Viatge a la Lluna

Avui dia que s’especula que pot haver-hi vida en altres planetes, i que es planteja la possibilitat que l’origen de la vida a la Terra provingui d’un meteorit que ens va “pol·linitzar” o bé que una intel·ligència superior (d’un altre planeta; i ja ho deia l’Erik von Daniken) hagi decidit que aquí s’hi complien les condicions d’un bon lloc per viure-hi, dedico un post a un llibret molt curiós que es podria classificar com una de les primeres novel·les de ciència ficció. El llibre en qüestió és Viatge a la Lluna, de Cyrano de Bergerac.

Cyrano de Bergerac (1619-1655), immortalitzat per la tragicomèdia d’Edmond Rostand, fou un escriptor barroc francès que en la seva joventut va ingressar a l’exèrcit. Se’n diu que va ser un espadatxí buscaraons que, finalment, va deixar l’exèrcit per una ferida.

El llibre, que és molt delirant, narra com el protagonista arriba a la Lluna: a través d’una nau que té un imant gegant que va llençant cap amunt i al qual la nau es va adherint.

Sobre la qüestió que la Terra gira al voltant del sol, Bergerac transcriu l’opinió que gira no per les raons que al·lega Copèrnic (tot i que també explica una mena de concepte de gravitació universal), sinó perquè els condemants, en voler fugir de les flames de l’infern, empenyen contra l’interior de la volta de la Terra per alliberar-se’n i així la fan girar.

Quan arriba a la Lluna, que és una mena de paradís en estat salvatge, observa que els homes caminen de quatre grapes, mentre que els animals tenen dues cames i van drets. A ell el prenen per la femella d’un animaló semblant a l’estruç i per ensenyar-lo fan pagar entrada. Els habitants de la Lluna de Bergerac viuen una mitjana de 4.000 anys i en comptes de menjar es nodreixen d’ensumar els aliments. La moneda en curs està feta de sonets o èglogues, és a dir de poesia, i serveix per pagar els hostalers.

Amb certa mesura el llibre recorda Utopia de Thomas More o el país de la Cucanya o del món al revés, on la divisió de sexes es relativitza, així com tots els principis de les relacions interpersonals i jeràrquiques. És un llibre molt curiós que resulta interessant per veure la manera de pensar d'un outsider de l'època, com ho era Bergerac.

Units per la farsa

Estimada Heidi,

Ens hem tornat a discutir, l’Aleister i jo.  Va començar per una ximpleria, però es va anar complicant.

Ja et vaig dir que Aleister és un gran amant, però em condueix perillosament fins a algunes barreres que em fa por traspassar. A més, els sacrificis cada cop em resulten més repugnants; ja no els puc suportar. Tot queda empastifat de sang i jo ho he de netejar. N’estic tipa.

Vam anar a Lisboa a veure un escriptor amb qui Aleister s’escrivia, un tal Pessoa, que ningú coneix. Mentre ells jugaven a escacs he anat sola a visitar la ciutat, que he trobat molt peculiar. Aleister ha estat escrivint i no m’ha fet gaire cas. M’he queixat i s’ha enfilat fins que ens les hem tingut. Llavors, ha marxat amb un cop de porta i ja no ha tornat.

Estic espantada; un periodista diu que en un penya-segat proper, hi ha trobat la seva cigarrera i una carta de l’Aleister per a mi. No sé pas què pensar...

Heidi, he decidit tornar a Alemanya. Agafaré el vaixell demà mateix.

Rep una abraçada, que et faré personalment molt aviat.

Anni J. Laeger

A part d’escriure un munt de llibres i d’haver fundat societats secretes, i del fet que encara tingui seguidors ocultistes que peregrinen a l’Abadia de Thelema, a Cefalú, Sicília, lloc que va voler consagrar, Alisteir Crowley és interessant per la seva relació amb els artistes.

Fou un personatge molt controvertit, conegut com la “Bèstia 666”, ocultista, provocador, addicte a les drogues, viatger, de qui es diu, entre altres coses, que practicava la màgia negra fent sacrificis d’animals, etc.

De tots és sabut que surt a la portada de Sergent Pepper’s i que fou objecte d’amiració per part de John Lennon, Led Zeppelin i Marilyn Manson. A part d’això, sembla que va intercanviar correspondència amb Pessoa i concertaren una entrevista. Un matí clar del mes de setembre de 1930, enfundat en una capa i acompanyat per una alemanya anomenada Anni. L. Jaeger, la seva amant, Crowley va desembarcar a Lisboa.

El vaixell va arribar a Lisboa amb vint-i-quatre hores de retard per culpa de la boira. Sembla que Crowley, irònicament, saludà l’amic portuguès dient-li: “i doncs?, com se us va acudir enviar-me aquesta boira”?

Amb aquest retret Crowly feia còmplice en la bruixeria a Pessoa.

