menovell de l’Edmond i, sobretot, les bromes del vestidor sobre la immobilitat d’un cert múscul de Totó. No en va ell sí que era invencible.

Una radiografia et pot canviar la vida

Quan va veure arribar la poli, destrament lliscà el cordill pels passadissos de roba i es carregà a l’esquena el mocador de fer farcells (o la manta) amb la mercaderia de la tarda. Ulleres d’imitació, algunes amb la montura de coloraines. Mentre esperava la recollida de la maduixa, era l’únic que podia fer per guanyar-se l’habitació a casa de madame Nina. Es vantava que en sis mesos no l’havia enxampat cap Mosso.

Des que l’havien obligat a fer-se la radiografia, la vida li havia canviat. En N’dung té setze anys i així ho diu el seu passaport.      Va emprendre el viatge empaitant un somni, com tothom. Moltes hores de viatge: primer amb autocar, després en barca i finalment en camió, passant els països mig d’estranquis. Barcelona li va semblar una ciutat molt sorollosa, però ja l’havien advertit els seus compatriotes. El pare el va deixar fer; no el podia retenir. Des de la mort de la mare, quedar-se a casa li encongia el cor. Quan va arribar a Barcelona només coneixia el Martin, del seu poble. I madame Nina només admet passavolants que paguen. Per això va haver de prendre-li la bossa a aquella senyora... que el va atrapar pel braç i no el va deixar anar fins que van venir els segurates. La senyora era gran i les dones grans s’han de respectar. No podia fer altrament i el Martin l’hi havia explicat bé. Dels segurates a la comissaria i de la comissaria al pis.

L’Albert era molt enrotllat, els donava cigarrets. I la Mònica estava molt bona. En el pis s’hi estava bé. Nou nois de Mali, Gàmbia i Senegal i dos educadors. En N’dung havia començat un curs de fresador al matí i un altre de català a la tarda.

La radiografia li canvià la vida. L’os del canell indica que té divuit anys, però ell només en té setze i així ho diu el seu passaport. Ni els Mossos ni el jutge se’l creuen. L’han expulsat del curs de fresador i no té ganes d’assistir al de català. Es passa el matí intentant col·locar les ulleres del dia. La Mònica li ha parlat de l’associació Ficat, demà hi té una entrevista... 

Delinquir és sovint l’única esperança per als menors subsaharians. Aleshores són seguits des de la Direcció General d’Atenció a la Infància i poden viure en pisos tutelats i entrar en programes d’inserció laboral. Encara que el passaport que duen n’especifiqui l’edat, el jutge sovint ordena fer-los una prova forense que consisteix en una radiografia del canell. Té molt marge d’error (ben bé de dos anys), però és la manera que té l’Administració d’evitar-se el problema. Si a la prova surt que el noi ja té divuit anys, deixa d’estar sota tutela administrativa. Per tant, aquests joves menors estan en una total indefensió en un país que els és hostil i on ningú no els vol. Associacions com la fundació Ficat fan un acompanyament jurídic d’aquests joves i els representen en el recursos que poden interposar en contra d’aquestes proves forenses amb resultats erronis, que els canvien la vida i no precisament cap a millor. 

Una estàtua de la llibertat a Barcelona

Corre la brama que el senyor Canibell, el bibliotecari, és molt exigent i que arrufa el nas si algú li demana un llibre que li desplau.

En Joan no s’hi va voler perdre la inauguració i per això es va mudar de camisa. Quan va arribar, la biblioteca estava de gom a gom. En un gest de respecte es va descobrir el cap desant la gorra a la butxaca. Va saludar els seus companys de l’ateneu: el Raimon, el tipògraf, i el Conrad, el paleta. El de les mans massa treballades –pensaven els burgesos– per tocar llibres únics o la cintura de les dones boniques. Sentia gratitud envers els seus companys: gràcies a ells havia fet tants progressos en la lectura. Ara que la biblioteca era oberta, pensava venir-hi cada dia a llegir i estudiar.

A l’escala tampoc hi cabia una ànima, però va poder admirar l’estàtua de la llibertat, talment com devia ser en gros la de Nova York. Va contemplar els llibres de la vitrina, amb les cobertes de fusta o de pell i les lletres gòtiques impreses. Eren aquests detalls els que conferien qualitat a la biblioteca, tot i que es presentés com a popular i obrera.

No vacil·là quan demanà el llibre de Bakunin. El bibliotecari es limità a mirar-lo fit a fit i poc després alçà de manera imperceptible una cella en un signe inequívoc de total aprovació.

