Guillaume de Machaut va ser un cèlebre poeta i compositor francès del segle XIV, que va fixar les regles de diverses formes musicals. Però també era un creador molt lliure que va compondre peces molt peculiars. Com que va ser canonge de Reims i Amiens, coneixia les característiques físiques i simbòliques dels laberints del paviment. Fruit d’això va escriure el rondeau Mon fin est mon commencement, que recorda l’estructura d’un laberint unicursal (amb una única sortida i un únic camí d’entrada fins a la sortida i viceversa). Cap a la meitat, aquest rondeau reverteix el moviment musical i al final tanca el cercle amb la frase: et mon commencement est ma fin.
En la imatge, sembla que Machaut és el personatge que hi ha davant de la muralla.
Ara que ja som immersos en plena campanya electoral, i que tots els polítics s’ompliran de paraules fàtues sobre la integració i la tolerància, etc. (o malauradament també sobre intolerància), és un bon moment per aturar-se davant d’una mica de poesia que representa l’autèntica essència de la interculturalitat i la pluralitat, i que no fa escarafalls. Us hi deixo un tastet de la poesia d’Ibn Arabi (Múrcia, 1165-1240) i també altres peces interpretades pels germans Piñana.
"El meu cor ha adoptat totes les formes.
Ha estat pastura de gaseles
i un convent per a monjos cristians,
un temple per als ídols i la Ka'ba d'un pelegrí,
les taules d'una Torah i les pàgines d'un Alcorà.
Sóc de la religió de l'amor:
allà on apareguen els camells de l'amor,
allà l'amor és la meua religió i la meua fe."
Per a la Raquel i el Jordi
L’anciana dama es posà els piquis i, al damunt, es calçà les sabates de saló amb sivella de pedreria. La vora del viso li sortia lleument sota el vestit. L’anciana dama aplacà la faldilla del vestit blau cel per corregir el petit defecte. Durant uns deu minuts provà de cordar-se el collaret de perles; aquest cop, finalment, ho aconseguí sense ajuda. La Betty no hi era a aquestes hores. L’anciana dama estava sola a casa. Abans de posar-se l’abric negre de coll d’astracà es pentinà el cabell ondulat amb el raspall de nacre. I a dins del bolso de cadeneta, en un monederet de roba, hi deixà caure la targeta.
L’anciana dama repetia aquest ritual cada dijous de la temporada. Avui no es recordava ni del repartiment ni del títol... vagament dubtava de si seria Il trovatore.
L’anciana dama baixà l’escala amb l’ascensor. El porter l’esperava i l’acompanyà dos carrers més avall per agafar el taxi que l’hi duria. A la porta del teatre, ell ja hi era. El va saludar amb un parell de petons i ell l’agafà de la mà per acompanyar-la fins a l’entrada. La targeta... El ritual de cada dijous. L’anciana dama remenà tremolosa l'interior del bolso de cadeneta. Ell la deixà fer, davant de la noia que feia de portera. –No res..., no hi és...–. Ell la convidà suaument a tornar-ho a intentar. La Betty segur que s’havia recordat de deixar-li a la safateta de la còmoda del rebedor. L’anciana dama regirà per dins del bolso, ara ja molt nerviosa... –Aquí la tenim! –respirà–, mostrant el monederet de roba. La noia que feia de portera se’l mirà a ell, interrogant; ell li pica l’ullet i ella l’entén... –Molt bé, senyora Munné, tot correcte, ja pot passar–. L’anciana dama es desa al bolso el carnet del súper (dijous passat va ser la targeta de la seguretat social...) a dins del monederet de roba. Ell, sense deixar-la de la mà, l’acompanya a la llotja on es troba amb la resta d’amics melòmans. Radiant, ella els diu: –avui, no m’he confós de targeta, eh!, que la Betty me l’ha deixat preparada!–. Tothom somriu i ell l’ajuda a seure a la butaca. La Bohême està a punt de començar.
Deixo un trosset d’Una nit a l’òpera dels germans Marx, perquè m’agrada sentir Il Trovatore i perquè mostra els budells del teatre, la tramoia, els decorats de tela... les històries més íntimes dels actors i del públic.
Fa molt poc he tingut el gust de conèixer la Rokia Traoré i el seu nou disc titulat Tchamantché. Va ser mentre sopava, a prop de Mont Louis, en una gîte d’étape del Capcir, i d’improvís em vaig deixar embolcallar per la veu de la Rokia i els instruments percussionistes i de corda que l’acompanyen (el n’goni, la kore i el balafon). La Traoré pertany a l’etnia bambara, que es caracteritza per la seva tradició i dedicació musical. Molts griots, aquesta mena de joglars africans que componen, canten i divulguen poesia i música, pertanyen als bambara.
