A la taverna
[...] A mi, la serietat de l'esperit / em sembla una cosa massa seriosa; / la broma m'és agradable / i més dolça que les bresques de mel. / Tot allò que Venus ordena / és tasca suau; / ella no habita mai en els cors febles.
Vaig pel camí ample / com és costum de la joventut; / m'enrede en els vicis, / oblidat de la virtut. / Àvid de plaers / més que de la salvació, / mort pel que fa a l'ànima, / preste atenció al cos.
(versió en català de Joan Petit)
Carl Orff va escriure la seva obra Carmina Burana el 1936 i la va estrenar l’any següent. Orff devia ser un tipus amb sort, dels qui es moren de triomf i glòria amb una sola obra –o amb unes quantes– (potser va tenir-hi a veure la seva complicitat amb els nazis, i és clar, anys més tard, que John Boorman arrodonís –de manera genial– seqüències d’Excalibur amb fragments musicals del seu Carmina).
En la seva tasca de col·leccionista de troballes patrioticoidentitàries, Orff va tenir l’encert de versionar una sèrie de cants medievals descoberts en un monestir bàvar a l’inici del segle xix, els carmina burana (burana prové del gentilici bura del topònim Beueren, que correspon al monestir).
Aquests versos els havien compost estudiants o aprenents de clergues del segle xii, que abdicaven de la vida conventual –i de l’ordre establert– i emprenien una vida lliure i errant pels camins i boscos del vell continent.
Eren els goliards, joves proscrits i transgressors, creadors de versos fluids i inspirats que parlen amb naturalitat de l’amor, el sexe, la primavera, el vi, el joc... Que rebenten –subvertint el propi llenguatge i fórmules (que coneixen abastament)– els textos evangèlics; que escometen contra la jerarquia eclesiàstica; que qüestionen el sentit de les croades (els podríem qualificar de pacifistes?) i les despeses que comporten, que fan befa de tot el que pretén ser inamovible o escleròtic.
L’origen de la paraula goliard és obscur; fa temps que es va desmentir que procedís de gola (en sentit de golafreria), o de seguidors de Goliat, el gegant que encarnaria el diable en contraposició a David –la bondat i el bé, etc., etc.–, però no tinc notícia que hagi aparegut cap altra hipòtesi millor...
Les metàfores anticlericals inspirades en la tradició dels bestiaris (el papa-lleó que tot ho devora, un bisbe golafre amb cos de bou, un arquediaca (?) que és un linx, astut amb les preses...) van donar origen a una bona col·lecció d’imatgeria de gàrgoles i capitells.
Els goliards també van suscitar debats interessants sobre temes diversos. A mi, particularment em resulta molt intrigant el que compara la virilitat entre clergues (i homes de lletres, en general) i cavallers. Escombrant cap a casa, és clar, en alguna cançó conclouen (i jo ho subscric...):
“Conformement a la ciencia / Conformement als usatges / El clergue es revela per a l’amor /Més apte que el cavaller.”
La vida vagant dels goliars no sempre devia esdevenir al seu mític país de Cucanya (o de Xauxa): les lletres també mostren que temen la malaltia, l’infortuni, la roda de la fortuna que, implacable, fa girar la sort de tothom... Per protegir-se, s’acollien –junt amb d’altres outsiders: bufons, desertors de les croades, mendicants–, sota l’empara d’una mena de germandats de camins.
Finalment, la institució eclesiàstica els va perseguir i els retirà els privilegis clericals. Feia temps que estava cantat. Per a ells, també arribà la reconversió de l’ofici: els qui van poder –o van sobreviure– es van reciclar fent de joglars o derivats. Alguns van trobar una tavernera vídua i grassoneta que els amagà sota les faldilles; d’altres, els més idealistes, devien morir al ras, panxa enlaire, una tèbia nit de lluna plena.
