diumenge, 19 de desembre del 2010

Madame Peyroux

Abans que les nadales acaparin el nostre univers musical, un tastet de bona música, d'aquella que embolcalla, a l'estil de la Billie Holliday, la Nina Simone o de la Sarah Vaughan. L'elegància de la Madeleine Peyroux és indiscutible i aquí en deixo una mostra en una tarda d'un diumenge assolellat de final de la tardor... quan és l'hora de prendre un cafè o quan el cos demana fer una bona migdiada.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Viatge a la Lluna

Avui dia que s’especula que pot haver-hi vida en altres planetes, i que es planteja la possibilitat que l’origen de la vida a la Terra provingui d’un meteorit que ens va “pol·linitzar” o bé que una intel·ligència superior (d’un altre planeta; i ja ho deia l’Erik von Daniken) hagi decidit que aquí s’hi complien les condicions d’un bon lloc per viure-hi, dedico un post a un llibret molt curiós que es podria classificar com una de les primeres novel·les de ciència ficció. El llibre en qüestió és Viatge a la Lluna, de Cyrano de Bergerac.

Cyrano de Bergerac (1619-1655), immortalitzat per la tragicomèdia d’Edmond Rostand, fou un escriptor barroc francès que en la seva joventut va ingressar a l’exèrcit. Se’n diu que va ser un espadatxí buscaraons que, finalment, va deixar l’exèrcit per una ferida.

El llibre, que és molt delirant, narra com el protagonista arriba a la Lluna: a través d’una nau que té un imant gegant que va llençant cap amunt i al qual la nau es va adherint.

Sobre la qüestió que la Terra gira al voltant del sol, Bergerac transcriu l’opinió que gira no per les raons que al·lega Copèrnic (tot i que també explica una mena de concepte de gravitació universal), sinó perquè els condemants, en voler fugir de les flames de l’infern, empenyen contra l’interior de la volta de la Terra per alliberar-se’n i així la fan girar.

Quan arriba a la Lluna, que és una mena de paradís en estat salvatge, observa que els homes caminen de quatre grapes, mentre que els animals tenen dues cames i van drets. A ell el prenen per la femella d’un animaló semblant a l’estruç i per ensenyar-lo fan pagar entrada. Els habitants de la Lluna de Bergerac viuen una mitjana de 4.000 anys i en comptes de menjar es nodreixen d’ensumar els aliments. La moneda en curs està feta de sonets o èglogues, és a dir de poesia, i serveix per pagar els hostalers.

Amb certa mesura el llibre recorda Utopia de Thomas More o el país de la Cucanya o del món al revés, on la divisió de sexes es relativitza, així com tots els principis de les relacions interpersonals i jeràrquiques. És un llibre molt curiós que resulta interessant per veure la manera de pensar d'un outsider de l'època, com ho era Bergerac.