Aquest episodi va acabar d’una manera estranya. El mag va desaparèixer i un periodista publicava la notícia que s’havia trobat una cigarrera i una carta a la carretera de la Boca do Inferno, un penyasegat proper a Cascais. La carta es dirigia a l’amant de Crowley i se’n deduïa que el mag s’havia suïcidat per amor.

L’any següent Pessoa escrivia a un amic: “Crowley que, després de suïcidar-se, se’n va anar a viure a Alemanya. em va escriure l’altre dia...”

Efectivament va ser una falsa desaparició, però el mag  i l’escriptor, tots dos especialistes en la farsa, van jugar en aquesta etèria frontera entre la realitat i la ficció que caracteritza molts personatges rellevants.

Els germans Piñana canten el poeta Ibn Arabi

Ara que ja som immersos en plena campanya electoral, i que tots els polítics s’ompliran de paraules fàtues sobre la integració i la tolerància, etc. (o malauradament també sobre intolerància), és un bon moment per aturar-se davant d’una mica de poesia que representa l’autèntica essència de la interculturalitat i la pluralitat, i que no fa escarafalls. Us hi deixo un tastet de la poesia d’Ibn Arabi (Múrcia, 1165-1240) i també altres peces interpretades pels germans Piñana. 

"El meu cor ha adoptat totes les formes.

   Ha estat pastura de gaseles 

   i un convent per a monjos cristians,

   un temple per als ídols i la Ka'ba d'un pelegrí,

   les taules d'una Torah i les pàgines d'un Alcorà.

   Sóc de la religió de l'amor: 

   allà on apareguen els camells de l'amor,

   allà l'amor és la meua religió i la meua fe."

Acte de fe, o la crema de llibres

Avui que és el dia del Pilar, que toca desfilada militar i fervor bèl·lic, se m’acut recordar dues obres que, potser sense pretendre-ho, han esdevingut llibres antibel·licistes. La primera és Les aventures del bon soldat Schweij, de Jaroslav Hasek, que és un reguitzell de les situacions absurdes que li passen a aquest soldat i de la resposta continadament delirant i ridícula de les seves autoritats militars. L’altre em va caure a les mans en la Fira del llibre antic i és la novel·la d’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front, que explica les vivències d’un jove en el front, des del seu cruel entrenament fins a l’aprenentatge per sobreviure a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

Aquest llibre va ser un dels primers llibres que Hitler va prohibir i va ser cremat públicament. I amb aquests actes de fe improvisats o no, s’elevava la literatura a la categoria d’enemic perillós. Em puc imaginar el que devia representar per a una família desposseir-la de tots els seus llibres i cremar-los en una foguera, una nit d’hivern, al bell mig d’un carrer no necessàriament cèntric. La crema de llibres sempre ha estat l’avantsala de les atrocitats més cruels.

Avui, un dia rúfol de tardor, d’aquells que vols estar a casa en pau, faig el meu petit homenatge pacifista en contra de la hispanitat bèl·lica i tinc un record per a tots els qui han hagut de passar la devastadora experiència de la guerra.

De Sense novetat en el front se n’han fet dues pel·lícules. Us en deixo un fragment de la primera filmada el 1930 i dirigida per Lewis Milestone (All quiet on the western front), que capta tot el dramatisme de la novel·la. També hi penjo uns dibuixos que va fer Josef Lada per il·lustrar Les aventures del bon soldat Schweij, que transmeten perfectament la ironia del llibre.

Josep Pla: anys de joventut i mecenatges

Aquest apunt és un extracte del llibre La contribució catalana al desenvolupament de la indústria surera portuguesa de Pere Sala i Jordi Nadal. M’ha encuriosit descobrir-hi aspectes que no coneixia d’un Josep Pla molt jove, en els seus primers anys de carrera literària, que ha de compaginar la feina de comercial d’una empresa surera amb la d’escriptor, i que, a més, en aquell moment ha pres partit polític d’oposició en contra de la dictadura de Primo de Rivera. Com tothom sap, més tard la seva trajectòria política discorrerà per altres viaranys molt més conservadors.

La indústria surera de Palafrugell va tenir molt a veure en la carrera literària de Josep Pla. Abans que Cambó esdevingués el seu mecenes i que Pla li escrivís un panegíric bibliogràfic, va tenir un altre mecenes, Joan Miquel i Avellí, director de l'empresa Manufacturas del Corcho de Palafrugell. Era el sogre i cap de Pere Pla, el germà de Josep Pla. J. Miquel es va interessar vivament per les qualitats literàries del jove i va decidir donar suport a la seva carrera literària. Li va assignar un sou mensual com a avançament de la publicació dels seus llibres. Josep Pla llavors tenia 28 anys.

"Arran d’aquest acord, a finals de 1925, Josep Pla viatjà a Londres per incorporar-se a temps parcial a la plantilla de la distribuïdora de la casa de Palafrugell a Anglaterra. I publicà el llibre, finançat per J. Miquel, titulat Rússia. Notícies de l’URSS. Era el fruit d’un viatge recent de l’escriptor a les terres dels soviets.