Una de les traces maçòniques que tenim a Barcelona és la biblioteca Arús, ubicada al passeig de sant Joan núm. 26. Es conserva com devia ser en el moment de la seva fundació, l’any 1895, i és una cita obligada per a qui vulgui investigar sobre maçons i lògies. La biblioteca va ser fundada pel filantrop Rossend Arús i Arderic, que cedí el que era la seva casa perquè fos una biblioteca pública i obrera. Un dels trets característics de la biblioteca és l’estàtua de la llibertat que presideix l’entrada i el terra de carrons blancs i negres, símbol definitivament maçó. El dibuixant i tipògraf Eduald Canibell en fou bibliotecari. I es diu que rondinava si algú li demanava un llibre que no era objecte del seu gust. Pel fet de ser una de les primeres biblioteques públiques, al principi de la seva inauguració la biblioteca tingué molta afluència de gent, però poc a poc anaren quedant només els verament interessats en la lectura i l’estudi.

Hi ha coses que no encaixen amb l’entorn

L’Eulàlia planxà la túnica de color safrà del venerable Syrka Lang. La deixà penjada a l’armariet. A la targeta de la porta encara hi deia Marc Fornells. Després lliscà cap al menjador. En netejà la vintena de taules amb la baieta i després buidà les deixalles orgàniques al contenidor del pati. Fastigós. Aquesta feina era detestable. Però els monjos ho havien decidit així i ho havia de fer si volia arribar a novícia. Una teràpia d’humilitat, pensava.

L’Eulàlia no era creient, bé, no de la religió cristiana, però pujava cada cap de setmana al monestir. Deia que li agradava la pau que s’hi respirava, tot i els diumengers i tafaners habituals, i mirava d’aplicar a la vida quotidiana les classes de meditació que –amb un punt d’escepticisme– seguia en el seu programa de formació. Cada dissabte i diumenge girava set cops al voltant de l’estupa i feia voleiar el que ella anomenava la bona fe. També passejava pels volts de l’estany, que en un altre moment van ser un jardí romàntic. Però el vespre era el moment que més esperava, quan feien la pregària comunitària i el venerable Syrka Lang la beneïa i ella el podia mirar llargament i jeure darrere seu. Feia un any que havia conegut en Marc Fornells i feia un any que acudia al monestir. En els moments de dubte es preguntava si també es deixaria caure pel lloc de culte si ell s’hagués fet evangelista en comptes de budista. Abans, però, segur que també li planxaria la camisa blanca i la hi deixaria penjada a l’armariet.

Sovint hi ha persones o coses que no encaixen amb el seu entorn. Penso, per exemple, en un trèmul arbust de ribera en un bosc de coníferes, o bé un turista calçat amb xancletes en un funeral. No fa gaire vaig visitar la Plana novella, que és un monestir budista del Garraf, i vaig tenir-hi aquesta sensació. Un monestir budista en una casa d’indianos ubicada en una urbanització prop d’Olivella. Massa coses en circulació, massa capes sobreposades.

Així com les comunitats religioses catòliques cada vegada tenen menys predicament en el nostre país –la tan recurrent crisi de vocacions– el monestir budista de la Plana novella presenta una vitalitat envejable. Homes i dones de totes les edats, però primordialment entre trenta i cinquanta anys, són els components de la comunitat. Em pregunto què empeny aquestes persones a opositar per fer-se monjos budistes. Bé, de primer, si el tema interessa, els monjos autoritzen els aspirants voluntaris a fer una sèrie de serveis humils i sacrificats (com ara netejar el menjador o els lavabos, fer d’auxiliar de cuina, etc.) per obtenir vots. Més endavant, passen a l’estadi del noviciat que suposo atorga obligacions però també més drets. El següent graó és ser monjo o monja, sense celibat, però.

Que un monestir budista estigui instal·lat en la casa d’un indiano (construïda per Pere Domènech i Grau) –que probablement hauria fet els calés de manera no gaire ortodoxa i que, concretament, es va arruïnar– ja és una paradoxa.

Però la casa, tot i la seva majestuositat externa, per dins és sobretot aparença. La pintura de l’escalinata imita el marbre i el teginat del sostre en lloc de ser de fusta és de guix. L’esfinx de la mestressa de la casa, que hi és per tot arreu, la idealitza dibuixant-li un rostre eternament jove.

El cert és que el monestir és una mena de parc temàtic budista. Fins i tot l’estupa, que és el més autèntic del recinte, té un aspecte com de fireta.

Sovint hi ha coses que per molt que es disfressin no encaixen amb el seu entorn, i senzillament més val retre’s a l’evidència.

