diumenge, 19 de desembre del 2010

Madame Peyroux

Abans que les nadales acaparin el nostre univers musical, un tastet de bona música, d'aquella que embolcalla, a l'estil de la Billie Holliday, la Nina Simone o de la Sarah Vaughan. L'elegància de la Madeleine Peyroux és indiscutible i aquí en deixo una mostra en una tarda d'un diumenge assolellat de final de la tardor... quan és l'hora de prendre un cafè o quan el cos demana fer una bona migdiada.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Viatge a la Lluna

Avui dia que s’especula que pot haver-hi vida en altres planetes, i que es planteja la possibilitat que l’origen de la vida a la Terra provingui d’un meteorit que ens va “pol·linitzar” o bé que una intel·ligència superior (d’un altre planeta; i ja ho deia l’Erik von Daniken) hagi decidit que aquí s’hi complien les condicions d’un bon lloc per viure-hi, dedico un post a un llibret molt curiós que es podria classificar com una de les primeres novel·les de ciència ficció. El llibre en qüestió és Viatge a la Lluna, de Cyrano de Bergerac.

Cyrano de Bergerac (1619-1655), immortalitzat per la tragicomèdia d’Edmond Rostand, fou un escriptor barroc francès que en la seva joventut va ingressar a l’exèrcit. Se’n diu que va ser un espadatxí buscaraons que, finalment, va deixar l’exèrcit per una ferida.

El llibre, que és molt delirant, narra com el protagonista arriba a la Lluna: a través d’una nau que té un imant gegant que va llençant cap amunt i al qual la nau es va adherint.

Sobre la qüestió que la Terra gira al voltant del sol, Bergerac transcriu l’opinió que gira no per les raons que al·lega Copèrnic (tot i que també explica una mena de concepte de gravitació universal), sinó perquè els condemants, en voler fugir de les flames de l’infern, empenyen contra l’interior de la volta de la Terra per alliberar-se’n i així la fan girar.

Quan arriba a la Lluna, que és una mena de paradís en estat salvatge, observa que els homes caminen de quatre grapes, mentre que els animals tenen dues cames i van drets. A ell el prenen per la femella d’un animaló semblant a l’estruç i per ensenyar-lo fan pagar entrada. Els habitants de la Lluna de Bergerac viuen una mitjana de 4.000 anys i en comptes de menjar es nodreixen d’ensumar els aliments. La moneda en curs està feta de sonets o èglogues, és a dir de poesia, i serveix per pagar els hostalers.

Amb certa mesura el llibre recorda Utopia de Thomas More o el país de la Cucanya o del món al revés, on la divisió de sexes es relativitza, així com tots els principis de les relacions interpersonals i jeràrquiques. És un llibre molt curiós que resulta interessant per veure la manera de pensar d'un outsider de l'època, com ho era Bergerac.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Units per la farsa

Estimada Heidi,

Ens hem tornat a discutir, l’Aleister i jo.  Va començar per una ximpleria, però es va anar complicant.

Ja et vaig dir que Aleister és un gran amant, però em condueix perillosament fins a algunes barreres que em fa por traspassar. A més, els sacrificis cada cop em resulten més repugnants; ja no els puc suportar. Tot queda empastifat de sang i jo ho he de netejar. N’estic tipa.

Vam anar a Lisboa a veure un escriptor amb qui Aleister s’escrivia, un tal Pessoa, que ningú coneix. Mentre ells jugaven a escacs he anat sola a visitar la ciutat, que he trobat molt peculiar. Aleister ha estat escrivint i no m’ha fet gaire cas. M’he queixat i s’ha enfilat fins que ens les hem tingut. Llavors, ha marxat amb un cop de porta i ja no ha tornat.

Estic espantada; un periodista diu que en un penya-segat proper, hi ha trobat la seva cigarrera i una carta de l’Aleister per a mi. No sé pas què pensar...

Heidi, he decidit tornar a Alemanya. Agafaré el vaixell demà mateix.

Rep una abraçada, que et faré personalment molt aviat.

Anni J. Laeger

A part d’escriure un munt de llibres i d’haver fundat societats secretes, i del fet que encara tingui seguidors ocultistes que peregrinen a l’Abadia de Thelema, a Cefalú, Sicília, lloc que va voler consagrar, Alisteir Crowley és interessant per la seva relació amb els artistes.

Fou un personatge molt controvertit, conegut com la “Bèstia 666”, ocultista, provocador, addicte a les drogues, viatger, de qui es diu, entre altres coses, que practicava la màgia negra fent sacrificis d’animals, etc.

