L'home del mall

No eren més de les set del matí que el tren va xerricar a les vies de l’estació de França.

El viatge havia estat llarg; del sud al nord el camí s’havia empassat molts quilòmetres. Una boira baixa espesseïa els raigs del sol. En Quim, amb la son enganxada a les orelles, va collir el mocador de fer farcells i s’encaminà cap al mar. Al cap de poc l’aire salobre li percudí el rostre.

Deixant enrere les casetes de bany buides i la platja solitària, avançà vora l’aigua. Es descalçà per prémer la sorra nova i respirà llargament per empassar-se la brisa a glopades.

Per fi s’havia decidit. Al sud, la feina als latifundis no sortia a compte; un munt d’hores per treballar i un jornal de fam. Aquí hi hauria feina, li havien dit que es construiria a preu fet per muntar-hi una exposició gegant.

Passà a prop del Torín, sense saber que era una plaça de toros.

Uns nens esparracats jugaven a fet i amagar i xisclaven: l’home del mall té cua de palla!

Aviat veié les primeres barraques... fustes i maons amuntegats formant quatre parets i un sostre de planxa, bidons per collir l’aigua... i també algun test amb flors a l’entrada; s’ha de notar la mà de les dones.

La dona grassa del davantal de quadrets l’abraçà i se sentí serrat i reconfortat pels seus pits abundosos. Feia una picada davant de la barraca.

—Torna al vespre, que el Tano i els homes estaran per tu.

En Quim féu que sí i va badar fins a la frontera del barri, on tot canvia de perspectiva. A l’hora que el sol començà a minvar i el mestral baté suaument les veles dels llaüts es menjà el pa i formatge que li quedava a dins del mocador de fer farcells.

Al vespre, abans de sopar, el Tano i les homes van aplegar taulons i teules. Tot i el cansament de la llarga jornada, van fer via i l’última teula del sostre la van posar a les onze tocades.

—L’home del mall té la cua de palla! —va tornar a sentir el Quim abans de ficar-se al llit improvisat amb el matalàs i la vànova que li dugué la dona grassa del davantal de quadrets.

La barraca estava feta. L’home del mall aquell cop va passar de llarg.

Grup de dones i infants a la platja del Somorrostro

    

Si no m’erro, segons la legislació imperant a Barcelona en el moment del boom immigratori de finals dels anys vint, les barraques acabades no es podien enderrocar, ja que un cop fetes es consideraven cases. Per això, la gent que vivia en els barris de barraques s’afanyava solidàriament a ajudar a construir abans de l’alba les barraques als nouvinguts. De bon matí podia passar l’home del mall, encarregat de destruir les barraques, que les esfondrava si les trobava a mig fer, però no les tocava si ja estaven acabades. Són històries tèrboles, inversemblants, però formen part de la memòria propera de la majoria dels nostres avis o besavis. Els meus avis van venir d’Alacant i de Múrcia i van poder passar els primers temps gràcies a l’ajuda de compatriotes seus. Davant de l’hotel Arts fins al Poblenou hi havia el Somorrostro i, que jo sàpiga, malauradament no hi ha cap placa que recordi aquell període de la història de la nostra ciutat.

En la fotografia que encapçala el text, un home enderroca una barraca situada darrere de la caserna de Jaume I a Barcelona, als anys trenta. Pertany a l'Arxiu Nacional de Cataluna. Fons Gabriel Casas i Galobardes.

Tots els edificis tenen ànima

   Tots els edificis tenen ànima, com totes les cases. L’ànima que es genera a partir de la presència dels seus habitants, i del que passa a dins i a prop de l’edifici. L’ànima d’una presó ha de ser fosca, densa, i l’ànima d’un balneari ha de ser plàcida o tediosa, i diria que un punt xacrosa.

   L’edifici del Palau de les Missions de Montjuïc devia de tenir una ànima molt tortuosa, que algú algun dia haurà de disseccionar. Espigolant d’aquí i d’allà he anat configurant el que va arribar a ser aquest edifici, construït l’any 1929 per l’arquitecte Antoni Darder, amb una façana inspirada en l’entrada d'una ermita romànica. Durant l’Exposició Universal va servir per allotjar l’exposició de la Central Misionera Española i la representació del Vaticà, amb la finalitat de mostrar les missions espanyoles repartides per tot el món. El cert és que deu ser molt interessant saber on anaven a evangelitzar els missioners (no sé si hi hauria seglars, com els de les onagés d’ara) que estaven en actiu als anys vint.