El feixuc art de posar

El pintor va fer jeure la Beguin amb un gest aspre. La Beguin obeí després de girar repetidament entorn de l’estoreta. Però s’estimava més posar en companyia. De les criatures, principalment, perquè els llepava la cara i sentia molt de gust passant-los la llengua pels ulls, el nas i els llavis. També maldava per acostar-se a les donzelles a frec de les faldilles emmidonades per sentir-ne el fru-fru. Li agradava el pas somort de les hores, en l’estudi en penombra, només il·luminat pel llum de querosè i les espelmes a prop del llenç. Ja no es recordava del nombre de quadres pels quals havia posat. Ajegut, dret, al costat de criatures, a les cames del rei i de la senyora....

Posar sola decididament l’avorria i jeure en aquelles condicions l’entumia els músculs; a més, sentia que començava a fer-se vella. En un moviment de descans, estirà les potes de davant, després les del darrere, i s’alçà.

El pintor deixà anar un renec, contrariat per la bellugadissa de la llebrer i pels pèssims resultats del quadre. Engrapà un pinzell dels gruixuts i féu el gest de llençar-los contra la gossa. La Beguin, ofesa i atemorida, sortí de l’estudi amb la cua recollida.

Més tard, amb la subtil cadència dels seus passos, la Beguin acaricià el terra de l’estudi. Efectivament: com tots els quadres encetats, aquest també l’havia dipositat a terra. La llebrer s’hi ajupí delicadament i es divertí alçant la pota com faria un mascle.

El pintor, atent a netejar els pinzells amb oli de llinosa, no advertí la presència de la llebrer. Quan reprengué la feina, però, la pixarada de la Beguin li degotà damunt els peus, groc orina barrejat amb un vermelló tirant a violat.

El titella i la polca

La dona el desembolicà de la tela de vellut roig. Tibà els fils delicadament: un per un. Li separà braços i cametes fins a fer-lo quedar erecte. Ara un pas, després l’altre.

D’un hàbil salt: hop!, se l’acostà al pit. L’abraçà. També li va fer un petó a la calba. L’esquelet s’estremí i ella rigué amplament.

L’home es mirà el titella cadavèric amb menyspreu. I tot seguit es mirà la dona. Amb el revers de la mà li resseguí el braç, el muscle i el clatell. Ella abaixà el cap enduta pel desig, que li començava a cremar la pell.

Però apartà la mà de l’home amb un gest massa brusc. Ell l’enretirà, dolgut. Esguardà el titella amb ulls glaucs i escurà el cul de cervesa de l’ampolla.

La dona recollí l’escaire de fusta i el titella féu un pas de ballet i un espadat. Connectà l’ipod a l’altaveu. Sonà la mandolina de la polca pizzicato. I l’esquelet començà a girar. I girar. I la dona girava i l’esquelet somreia enfollit per la dansa.

L’home assajà el gest de cenyir la dona per la cintura. Però ella se’n va desfer sota la inèrcia del gir.

L’home es begué una altra cervesa amb un parell de glops. Es netejà l’escuma de la comissura amb el palmell i esbossà unes passes cap al costurer. Arrabassà les tisores; sense voler es punxà el dit amb una agulla de cap. Es llepà llargament les gotes de sang abans de brandar la tisora... I la polca fent giravoltar l’esquelet... I l’home que l’empaita... i ella, lleugera, que fa volar el titella. Però ell obre les tiges de la tisora i, amb un tall sec, sega un fil del titella. El braç esquerre de l’esquelet penja balb, inert. “Aquest coi de titella, que sembla que se l’estimi més que a mi...”

El titella cau amb estrèpit i el cap de l’esquelet rebota tres cops contra el parquet. La dona també ha caigut... Una fiblada de dolor estrellat li recorre com una espurna des del pit fins a tot el cantó esquerre. Ell reacciona i anusa tremolós el fil segat del titella; però ella s’ha dut la mà al pit i només mormola un prim “truca al 061; em fa mal el cor, sembla un infart”.

L’origen dels titelles es perd en les primeres cerimònies religioses, en què com a objecte totèmic encarnava les forces ocultes sagrades. El titella és una mena de cadàver que, manipulat per la mà humana, actua d’acord amb els poders que li són conferits. El titella, mediador amb el més enllà, s’interposa entre l’home i allò desconegut. El titella personifica el que l’home rebutja  o l’espanta, però que, alhora, necessita aprehendre per perdre-li la por. El titella immòbil, animat només per la voluntat i la capacitat de l’home –en aquest cas la dona– i també sacrificat si convé.

Nota: manllevo la imatge del titella al geni de l'artista Sophie Taeuber-Arp.