L’abril de 1926 va demanar al seu germà Pere que temptegés la possibilitat que l’empresa l’enviés a Nova York, però tot indica que ho impedia el retard en les seves tasques paral·leles d’escriptor i periodista. Sembla que el mecenes J. Miquel li demanava (a través del secretari de l’empresa, Joan de Linares) un millor compliment dels compromisos adquirits.  

Josep Pla va transmetre a Pere el desacord amb Linares, el qual l’havia censurat per carta (12 d’abril de 1926) en els termes següents:

“[...] Mira, Pla, aquesta carta te l’escric per al teu bé, puix me penso conèixer bé al Sr. Miquel, potser millor que ningú, i ell és un home que quan porta afecte, quan té simpatia per algú, no té mesura i no plany res, però ai del qui li decau!... I si el Sr. Miquel se’n desentenia, adéu publicació de llibres [...]. Una abraçada ben carinyosa del teu bon amic J. de Linares.”

L’escriptor es va quedar a Londres i durant aquell estiu de 1926 va continuar rebent de Palafrugell els diners convinguts. En aquest període va viatjar molt per Europa, al setembre tornà a Anglaterra i s’establí una temporada llarga a Leeds amb l’objectiu de trobar-hi tranquil·litat i inspiració.

El llarg sojorn de Josep Pla a l’estranger tenia molt a veure també amb la persecució de la cultura catalana per part de la dictadura de Primo de Rivera (implantada el 13 de desembre de 1923). Pesava sobre l’escriptor una ordre de detenció. Però no formava part dels plans de Pla canviar de posició, de “rebaixar-se” per reconciliar-se amb el règim. Per exemple, a la primavera de 1927, en la preparació d’un viatge a Barcelona amb la seva promesa, Adi Enberg (filla del cònsol de Dinamarca a la capital catalana), Pla pensava quedar-se a la frontera francesa mentre ella resolia afers a la ciutat comtal. Diu al seu germà: “Tal com estan les coses no em puc exposar que em detinguin ni tres dies, perquè us donaria un disgust a vosaltres i ni el Sr. Miquel ni el Sr. Enberg –que són homes de negocis i, per tant, acostumats a estar bé amb el que mana– quedarien satisfets. Jo, aquestes coses, directament, no les puc arreglar perquè tu ja saps que jo no demanaré cap favor a aquesta gent. Seria la meva decapitació davant dels meus amics”.

Aquesta posició contrària al primoriverisme contrasta amb el pragmatisme del mecenes. Des de Berlín, el 2 de juliol de 1925, Josep havia escrit a Pere “això que creu en Miquel, que jo puc escriure avui en  diaris castellans d’Espanya, és una cosa impossible. Passaria com un trànsfuga... Entens? Sóc massa a dins del ball per convenir-me adoptar una posició incoherent.”"

 

Apunts refrescants (I): Conan Doyle i l’espiritisme

    Tot sembla indicar que Conan Doyle fou un fervorós adepte a l’espiritisme. Ja entre els anys 1885 i 1888 va participar en algunes sessions espiritistes i de ouija, però durant aquest període encara no s’hi va dedicar primordialment.

De Doyle sospito que l’atmosfera de misteri que envoltava les seves novel·les de Sherlock Holmes (i que tant m’agraden) devia influir en la seva vida, i vicecersa.

Fou arran de la mort del seu fill, el 1917, i del seu germà petit, que s’interessà vivament per l’espiritisme.

El físic Oliver Lodge, que també havia perdut un fill uns anys abans, guià els seus primers passos en la matèria.

Doyle també també rebé la influència de Léon Denis, figura cabdal de l’espiritisme. Doyle va apreciar molt els seus llibres i els va traduir a l’anglès. El que sembla que preferí particularment fou el de Joana d’Arc com a mèdium (les veus que sent la donzella, els senyals que rep, etc., en la seva comesa vital), que traduí el 1924 amb el títol de The Mistery of Joan d’Arc. En els seus llibres Léon Denis —d’origen humil– lloava el progrés espiritual dels homes (a través de l’espiritisme), que conduiria a l’evolució de les nacions i de tota la humanitat.

Doyle publicà el juny de 1918 La nova revelación, sobre les seves experiències espiritistes. Coincidint amb el final de la guerra, l’espiritisme visqué un moment d’esplendor, ja que molts familiars intentaven posar-se en contacte amb els seus morts a la guerra. Amb la seva obra Doyle pretenia iniciar en l’espiritisme per alleujar el dolor dels qui havien perdut éssers estimats.

En el moment en què esclatà la gran contesa, el moviment espiritista considerava la guerra com el senyal per a una nova era que s’obriria després del caos.  Segons la mèdium americana Mme Piper (que Doyle cita en el seu llibre, però que no he pogut documentar més) l’espiritisme passaria a ser molt accessible per a l’enteniment humà, però, abans, el món hauria de purificar-se.