Sentir-la cantar és evocar un capvespre de cel rogenc a la sabana, moment en què una part de la natura es prepara pel repòs quotidià i es procura companyia, mentre una altra part es deixondeix per preparar-se per a la caça: la supervivència, la vida. No gens lluny del que també ens passa als humans en qualsevol part del món.
En deixo una mostra aquí, en aquesta hora en què els colors es tenyeixen imperceptiblement d’una fina pàtina de blau nit, que, amb bonhomia, tot ho enfosqueix i tot ho unifica...
El meu pare va comprar aquest disc de Thelonious Monk, Underground, perquè li agradava molt el jazz, però sobretot atret per la portada. En ella hi ha muntat l’escenari d’un centre d’operacions de la resistència o l’interior d’un búnker aliat. Armes escampades, un radiotelegrafiador, unes vitualles, tot distribuït per l’espai com en una mena de natura morta bèl·lica a escala natural. Però el que més crida l’atenció (a part de la guerrillera estupenda) és un home vestit de militar nazi, lligat a una cadira. En la contraportada del risc, si no em falla la memòria, es donava a entendre que el nazi en qüestió estava dissecat.
Els biògrafs de Monk expliquen que va deixar de tocar l’any 1975 i que, des de llavors fins a la seva mort, cada dia es vestia, amb els mitjons a joc amb la corbata, per estirar-se damunt del llit, i que així es passava el dia: veient la tele o mirant al sostre. La baronessa Pannonica de Koenigwarter, aristòcrata anglesa batejada amb el nom d’una papallona que va descobrir el seu pare –un dels Rothschild– l’acollí a casa seva. No era el primer músic de jazz que allotjava. Pannonica era una mena de mecenes dels músics de jazz a qui protegia, juntament amb els seu centenar de gats. Abans de Monk, ja s’havia fet càrrec de Charlie Parker, que va morir a la suite de la baronessa, a l’hotel Stanhope de la Cinquena Avinguda, mentre es reia veient un programa còmic a la tele.
Monk, cofat dels seus peculiars barrets, tocava un jazz pur i cadenciós, l’origen del qual es remuntava a quan acompanyava una predicadora enaltidora de masses entre els llogarets del Sud. L’espiritual negre el passà pel sedàs del seu talent i originalitat per convertir-lo en melodies de notes de vegades lentes i de vegades atropellades, però sempre tremendament vibrants, i alhora inquietants.
Monk, com fan els més virtuosos, va decidir un bon dia deixar de tocar, senzillament perquè el cos l'hi demanava, de la mateixa manera que li havia demanat que ho fes com un rei durant un grapat d’anys. I quan el rei va callar, tots ens vam quedar orfes de jazz.
Un dels viatges que recordo amb més tendresa va ser el que vaig fer a Còrsega i Sardenya. A Sardenya em vaig sentir com a casa: el paisatge (els marges de pedra seca, el blau marí fosc del mar clapejat de turquesa, les cases emblanquinades de calç enlluernadora) em recordava molt la suavitat de Menorca. La fortuna em va fer gaudir de l’hospitalitat sarda, i, en aquest aspecte, els illencs actuen la seva herència àrab més pròpia de les illes orientals del Mediterrani.
El record que tinc de Còrsega és diferent. És una illa muntanyosa, costeruda, abrupta, angosta, i el paisatge ha emmotllat els seus habitants. A Còrsega vaig tenir la sensació permanent de no ser gaire ben rebuda. Entenc i respecto que és una illa que ha lluitat per la seva independència i que, segur, s’ha sentit menyspreada pel govern francès. A Còrsega vaig percebre un corrent de violència soterrada i de la pena i el dolor que provoca quan emergeix.
No sé com vaig tenir notícia del grup A Filetta, però no deu fer gaire més d’un any. Transmet el sentiment cec, confús, mascle, que provoca la ressaca de la violència. Els seus cants, fets de sal, d’escuma i de terra humida, grimpen des del cor fins al cervell.
Un diumenge grisós de febrer, me’n recordo i els escolto.
A la taverna
[...] A mi, la serietat de l'esperit / em sembla una cosa massa seriosa; / la broma m'és agradable / i més dolça que les bresques de mel. / Tot allò que Venus ordena / és tasca suau; / ella no habita mai en els cors febles.
Vaig pel camí ample / com és costum de la joventut; / m'enrede en els vicis, / oblidat de la virtut. / Àvid de plaers / més que de la salvació, / mort pel que fa a l'ànima, / preste atenció al cos.
(versió en català de Joan Petit)
Carl Orff va escriure la seva obra Carmina Burana el 1936 i la va estrenar l’any següent. Orff devia ser un tipus amb sort, dels qui es moren de triomf i glòria amb una sola obra –o amb unes quantes– (potser va tenir-hi a veure la seva complicitat amb els nazis, i és clar, anys més tard, que John Boorman arrodonís –de manera genial– seqüències d’Excalibur amb fragments musicals del seu Carmina).