Una nit a l'òpera

Per a la Raquel i el Jordi

L’anciana dama es posà els piquis i, al damunt, es calçà les sabates de saló amb sivella de pedreria. La vora del viso li sortia lleument sota el vestit. L’anciana dama aplacà la faldilla del vestit blau cel per corregir el petit defecte. Durant uns deu minuts provà de cordar-se el collaret de perles; aquest cop, finalment, ho aconseguí sense ajuda. La Betty no hi era a aquestes hores. L’anciana dama estava sola a casa. Abans de posar-se l’abric negre de coll d’astracà es pentinà el cabell ondulat amb el raspall de nacre. I a dins del bolso de cadeneta, en un monederet de roba, hi deixà caure la targeta.

L’anciana dama repetia aquest ritual cada dijous de la temporada. Avui no es recordava ni del repartiment ni del títol... vagament dubtava de si seria Il trovatore.

L’anciana dama baixà l’escala amb l’ascensor. El porter l’esperava i l’acompanyà dos carrers més avall per agafar el taxi que l’hi duria. A la porta del teatre, ell ja hi era. El va saludar amb un parell de petons i ell l’agafà de la mà per acompanyar-la fins a l’entrada. La targeta... El ritual de cada dijous. L’anciana dama remenà tremolosa l'interior del bolso de cadeneta. Ell la deixà fer, davant de la noia que feia de portera. –No res..., no hi és...–. Ell la convidà suaument a tornar-ho a intentar. La Betty segur que s’havia recordat de deixar-li a la safateta de la còmoda del rebedor. L’anciana dama regirà per dins del bolso, ara ja molt nerviosa... –Aquí la tenim! –respirà–, mostrant el monederet de roba. La noia que feia de portera se’l mirà a ell, interrogant; ell li pica l’ullet i ella l’entén... –Molt bé, senyora Munné, tot correcte, ja pot passar–. L’anciana dama es desa al bolso el carnet del súper (dijous passat va ser la targeta de la seguretat social...) a dins del monederet de roba. Ell, sense deixar-la de la mà, l’acompanya a la llotja on es troba amb la resta d’amics melòmans. Radiant, ella els diu: –avui, no m’he confós de targeta, eh!, que la Betty me l’ha deixat preparada!–. Tothom somriu i ell l’ajuda a seure a la butaca. La Bohême està a punt de començar.

Deixo un trosset d’Una nit a l’òpera dels germans Marx, perquè m’agrada sentir Il Trovatore i perquè mostra els budells del teatre, la tramoia, els decorats de tela... les històries més íntimes dels actors i del públic.

 

Duel d'aigua

A l’Aigueta, les termes de la nissaga Sèquia, l’àpat més celebrat era el sopar, perquè permetia que tota la família es reunís al voltant de la taula. La senyora Sèquia la parava recobrint-la amb unes exquisides estovalles blanques de puntes brodades. La cristalleria lluïa sota els reflexs dels raigs de la llum de l’hora baixa, que penetraven entre els ballestes de les persianes dels finestrals. Els coberts de plata tintinejaven contra la vaixella entre mos i mos dels comensals. Els germans Sèquia, encara no gaire destres en el maneig de les copes, se servien d’uns gots de broc ample per a assaborir l’aigua que els era servida pel pare. La cerimònia d’abocar-hi l’aigua era seguida pels bessons amb molta atenció. Si, per atzar, una gota de més s’escolava des de la gerra en el got d’un dels germans, l’altre protestava ostentosament fins que la mida de l’aigua del seu got era igualada a la del bessó. El senyor Sèquia s’avenia normalment a acontentar els seus fills en aquesta obsessió, a fi de poder sopar en pau, però, en alguna ocasió, fart de suportar el suplici que els bessons l'infligien, s’atrevia a desafiar el precari equilibri fraternal. Quan la reacció consegüent era superior al que la paciència del senyor Sèquia podia tolerar, el  germà  que més havia rondinat o que fins i tot havia intentat d’atacar amb la forquilla el seu bessó era finalment foragitat de la taula, desterrat a sopar a la cuina o, amb la gerra de l’aigua en mà, era obligat a rescabalar la falta sota penitència d’anar a treure aigua del pou de la finca. La inclinació natural dels bessons per l'aigua convertia el càstig en una festa, i aleshores esclatava una pugna per decidir qui seria el condemnat a les galeres del pou. La feixuga corda era manejada amb prestesa, i amb poques braçades ja es podia veure la galleda ascendint per les foscúries del pou amb un suau gronxament. El germà proscrit s’abraonava a les parets de la galleda i bevia amb frisança directament l’aigua acabada de collir. Si l’altre hi era present, perquè volia compartir fraternalment la penitència, la galleda era arrabassada de mà en mà fins que els bessons s’empatxaven d’aigua i la mare havia d’arbitrar en aquella fal·lera, que sovint acabava en vòmits.

