El repte no és dubtós: Blancaneus és més bella que vós

Ara que el Tim Burton ha estrenat la seva versió d’Alícia al país de les meravelles –i amb l’efectisme del 3D– jo emprenc la petita aventura de jugar una estona amb el mirall, i si convé, de travessar-lo, en un viatge d’anada i tornada fins a l’altra vora.

El concepte –i l’objecte– del mirall és polièdric, infinit... Superposat, permet captar perspectives de tota mena de representacions geomètriques. L’art i la literatura, com és natural, en van plens, i a mi, particulament, em fascina quan forma part de les vanitas (aquestes natures mortes sobre la futilitat de les riqueses davant de la imminència de la mort, constituïdes per objectes preciosos i, sobretot, calaveres a dojo, fruites podrides, etc.), com també és suggeridor el seu ús per crear anamorfosis, l’art de la deformació de figures i paisatges, que es conrea des dels temps antics.

Un assagista tan genial com Jurgis Baltrusaitis li va dedicar un llibre sencer (al mirall –i un altre a les anamorfosis–), inspirat per un tractat sobre el mirall escrit per un pensador sobre el tema, un tal Raphael Mirami, de l’any 1582.

Que el mirall aparegui en tants de mites ja l’emmarca com un objecte molt preuat i especial, que pot suscitar equívocs entre la realitat i l’aparença.

A Narcís, sense anar més lluny, enamorat del seu propi reflex emmirallat en l’aigua li comporta un final tràgic, com a metàfora psicoanalítica segons la qual quan ens enamorem, de fet, ho fem d’algú que ens recorda molt a nosaltres mateixos (cosa que segons com ens perd). Com a mostra, un fragment de les Metamorfosis d’Ovidi:

“Amb l’expressió amical del teu rostre em dónes no sé quines esperances i quan jo allargo els braços vers tu, tu també me’ls allargues; quan et somric, tu em somrius. He vist sovint les teves llàgrimes quan jo plorava; quan et faig senyals tu també mous el cap, i, pel que puc deduir del moviment dels teus llavis meravellosos em respons amb paraules que no arriben a les meves oïdes. Aquest noi sóc jo; me n’he adonat; ja no m’enganya la meva imatge. M’abruso d’amor per mi mateix i encenc el foc que em crema per dins”.

El mirall també serveix per reflectir allò tan terrible que no es pot veure cara a cara, talment com va haver de fer Perseu per combatre la Medusa i per evitar de ser convertit en pedra. Ovidi també ho explica:

“Pertot arreu, pel camp i pel camí, havia vist figures d’homes i d’animals, transformats en pedra per haver contemplat la cara de Medusa; ell havia mirat la figura horrenda de Medusa, però en el reflex que es dibuixava en l’escut de bronze que duia a la mà esquerra, i, quan ella com les colobres (serps) eren dominades per una son profunda, li havia arrencat el cap (de Medusa)”.

Lucreci, en aquest llibre tan compilatiu que és De rerum natura, també teoritza sobre el mirall, fins i tot l’acarament dels miralls, és a dir els miralls que miren miralls. I diu coses tan maques i fantàstiques com aquestes: 

“Succeeix també que una imatge és enviada d’un mirall a un altre, i, de vegades, es formes cinc o sis (imatges) d’un mateix objecte; i coses ocultes a l’interior d’una casa, encara que estiguin recòndites i que el camí sigui en ziga-zaga, seran preses del seu amagatall salvant tots els obstacles, i fetes visibles així com són a la casa gràcies a una sèrie de miralls”.

El mirall ens retorna la imatge –la reflecteix–, però també la paralitza, la conté. El mirall reprodueix mecànicament l’aparença de l’objecte, no la imita, mentre que l’art sí que l’ha d’imitar, no tan sols copiar, i aquí tenim el concepte clàssic de la mímesi. 

