Thelonious a casa de la Pannonica

El meu pare va comprar aquest disc de Thelonious Monk, Underground, perquè li agradava molt el jazz, però sobretot atret per la portada. En ella hi ha muntat l’escenari d’un centre d’operacions de la resistència o l’interior d’un búnker aliat. Armes escampades, un radiotelegrafiador, unes vitualles, tot distribuït per l’espai com en una mena de natura morta bèl·lica a escala natural. Però el que més crida l’atenció (a part de la guerrillera estupenda) és un home vestit de militar nazi, lligat a una cadira. En la contraportada del risc, si no em falla la memòria, es donava a entendre que el nazi en qüestió estava dissecat.

Els biògrafs de Monk expliquen que va deixar de tocar l’any 1975 i que, des de llavors fins a la seva mort, cada dia es vestia, amb els mitjons a joc amb la corbata, per estirar-se damunt del llit, i que així es passava el dia: veient la tele o mirant al sostre. La baronessa Pannonica de Koenigwarter, aristòcrata anglesa batejada amb el nom d’una papallona que va descobrir el seu pare –un dels Rothschild– l’acollí a casa seva. No era el primer músic de jazz que allotjava. Pannonica era una mena de mecenes dels músics de jazz a qui protegia, juntament amb els seu centenar de gats. Abans de Monk, ja s’havia fet càrrec de Charlie Parker, que va morir a la suite de la baronessa, a l’hotel Stanhope de la Cinquena Avinguda, mentre es reia veient un programa còmic a la tele.

Monk, cofat dels seus peculiars barrets, tocava un jazz pur i cadenciós, l’origen del qual es remuntava a quan acompanyava una predicadora enaltidora de masses entre els llogarets del Sud. L’espiritual negre el passà pel sedàs del seu talent i originalitat per convertir-lo en melodies de notes de vegades lentes i de vegades atropellades, però sempre tremendament vibrants, i alhora inquietants.

Monk, com fan els més virtuosos, va decidir un bon dia deixar de tocar, senzillament perquè el cos l'hi demanava, de la mateixa manera que li havia demanat que ho fes com un rei durant un grapat d’anys. I quan el rei va callar, tots ens vam quedar orfes de jazz.

El París de la Kiki de Montparnasse

Quan jo tenia 30 anys, el meu germà em va regalar un llibre titulat El París de Kiki, artistes i amants (1900-1930), sobre les peripècies de la colla de bohemis de tot el món que es van ajuntar a Montparnasse a principis de segle, bullint de sexe, llibertat i pintura.

Quan vaig rebre el regal jo aspirava a ser artista i, de retruc, l’amant d’un artista.

Amb el pas del temps vaig arribar a ser amant d’un artista (durant uns quants anys) i també artífex de les meves pròpies creacions. D’amant vaig abdicar fa temps i, de fer d’artista, les meves veleitats d’ara se cenyeixen a escriure i a intentar vendre tallers per esperonar la creavitat a través de la poesia visual i els poemes objecte.

Fa poc, el meu germà em va tornar a regalar un altre llibre sobre la Kiki, aquest cop un còmic impecable, de Catel & Bocquet. Quasi vint anys més tard, faig retrospectiva d’aquella Kiki i també de mi. Amb tendresa i una mica de nostalgia ens miro i, d’alguna manera, m’adono que el segon regal tanca un cercle que encara no encerto a posar-hi nom.

El que sí sé és que m’hauria encantat conèixer la Kiki de Montparnasse. Segur que era una dona excepcional: alegre i vital, bondadosa i extraordinàriament lliure. La Kiki va escriure unes memòries en què explica que va nèixer el 1902 a Borgonya i que ja als tretze anys es va traslladar a París, on va treballar en diversos oficis. Encara adolescent va conèixer un escultor que la invità a posar per ell, i aquí començà la seva carrera com a model. A part de ser l’amant de Man Ray durant molts anys, també ho va ser d’un grapat d’artistes, per als quals fou com una mena de musa i talismà.