Aquest fragment de conte el vaig escriure fa uns deu anys. En aquest període, he pres les aigües unes quantes vegades. Recordo haver-ho fet als banys públics de Caldes d'Estrac, que són delicioses banyeretes o mini piscines molt assequibles per a qualsevol butxaca. També m'he banyat als banys Széchenyi de Budapest, construïts a principis del segle XX en un pompós estil neobarroc, mentre parelles jugaven a escacs a dins de la piscina exterior. I he tingut l'experiència fascinant de banyar-me en els famosos banys Géllert en la seva sumptuosa piscina interior, i en les decadents piscines d'aigua a temperatures diferents, que recordo decorades amb amorets que duen tortugues... i també a l'exterior, en aigua a 38º, quan a fora estàvem a 10º.

   El cap de setmana passat m'he banyat als banys Saint Thomas, al Capcir, i he pogut gaudir d'uns banys municipals barats i sense cap pretensió (no en diuen spa, sinó banys termals), que m'han fet passar una agradabilíssima estona en remull, i que certament recomano amb entusiasme.

Imatges de pedra o pedres d’imatges, el deliri de Kircher

   Vaig rebre la comanda a finals de l’estiu. Venia rigorosament embalada en una caixa de fusta més alta que jo mateix. No la vaig obrir fins l’endemà. Però aquella nit vaig començar a tenir els somnis estranys. En el primer, em veia abandonat en una ciutat fantasma, d’edificacions irregulars que no s’adscrivien a cap estil arquitectònic conegut. Intentava desesperadament trobar alguna traça de vida, un congènere o qualsevol mena d'ésser viu, però no ho aconseguia... Fins que em retia a l’evidència que era l’únic supervivent d’un hipotètic cataclisme.

L’endemà vaig desempaquetar-les. Eren precioses: n’hi havia moltes de coloracions excelses. Aquells minerals semblaven parlar-me. 

Me'l vaig mirar llargament i una esgarrifança em va recórrer el final de l'esquena. Aquell ònix reproduïa una successió de volums disposats de tal manera que recordaven vagament una ciutat. Tan fantasma i solitària com la del meu somni.

   L’endemà, vaig estar treballant amb les pedres fent provatures amb vitriol. No em vaig adormir fins a la matinada, i aquest cop, el somni també fou revelador: una avinguda d’aigua m’agafava desprevingut i se m’enduia aigües avall en un intinerari solcat de troncs morts i roques cantelludes, on m’aferrava amb ànsia per intentar aturar-me i poder respirar. Em vaig despertar, amarat de suor, i com un autòmat vaig voler comprovar les traces d’una de les àgates que més m’havien cridat l’atenció: les vetes semblaven haver adquirit recentment unes formes semblants al braç d’aigua que m’havia empaitat durant la nit anterior.

Havia sentit llegendes de pedreres properes a cementiris, que, quan s’escapçaven, oferien en els còdols esmicolats imatges semblant a ossos o calaveres. Em semblaven històries de la vora del foc, fins que, la tercera nit, vaig tenir el somni terrorífic que m’evidencià el que estava passant. Jo caminava per un cementiri, ebri de por, sentint una remor esfereïdora que alçava el volum. Intentava sense èxit trobar la reixa de la sortida, però una empenta fortuïta em precipità a dins d’una fossa. Vaig agafar impuls per sortir-ne, però els meus dits, endurits, semblaven petrificar-se, i també les meves mans... L’endemà el jaspi presentava unes protuberàncies semblants als dits d’una mà...: Sí ho era, encaixava amb el motlle: era la meva mà va reproduïda en la pedra: però cadavèrica, identificable pel meu índex corbat cap a l'interior, un tret congènit de la meva família.

Athanasius Kircher, un jesuita alemany del segle XVII establert a Roma, un savi i grafòman, va escriure una obra compiladora, a la manera d’una cosmogonia, sobre el regne natural, titulada Món soterrani. Hi explica que en l’aiguabarreig d’oceans i volcans, homes, bèsties i dragons conviuen a les cavernes. Els minerals i els metalls hi naixen espontàniament i revesteixen aparences estranyes del éssers vius amb què entren en contacte. Agrupa les pedres amb imatges per temes: de les que tenen figures geomètriques fins a les que reprodueixen lletres de l’alfabet, passant per visions del cel, ocells, quadrùpedes. Explica aquestes formacions de quatre maneres: fortuïtes, per una disposició del terreny que fa de matriu i que petrifica motlles, per un magnetisme que provoca en les pedres formes similars als objectes propers i, finalment per disposicions divines i angèliques. Així catalogava les pedres amb imatges, molt estimades per artistes del barroc tardà com a base de les seves pintures, i que les encomanaven majoritàriament a pedreres italianes. Aprofitaven les sinuositats i arborescències d’àgates, ònixs, marbres per fer quadres amb veladures fantàstiques sota els motius que pintaven.