El mirall tradicionalment congela la imatge, per això serveix per a fer màgia, per veure l’ésser estimat a distància, o per escodrinyar el futur. Així, la gelosa madrastra de Blancaneus quan consulta el mirall sobre la seva bellesa, contràriament al que espera, rep la resposta següent: “El repte no és dubtos, Blancaneus és més bella que vos”.

La ciència que estudia els reflexos de les imatges, els miralls, s’anomena catòptrica i abasta des de les capsetes de miralls que creen teatrets, els diorames, fins als calidoscopis i tots els efectes òptics generats per la combinació de miralls i lents.

I, com que trencar el mirall porta malastrugança, miro d’acabar el post amb molta cura no sigui que s’esquerdi l’encanteri i acabem per prendre mal jo i tu, apreciat/ada lector/a. Abans de pitjar el “desar” em miro al mirall, que insinua un gest irònic i m’encaro, dòcil, a l’impietós i alhora reconfortant pas del temps.

Nena, vols venir amb mi a Eleusis?

Nota inicial: agraeixo al Joan la informació que m’ha proporcionat sobre els misteris d'Eleusis i que ha permés confegir aquest post.

S’inclinà per cordar-se les vetes de cuir de la sandàlia i un rull caragolat es desprengué de la diadema que li cenyia el cabell. Amb l’índex, traçut, l’enretirà del front. S’hissà i mostrà el rostre, que just encertà a guaitar Lísies. Ell, encisat encara per la delicadesa dels seus peus, l’anomenà "la noia dels turmells esvelts".

Per poc temps, però. Aviat sapigué, gràcies a la diligència de Sirus, el seu esclau de confiança, que es deia Metarina i que pertanyia a una dona corintia.

Un fermall de maragdes li semblà un bon obsequi en prova d’amor, o potser una safata de fruites acabades de collir de l’horta. Però Sirus l’advertí de la cobdícia de la mestressa: qualsevol regal que Lísies fes a Metarina seria infal·liblement requisat. 

Fins que algú li donà la idea. Sirus la transmeté a la jove, a cau d’orella, que assentí, amb el somriure fràgil de l’adolescent que enceta la vida.

Lísies va baixar de la llitera que els esclaus van dipositar a terra. Exultava. En el viatge des d’Atenes l’havia bressolat un ventet de cara, agradós i temperat. Se sentia sa i fort, tot i el dejuni que havia respectat durant nou dies seguits. L’amor l’empenyia cap a ella i qui sap si, plegats, atenyerien l’eternitat; o si tot era u.

Sí, aquell havia de ser el regal, el millor regal... les dracmes ben invertides en els jorns d’Eleusis per compartir amor i misteri. Ningú no li prendria aquella penyora d’amor a Metarina.

Efectivament era un bon obsequi. Lísies, famós orador, havia convidat Metarina, la seva enamorada, a les cerimònies d’Eleusis, que devien ser força cares. Tot i ser dona i esclava, estava autoritzada a participar-hi. Els misteris se celebraven un cop l’any en honor a Demèter, deessa de les collites, per consagrar el mite del rapte de la seva filla Persèfone.

   L’himne narra que Hades raptà la jove en un descuit i se l’endugué al món subterrani. Demèter vagà buscant-la sense treva durant dies. En no trobar-la, es vestí de dol i ordenà sembrar la zitzània (expressió que significa crear discòrdia entre els qui viuen en harmonia) en els camps conreats, per tornar-los erms. Finalment convencé Zeus perquè intercedís amb el seu germà Hades per tal que alliberés la jove. Hades consentí però, abans, aconseguí que Persèfone mengés distretament uns grans de magrana, acció per la qual es veuria obligada a descendre a l’inframon uns quants mesos a l’any. Demèter reprengué els conreus quan Persèfone sortí del seu captiveri.

Els misteris d’Eleusis no van ser revelats per ningú (els participants complien un estricte pacte de confidencialitat), però se sap que molts prohoms (Aristòtil, Plató, Ciceró i emperadors) s’hi van voler iniciar.