   Després de la guerra, el Palau va ser utilitzat com a presó dels vençuts, òbviament, des d’on es repartia els presoners als camps de treball.

   Finalment, va servir com una mena de centre de refugiats per als immigrants. És a dir que no hi ha res de nou: tot està inventat quant a lleis d’estrangeria. Sembla que, davant l’allau d’immigració del començament dels cinquanta, el governador civil de Barcelona va ordenar que totes les persones que arribaven a Barcelona sense feina ni recursos ni lloc per viure-hi fossin detingudes.

   Així, es va organitzar un dispositiu policial de control a l’estació de França i tothom que arribava i no podia justificar la seva residència era traslladat al Palau de Missions.

   El Palau de Missions era com un camp de concentració, on els detinguts eren classificats i retornats al seu punt d’origen. Per aquest centre de retenció, hi van passar, entre els anys 1952 i 1957, unes 15.000 persones, que devien malviure en regleres de lliteres, els matrimonis separats, dormint amb màrfegues segurament plenes de xinxes i amb una alimentació més que precària, en espera que s'omplís un tren per tornar-los cap a casa.

   El Palau de les Missions va ser enderrocat i la seva ànima (o més d’una) deu vagar no sé si en pena però sí amb vergonya pels actuals jardins de Joan Maragall.

L’efímera esperança de l’esperanto

L’esperanto sempre m’ha semblat una utopia lingüística molt curiosa i alhora interessant: una babel interlingüística híbrida que ben bé podria haver-se instaurant com a llengua franca mundial. És òbvia la impossibilitat d’aquest projecte: les llengües són instruments polítics que també es fan servir per dominar (i fins i tot anorrear) cultures minoritàries i/o rebels.

Sembla ser que l’inventor de l’esperanto, el savi polonès (i oftalmòleg) Lluís Llàtzer Zamenhof, va venir en persona a Barcelona per participar en el V Congrès Esperantista Internacional, que se celebrà al principi de setembre de 1909, poc després de la Setmana Tràgica. Tot i aquests esdeveniments dramàtics, el Govern del moment cregué oportú políticament dur-lo a terme per mostrar una aparent normalitat entre l’opinió internacional.

Fou inaugurat per l’alcalde en funcions en aquell moment, Francesc Layret, i clausurat pel president de la diputació, l’Enric Prat de la Riba. A la premsa aparegueren portades i anuncis en esperanto i també s’editaren guies de Barcelona en la intrallengua perquè els congressistes fessin turisme.

Un dels actes del Congrés que va tenir lloc fou la representació del drama rural i semiincestuós, Misteri de dolor (una mare i sa filla enamorades del mateix home que, alhora, és marit de la mare i padrastre de la filla), d’Adrià Gual, traduït a l’esperanto per Frederic Pujulà.

S’organitzaren uns Jocs Florals i Carles Riba, que llavors tenia 16 anys, va guanyar un dels premis per un poema escrit en esperanto, Ni fuso nian sulkon (Cavem el nostre solc).

En Frederic Pujulà, que era un esperantista convençut, impulsà la llengua des de les pàgines de la revista Joventut, organitzà cursos, escrigué articles de divulgació, traduí obres literàries i redactà el primer diccionari de català-esperanto.

El primer periòdic esperantista català fou Tutmonda Espero (que suposo que vol dir “Tot el món esperantista”), subtitulat Kataluna Esperantisto, portaveu de la societat Kataluna Esperantisto.

Un any més tard, el 1909, apareixia Kataluna Nacio, que encetava un curs pràctic d’esperanto, però només va sortir-ne un número; el segon número es digué Supren (que vol dir pujar, ascendir), i parlava d’obrerisme, pacifisme, feminisme, art i de ciència.

Tot i que el moviment esperantista estava adscrit als moviments utopistes, també formà part de corrents ideològics més conservadors, per exemple la revista Kataluna Katoliko, que sortí l’any 1911. El seu programa consistia a “servir el catolicisme per l’Esperanto, estendre aquesta llengua entre els catòlichs”.

De Catalunya Esperantista, que sortí el 1919, en fou editor i director Joan Amades. I també promogué la Fulla Esperantista, Lo suno (El sol), 1920, Diari esperantista i la Esperanto (de 1921).

