Un dels viatges que recordo amb més tendresa va ser el que vaig fer a Còrsega i Sardenya. A Sardenya em vaig sentir com a casa: el paisatge (els marges de pedra seca, el blau marí fosc del mar clapejat de turquesa, les cases emblanquinades de calç enlluernadora) em recordava molt la suavitat de Menorca. La fortuna em va fer gaudir de l’hospitalitat sarda, i, en aquest aspecte, els illencs actuen la seva herència àrab més pròpia de les illes orientals del Mediterrani.
El record que tinc de Còrsega és diferent. És una illa muntanyosa, costeruda, abrupta, angosta, i el paisatge ha emmotllat els seus habitants. A Còrsega vaig tenir la sensació permanent de no ser gaire ben rebuda. Entenc i respecto que és una illa que ha lluitat per la seva independència i que, segur, s’ha sentit menyspreada pel govern francès. A Còrsega vaig percebre un corrent de violència soterrada i de la pena i el dolor que provoca quan emergeix.
No sé com vaig tenir notícia del grup A Filetta, però no deu fer gaire més d’un any. Transmet el sentiment cec, confús, mascle, que provoca la ressaca de la violència. Els seus cants, fets de sal, d’escuma i de terra humida, grimpen des del cor fins al cervell.
Un diumenge grisós de febrer, me’n recordo i els escolto.
Hola, ja sóc aquí! :)) I ho dic de nou: BRUTAL, IMPRESSIONANT... Sí, sí... és ben bé que transmeten un dolor profund i antic. Gràcies per haver penjat aquest vídeo.
ResponEliminaGràcies a tu, per escoltar-lo.
ResponEliminaSi no estigués curat d'espants, i no pensés que a la xarxa la regeix la Teoria dels Sistemes Emergents, no me'n sabria avenir de les sincronicitats que s'hi estableixen.
ResponEliminaFa res, un vell amic virtual, assabentat de la meva propera travessa de les illes que esmentes, encaridament m'ha recomanat que busqui el cant polifònic cors...
Si no hi tens inconvenient li diré que et visiti.