N’hi ha qui diu que no eren més que representacions teatrals sopre l’epifania de les deesses, aconseguida amb enginys mecànics, però sembla poc probable aquesta teoria perquè enlloc s’han trobat indicats assentaments o registres sobre pagaments a actors. Altres teories apunten que s’ingerien unes subtàncies enteògenes (bolets psicotròpics) i destil·lats que, units al previ dejuni dels participants, més la inducció col·lectiva, conduïen a estats alterats de la percepció.

L’objectiu d’aquests misteris era la transformació personal; una presa de consciència vivencial de la vida postmortem. Tot i que no hi ha cap testimoni escrit de les experiències, se sap que les persones que hi anaven certament se sentien modificades quan hi havien participat. I la resta, com amb tantes altres ocasions i aspectes de la vida, ho feia la imaginació i l'ànim. 

Vull pensar que Lísies i Metarina van esdevenir amants, i que bona part del seu festeig va consistir en l’estada iniciàtica que van fer plegats als misteris. Com a història d’amor és rodona i, si no és certa, és ben trobada.

 

 

L’efímera esperança de l’esperanto

L’esperanto sempre m’ha semblat una utopia lingüística molt curiosa i alhora interessant: una babel interlingüística híbrida que ben bé podria haver-se instaurant com a llengua franca mundial. És òbvia la impossibilitat d’aquest projecte: les llengües són instruments polítics que també es fan servir per dominar (i fins i tot anorrear) cultures minoritàries i/o rebels.

Sembla ser que l’inventor de l’esperanto, el savi polonès (i oftalmòleg) Lluís Llàtzer Zamenhof, va venir en persona a Barcelona per participar en el V Congrès Esperantista Internacional, que se celebrà al principi de setembre de 1909, poc després de la Setmana Tràgica. Tot i aquests esdeveniments dramàtics, el Govern del moment cregué oportú políticament dur-lo a terme per mostrar una aparent normalitat entre l’opinió internacional.

Fou inaugurat per l’alcalde en funcions en aquell moment, Francesc Layret, i clausurat pel president de la diputació, l’Enric Prat de la Riba. A la premsa aparegueren portades i anuncis en esperanto i també s’editaren guies de Barcelona en la intrallengua perquè els congressistes fessin turisme.

Un dels actes del Congrés que va tenir lloc fou la representació del drama rural i semiincestuós, Misteri de dolor (una mare i sa filla enamorades del mateix home que, alhora, és marit de la mare i padrastre de la filla), d’Adrià Gual, traduït a l’esperanto per Frederic Pujulà.

S’organitzaren uns Jocs Florals i Carles Riba, que llavors tenia 16 anys, va guanyar un dels premis per un poema escrit en esperanto, Ni fuso nian sulkon (Cavem el nostre solc).

En Frederic Pujulà, que era un esperantista convençut, impulsà la llengua des de les pàgines de la revista Joventut, organitzà cursos, escrigué articles de divulgació, traduí obres literàries i redactà el primer diccionari de català-esperanto.

El primer periòdic esperantista català fou Tutmonda Espero (que suposo que vol dir “Tot el món esperantista”), subtitulat Kataluna Esperantisto, portaveu de la societat Kataluna Esperantisto.

Un any més tard, el 1909, apareixia Kataluna Nacio, que encetava un curs pràctic d’esperanto, però només va sortir-ne un número; el segon número es digué Supren (que vol dir pujar, ascendir), i parlava d’obrerisme, pacifisme, feminisme, art i de ciència.

Tot i que el moviment esperantista estava adscrit als moviments utopistes, també formà part de corrents ideològics més conservadors, per exemple la revista Kataluna Katoliko, que sortí l’any 1911. El seu programa consistia a “servir el catolicisme per l’Esperanto, estendre aquesta llengua entre els catòlichs”.