Nota: il·lustro el post amb fotos impressionants que agafo amb préstec de la web:

http://www.stonesandcrystals.it/fr/department/45/3-Pierres-Imagées.asp

 

Primer de maig, dia del treballador (en atur)

Li he hagut de prendre al meu fill petit els cinquanta euros de la guardiola. Té forma d’os grassó en comptes de porquet. L’hi va regalar la meva cosina quan va fer sis anys, suposo que amb la ingènua intenció que l’eduquéssim en l’estalvi. Em cago en l’estalvi i la mare que el va matricular. He arrencat d’una revolada el full del calendari. Encara falten vuit dies per a fi de mes i no em queda ni un ral. La Marga s’ha anat a fregar a la casa. Tornarà amb quaranta euros i la compra feta. No ens morim de gana, no i, si van encara més mal dades, el súper paquistanès de davant de casa ens fia; ja ens ho ha fet abans. Pero no em sobra ni un euro per comprar-li una llaminadura al meu fill petit. Fa setze mesos que sóc a l’atur i en fa quatre que vaig acabar el subsidi. Els quatre-cents euros de la paga d’ara m’arriben just per al lloguer i les despeses de casa. No sé què farem quan deixi de cobrar-los. Bé, sí, vendrem el cotxe a la concessionària. I demanarem paquets de menjar a les carites, o com coi es digui, això de la caritat de la parròquia... No em vaig treure ni el graduat després de l’FP, i ara va i em  truquen de l’oficina de l’atur per dir-me que dilluns he de començar a fer un curs per ensenyar-me a trobar feina. Em cago en la feina i els cursos, i en tots plegats. Mon germà em va deixar mil euros fa mesos i encara no els hi he pogut tornar. Em fa vergonya veure’l i no vull anar a casa seva. Ell i la cunyada em pregunten per la feina, si ja en tinc, si en busco... i jo els he d’explicar que la nena m’ha escrit això del currículum i que l’he repartir per les botigues i els magatzems del barri, però que de moment, res. I que també m’ha fet des de l’institut un perfil (la nena en diu així, de la pàgina amb les meves dades i la meva foto, on, per cert, no estic de perfil) en una pàgina d’internet per buscar feina. El mes passat vaig fer quaranta-vuit anys. La Marga es va posar carinyosa al vespre del dia del meu aniversari, però a mi no se m’aixeca. Vint-i-cinc anys a la construcció; d’empresa en empresa, i ara una puntada i al carrer. El metge em vol donar pastilles, però no sé si prendre’n o si prendre-les de cop. La Marga li ha dit que, quan travesso el pont del tren m’aturo i miro la via, i la miro i m’agafen basques, però no puc deixar de mirar-la... i no puc.

La noia del ponxo esfilagarsat

A hores d’ara, encara no sóc capaç d’entendre per què vaig decidir anar-me’n a Amsterdam. Potser va tenir-hi a veure l’horitzó monòton de molinets blancs que resseguien la carretera que em menava cap al sud, per trobar-me amb la Mònica, durant aquella tardor. El giravolt incessant de les astes em percudia el cervell; a cada viatge: d’anada i de tornada. Els centenars de fotografies que vaig fer dels parcs eòlics amb prou feines les vaig col·locar en un parell de catàlegs d’agències de viatges. També devia ser que el cap em rodava massa sovint –pels efectes dels claus salvatges amb la Mònica i dels dry martinis que engolíem desesperadament just en l’abans i el després–. Ben mirat, segur que tot va influir perquè, un matí de finals de novembre, fes la maleta  precipitadament per no perdre el vol que sortia a quarts d’onze. La dèria de fotografiar autèntics molins de vent suspesos en aiguabarreigs de límits equívocs m’havia atrapat.

A Amsterdam, plovia amb insistència. Del trajecte de la parada de metro fins a l’hotel em vaig quedar moll. El recepcionista em mirà amb condescendència abans d’escurar-se l’ungla del polze amb la navalleta d’un clauer. La moqueta de la paret del despatx feia olor de marihuana rància.

És clar que, si ho penso, sí que tenia moltes ganes de fumar... Volia que s’evaporés el record de la Mònica i el neguit de no poder-la estimar. Volia escorxar-me el fetge bevent i fumar fins a negar-me els pulmons.