A La nova revelació, Doyle també subratlla la importància de les capacitats humanes infrautilitzades; de fet, pensa que totes les dones són mèdiums no exercitades. També està convençut que l’escriptura automàtica és el mitjà més eficaç de comunicació amb el mès enllà. En El missatge vital, publicat l’agost de 1919, Doyle fins i tot insisteix en la necessària reforma del cristianisme per incorporar l’espiritisme.

Conan Doyle va viatjar a molts països per divulgar l’espiritisme i va participar en el Congrés Espiritista Internacional de 1925. Doyle, com la major part dels espiritistes, creia que l’espiritualisme englobaria totes les religions i tindria la capacitat d’unir tots els éssers humans i que reconciliaria la ciència i la religió.

 Em quedo amb aquest vessant filantrop de Doyle i de la majoria d’espiritistes europeus de principis del segle xx —que tant em sedueix (també en tenim mostres al nostre país, però seria objecte d’un altre apunt, i d’altres blocs ho han tractat abastament i amb molt de mèrit –vegeu Riell Bulevard–) i que segur que m'hauria empès en aquell moment a abraçar la causa, encara que hi hagués detectat impostura. Doyle també va escriure una Història de l’espiritisme, que friso per poder fullejar algun dia. L’editorial Valdemar va editar no fa gaire El missatge vital.

Puntualitzacions sobre Carles Sindreu

 L’Albert Benzekry de Sega de Mots m’ha enviat unes puntualitzacions molt interessants sobre la vida de Carles Sindreu, que reprodueixo tot seguit a la manera d’un apunt amb el seu permís. L’Albert Benzekry, que és un especialista sobre la figura de Sindreu, ha fet una dramatúrgia de la seva obra que va generar en un monòleg teatral, Match Ball Sindreu, i ha intervingut directament en la reedició de La klaxon i el camí a l’editoral Acontravent.

Benvolguts,

     En Carles Sindreu i Pons ni va ser franquista ni va ser feixista. Ell era home d'aplecs i de caceres, de costellada i porró blau, li plaïen els camins entre falgueres i les escopetades a l'afrau. I quan la nit serenament s'acostava, una companya volia ben a prop seu, que fes olor de pins i olor de brosta, i que tingués al cap dels dits un poc de neu.

    Ja coneixia els articles de Ramon Salvo, investigador que ha dedicat altres articles a Sindreu, especialment a la poesia visual i a la seva introducció a Catalunya, i on parla del fotomuntatge de La sardana en la aldea.

   Ha de ser innegable que el nom de Sindreu figura en les publicacions que esmenta, els àlbums d’homenatge a Franco, però jo, igual que Salvo, tampoc judico el grau d'adhesió al règim dels noms que transcriu. Tanmateix les intervencions de Sindreu no són col·laboracions ad hoc. Sindreu ha mamat el costumisme amb el seu oncle i el seu llibre més significatiu, La klaxon i el camí, és plena d'aquesta estètica entre llegendària ("els Xeles", "la fera de Rosanes") i lírica ("Radiacions"). El programa estètic de Sindreu no varia després del 39, al contrari. Als quaranta anys ja és un escriptor fet i ha escrit, almenys per a mi, el seu material més bo. Vull dir que, per bé o per mal, l'estètica sindreuenca no és incòmoda al franquisme perquè no li és ideològicament bel·ligerant, de la mateixa manera que tampoc hi trobarem, en la seva obra –almenys que jo sàpiga–, efusions catalanistes. Sindreu campa per altres àmbits. Fa país fent poble. El primer que publica durant el franquisme és La singular història d'un club de tennis, en català, l'any 1952, i la novel·la El senyor Joanet del Guinardó, també en català, l'any 1954, obra que hagué de passar censura, i la passà folgadament, tot i alguns entrebancs. Per què? Pel costumisme i humorisme "inofensiu" altra vegada. Però és una novel·la (i una història) que utilitza recursos literaris propers a l'avantguarda –jugades lèxiques i onomatopeies– que són marca de la casa. Sindreu deixa de banda el conreu de l'avantguardisme explícit perquè sap que l'estètica que proposa potser és massa trencadora i se centra, quan ho fa, en el conreu d'una literatura lírica i de costums.