De Catalunya Esperantista, que sortí el 1919, en fou editor i director Joan Amades. I també promogué la Fulla Esperantista, Lo suno (El sol), 1920, Diari esperantista i la Esperanto (de 1921).

La societat Paco kaj Amo (Pau i amor), de Gràcia, publicà un butlletí que aparegué regularment entre el 1920 i el 1937.

Pel seu rerafons humanitari, pacifista, internacionalista i, en definitiva, utopista, el moviment esperantista va ser lògicament perseguit per la dicturadura del Primo de Rivera i més tard pel franquisme.

Avui, un diumenge de primavera, però núvol, mentre a la cuina es cou un fricandó, m’imagino un món acollidor i fraternal on tothom es podria comunicar amb una mateixa llengua apresa a l’escola (que no hagués de ser per força l’anglès)... Un somni inaudit, revolucionari, i senzillament fantàstic.

Agafo en préstec (espero tenir el seu consentiment) la foto del cartell del V Congrés de la web: http://www.bdebarna.net/v2/mapa.php?mapa_id=56&historia=2467

Pere Calders i les "Unitats de xoc"

Pere Calders va escriure un llibre de joventut titulat Unitats de xoc, en què descrivia la seva experiència personal durant la Guerra Civil en la batalla de Terol. Narrat en primera persona de plural, el llibre consta d’una sèrie de capítols que abasten des del reclutament d’un grup de joves fins que arriben al front.

Calders fa avançar la prosa d’una manera amable i elegant, des dels fets més quotidians fins a l’estratègia militar més sofisticada (el llibre hagué d’esquivar la censura en el moment de publicar-lo i, per tant, va ometre els passatges més crus). Es deté en el sentiment d’orgull que provoca dur la granota de l’uniforme de milicià, l’estremiment de posar-se una careta antigàs i també en l’expressió de camaraderia entre nadius de diverses regions d’Espanya units en l’objectiu comú de defensar la llibertat. Els joves experimenten la perplexitat de veure’s enrolats en la guerra quan, pocs mesos enrere, els semblava un fet llunyà, inversemblant i aliè a les seves vides. Algú els diu que seran carn de canó, però no se l’escolten perquè no volen encarar-se al que els espera ni prendre’n consciència abans d’hora.

Camí de Terol, els vestigis que deixa la guerra es fan més ostensibles: llaunes escampades, tancs abandonats, parets escrostonades, esvorancs, animals morts, paisatges desolats, homes tolits... I les condicions de vida dels joves cada cop són més precàries: els aliments són escassos i de vegades el millor jaç es troba en un estable.

Quan, finalment arriben al front, topen de ple amb les trinxeres disposades a banda i banda de la carretera i a pocs metres de les línies enemigues.

Aquest llibre Calders el dedicà al coronel Alberto Alejandrino, militar professional portuguès. Home adscrit ideològicament a l’extrema esquerra, decidí travessar la frontera per enrolar-se com a voluntari en l’exèrcit republicà. Pel que sembla era un home introvertit i seriós i d’una intel·ligència extraordinària. Tenia la certesa que l’exèrcit republicà perdria la guerra i que aquesta seria l’experiment d’un escenari de guerra mundial, que, aquest cop, guanyarien els aliats.

Era un home expert en el camp de batalla i feia servir estratègies militars poc ortodoxes, concretament demanava informació sobre les professions dels voluntaris per adjudicar-los feines diverses. Pintors, dibuixants, escultors i escenògrafs treballarien en les seccions de camuflatge. Alpinistes, escaladors, nedadors, atletes formarien part d’escamots d’assalt.

Calders, que era delineant de formació abans de fer-se escriptor, fou designat per al servei de cartografia, des d’on va ensenyar a llegir mapes i interpretar corbes de nivell i altres accidents orogràfics a oficials i caporals, sovint responsables d'unitats de xoc molt nombroses i heterogènies.