M’hi trobava a gust, a Amsterdam. Moltes tardes, poc bans de fer-se fosc solia passejar-me pels canals dins del més turístic dels bâteau-mouche. Lliscant pels capil·lars de la ciutat enxampava des del canal el moment precís en què s’encenia un llum i es mostrava l’interior d’una casa. Fins i tot vaig identificar els costums d’un jove pèl-roig que cada tarda, pels volts de les set, engegava a tocar el piano en la intimitat de la seva casa-vaixell.

No vaig fer cap foto en tres setmanes. I vaig veure pocs molins. Però em vaig fumar tot el cànnabis que podia comprar, xuclant cada cigarret amb desfici mentre escoltava peces de Chet Baker en un club per a solitaris del barri de Jordan.

La vaig veure per primer cop dalt del tranvia número 9. No me’n vaig adonar fins que repenjà l’avantbraç en el respatller del seient de davant meu. Era una nit molt freda. Duia el cos embolicat amb una mena de ponxo de vores esfilagarsades. Més que un ponxo, era una manta de llit foradada pel mig, per treure-hi el cap. Tenia un clatell esbelt: s’endevinava sota dels rulls atapeïts de les rastes i el mocadoret anusat de seda vermella. Quan inclinà una mica l’angle del cap, li vaig veure el perfil. El mantingué una estona fix, albirant un punt indefinit. Era bellíssima. Va girar-se una mica més; i es deixà contemplar el rostre sencer. Quan alçà els ulls, quasi em ferí l’aleteig espès i negre de les seves pestanyes. Arromangà lleument un cantó de la boca i entreobrí els llavis com si tingués la intenció de parlar-me. No va dir res. Li vaig clavar la mirada en els iris de sutge nacrat. La hi mantingué. Un pírcing acabat en dues xinxetes li travessava el començament del nas a l’alçada dels ulls. Aquell punt d’erosió que s’autoinfligia sobre el setí exquisit de la pell em resultava estimulant. Li sonà el mòbil. Era un samsung aconseguit amb punts de targeta, tan antidiluvià com el meu... Així que vaig deduir que probablement era espanyola i que, a més, la telefonia mòbil l’importava tres raves. Per parlar es va incorporar cap endavant. No la podia sentir, però, per un instant, em vaig posar gelós.

Quan s’aixecà, me’n va sorprendre l’alçada. Era una dona molt alta; em passava de prop de mig pam. El ponxo li arribava fins a mitja cuixa, per damunt d’unes malles amb un estampat de pantera. S’agafà a una de les baranes i em mirà amb un trèmul esbatec de pestanyes. Mentre el tranvia disminuïa la marxa, jo també em vaig aixecar, empès per un fil invisible, amb la determinació de seguir-la.

Caminava davant meu més aviat a poc a poc, amb una lleu oscil·lació del maluc esquerre que suscitava una sensualitat decantada, molt particular.

No gosava apropar-m’hi més. I ella tampoc m’ho va suggerir durant el trajecte fins que vam arribar a l’entrada d’un edifici del barri de Plantage. Es deturà, tornant-se cap a mi. Jo mantenia, glatint, la rigorosa distància que em pertocava. Féu un parell de gambades potents, m’agafa la cara amb les mans i em besà llargament, amb passió, quasi amb fúria. Sobretot recordo el frec recurrent de les seves pestanyes –i de les vores esfilagarsades del ponxo– sobre les meves parpelles, mentre ens caragolàvem les boques.

Abans de respondre al meu “ens tornarem a veure?”, que només vaig poder mormolar, s’escolà per darrere la porta.

Vaig estar a punt d’atrapar-la pel braç per no deixar-la marxar... o de picar tots els timbres perquè em contestés. Però, abatut, vaig recular després d’una estona de clavar la vista a totes les finestres il·luminades amb l’esperança de copsar l’ombra de les seves rastes.

Els dies següents ens vaig passar darrere de fum de marihuana, o voltant amb la bici davant d’algun aparador de putes joves. Unes calcetes fluorescents de blonda blanca sota un llombrígol de pell de préssec em van fer entrar en un portal de vidre translúcid. Les calcetes no em van venir a rebre. Quan vaig treure el cap a la sala on la noia s’exhibia, m’agafà de la mà i em dugué al pis de dalt per una escala retorçada. Es va treure les calcetes abans que em deixés fer-l’hi. Mentre la penetrava sense convicció en el canapé granat de davant la finestra, jo mirava el canal. Em vaig escórrer entre gemecs tristos i la noia sense calcetes, entendrida, em féu un petó als llavis. Crec que li vaig agradar, perquè mentre li pagava els cinquanta euros em va fer cloure amb el puny el seu telèfon apuntat en un clínex. Es deia Andrea. No la vaig telefonar, però vaig pensar més d’un cop en les seves calcetes.