   Van matar el seu pare a Montmany, el 1939, quan les tropes de Líster es batien en retirada. És enterrat al poble del Figaró. La seva extracció social és burgesa i sabien a qui agafaven i per què. La família marxa de l'Ametlla del Vallès i Sindreu no hi tornarà fins que coneix a la Filo, a mitjan dels cinquanta. El cop fou dur i suposo que no es poden descartar actuacions puntuals per despit, però això no ho podem saber. El que sí sabem és que el record que se'n té a la Garriga i a l'Ametlla, però, és el record d'un home incòmode amb el franquisme perquè no li permet el desplegament d'idees que voldria. A les tertúlies de la tocineria de can Perris, a la Garriga, amb en Torra, el dibuixant Garrell i d’altres, arrufa el nas quan surt el tema, però participa, en canvi, en multitud d'iniciatives que revitalitzen culturalment el seu àmbit d'influència (cine clubs, conferències, teatre...). No se li coneix cap exaltació al franquisme. Sindreu, si de cas, és acomodatici, no és cap intel·lectual orgànic ni teòric polític. Ni molt menys es va apuntar al carro triomfal o va perdre la força. Era un nen gran que d'amagat anava a comprar-se pastissos a can Mario i se'ls cruspia sense que la Filo ho sabés perquè si no el renyava.

   Els primers anys del franquisme són durs i contradictoris per a tothom. Recordem Pla, recordem Riquer, recordem Sagarra, Sánchez Juan... i un llarg etcètera. Gent que es queda i ha de recomposar el seu espai mental i fins i tot també el físic. Sindreu s'aboca a la publicitat i a les antiguitats, al que és més nou i al que és més vell, i de la seva síntesi en surt aquesta literatura infantil i somniosa, de vaguetats i expansions líriques, d'estètica tan propera i familiar. Que el seu nom surti en unes publicacions d'homenatge a Franco no obeeix a cap programa personal de Sindreu perquè no el podem aïllar del seu context generacional i social. La revolució de Sindreu no és una revolució política, la revolució de Sindreu és estètica i poètica, és contra el pas del temps que malmet un univers que ell malda per fixar en contes i en poemes i en col·leccions de retrats d'infants. Com hi pot estar en contra? Com pot voler canviar els principis fundacionals d'aquest seu món?

   El seu llegat artístic sols és correlat d'ell mateix. No hi busquéssiu pas tres peus al gat. Les seves cròniques, els seus articles, els seus poemes, els seus contes, tot plegat conforma un univers personal tendre i fantasiós. Quan més el llegeixes més tens el convenciment que Sindreu patia el temps que li tocà de viure. Que hagués patit qualsevol altre temps que hagués viscut. Jo de gran voldria ser Sindreu quan era petit. No sé si us he aclarit res. La lectura de La klaxon i el camí, reeditat a Acontravent, us en podrà arrodonir la panoràmica, especialment l'estudi de la Carme Arenas. Cordialment,

Albert Benzekry

 

 

Carles Sindreu, un home modern

     Carles Sindreu, que va nèixer l'any 1900 a Barcelona, era un home modern: amant de la literatura i l'esport (sobretot el tennis), va dedicar-se durant tota la seva vida a cultivar totes dues aficions, amb un llibre en una mà i en l’altre la raqueta de tennis.

Amb el pseudònim de Fivaller va publicar primer a La Publicitat i després a l’Esport Català un conjunt cal·ligrames relacionats amb l’esport. També va fer fotomuntatges construïts a partir de cal·ligrames i fotografies, tècnica molt innovadora a l’època que hagué de vèncer molts entrebancs abans de fer-se servir fins i tot durant la guerra civil com a propaganda política en cartells (per exemple el famós Aixafeu el feixisme de Pere Català Pic).

M’afiguro Carles Sindreu com un home molt elegant, un dandy, amb un fi sentit de l’humor i molta vitalitat. El seu pare el va fer estudiar comerç perquè es dediqués al negoci tèxtil, però Sindreu descobrí que ell valia per escriure i pel grafisme. Fou innovador en tots dos sentits. A part de les seves cròniques sobre tennis, escrigué unes quantes novel·les, poemes, i reculls d’espetecs literaris, petits contes, frases enginyoses a l’estil de les greguerias de Gómez de la Serna, en Radiacions i poemes (1928) i El clàxon i el camí (1931).

De Radiacions i poemes n’extrec una petita mostra, que em sembla molt escaient per presentar la personalitat del seu autor.

“Hi ha llibres eixarrancats, francs, volubles i oberts com a ventalls. N’hi ha, en canvi, de reclosos esquius que es tanquen així que el vostre esguard esdevé distret. No obstant aquests darrers, en obrir-los us mostren sempre el mateix punt culminant del llibre, el séc del passatge inoblidable, com després de la ferida el senyal de la cicatriu.

El llibre absobeix tota la vostra atenció. Quan un sotrac interior us talla el fil de la lectura i esguardeu entorn vostre, el pensament resta un instant giravoltant sense engranar amb la vida real, com la roda d’un ciclista que marxa amb pinyó lliure.”

 Nota: la foto principal que il·lustra aquest apunt és extreta del llibre La crisi de la paraula, de Joaquim Molas i Enric Bou.

El comenidor i la seva sabata

Ara que estem a punt d’atènyer el solstici d’estiu i que entrem a l’època més seca de l’any, amb la intenció de refrescar-vos, i inspirada en el llibre-tresor que ens va presentar recentment Galderich de Piscolabis librorum, titulat Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clase de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, vull recordar les recerques etnològiques que s'han fet sobre el folklore a l’entorn de les pluges i les tempestes i altres accidents meteorològics.