Alberto Alejandrino en el moment de la derrota havia ordenat la construcció de la maqueta dels Pirineus, és a dir que ell ja s'anticipava al que seria la lluita de la resistència prèvia al pretès triomf dels aliats en la contesa mundial. Com si es tractés d'una premonició, Alejandrino ja dirigia els esforços cap a la zona que, anys més tard, seria l’escenari de la lluita dels maquis. Calders li perdé la pista; potser fou a les muntanyes on trobà la mort sense deixar-ne el rastre, travant un mig somriure de complicitat i benvinguda, just després que una bala feixista li foradés el cor.

Un post que vol ser lleuger

Als anys vuitanta, Italo Calvino va escriure les Sis propostes per al proper mil·lenni. Tot i que ja hem encetat la segona dècada, veig que es mantenen fresquetes, i em penso que no caducaran abans d’hora.

La primera, la lleugeresa, és la que més m’agrada, i és la que poso en marxa quan sento que estic a punt de petrificar-me (i sí, a mi, com a tothom, de tant en tant la pedra em captura). Per transmetre el concepte, Calvino fa servir unes metàfores molt belles. Perseu, per exemple, que ha de tallar el cap de la Medusa sense deixar-se convertir en pedra, només se sostè en els vents i els núvols i gràcies a les sandàlies alades, que roba a les germanes de la Medusa, les tres grees –ancianes inveterades de l’estil de les moires. I tornem-hi: en el regne de les cavernes, les coves, les pedres... –en els territoris adjudicats tradicionalment a les senyores...– justament és on es desen les sandàlies (alades) que atorguen la capacitat de vol, de salt... i que, en aquest cas i en d’altres, els són sostretes, paradoxalment, per un home.

Com també és paradoxal descobrir que tot el que és aparentment lleuger no triga a revelar el seu pes. Calvino fa servir aquella altra imatge sublim en què Guido Cavalcanti, mentre vaga entre les sepultures d’un cementiri, és interpel·lat per uns joves que l’acusen de viure entre els morts. Guido, amb un àgil hop!, es recolza damunt d’una llosa pesant per saltar la reixa del cementiri i per damunt de la frivolitat dels joves.

Jo afegiria una imatge del meu propi imaginari femení (que no recull Calvino) i és el salt de les acròbates cretenses de la cultura micènica. Em fascina la ingravidesa d’aquestes joves que, aferrant-se a les banyes del toro, s’alcen, giren, i li passen per damunt. Per a mi, aquesta és la imatge més representativa de la lleugeresa per damunt del pes d’una masculinitat massa feixuga.

Com també és lleugera la capoeira, la dansa que prové dels esclaus de les plantacions de Brasil, on calia fer cabrioles per esquivar el fuet i encertar de ple amb el peu els narius del capataç.

Sant Tomàs d’Aquino responia a la pregunta retòrica que es feia sobre com devien ser els cossos que ressuscitaven: doncs haurien de ser “àgils”, amb capacitat de moure’s d’acord amb l’esperit. Per a Nietzsche filosofar és com ballar per damunt de la densitat de la pròpia essència corpòria.

Només sé que, de vegades, quan la vida se’m fa massa densa i pesant, voldria tenir la lleugeresa de la ballarina o l’acròbata, tot i saber que sovint (per no dir sempre) rere l’agilitat s’hi condensen hores de penós entrenament o aprenentatge.

La tènue volva d’un dent de lleó em passa davant el rostre. L’allunyo encetant un buf; i m’imagino que volo.

Qui era la Josepa Massanés de prop de casa meva?