En el llibre El París de Kiki hi ha un munt de fotos en què la Kiki surt en cafès i sales de festa, ballant, amb les faldilles arromangades, disfressada, o exhibint la seva pell de setí i el seu escàs pèl púbic mentre l’artista de torn la pinta o li fa fotos (per exemple el famós Violon d’Ingres, de Man Ray)

La Kiki deia que no entenia com hi ha dones que canten com qui pixa; ella només cantava quan estava contenta. Hi ha moltes anècdotes sobre el seu caràcter vulnerable, que passava de l’alegria a la melancolia. I episodis en què s’escridassava amb el Man Ray.    També va exposar, amb una col·lecció de pintures molt naïfs, va regentar el seu propi cabaret, anomenat Oasis, però va morir en la indigència, cap a la cinquantena, rosegada per l’alcohol i les drogues.

Amb aquest post, dedicat a la Kiki i a tots els bohemis que van tenir la sort de conèixer-la, em trasllado una estona al Montparnasse bonhomiós –terra de llibertat–, em cofo un turbant de plomes, m’orno amb un collaret de tres gires, em fumo un cigar amb broquet i brindo amb un gotet d’absenta per tots aquells artistes que ens van ensenyar a viure i veure la vida amb una mirada amorosament diferent.

El camp de concentració de Bram, 1939. Diari i fotos de l'Agustí Centelles

A principis del mes de setembre vaig fer una excursió amb bici (de fet, la meva primera excursió en bici) pel canal del Midi, des de Carcassona fins a Bram. Vaig sojornar molt a prop de Bram, a Pezens, en una granja del segle xviii reconvertida en gîte rural. Encara que no vingui a tomb, aprofito un fragment del post per recomanar-la. D’una banda perquè l’edifici ofereix l’oportunitat d’entendre com era la vida dels pagesos (i benestants) del país de l’Aude i, de l’altra, perquè la gent que la porta és extremadament cordial, i l’Évelyne cuina el cassoulet de meravella.

A dins del poble vell de Bram, la disposició en espiral dels carrers serra el vianant dins d’un laberint. Tot i saber que si enfiles cap amunt arribaràs indefectiblement a l’església (ni que sigui per camins inescrutables), t’entra el vertigen de dubtar si seràs capaç d’encertar la sortida. De moment, enlloc no he pogut documentar si aquest model d’urbanisme obeeix a dictats tel·lúrics, o altres fineses, establerts en algun còdex enigmàtic, desat en una vitrina de la sala d’incunables d’una biblioteca recòndita.

Quan vaig visitar Bram, ignorant de mi!, encara no sabia que hi hagués hagut un camp d’exiliats republicans.

Fa cosa d’un mes, vaig voler escoltar la conferència que feia Miquel Berga sobre els escriptors brigadistes de la guerra civil (me’n vaig assabentar en un diari). Va parlar només de l’Orwell (tot i que jo tenia la vaga esperança que també ho faria del Humphrey Slater). Per fortuna, també va ensenyar un bon grapat de fotos de l’Agustí Centelles. I també em va agradar molt que ens expliqués que cada any, per Nadal, l’Agustí enviava un paquet de torrons a la família de Carcassone que li custodiava els negatius de les seves fotografies de la guerra. És una anècdota privada, i potser massa íntima per esbombar-la, però la vaig trobar molt tendra i emotiva. Potser és que aquesta mena de detalls d’agraïment, de gestos de consideració envers favors desinteressats eren molt freqüents en aquella manera d’entendre la vida, i també entre la meva família i la seva xarxa d’amics i relacions... Deu ser que sóc una nostàlgica empedreïda, però jo enyoro molt aquell estil de fer, el reivindico i en la mesura que puc el mantinc.