Els fenòmens meteorològics devastadors (les calamarses, llamps, ventades o les sequeres persistents) com és natural sempre s’han atribuït a les bruixes, les quals s’aplegaven per congriar les tempestes, que anunciaven trasmudant-se en ocellots que precedien la tronada.        

Per evitar aquests desastres i que es malbaratessin les collites, sovint es recorria a processions i peregrinacions per treure a passeig la vera creu (la creu on va ser crucificat Jesucrist) o imatges de sants, mentre s’adreçaven les pregàries corresponents. També es repicaven les campanes per cridar a l’oració i per advertir els vilatans del perill que els amenaçava.

Però el més curiós és l’acció de comenir, que significa conjurar o exorcitzar les bruixes o els mals esperits per evitar que descarreguin les tempestes que han estat generant. L’acte de comenir es feia a la porta de l’església o en una mena de porxo, el comenidor, situat en un indret elevat i proper a l’església. El comenidor també era el capellà que comenia.

 El breviari en una mà i el paraigua en l’altra, el capellà o el rector de l’església del poble encetava un diàleg amb la bruixa o el dimoni per convèncer-los que dispersessin les tempestes. De vegades, per allunyar-se, la bruixa exigia una penyora que, sovint, consistia en la sabata del capellà, que era llençada contra els núvols. Segons sembla, sovint la sabata apareixia l’endemà, després de la tempesta, a l’altra banda del poble o la riera.

 Per evitar les malifetes de les bruixes també era freqüent penjar una carlina a la porta o eines de tall encreuades.

Aquestes pràctique pseudoreligioses eren tolerades i admeses per l’Església, tot i el seu caràcter supersticiós. En Josep Romeu i Cels Gomis, etnòlegs amb molt de predicament (en Cels Gomis fou un dels introductor del bakunisme a Catalunya), en parlen força en els seus llibres sobre folklore, meteorologia popular o les bruixes catalanes.

Aquest any, tal com estan els boscos per l’acció de les nevades, més val que estiguem a bones amb les bruixes, sobretot (i en aquest cas) perquè ens facin arribar aviat bones pluges per lliurar-nos dels incendis estivals. Desbrossarem el comenidor i li enllustrarem les sabates al capellà, ja que l’elegància no està renyida amb la funcionalitat.

Un record per a Jesús Moncada

      Recordo, fa anys, que la impressió que vaig tenir de Mequinensa és la d'un poble digne que intenta trobar el seu lloc, tot i ser creat de manera artificial. El paisatge que voreja l'Ebre és aspre i encara salvatge... Les terres de l'Ebre. Vaig sentir molta curiositat pels càmpings dedicats a la pesca del sirul, que és aquest peix enorme i amb aire d'abissal, els alevins del qual van ser introduïts per uns alemanys per venir-los a pescar. No l'he tastat i dubto que ho faci. 

   Camí de sirga em sembla un llibre extraordinari, la crònica completa d'un món que s'ensorra. Un poble amb riquesa minera s'esfondra i no sap en què es convertirà... A les Calaveres atònites, hi ha un conte que em va causar una profunda impressió que parla dels accidents –i com s'intentaven emmascarar-ne les causes– que es produïen a les mines, titulat l'Origen de les espècies.

     En reprodueixo un tros com a petit homenatge a Jesús Moncada i als miners de Mequinensa que van morir en la mina:

"[...] El tren s'acosta a la plaça del carregador, el Silveri Rius clissa una cosa estranya a sota d'un vagó i llança un xiscle. Esfereït, demana al maquinista que aturi el tren. El conductor declararà la veritat si no sorgeix cap entrebanc que ens obligui a modificar-la: sent els crits i, malgrat que no entén que barboteja l'altre, s'adona que en passa una de grossa i frena en sec el comboi. La velocitat és lenta, la inèrcia mínima, el tren s'atura gairebé al moment i el maquinista salta de la locomotora. Va corrents al punt que el Silveri, glaçat, li assenyala. Es queda sense respiració: entre les rodes del quart vagó, enganxat pel cinturá a un ferro dels xassís, hi ha un cos ensangonat i brut de carbó. Un tatuatge al que queda d'un braç, 'A Feliça, amor etern', permet indentificar la víctima: Marcel·lí Canota, el dinamiter."

La secta dels "enfarinats" o la "Petita Església"

   Els enfarinats foren una mena de secta de França, anomenats així pel seu costum d’emposinar-se els cabells amb farina d’acord amb la moda del segle xviii, amb l’objectiu de diferenciar-se dels seguidors de l’Església imperant. Es remuntaven al 1790, moment en què el Govern francès revolucionari instituí la constitució civil del clergat, és a dir que, en endavant, el poble sobirà eligiria els bisbes i capellans. Poc després, el Govern exigia al clergat que prestés jurament a aquella constitució, però molts sacerdots s’hi van negar.