Visc molt a prop del carrer a què posa nom Josepa Massanés. I, com que acostumo a sentir curiositat per qui devien ser els qui configuren el nomenclàtor dels carrers del meu barri, he investigat una mica. Per solidaritat de gènere sento predilecció per les dones –encara que n’hi ha moltes menys, és obvi. Fa poc he sabut que Josepa Massanés es pot considerar una de les poetes precursores del feminisme a Barcelona. Veureu per què:

Va nèixer a Tarragona el 1811, filla d’un enginyer militar condemnat a mort i exiliat a França, que l’encoratjà a escriure. Estudià de manera autodidacta idiomes i els clàssics i treballà de brodadora. Segur que devia lluitar molt per poder començar a publicar, però finalment ho aconseguí. Primer escrigué en castellà, per a El Vapor. Més tard s’adscriví al moviment de la Renaixença. De fet, és una de les poques dones que publiquen a l’època i, curiosament, alguns dels seus poemes expressen les limitacions que experimenten les dones que volen publicar les seves creacions. Ara bé, les manifestacions són força tèbies, Josepa no gosà parlar-ne obertament, sinó que féu servir la ironia, per exemple en el seu poema La resolución, on tracta el tema de l’escriptura femenina. La maternitat és també el tema d'un dels poemes més coneguts de Massanés a l'època, El beso maternal, que es va arribar a traduir a l'anglès i a ser recomanat com a lectura a les escoles de Nova York per la Comissió d’Instrucció Pública. I això demostra el predicament que tenien les seves obres. Víctor Balaguer va ser admirador de la seva obra i Rubió i Ors li dedicà un dels poemes de Lo gayter del Llobregat.

A la dècada del cinquanta i seixanta començà a escriure en català. Col·laborà en l'obra emblemàtica Los trobadors nous (1858) i Los trobadors moderns (1859). També va ser lloada popularment, ja que un dels seus poemes sobre la guerra d’Àfrica, La roja barretina catalana, fou distribuït com a octavetes entre els soldats.

En els seus escrits també reivindica l’alfabetització i l’ensenyament per a les nenes, i ella mateixa fundà una escola.

Us en deixo una petita mostra del que la senyora Josepa Massanés va escriure:

«¿Una mujer escribir

en España? ¡Qué vergüenza!

Pero, en cambio, cuál fregaban.

¡Barrían con un primor!

Hilaban como la araña,

amasaban pan, cernían,

y aquesto que no sabían

si el Godo invadió o no España.

(...)

Me llamarán necia, loca,

visionaria, doctorona.

(...)

Algún otro maldiciente

chilla con acre ironía:

es más fea que una harpía

esa niña impertinente...

(...)

¡Anatema el escribir,

el meditar y leer!

Amigo, sólo coser

o murumurar... y dormir.»

      Un tastet del Benjamin Biolay, que actua demà a Barcelona, al Palau de la Música. 

     Una peça amable, evocadora de nits en blanc, blanques d'amor o de desconsol... Nits en què es confon el capvespre amb l'alba, el cel i el mar, la vida i la mort, el son i la vetlla, la realitat i la ficció. En ciutats quietes o agitades, que emparen els més deseperats o els més feliços. Nits blanques, entortolligades de desig i de llunyania... en què voldria jeure rere el teu cos i acariciar-te el pit, besar-te el clatell i davallar suaument fins al teu sexe. Nit blanca, en què el regalim de l'amor em desvetlla.

Un tomb per la Tàpies i pel Tàpies

El dia que vaig descobrir la biblioteca de la Fundació Tàpies –que per fi s’ha reobert– també vaig tenir a les mans, tret d’una de les prestatgeries farcides de llibres d’art, i per primer cop, el llibre titulat Manual del cultivador de mostassa o El tao en la pintura, de Mai Mai Sze.

    Aquest llibre estudia els rituals de la pintura xinesa en harmonia amb la naturalesa. La creació que arriba per mitjà d’un silenci interior, taoista, contemplatiu. La tesi del llibre és que el conreu de l’art no ha de ser entès solament com una professió o una  afició, sinó que s’ha de convertir en un estil de vida, i que, a més, l’art té quelcom de religiós.

