Quan el natural és freak...

El cànon actual de la bellesa d’una dona estableix que ha de ser prima i ha d’anar depilada. El pèl corporal ha de ser eliminat forçosament. No ha de quedar-ne ni rastre a les cames, a les aixelles i a les vores del pubis; ens pelem fins a semblar-nos a cries de rata. Però, què passa amb el pèl facial? Què passa quan una dona és barbuda? Ser una dona i tenir barba pressuposa una alteració hormonal no gens acceptada. Per descomptat que, actualment, per a les dones que la pateixen, hi ha molts mitjans per eradicar el pèl completament i, així, queda diluïda del tot la raresa.

Però en el segle xix les coses eren diferents. Moltes dones barbudes d’aquest segle van treballar en fires i circs. No pensem pas que aquestes dones tenien una vida marginada o confinada a exhibir-se a l’interior de la carpa. La majoria van començar per afaitar-se i fer vida de dones corrents: casar-se, tenir fills... fins que, per temptar la sort, decidien apostar per deixar-se créixer la barba i  fer negoci amb la seva diferència.

Ser diferent, ser monstruós, ser freak, trapassar la tènue frontera de la normalitat, provoca fascinació o rebuig i pot comportar marginació, però, en alguns casos també diners. Persones que han patit malformacions, nanisme, etc... han sabut treure’n rendiment i, alhora, han reivindicat i dignificat la seva raresa.

Un exemple de dona barbuda cèlebre va ser la senyora Olga Roderick, que va nèixer el 1874. En el seu cas va viure pràcticament tota la vida al circ. Tenir unes fermes conviccions socialistes no la va privar de fer negoci amb la seva barba (al capdavall, Marx i Engels també lluïen unes evidents barbes). Es va casar quatre vegades i va participar en el film La parada dels monstres de Tod Browning, sobre el qual va es va mostrar molt crítica pel tractament que el guionista va fer de la diferència, en què titllava els rars de cruels.

Olga Roderick apareix en algunes fotografies vestida de dona, amb mirinyac inclòs i collaret de perles, però també en d’altres hi surt vestida d’home i, per a això, calia demanar permís a les autoritats. L’Olga Roderick va ser una provocadora en el seu temps i deixar-se la barba no deixa de ser un comportament de reivindicació feminista i social. Moltes dones barbudes d’ara han pres una actitud en favor de mostrar-se naturalment i fan incursions en el terreny artístic.

El mostatxo de disseny dalinià seria una fotesa en comparació amb la provocació d’un bigoti natural i espès ostentat per qualsevol dona. Quan el natural és freak...

L'home del mall

No eren més de les set del matí que el tren va xerricar a les vies de l’estació de França.

El viatge havia estat llarg; del sud al nord el camí s’havia empassat molts quilòmetres. Una boira baixa espesseïa els raigs del sol. En Quim, amb la son enganxada a les orelles, va collir el mocador de fer farcells i s’encaminà cap al mar. Al cap de poc l’aire salobre li percudí el rostre.

Deixant enrere les casetes de bany buides i la platja solitària, avançà vora l’aigua. Es descalçà per prémer la sorra nova i respirà llargament per empassar-se la brisa a glopades.

Per fi s’havia decidit. Al sud, la feina als latifundis no sortia a compte; un munt d’hores per treballar i un jornal de fam. Aquí hi hauria feina, li havien dit que es construiria a preu fet per muntar-hi una exposició gegant.

Passà a prop del Torín, sense saber que era una plaça de toros.

Uns nens esparracats jugaven a fet i amagar i xisclaven: l’home del mall té cua de palla!

Aviat veié les primeres barraques... fustes i maons amuntegats formant quatre parets i un sostre de planxa, bidons per collir l’aigua... i també algun test amb flors a l’entrada; s’ha de notar la mà de les dones.

La dona grassa del davantal de quadrets l’abraçà i se sentí serrat i reconfortat pels seus pits abundosos. Feia una picada davant de la barraca.

—Torna al vespre, que el Tano i els homes estaran per tu.

En Quim féu que sí i va badar fins a la frontera del barri, on tot canvia de perspectiva. A l’hora que el sol començà a minvar i el mestral baté suaument les veles dels llaüts es menjà el pa i formatge que li quedava a dins del mocador de fer farcells.

Al vespre, abans de sopar, el Tano i les homes van aplegar taulons i teules. Tot i el cansament de la llarga jornada, van fer via i l’última teula del sostre la van posar a les onze tocades.

—L’home del mall té la cua de palla! —va tornar a sentir el Quim abans de ficar-se al llit improvisat amb el matalàs i la vànova que li dugué la dona grassa del davantal de quadrets.