En la seva tasca de col·leccionista de troballes patrioticoidentitàries, Orff va tenir l’encert de versionar una sèrie de cants medievals descoberts en un monestir bàvar a l’inici del segle xix, els carmina burana (burana prové del gentilici bura del topònim Beueren, que correspon al monestir).
Aquests versos els havien compost estudiants o aprenents de clergues del segle xii, que abdicaven de la vida conventual –i de l’ordre establert– i emprenien una vida lliure i errant pels camins i boscos del vell continent.
Eren els goliards, joves proscrits i transgressors, creadors de versos fluids i inspirats que parlen amb naturalitat de l’amor, el sexe, la primavera, el vi, el joc... Que rebenten –subvertint el propi llenguatge i fórmules (que coneixen abastament)– els textos evangèlics; que escometen contra la jerarquia eclesiàstica; que qüestionen el sentit de les croades (els podríem qualificar de pacifistes?) i les despeses que comporten, que fan befa de tot el que pretén ser inamovible o escleròtic.
L’origen de la paraula goliard és obscur; fa temps que es va desmentir que procedís de gola (en sentit de golafreria), o de seguidors de Goliat, el gegant que encarnaria el diable en contraposició a David –la bondat i el bé, etc., etc.–, però no tinc notícia que hagi aparegut cap altra hipòtesi millor...
Les metàfores anticlericals inspirades en la tradició dels bestiaris (el papa-lleó que tot ho devora, un bisbe golafre amb cos de bou, un arquediaca (?) que és un linx, astut amb les preses...) van donar origen a una bona col·lecció d’imatgeria de gàrgoles i capitells.
Els goliards també van suscitar debats interessants sobre temes diversos. A mi, particularment em resulta molt intrigant el que compara la virilitat entre clergues (i homes de lletres, en general) i cavallers. Escombrant cap a casa, és clar, en alguna cançó conclouen (i jo ho subscric...):
“Conformement a la ciencia / Conformement als usatges / El clergue es revela per a l’amor /Més apte que el cavaller.”
La vida vagant dels goliars no sempre devia esdevenir al seu mític país de Cucanya (o de Xauxa): les lletres també mostren que temen la malaltia, l’infortuni, la roda de la fortuna que, implacable, fa girar la sort de tothom... Per protegir-se, s’acollien –junt amb d’altres outsiders: bufons, desertors de les croades, mendicants–, sota l’empara d’una mena de germandats de camins.
Finalment, la institució eclesiàstica els va perseguir i els retirà els privilegis clericals. Feia temps que estava cantat. Per a ells, també arribà la reconversió de l’ofici: els qui van poder –o van sobreviure– es van reciclar fent de joglars o derivats. Alguns van trobar una tavernera vídua i grassoneta que els amagà sota les faldilles; d’altres, els més idealistes, devien morir al ras, panxa enlaire, una tèbia nit de lluna plena.
Fa cosa d’uns nou anys, vaig sortir una temporada amb un noi molt aficionat a la música i un gran amant del jazz. Junts escoltàvem John Coltrane, Miles Davis, Telenious Monk... Un dia em va posar un cedé del Chet Baker. Fou tot un descobriment. Recordo que, immediatament, la veu d’en Chet em va deixar l’ànim en suspens; vull dir que l’estofat que s’escalfava a la cuina, la copa de l’aperitiu, les carícies del meu amant melòman... tot va passar a un segon terme. Només existia la veu d’en Chet: melangiosa, trencadissa, jove.
El Chet estava dotat d’una d’aquelles veus eternament joves que tenen molt pocs privilegiats. Potser va decidir no fer-se vell perquè havia signat un pacte amb Llucifer –o alguna divinitat capriciosa– a canvi que li mantingués per tota la vida la mateixa veu que tenia als vint-i-cinc anys. De fet, sospito que el Chet sempre fou jove, ell mateix tant com la seva veu. I és probable que en el documental Let’s get lost Bruce Weber li retés homenatge per haver encarat la vida amb tant de mèrit.
Chet Baker era un creador amb talent natural, és a dir que feia música i cançons amb una agilitat que ratllava la insolència. En algun moment de la pel·lícula, Chet recomana als seus fills que procurin ser molt bons en allò que més els agradi fer. Vet aquí un savi consell de pare.
Va enamorar unes quantes dones, que parlen d’ell amb fascinació però també amb amargura. Perdre’s amb el Chet: en el paradís i l’infern d’amors tèrbols, de còctels de drogues, de la vida duta al límit.
Esclar que fa pena veure el Chet de poc abans de morir: un semidéu decadent, amb la mandíbula feta miques d’una antiga pallissa, a qui li costa pensar i expressar-se, i de qui s’intueix que ja comença a distanciar-se de la vida.
Em poso el cedé que em va gravar el meu amant melòman i, mentre escolto el lament de la veu del Chet, brindo amb un whisky i glaçons per cadascun dels seus moments de glòria.