Els materials elegits també obtenen la sacralitat per l’ús: el paper, els pinzells fets de pèl de conill o d’ovella, plomes d’oca.... La pintura (i els colors elegits) sempre ha de tenir en compte els cinc elements: la terra, l’aigua, el metall, la fusta, el foc. A partir de la mescla dels pigments amb altres elements (barrejats amb aigua o col·la) es destil·len els colors. La tinta xinesa es fa amb carbó o sutge o pi cremat. Els colors, provinents de l’atzurita, la malaquita, l’anyil, el rosa taní, el groc de suc d’albercoc... s’han de mesclar en bols de terracuita.

Dels exposats a la Fundació, m’agraden els quadres pastosos de Tàpies: barreges d’oli, sorres, blancs d’Espanya.. que esdevenen una mena d’objectes carregats de l’energia mental de l’artista i que susciten emocions. També hi ha fragments de retrats: celles, ulls, orelles, pèls, mans, que, a la manera de l’art rupestre, incorporen un sentit votiu.

Tàpies fa servir sovint les creus: la T de la seva inicial, la tau, la intersecció bàsica, la cruïlla, la suma d’element. La línia vertical connecta amb aspiracions transcendentals i l’horitzontal amb la densitat de la matèria. La creu marca en un sentit estètic el punt de confluència d’ambdues línies i també la incertesa del camí.

     Avui que he fet un cop d’ull a la nova Fundació Tàpies, m’aturo una estona davant l’obra del susdit artista i faig un apunt ràpid de les seves paraules:

“La petitesa de l’escala o l’observació del més ínfim ajuda a la concentració i absorbeix l’activitat mental de l’espectadore. Li fa descobrir l’infinitament gran, l’univers en una cosa que pot ser infinitament petita (...). La contemplació pot ser més fonda i reflexiva, i pot, al capdavall, induir igualment a l’acció i qui sap si no més sàviament”.

 

 

 

 

 

 

 

  

Mesmer o la curació per l'esperit, segons Zweig

Stefan Zweig va escriure un llibret sobre Franz Anton Mesmer, l’any 1930, que, curiosament, dedicà a Einstein.

Mesmer desenvolupà la seva tècnica curativa en el segle xviii, poc abans que esclatés la Revolució francesa. Formà part del corrent mèdic, iniciat per Paracels, que entén que la medicina ha d’intervenir en el cos i en la ment dels éssers humans de manera integral.

Mesmer va exercir la medicina i desenvolupà el seu mètode en una època caracteritzada pel positivisme. Consegüentment va ser titllat de xarlatà en els ambients més acadèmics i ortodoxos i sovint visqué l’oposició manifesta dels seus col·legues.

Mesmer postul·lava que hi ha un corrent d’ànima a ànima que circula i provoca reaccions curatives. L’anomenà magnetisme.

Zweig diu que Mesmer va arribar amb un segle d’anticipació o bé amb dos de retard. Si hagués nascut a l’Edat Mitjana hauria estat més ben comprès. També si hagués nascut en el segle xix. Mesmer deia que entre el macrosmos i el microcosmos, entre l’ànima universal i l’ànima individual hi ha una estreta relació, el que més tard Jung va anomenar “inconscient col·lectiu”. Mesmer influí notablement en Freud, Jung, i en el que seria la futura psicoanàlisi.

Mesmer, molt format en la seva carrera de metge, procedia d’una família benestant. La seva casa de Viena fou testimoni d’interpretacions musicals primerenques de Mozart. El mateix Mesmer també interpretava l’harmònium. Així, en la lletra de Cosi fan tutti de Mozart hi ha referències al mesmerisme:

Aquí us ho ha de provar la pedra imant. / Un dia Mesmer la va fer servir; / ell, que el seu origen deu a un cantó alemany/ i que tanta fama va cobrar a França.