La barraca estava feta. L’home del mall aquell cop va passar de llarg.

Grup de dones i infants a la platja del Somorrostro

    

Si no m’erro, segons la legislació imperant a Barcelona en el moment del boom immigratori de finals dels anys vint, les barraques acabades no es podien enderrocar, ja que un cop fetes es consideraven cases. Per això, la gent que vivia en els barris de barraques s’afanyava solidàriament a ajudar a construir abans de l’alba les barraques als nouvinguts. De bon matí podia passar l’home del mall, encarregat de destruir les barraques, que les esfondrava si les trobava a mig fer, però no les tocava si ja estaven acabades. Són històries tèrboles, inversemblants, però formen part de la memòria propera de la majoria dels nostres avis o besavis. Els meus avis van venir d’Alacant i de Múrcia i van poder passar els primers temps gràcies a l’ajuda de compatriotes seus. Davant de l’hotel Arts fins al Poblenou hi havia el Somorrostro i, que jo sàpiga, malauradament no hi ha cap placa que recordi aquell període de la història de la nostra ciutat.

En la fotografia que encapçala el text, un home enderroca una barraca situada darrere de la caserna de Jaume I a Barcelona, als anys trenta. Pertany a l'Arxiu Nacional de Cataluna. Fons Gabriel Casas i Galobardes.

Tots els edificis tenen ànima

   Tots els edificis tenen ànima, com totes les cases. L’ànima que es genera a partir de la presència dels seus habitants, i del que passa a dins i a prop de l’edifici. L’ànima d’una presó ha de ser fosca, densa, i l’ànima d’un balneari ha de ser plàcida o tediosa, i diria que un punt xacrosa.

   L’edifici del Palau de les Missions de Montjuïc devia de tenir una ànima molt tortuosa, que algú algun dia haurà de disseccionar. Espigolant d’aquí i d’allà he anat configurant el que va arribar a ser aquest edifici, construït l’any 1929 per l’arquitecte Antoni Darder, amb una façana inspirada en l’entrada d'una ermita romànica. Durant l’Exposició Universal va servir per allotjar l’exposició de la Central Misionera Española i la representació del Vaticà, amb la finalitat de mostrar les missions espanyoles repartides per tot el món. El cert és que deu ser molt interessant saber on anaven a evangelitzar els missioners (no sé si hi hauria seglars, com els de les onagés d’ara) que estaven en actiu als anys vint.

   Després de la guerra, el Palau va ser utilitzat com a presó dels vençuts, òbviament, des d’on es repartia els presoners als camps de treball.

   Finalment, va servir com una mena de centre de refugiats per als immigrants. És a dir que no hi ha res de nou: tot està inventat quant a lleis d’estrangeria. Sembla que, davant l’allau d’immigració del començament dels cinquanta, el governador civil de Barcelona va ordenar que totes les persones que arribaven a Barcelona sense feina ni recursos ni lloc per viure-hi fossin detingudes.

   Així, es va organitzar un dispositiu policial de control a l’estació de França i tothom que arribava i no podia justificar la seva residència era traslladat al Palau de Missions.

   El Palau de Missions era com un camp de concentració, on els detinguts eren classificats i retornats al seu punt d’origen. Per aquest centre de retenció, hi van passar, entre els anys 1952 i 1957, unes 15.000 persones, que devien malviure en regleres de lliteres, els matrimonis separats, dormint amb màrfegues segurament plenes de xinxes i amb una alimentació més que precària, en espera que s'omplís un tren per tornar-los cap a casa.

   El Palau de les Missions va ser enderrocat i la seva ànima (o més d’una) deu vagar no sé si en pena però sí amb vergonya pels actuals jardins de Joan Maragall.

Erm

Emprèn el camí,

Rocallós i esquerdat com el front d’un home vell.

El sol inicia el seu trànsit serè.

Per al pou, hi falten dues hores.

 

Una sarganta articula una ziga zaga.

Deixa enrere el ball trèmul del baobab.

Les traces dels peus no marquen ni petja.

Per al pou, hi falta una hora.

 

L’estol de voltors giragonsa mandrós.

El sol s’erigeix sobre la seca capa.

El nen somriu, beu i omple les galledes.

Per al poble, hi falten dues hores.

    Amb aquest petit apunt m’adhereixo a l’acció blogaire en favor que l'aigua potable pugui arribar a tot el planeta.