Per tant, hi havia dues esglésies en aquell moment: la refractària, sotmesa al Papa, a la monarquia i arrelada a les velles tradicions de l’Àntic Règim, i la constitucional, elegida pel Govern.

Napoleó signà el Concordat l’any 1801 amb el papa Pius VII, pel qual s’obligava a dimitir el clergat refractari i el constitucional de manera que, a partir d’aleshores, seria Napoleó qui el nomenaria i el Papa en donaria la investidura canònica. Però molts refractaris consideraven no legítim el Concordat –segons ells arrencat a la força al Papa– per tant, titllaven de cismàtics tant el clergat constitucional com el concordatari. Un petit nucli restà fidel a la protesta d’uns quants bisbes. Es localitzaven a Tours, Poitiers i la Bretanya. Aquesta secta es va conèixer com la Petita Església.

Com que van anar morint els sacerdots que hi pertanyien i no s’investiren de nous, ni es consagraren elements litúrgics, els enfarinats van mantenir el seu propi culte en total autarquia i endogàmia. Així, es batejavan entre si i es casaven i s’enterraven sota els seus propis rituals.

Us explico tot això perque acabo de llegir un llibre de Joan Bodon, escriptor occità ja mort, titulat Catoia l’enfarinat (traduït al català per Artur Quintana), que, en el marc d’un poblet occità, narra les vicissituds d’un jove sectari enfarinat educat en una rigidíssima moral i culte, que intenta infructuosament integrar-se en la vida dels altres. Bodon acosta simbòlicament l’aïllament de la comunitat occitana amb l’aïllament dels enfarinats. Si més no, Catoia és de lectura curiosa, diferent i recomanable i aporta molts elements de la vida a pagès de la França de principi del segle xx i del que fou la secta dels enfarinats.

 

 

La poètica dels líquens: M. Àngels Anglada-Camillo Sbarbaro

Nota prèvia: aquest post és en part deutor d’un intercanvi de comentaris amb en Girbén de Foravial, gràcies a qui he descobert que el poeta i botànic Camillo Sbarbaro no és només un personatge de ficció. També m'ha donat a conèixer el blog Líquens, muntanyes i camins, d'on m'he permès agafar en préstec la il·lustració de líquens que incorporo a l'article. 

   No tinc gaire tirada per llegir les biografies dels autors que admiro. Reconec que experimento el mateix prejudici que quan em fan veure una pel·lícula d’un llibre que he llegit, o llegir la novel·la que es basa una pel·lícula que ja he vist. Quan llegeixo un llibre el meu cervell va dibuixant imatges en un raconet (com un storyboard) i, al rerefons, també forja una idea general sobre el seu autor. D’aquestes imatges, només les poques que perduren amb el pas de temps (ara que la memòria se’m comença a estovar) són les essencials, les que valen.

      De la vida de la senyora Anglada en sé poc: tot just que va néixer a Vic, que estudià filologia clàssica, que es maridà i tingué fills, que repudià qualsevol forma de feixisme, que es va morir fa deu anys... Vaig assaborir la seva formació clàssica a Sandàlies d’escuma, i vaig compartir la seva sensibilitat política a Quadern d’Aram, on denuncia el genocidi del poble armeni. Però definitivament la vaig venerar després de llegir-li els relats de La daurada Parmèlia i Líquens. M’hi atanso amb l’admiració que em desperten els bons mestres: els qui sedimenten prestatgeries senceres de bones lectures i en fan un retorn ingràvid als alumnes. M’agrada l’atmosfera serena i elegant de la senyora Anglada. M’afiguro que devia tenir una veu tirant a greu, amb les inflexions inharmòniques d’una bona oradora que sap provocar interès en l’auditori.

      Es diria que la senyora Anglada es va inspirar només en quatre pinzellades de la vida del poeta i liquenòleg lígur Camillo Sbarbaro per compondre dues petites obres mestres de fabulació sobre el poeta. I que en tingué prou per posar-se en la seva pell i ordir una trama basada en els pensaments més íntims que li suscitava l’ofici de botànic.

  No m’ha sorprès gens que la senyora Anglada prescindís de l’Sbarbaro escriptor de poesia per confegir els relats. De fet, els pocs fragments que he llegit dels articles científics del botànic són el que traspuen (al meu entendre, és clar) la poesia més autèntica. Dels líquens, en parla gairebé amb un amor paternal. Els accepta tal com són: fràgils, tímids, fugissers, capritxosos... aferrats a roquissars o arenys impossibles per defensar el seu espai privat. I té cura d’identificar-los amb el nom més precís i amb el color més matisat (negre rat-penat [vespertilio], negre sutge [fuligineus], negre infern [stygius]...).

Les citacions que reprodueixo són del relat Líquens, que, al seu torn, constato que són molt fidels als mots d’Sbarbaro.