Al principi d’exercir el seu mètode, Mesmer va rebre la influència del jesuïta Maximilià Hell, que havia fet molts experiments curatius amb imants en forma de ferradura. Mesmer també ho va fer servir, però, al cap de poc, s’adonà que el que de debò exercia un efecte curatiu en els pacients no era tant l’imant com la imposició de les seves mans (és a dir una mena de reiki).

Obrí consulta i va tenir molt d’èxit; per tant, s’entén que devia guarir moltes persones. Amb tot, sempre estava en el punt de mira dels seus adversaris que, a l’aguait, esperaven qualsevol error per desqualificar-lo.

Un afer una mica obscur serví de pretext per expulsar-lo del país. Fou el cas de la  senyoreta Paradies. Aquesta senyoreta havia rebut molts tractaments per a la ceguesa que patia, motivada probablement per raons psicològiques. Els oftalmòlegs de més renom de l’època van intentar en va de guarir-la. Mesmer aconseguí que recuperés part de visió. Però aquesta recuperació fou tan traumàtica que repercutí molt negativament en la jove. A més, se sospita que entre Mesmer i la noia potser s’havia generat una atracció amorosa... Ras i curt, que Mesmer hagué de tancar la consulta i tocar el dos cap a París.

Al cap de dos anys de viure-hi, Mesmer ja s’havia fet un nom a la capital francesa. Fins i tot algun enciclopedista, com Voltaire, va elogiar el seu mètode.

Mesmer, amb tot, va investir la pràctica de la seva tècnica d’un bon aparat escenogràfic: cortines gruixudes als finestrals per mantenir la sala en penombra; miralls que reflectien el centelleig de les espelmes dels canelobres; signes cabalístics...

Els pacients entraven en trànsit fins assolir una mena de punt crític, després del qual s’entén que s’esdevenia la curació. Els pacients eren duts aleshores a unes cambres per reposar. Se sap que alguns prohoms van acudir-hi per intentar recuperar la caduca força viril.

Es crea el que es podria definir com a mesmeromania. Passa a ser le dernier cri de París. Al magnetisme mesmerià, s’hi incorpora també l’exercici de la hipnosi, experimentat per Puységur.

Esclata la Revolució francesa i s’inicien temps convulsos. Mesmer considera que el millor que pot fer és tornar a Àustria. Mor octogenari, reclòs en els seus estudis. La seva tomba duu una làpida triangular amb un rellotge de sol i una brúixola, que representen al·legòricament el moviment en l’espai i en el temps.

El mesmerisme òbviament tingué ressò en la literatura.

Hi ha un poema de Shelley, The magnetic lady to her patient, en què una dona intenta explicar la tècnica magnetitzadora al seu amant.

Sleep, sleep on! forget the pain; / My hand is on the brow. / My spirit on the brain; / My pitty on the hearth, poor friend.

 També influí clarament en Edgar Allan Poe, en La veritat sobre el cas Valdemar: el tercer paràgraf del relat s’inicia dient que “en estos tres últimos años, mi atención se vio repetidamente atraída por el mesmerismo.” El narrador-protagonista explica que un bon dia se li acut que ningú ha estat mesmeritzat in articulo mortis. Vol saber si en aquest estat el pacient podria ser receptiu a la influència magnètica. També vol experimentar com actuaria el pacient i, definitivament, si la hipnosi tindria el poder de retardar la mort.

El senyor Valdemar, moribund a causa d’una afecció pulmonar, es posa a les seves mans. El seguidor de Mesmer aplica les mans sobre el front del malalt i fixa la mirada en el seu ull dret per tal d’hipnotitzar-lo. Al cap de poc, el malalt mor. El mort, però, ha entrat en una mena de catalèpsia mesmèrica o somnambulisme. El malalt diu que vol morir en aquest estat. Afirma que s’està morint. Quan l’intenten despertar perquè mori en pau, el finat es converteix en una taca viscosa damunt el llit. Un final esgarrifós; com pertoca a un conte de Poe.