Acte de fe, o la crema de llibres

Avui que és el dia del Pilar, que toca desfilada militar i fervor bèl·lic, se m’acut recordar dues obres que, potser sense pretendre-ho, han esdevingut llibres antibel·licistes. La primera és Les aventures del bon soldat Schweij, de Jaroslav Hasek, que és un reguitzell de les situacions absurdes que li passen a aquest soldat i de la resposta continadament delirant i ridícula de les seves autoritats militars. L’altre em va caure a les mans en la Fira del llibre antic i és la novel·la d’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front, que explica les vivències d’un jove en el front, des del seu cruel entrenament fins a l’aprenentatge per sobreviure a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

Aquest llibre va ser un dels primers llibres que Hitler va prohibir i va ser cremat públicament. I amb aquests actes de fe improvisats o no, s’elevava la literatura a la categoria d’enemic perillós. Em puc imaginar el que devia representar per a una família desposseir-la de tots els seus llibres i cremar-los en una foguera, una nit d’hivern, al bell mig d’un carrer no necessàriament cèntric. La crema de llibres sempre ha estat l’avantsala de les atrocitats més cruels.

Avui, un dia rúfol de tardor, d’aquells que vols estar a casa en pau, faig el meu petit homenatge pacifista en contra de la hispanitat bèl·lica i tinc un record per a tots els qui han hagut de passar la devastadora experiència de la guerra.

De Sense novetat en el front se n’han fet dues pel·lícules. Us en deixo un fragment de la primera filmada el 1930 i dirigida per Lewis Milestone (All quiet on the western front), que capta tot el dramatisme de la novel·la. També hi penjo uns dibuixos que va fer Josef Lada per il·lustrar Les aventures del bon soldat Schweij, que transmeten perfectament la ironia del llibre.

Escampall davant del Parlament

    Portada del número 1 de la revista Feminal

Miss Cecil va omplir parsimoniosament la tetera d’aigua i la posà al foc. Passats uns instants, l’aigua, tumultuosa, començà a bullir. Miss Cecil sospirà plàcidament mentre apartava el cortinatge de la finestra. La campanya londinenca s’estenia davant seu. Filaments de boira entelaven les bardisses del jardí i la claror, eloqüent, indicava que apuntava el capvespre.

Miss Cecil seguí apressadament carrer avall. A la mà enguantada hi duia el paquet, anusat amb un cordill. Miss Doris l’esperava davant de la porta de la casa amb la pancarta plegada. Uns petons de salutació i unes bromes còmplices. Ja es trobarien amb les altres davant del Parlament. Tot aniria bé.

Miss Cecil va afegir una cullerada curulla de te a l’aigua bullent. Esperà uns quants minuts. El temps suficient per entretenir-se fent girar la bola de vidre. La neu es diposità lentament sobre les figuretes. La cambrera entrà, però Miss Cecil declinà l’oferiment dels seus serveis. Li plaïa preparar el te ella mateixa. I avui era una ocasió especial.

Miss Cecil es penedí d’haver-se posat la cotilla que li venia massa justa. Potser li caldria llibertat de moviments. Advertí que Miss Doris ho havia tingut en compte. En el punt de trobada hi eren totes i duien l’altra pancarta.

Miss Cecil col·locà en el plat de la cenefa daurada les galetes de gingebre. En l’altre hi posà els pastissets de nabius. En el moment en què abocà el te en una de les tasses, míster Philippe féu acte de presència. Miss Cecil vacil·là lleument, prou emocionada per vessar una mica de te al platet. S’enfurismà per la seva falta de destresa davant l’home, però míster Philippe somrigué complagut.

Miss Cecil cridà les consignes fins a esgargamellar-se. La gent es deturava. Els homes reien però les dones no, sinó que assentien amb el cap. Fins que, de cop, el so d’un xiulet estroncà l’aire. Miss Agatha tragué la cadena. Abans de collar-la a la reixa del pati del Parlament la passà per la cintura de cadascuna de les dones. La bòfia va fer acte de presència al mateix temps que s’enlairava una pluja d’octavetes que, de cop, va cobrir tot el sòl del pati del Parlament.

Quan jo era adolescent, jo creia que el feminisme era tan sòlid com la lluita de classes. Aleshores jo llegia Vindicación feminista i tenia la ferma convicció que algun dia les dones seríem iguals que els homes. Ara que els principis feministes i la lluita de classes s’han convertit en líquids –com sosté Bauman– i tot el que fa olor d’esquerres s’anomena despectivament “antisistema”, giro la vista cap a la primera revista catalana feta per dones i per a dones. Em refereixo a la revista Feminal, que aparegué el 28 d’abril de 1907, dirigida per la Carme Karr. Fa poc vaig trobar un exemplar del primer número als Encants Vells i el vaig comprar per un euro.