La societat Paco kaj Amo (Pau i amor), de Gràcia, publicà un butlletí que aparegué regularment entre el 1920 i el 1937.

Pel seu rerafons humanitari, pacifista, internacionalista i, en definitiva, utopista, el moviment esperantista va ser lògicament perseguit per la dicturadura del Primo de Rivera i més tard pel franquisme.

Avui, un diumenge de primavera, però núvol, mentre a la cuina es cou un fricandó, m’imagino un món acollidor i fraternal on tothom es podria comunicar amb una mateixa llengua apresa a l’escola (que no hagués de ser per força l’anglès)... Un somni inaudit, revolucionari, i senzillament fantàstic.

Agafo en préstec (espero tenir el seu consentiment) la foto del cartell del V Congrés de la web: http://www.bdebarna.net/v2/mapa.php?mapa_id=56&historia=2467

Pere Calders i les "Unitats de xoc"

Pere Calders va escriure un llibre de joventut titulat Unitats de xoc, en què descrivia la seva experiència personal durant la Guerra Civil en la batalla de Terol. Narrat en primera persona de plural, el llibre consta d’una sèrie de capítols que abasten des del reclutament d’un grup de joves fins que arriben al front.

Calders fa avançar la prosa d’una manera amable i elegant, des dels fets més quotidians fins a l’estratègia militar més sofisticada (el llibre hagué d’esquivar la censura en el moment de publicar-lo i, per tant, va ometre els passatges més crus). Es deté en el sentiment d’orgull que provoca dur la granota de l’uniforme de milicià, l’estremiment de posar-se una careta antigàs i també en l’expressió de camaraderia entre nadius de diverses regions d’Espanya units en l’objectiu comú de defensar la llibertat. Els joves experimenten la perplexitat de veure’s enrolats en la guerra quan, pocs mesos enrere, els semblava un fet llunyà, inversemblant i aliè a les seves vides. Algú els diu que seran carn de canó, però no se l’escolten perquè no volen encarar-se al que els espera ni prendre’n consciència abans d’hora.

Camí de Terol, els vestigis que deixa la guerra es fan més ostensibles: llaunes escampades, tancs abandonats, parets escrostonades, esvorancs, animals morts, paisatges desolats, homes tolits... I les condicions de vida dels joves cada cop són més precàries: els aliments són escassos i de vegades el millor jaç es troba en un estable.

Quan, finalment arriben al front, topen de ple amb les trinxeres disposades a banda i banda de la carretera i a pocs metres de les línies enemigues.

Aquest llibre Calders el dedicà al coronel Alberto Alejandrino, militar professional portuguès. Home adscrit ideològicament a l’extrema esquerra, decidí travessar la frontera per enrolar-se com a voluntari en l’exèrcit republicà. Pel que sembla era un home introvertit i seriós i d’una intel·ligència extraordinària. Tenia la certesa que l’exèrcit republicà perdria la guerra i que aquesta seria l’experiment d’un escenari de guerra mundial, que, aquest cop, guanyarien els aliats.

Era un home expert en el camp de batalla i feia servir estratègies militars poc ortodoxes, concretament demanava informació sobre les professions dels voluntaris per adjudicar-los feines diverses. Pintors, dibuixants, escultors i escenògrafs treballarien en les seccions de camuflatge. Alpinistes, escaladors, nedadors, atletes formarien part d’escamots d’assalt.

Calders, que era delineant de formació abans de fer-se escriptor, fou designat per al servei de cartografia, des d’on va ensenyar a llegir mapes i interpretar corbes de nivell i altres accidents orogràfics a oficials i caporals, sovint responsables d'unitats de xoc molt nombroses i heterogènies.

Alberto Alejandrino en el moment de la derrota havia ordenat la construcció de la maqueta dels Pirineus, és a dir que ell ja s'anticipava al que seria la lluita de la resistència prèvia al pretès triomf dels aliats en la contesa mundial. Com si es tractés d'una premonició, Alejandrino ja dirigia els esforços cap a la zona que, anys més tard, seria l’escenari de la lluita dels maquis. Calders li perdé la pista; potser fou a les muntanyes on trobà la mort sense deixar-ne el rastre, travant un mig somriure de complicitat i benvinguda, just després que una bala feixista li foradés el cor.