La noia del tramvia ocupaven el meu pensament i el meu engonal. De la Mònica, me’n recordava poc.

Al cap d’un parell de setmanes vaig començar a reaccionar per no arruïnar-me. Pels voltants d’Amsterdam vaig fer fotos de tots els molins amb què vaig ensopegar. Dels que encara funcionaven, m’agradava sentir el grinyol del gir de les aspes. Em generava una sensació de perill indefinit que em disparava el cor. Gràcies a un paio curiós que vaig conèixer una nit en un local de gent de costums poc ortodoxos, vaig poder exposar una sèrie de fotos d’aspes vistes des de diferents angles. A la sala d’art les van trobar originals.

El dia de la inauguració estava deprimit. Per animar-me em vaig empassar un parell de copes d’un jove bordeus. Mig entonat em vaig atrevir a saludar el personal i a mirar l’obra dels meus companys de l’expo col·lectiva. Vaig estar a punt d’ennuegar-me amb el primer glop de la tercera copa de bordeus quan la vaig veure allí, nua i potent, entre itineraris esguerrats fets de bales de palla. La foto era artística, i el seu cos, sublim. La vaig buscar entre visitants i tafaners i la vaig esperar fins que van tancar la sala. No va venir. Però em vaig apuntar el nom del fotògraf –Patrick Shusman– i el de l’estudi. El nom del carrer em sonava. I el títol de la foto es deia Paula entre rengles d’estiu.

La bici va trigar poc a dur-me al lloc on ens havíem besat. Segons la referència de la foto, l’estudi estava en el tercer segona. Vaig entrar en un bar del davant de l’edifici i vaig triar un seient amb prou visibilitat per poder espiar-ne l’entrada. Tenia la intenció d’esperar-la fins que em fessin fora. Vaig tenir sort: al cap d’un parell d’hores va aparcar la bici davant de la porta.

Abans que posés la clau al pany –i que em veiés–, li vaig allargar el tríptic de l’exposició obert per la seva foto, amb la meva targeta professional agafada amb un clip.

–Deixa’m fer-te fotos, sisplau –vaig amollar-li, crec que en un incòmode to de súplica.

Es va espantar lleument pel meu gest impetuós, però va somriure arromangant el cantó de la boca i em tornà a besar amb la força de la primera nit.

Era espanyola, feia de model, i sí que es deia Paula.

Vam quedar dissabte pel matí davant d’un hotel a prop de l’estació.

Va posar per a mi en horitzons de llenques de terra incerta que els aiguamolls s’havien descuidat de negar. Feia un dia rúfol i ventós. El ponxo, i damunt dels leotards, un faldilla llarga que voleiava cap als joncs vinclats, i unes botes d’aigua. Les rastes li assotaren el rostre durant una bona estona. Més tard se les va recollir en una cascada dalt del clatell. No deixava de mirar-me ni de mirar la càmera. Enmig del paisatge desolat ens sentíem la pròpia desolació. Vam fer l’amor en un audi llogat, davant del mar. Els vidres es van cobrir d’un tel de desig, d’escalfor i de baf de sexe amb regust de sal. Ens vam estimar tot l’hivern.

La Paula era parella de Patrick, el seu fotògraf. Ell li doblava l’edat, o sigui que rondava la cinquantena. Ella no n’estava enamorada. Un dia m’ho va confessar. Però no el va deixar i jo no vaig gosar demanar-l’hi.

Els vaig veure un dia junts, en un teatre, poc després de decidir tornar-me a casa. La Paula em va semblar fràgil i desvalguda al seu costat. Encara que tenia la vaga sospita que només ho feia veure. El Patrick li premia fermament la cintura, en un gest que no esqueia a una dona com la Paula. En canvi, no semblava voler-se’n deslliurar.

Tants de molins giravoltant-me a dins i a fora començaven a fastiguejar-me. Volia deixar de rodar i necessitava sentir-me fins i tot rigorosament estàtic durant una bona temporada.

Vaig tornar a casa a finals de la primavera. Una mica després d’enlairar-se, l’avió sobrevolà les quadrícules de coloraines dels camps de tulipes. Quan les vaig perdre de vista, vaig pensar que ja s’havia acabar de fer fotos a l’aire en moviment. Potser ara tocava l’element de la terra.

Vaig esborrar del samsung tots els missatges de la Paula. I un de curtet de la Mònica, que tenia arxivat feia un munt de mesos. Em vaig descalçar, i em vaig imaginar que caminava damunt d’un prat de dall d’un país que no era baix.