De tots és sabut que surt a la portada de Sergent Pepper’s i que fou objecte d’amiració per part de John Lennon, Led Zeppelin i Marilyn Manson. A part d’això, sembla que va intercanviar correspondència amb Pessoa i concertaren una entrevista. Un matí clar del mes de setembre de 1930, enfundat en una capa i acompanyat per una alemanya anomenada Anni. L. Jaeger, la seva amant, Crowley va desembarcar a Lisboa.

El vaixell va arribar a Lisboa amb vint-i-quatre hores de retard per culpa de la boira. Sembla que Crowley, irònicament, saludà l’amic portuguès dient-li: “i doncs?, com se us va acudir enviar-me aquesta boira”?

Amb aquest retret Crowly feia còmplice en la bruixeria a Pessoa.

Aquest episodi va acabar d’una manera estranya. El mag va desaparèixer i un periodista publicava la notícia que s’havia trobat una cigarrera i una carta a la carretera de la Boca do Inferno, un penyasegat proper a Cascais. La carta es dirigia a l’amant de Crowley i se’n deduïa que el mag s’havia suïcidat per amor.

L’any següent Pessoa escrivia a un amic: “Crowley que, després de suïcidar-se, se’n va anar a viure a Alemanya. em va escriure l’altre dia...”

Efectivament va ser una falsa desaparició, però el mag  i l’escriptor, tots dos especialistes en la farsa, van jugar en aquesta etèria frontera entre la realitat i la ficció que caracteritza molts personatges rellevants.

divendres, 19 de novembre del 2010

Què hi busco? El que trobo...

Sempre he viscut més o menys a prop del Encants Vells de Barcelona. Hi sóc una visitant assídua. M’agrada arribar-m’hi les tardes grises d’hivern, quan ja estan a punt de plegar i desen caixes. Què hi busco? El que trobo... tan aviat em capbusso en una muntanya de roba i descobreixo una camisa de dormir que m’escau, com fullejo revistes antigues o llibrets de la col·lecció "pulga" (i hi trobo algun tresor), com em calço unes sabatilles de quadres.

  Als Encants, hi sento la presència del meu pare, que també remena amb mi els vinils i els cedés de les parades de música. I no sento la seva proximitat tan intensa enlloc més. Els Encants Vells han mantingut l’esperit de la generació del meu pare: d’homes senzills que han viscut abans de la guerra la vida de barri, la compra al mercat ambulant, el regateig... Amb el pas del temps i de la vida, els Encants s’han hagut de reconvertir; ara s’hi entrecreuen xadors negres, saris llampants i moda country... i el color de la pell de venedors i compradors té matisos ben diversos.

   Els Encants canviaran de lloc; ben a propet, encara sort. Però m’afiguro que el mercat es transformarà: les parades passaran a tenir un número i fins i tot calefacció. Els venedors estaran més còmodes, però potser el mercat perdrà la seva essència i deixarà de ser aquell lloc on no s’hi va a buscar sinó a trobar. Només espero que segueixi sent l’indret on, sortint d’una parada, hi pugui retrobar el caminar pausat del meu pare que s’acosta cap a mi i em somriu amb bonhomia.

dilluns, 15 de novembre del 2010

El primer laberint que es va construir...

Aquest post el dec a la bona estona que he estat atrapada a dins del laberint intentant sortir-me, amb companyia de l'Eulàlia i el Girbèn... Cadascú ha tirat per un camí diferent, i aquest és el resultat de les meves zigazagues.

Parlar de laberints és parlar d’incertesa, d’aparences, de cerca interior, de sortida confusa. Els laberints són la metàfora d’obscurs camins que hem de recórrer sense saber si en sortirem o com en sortirem. El laberint, com la vida mateixa, no ens deixa descansar, té una xarxa de galeries i passadissos que es retorcen com budells o les circumvolucions del cervell. Joc de miralls multiplicats i ecos reverberants fins a l’exasperació.

El primer laberint que es va construir tenia funcions de presó per a un sol pres. Era un enorme edifici situat a l’illa de Creta a dins del qual estava tancat el Minotaure, meitat home, meitat ésser humà, fruit de les relacions entre Pasifae i un brau celestial enviat per Posidó. El Minotaure s’alimentava de la carn d’uns quants joves que li eren atorgats en sacrifici cada any. Tothom sap que Ariadna va ser molt llesta i va deixar anar un fil pel laberint que va devanar Teseu per no perdre-s’hi a dins, poder matar el Minotaure i salvar la princesa.