Tot i que es pot considerar com una de les primeres publicacions feministes, la declaració de principis de la revista és força xarona: textualment diu que cal feminisar la dona perquè esdevingui la vera companya somiada de l’home estudiós i emprenedor, sense perdre res de ses gràcies i dolsors instintives.

S’observa, per tant, molta timidesa en els principis feministes de la revista i són sempre presentats des d’un punt de vista centrat en l’home. D’altra banda, es veu clarament que la revista va dedicada a la dona burgesa.

          Ecos de societat de la revista

Sota la influència de la dona –diu l’editorial i aquí pren embranzida– l’home català devindrà més refinat i s’encomanarà inconscientment de mundologia. La revista també pretén culturitzar la dona per tal que no tingui por de parlar amb l’home i perquè l’home intel·lectual, científic o artista s’interessi per la dona i no la vegi únicament com una màquina maternal o un objecte de luxe: quelcom d’imprescindible, però sense gran trascendència; en un mot, quelcom un poch més necessari que’l tabac. També vol evitar el perill que les dones engabiades caiguin en el risc de desenfeinats, de inútils, de presumptuosos que aviat es transformen en cercadors de còmodes aventures.

      Article de la corresponsalia a Anglaterra

    El primer número és dedicat a la poetessa Josepa Massanés i s’hi publica una mostra de les seves poesies. També hi desfilen dones artistes, cantants, un apartat dedicat a les notes de societat, etc. Però el més interessant és l’article dedicat al que passa a Anglaterra on, en aquest moment, estan detenint sufragistes. La revista tenia corresponsals a França i Anglaterra i això la devia fer força interessant per a un determinat sector social àvid de cosmopolitisme.

El massatgista santer

S’expliquen les llegendes més insospitades a les rebotigues dels equips de futbol, en els despatxos amb sofàs d’escai color de cafè amb llet dels dirigents i també als vestidors. Circulen secretament de boca en boca, contades en lleus xiuxiueigs a frec d’orella. Formen part de la mitologia del sobrenatural i meravellós d’un equip.

Des del fitxatge de Totó, tot havia canviat. Poques lesions i molts partits guanyats. Però el cel de ferritja d’aquell matí no anunciava res de bo. Aquell dia hi havia una electricitat singular en l’ambient. El Surroca s’hauria quedat fent el ronsa, enganxat a la pell de la Txell. Va arribar tard a l’entrenament. Ja havien començat la tanda dels abdominals. El míster no estava per brocs.

Desmenjat, Surroca xutava amb el genoll mentre la pilota rebotava compassadament. Un renec i un estirabot. Un cop sec en una entrada poc previsible del Pascal. Una caiguda enrere amb mala traça, un esqueixament de la carn.

En Surroca va engegar a plorar com un nen. El va castigar una fiblada punyent al taló. El van dur cap a la infermeria. El pronòstic no podia ser pitjor i implicaria pas pel quiròfan. Mes de dos mesos de tediosa convalescència. La mel del combat s’esvaí amb la velocitat que el dolor irradià cap al tou de la cama.

Però en Surroca no es resignava a seguir el partit des de la televisió. No. De cap manera volia renunciar a la febre del joc, a l’efervescència del públic. No es consolava que el seu turmell hagués de passar per la trista sala de l’hospital.

Totó va estremir-se quan percebé l’esguard suplicant del Surroca. Ullprès, intenta esquivar-lo, però en Surroca allargà la mà per atrapar-li el braç.

–Ja saps on et fiques?

Surroca assentí.

–Està bé –acceptà Totó, deslliurant-se el braç–; li diré que et vingui a veure demà.

I mirant la palma de la mà del lesionat, afegí sinistrament:

–l’excés de ratlles a la mà és senyal de penes a passar.

    Enrabiat i adolorit Surroca jeia al llit, amb la companyia de l’escolament pausat de les hores. Quan sonà el timbre, no en tingué cap dubte. La Txell va obrir la porta.

Just a sota de l’arc de l’alcova, en la penombra, es va deturar el massatgista. Avançà uns quants passos fins a quedar-se a frec del turmell adolorit.

Mentre s’untava les mans a consciència amb un oli aromàtic, sense alçar la vista preguntà:

–Estàs al corrent del pacte?

Surroca féu que sí.

–Encara et pots fer enrere. Només cal que ho diguis. Me n’aniré i no sabràs res més de mi. Però tan bon punt et toqui ja no et podràs desdir.

Una vaga inquietud assaltà Surroca, però mormolà un “endavant”.