“[...] mentre que als insabuts i negligits líquens, saludant-los amb el nom en veure’ls, sembla que els ajudem a existir.”

"[...] Gli inconspicui e negletti licheni, a salutarli a vista per nome, pare di aiutarli ad esistere." C. Sbarbaro.

 “[...] d’altres (líquens) acampen damunt la sorra. Aleshores, impossibilitats de fixar-se en un element que els fuig de sota contínuament, tombats, de vegades aixecats pel vent, tocats pel sol de totes bandes, aprenen a bastar-se ells mateixos. S’entortolliguen, s’apiloten. Són els desarrelats dels líquens, els líquens sense domicili fix [...].

Al final del conte, Anglada explica que Sbarbaro va apuntar en el seu diari la data de la seva darrera ascensió per anar a l’encontre dels líquens més preuats; era el divuit de desembre de 1962, i tenia setanta-quatre anys. Anys enrere el feixisme l’havia inhabilitat per fer de mestre –mai no es va voler afiliar al partit–. Per guanyar-se la vida, collia líquens que venia a diverses universitats i museus, i escrivia articles. Sembla ser que la tramesa habitual d’aquests paquets va aixecar les sospites del servei de duanes del fascio.

Preguntar-se què va empènyer la senyora Anglada a interessar-se per l’Sbarbaro botànic també planteja un enigma molt literari. De textura inexplicable, pertany a la frontera viscosa dels llimbs de les idees, on cohabiten còmodament realitat, ficció, i restant fauna incorpòrea.

 

 

M’espolso els cabells i llisquen a terra restes de confeti

 M’espolso els cabells i llisquen a terra restes de confeti; aplaco la ressaca amb un suc de taronja fred. Em prenc un cafè sol. Lentament torno a ser jo mateixa, encara que –segons em fan creure– la meva existència a partir d’ara discorre en la segona dècada del segle vint-i-u. Un aficionat a la Càbala o a la doctrina pitagòrica potser assegurarà que el 10 és la xifra que representa la perfecció espiritual. 2+0+1+0 sumen 3, número que equilibra o desequilibra, perquè resol la dualitat o la desharmonitza... Ai, no entenc res: crec que necessito un altre cafè.

 (Reprenc, al cap d’unes hores:)

Encara que hagi començat esbiaixat, aquest primer post de l’any s’adreça principalment als qui sou mares, pares (de fet o en projecte), avis o àvies, tiets o tietes, germans grans, amics d’amics que tenen fills, cosins..., i també mestras i mestres (per definició i vocació, en bona part sou pares i mares universals), en fi, a totes les cases on hi ha criatures –o bé a prop; i amb concepció de titularitat o no– que esperen l’arribada dels Reis.

Com que segur que ja patiu perquè veieu que s’acosta la data i fins ara no us heu vist en cor d’entrar a cap botiga de joguines ni llibreria, em permeto suggerir-vos un parell de llibres possibles candidats a esdevenir regals.

L’un és una petita història per a nens d'uns sis anys en endavant que es titula Fent la meva; una història de sabata. En realitat és la història d’una pedra que sempre hi ha a dins de la sabata d’un senyor (al llarg de tota la vida). No entesa com un obstacle que li fa la guitza, sinó, al contrari, com un talismà de concentració que l’ajuda a retrobar el camí. Trobo aquest concepte engrescador per a la canalla, i les il·lustracions, càlides i evocadores (i hippies!), però la història pel meu gust és fluixa i un pèl conservadora. Svjetlan Junakovic, l’il·lustrador, viu a Zagreb.

L’altre proposta és un còmic dolcet per a adolescents que comencen a descobrir l’amor. Es diu ¿Me seguirás queriendo si mojo la cama? (el títol és una mica ambigu; no entenc ben bé a què es refereix...). L’ha fet una jove autora americana que es diu Liz Prince, basat en la seva pròpia relació de parella. La dibuixant de còmics (l’autoretrat és molt fidel), el seu nòvio músic, i la seva vida en comú. La tendresa de dos enamorats que viuen plegats, fan sexe sense parar, que s’ensumen minuciosament les aixelles, que negocien llepadetes mútues a canvi de coses inversemblants, que juguen amb el gat malcarat... Refrescant com un gelat de llimona per a adolescents que aviat sentiran l’impuls d’estimar i de crear el seu propi espai de llibertat i de convivència (de vegades, fins i tot poden ser compatibles...).

Fa massa temps que a les seccions infantils de les llibreries trobo a faltar nous àlbums il·lustrats d’autors catalans. Tinc la impressió (m’equivoco?) que darrerament hi ha un excés de traduccions de llibres estrangers emparaulades per editorials catalanes (o amb seu  a Catalunya) en fires internacionals (fins i tot de fa dos o tres anys), per descomptat en detriment de creadors autòctons...

Ho deixo dit... Si algú també ho comparteix –i pot– que ho faci arribar on pertoqui.