Però el més interessant de la història és aquest obscur arquitecte que va construir el laberint de Cnossos. Es deia Dèdal (de segons quins laberints en diem dèdal) i tenia una personalitat tan fugissera i aparent com els edificis que construïa. Era un home enginyós de qui es diu que va inventar el compàs, que ve del llatí compassare, compassar, pautar el ritme. Dèdal era un creador complex, que no es va oposar a l’ús de les seves obres per a sòrdides intencions, com l’engendrament del Minotaure entre una dona i un animal (un acte de bestialisme). Dèdal apreciava el que era inabastable, lunar... Les seves obres sempre ocultaven alguna cosa i, alhora, eren una mena de fortalesa inexpugnable.

Un altre episodi molt interessant de la vida de Dèdal és que, en saber el rei de Creta que l’arquitecte havia ajudat Teseu a matar el Minotaure i a sortir del laberint, el va fer presoner amb el seu fill Ícar a dins del mateix laberint. Tots dos, que eren molt creatius, van ordir escapar-s’hi volant fent-se unes ales amb plomes d’ocells i cera. De tots és sabut que Ícar va temptar la sort i va sortir malparat.

Però tornem al Minotaure: un monstre únic en la seva espècie, mig home, mig brau, condemnat a vagar per les giragonses del laberint. Una criatura ferotge i solitari; un ésser tràgic. Però el monstre, no és un ésser tràgic en la seva essència? El monstre difícilment es reproduirà i, encara que mantingui qualitat essencialment humanes, com ara la parla o el llenguatge, també pertany en part a un altre món, per exemple al món dels animals. Hi està en la frontera. El monstre és l’animot de què en parla Derrida per deconstruir el concepte d’ésser humà en relació amb l’animal.

     Però qualsevol concepte abstracte queda evanescent davant de les aquarel·les en blanc i negre que Frederich Dürrentmant fa ver en el seu llibre sobre el Minotaure, en què els dibuixos i les tintes expressen tota la intensitat del monstre i la seva impossibilitat de ser feliç. Dürrentmant, a qui coneixia en obres més amables, com ara La visita de l’anciana dama, ens recorda que tots som uns petits minotaures atrapats al laberint, d’on, potser, i ho hem de reconèixer, en el fons no en volem sortir... en volem sortir... volem sortir... sortir...

diumenge, 14 de novembre del 2010

Guillaume de Machaut i el seu laberíntic rondeau

Guillaume de Machaut va ser un cèlebre poeta i compositor francès del segle XIV, que va fixar les regles de diverses formes musicals. Però també era un creador molt lliure que va compondre peces molt peculiars. Com que va ser canonge de Reims i Amiens, coneixia les característiques físiques i simbòliques dels laberints del paviment. Fruit d’això va escriure el rondeau Mon fin est mon commencement, que recorda l’estructura d’un laberint unicursal (amb una única sortida i un únic camí d’entrada fins a la sortida i viceversa). Cap a la meitat, aquest rondeau reverteix el moviment musical i al final tanca el cercle amb la frase: et mon commencement est ma fin.

En la imatge, sembla que Machaut és el personatge que hi ha davant de la muralla.

 

divendres, 12 de novembre del 2010

Els germans Piñana canten el poeta Ibn Arabi

Ara que ja som immersos en plena campanya electoral, i que tots els polítics s’ompliran de paraules fàtues sobre la integració i la tolerància, etc. (o malauradament també sobre intolerància), és un bon moment per aturar-se davant d’una mica de poesia que representa l’autèntica essència de la interculturalitat i la pluralitat, i que no fa escarafalls. Us hi deixo un tastet de la poesia d’Ibn Arabi (Múrcia, 1165-1240) i també altres peces interpretades pels germans Piñana. 

"El meu cor ha adoptat totes les formes.

   Ha estat pastura de gaseles 

   i un convent per a monjos cristians,

   un temple per als ídols i la Ka'ba d'un pelegrí,

   les taules d'una Torah i les pàgines d'un Alcorà.