A mesura que rebia el massatge, va rememorar les lesions dels companys, guarides d’immediat per la secreta intercessió del massatgista de Totó, i es deixà endur pel vaivé de les mans que aplicava sobre el turmell. L’escalfor balsàmica començà a fer efecte. De mica en mica recuperava la mobilitat fins a poder fer tot el joc de l’articulació. S’aixecà d’un bot. Aquell vespre podria jugar el partit

El massatgista se’l mirà fixament:

–Ara formes part de nosaltres.

–I com ho sabré? –inquirí Surroca.

–Aviat ho descobriràs.

–Així..., què et dec?

–Ja m’ho has concedit. El pacte està acomplert.

El rostre de Surroca es transmudà, però no digué res.

Quan Surroca tornà a casa de la celebració de la victòria, la Txell l’esperava. Manyaga, engrapà la bragueta del jugador. El sexe humit de la dona l’acollí. Unes quantes sotregades fins que la dona xisclà i ell s’escorregué. El Surroca tancà els ulls, però no...: un ull restà obert en la foscor... Aquell ull. Surroca s’inquietà. Després de l’embranzida la parella s’allità. I aquell ull sense moviment no es clogué en tota la nit. No el podria cloure  mai més. Se n’adonà davant del mirall. Aleshores entengué... L’ull romandria obert fins a l’eternitat, també a dins de la caixa de morts.

El pacte s’havia tancat. La guarició immediata del massatgista demanava a canvi la immobilitat d’un múscul del cos. I immediatament comprengué la rigidesa del dit menovell de l’Edmond i, sobretot, les bromes del vestidor sobre la immobilitat d’un cert múscul de Totó. No en va ell sí que era invencible.

La visita cal desencordador

Amb afany recopilatori i etnològic, Cels Gomis, enginyer i introductor del bakuninisme a Catalunya, va escriure entre d’altres un llibre titulat La bruixa catalana. És un llibret sobre creences i supersticions recollides a tot Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915.

 El llibret aplega moltes curiositats dignes d’esment referents a com fer-se bruixa o bruixot (amb un pacte que dura anys i fins que es trobi substitut/a), com transformar-se en animal (en gats negres, guineus o ocells, etc.), com participar en els aplecs amb el gran boc (arribant-hi nus a peu o damunt d’un pal d’escombra o d’un be negre), com congriar tempestes (fent batre l’aigua d’una bassa)... però una de les que més criden l’atenció és la que fa esment a la figura del desencordador.

Cels Gomis explica que hi ha la creença que quan un marit es troba impotent per a cohabitar amb la seva muller és que està “encordat”. Així, el qui es troba en aquest cas ha d’anar a trobar un desencordador i aquest, mitjançant certes oracions i pràctiques el desencorda i el torna hàbil per als deures conjugals.

Cels Gomis esmenta un llibre que he tingut el gust de consultar en línia que es diu Le sabbat dels sorciers, de Bourneville i E. Teinturier, que és un recull d’accions de bruixeria. En ell els autors exposen set maneres de fer que l’home no pugui tenir relacions sexuals amb la dona, és a dir, set maneres de tenir-lo “encordat” a través de la intercessió de la bruixa o el bruixot.

"Primera: fent que un dels cònjuges sigui avorrit per l’altre per calumnies, fent-lo sospitós, emmalaltint-lo o provocant-li una pudor insuportable

Segona: impedint que puguin acostar-se l’un a l’altre, ja sigui tenint-los en llocs separats, ja sigui interposant entre ells algun objecte.

Tercera: possibilitant que els esperits animals passin als membres genitals.

Quarta: privant l’home del líquid prolífic o assecant-lo.

Quinta: Fent tornar moll i tou el membre de l’home cada vegada que aquest vol pagar el deute conjugal.

Sisena: aplicant-li ingredients refrigerants.

Setena: fent estrènyer les parts de la dona o fent escurçar i quasi desaparèixer el membre de l’home."

He transcrit el text gairebé amb les mateixes paraules que l’original per copsar l’atmosfera del llibre que em penso que és del segle xvii. Em sobta que, per anomenar les pràctiques sexuals, es faci servir el concepte de “pagar el deute conjugal”. Però, és clar, caldria tenir en compte l’aspecte físic dels membres de la parella o les riqueses de cadascú abans de sorpendre’ns de la paraula emprada. Sobre els ingredients “refrigerants”, m’inclino a pensar que deu tractar-se d’ungüents (abans que de gel), tot i que són especulacions sobre pràctiques ancestrals algunes de les quals potser encara perduren i que sempre és bo de tenir-les present, no sigui que alguna bruixa o bruixot s’interposi en el nostre camí i vulgui fer-nos la guitza.

Nota: els gravats que il·lustren l’apunt formen part de l’esmentat llibre Le sabbat des sorciers, en l’edició del 1890.