El 28 d’octubre van inaugurar al Centre d’Art Santa Mònica una exposició que mostra unes fotografies que l’Agustí Centelles va fer durant la seva estada en el camp de concentració de Bram i el diari que escriví.

La setmana passada saltava als mitjans de comunicació una notícia bruta, lletja, sobre la decisió dels fills de l’Agustí Centelles de vendre el seu arxiu fotogràfic al Ministeri de Cultura (òbviament, al millor postor) Aquesta venda significa que l’arxiu pot ser traslladat fora dels països catalans (em penso que al Centelles pare això no li hauria fet gens de gràcia). 

Ahir vaig baixar al final de les Rambles per veure-hi l’exposició.

Les fotografies són de la vida al camp de concentració. Hi estan tancats homes de tota condició: joves o vells, ferms o enfonsats, forners o oficinistes, malalts o encara sans... Centelles els fotografia en el seu dia a dia: mentre es renten, a les latrines, mentre dormen amuntegats. Immortalitza tot el que passa al camp: l’espera pacient i també el desesper. Les figuretes o els vaixells en miniatura que els manetes construeixen per matar el temps, els qui calafaten els taulons dels barracons de fusta. Els dies de festa del camp, les disfresses que els homes s’enginyen amb sutge, tela de cànem, amb el que arrepleguen.

Centelles va estar-s’hi al camp de Bram des de l’1 de març fins al 13 de setembre de 1939. Reprodueixo uns quants fragments del seu diari, que dedica “al meu fill Sergi i als que posteriorment puguin venir”.

Dia 3 d’abril

“[...] L’aigua és un element escassíssim ací. A les hores que donen l’aigua –dues al matí i dues a la tarda– es formen unes cues amb pots i gibrells que fa feredat. Per la higiene corporal no hi ha res disposat, ací. Per rentar-se cal tenir aigua en algun recipient i després, ajudat per un company que te la vagi abocant, anar-se rentant. Ni dutxes ni fonts. [...]”

Dia 7 d’abril

“Torno a la infermeria. Com si res. No hi ha medicaments de cap mena. Les cures, els metges espanyols, les han de fer a base d’aspirines, purgues, salicilat, quinina i alguna altra cosa que tenen en uns paperets sobre la taula. El govern francès el té completament abandonat, aquest aspecte. Cada dia hi ha defuncions. [...]”

Dia 1 de juny

“[...] Cada dia que passa en aquesta presó (no es pot dir pas camp de refugiats com porta el nom) la desesperació és més gran. Hi ha vertaders casos. Homes normals a l’arribada a França, molts, la majoria, potser un 70%, han degenerat mentalment. He pogut comprovar-ho. [...]”

Dia 17 de juny

“[...] Avui hem acabat el laboratori per tirar còpies i ampliacions amb paper bromur. L’ampliadora que va fer en Pujol ha estat perfeccionada. Hem canviat el sistema. Hem construït un tauler movible, hem folrat els departament on dormim, hi hem posat la màquina de 6 x 9 de Pujol sota el prestatge que tenim, hem posat les mantes perquè l’interior quedi fosc i hem fet les primeres proves. [...]”

Dia 28 de juliol

“[...] En els paquets que envien els refugiats no deixen entrar cap revista d’esquerres o senzillament que faci olor de democràcia. Són requisades com si fossin llumins, tot dient, ‘interdit, interdit’. Quin fàstic viure d’aquesta manera. [...]”

Dia 2 de setembre

En efecte, els rumors que Alemanya havia atacat Polònia es confirmen avui per mitjà de la premsa. La guerra ha començat. Nombroses ciutats poloneses han estat bombardejades. França i Anglaterra s’adrecen a Hitler per tal d’arranjar amistosament el conflicte. Es demanen voluntaris als camps de concentració. [...]”.

L’expressió del rostre de cada home fotografiat és prou eloqüent, i no calen més comentaris. 

Avui enterren el Jordi Solé Tura.