   Sóc de la religió de l'amor: 

   allà on apareguen els camells de l'amor,

   allà l'amor és la meua religió i la meua fe."

dissabte, 6 de novembre del 2010

Un camí incert i tortuós

13 d’abril de l’any del Senyor de 1324 

     Fill, li estic guarint al teu pare les ferides amb esperit de vi. No el vaig poder deturar i vaig decidir acompanyar-lo. És vell; no té la teva força, però també va voler anar-hi. Vam caminar cinc dies sota la pluja fins que un carreter tingué pietat de nosaltres i ens va deixar pujar al carro. Hem dormit al ras en o en un mal jaç. Teníem por dels lladres del camí, sort que no ens n’hem trobat. Hem menjat rosegons de pa amb formatge i moixama i figues que vaig posar a assecar abans del viatge. Encara que a baix preu, hem pogut vendre tot el blat de la collita. Però ni així no hauríem tingut prou per venir amb tu. Arribar-hi es car; prou que ho saps. I tu fill, com estàs? Com és la Terra Santa? Ens han parlat tant de les maleses dels moros... Patim per tu.

     T’escric aquestes ratlles per donar-les a l’Otger, que se n’hi va a finals de mes. M’ha promès que et buscarà i no pararà fins a trobar-te. És un bon xicot.

 Abans d’entrar-hi el teu pare estava taciturn, entotsolat... Jo em temia el pitjor: que els meandres, les giragonses, els passos barrats el fessin desistir. Però quan van ser a les envistes de la catedral de Reims, es transmutà. El vaig veure vigorós i ple de salut. L’edifici no te’l pots imaginar... S’alça cap al cel, sembla que el vulgui tocar amb els arcs esmolats. I a dins, es va deixar caure de genolls i emprengué el camí fins al final. Li estic guarint les ferides amb esperit de vi, però ell està content.

   L’origen dels laberints al paviment de l’entrada de la catedral gòtica o a dins és incert. El laberint, però, sempre simbolitza un camí complex, tortuós, que s’ha de recórrer i a dins del qual no tenim la certesa de trobar-n’hi la sortida. Recórrer el laberint representa endinsar-se en un camí iniciàtic i transformador, com la vida mateixa.

     Una de les explicacions d’aquests guarniments de les catedrals gòtiques és que el laberint es converteix en alternativa a la peregrinació a Terra Santa. Com que aquesta peregrinació era cara i molt perillosa, es va pensar en aquesta solució tan pràctica i econòmica. Sembla ser que els aspirants a pelegrins feien el camí del laberint de genollons.

  Ara que tenim més poder adquisitiu, ens enfundem amb roba marca quechua i l’emprenem amb el camí de sant Jaume. Per a alguns és una manera de fer un camí espiritual, per a d’altres una mera prova esportiva de resistència, per a d’altres és una ruta esotèrica. Vaig llegir en una revista de psiquiatria que al llarg del camí hi havia punts d’auxili per als pelegrins que entraven en crisi...

    A mi no m’hi trobaran pas, però sí que m’hi podeu trobar (sempre que puc i si no em fa mandra) salvant les dificultats d’un laberint, tant si una Ariadna complaent m’ha tendit el fil com si m’he d’espavilar tota soleta per trobar-ne la sortida.

     Aprofito l'avinentesa per recomanar vivament la vista a l'exposició Per laberints de Ramon Espelt i Òscar Tusquets al CCCB.

 

 

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Quan el natural és freak...

El cànon actual de la bellesa d’una dona estableix que ha de ser prima i ha d’anar depilada. El pèl corporal ha de ser eliminat forçosament. No ha de quedar-ne ni rastre a les cames, a les aixelles i a les vores del pubis; ens pelem fins a semblar-nos a cries de rata. Però, què passa amb el pèl facial? Què passa quan una dona és barbuda? Ser una dona i tenir barba pressuposa una alteració hormonal no gens acceptada. Per descomptat que, actualment, per a les dones que la pateixen, hi ha molts mitjans per eradicar el pèl completament i, així, queda diluïda del tot la raresa.

Però en el segle xix les coses eren diferents. Moltes dones barbudes d’aquest segle van treballar en fires i circs. No pensem pas que aquestes dones tenien una vida marginada o confinada a exhibir-se a l’interior de la carpa. La majoria van començar per afaitar-se i fer vida de dones corrents: casar-se, tenir fills... fins que, per temptar la sort, decidien apostar per deixar-se créixer la barba i  fer negoci amb la seva diferència.

Ser diferent, ser monstruós, ser freak, trapassar la tènue frontera de la normalitat, provoca fascinació o rebuig i pot comportar marginació, però, en alguns casos també diners. Persones que han patit malformacions, nanisme, etc... han sabut treure’n rendiment i, alhora, han reivindicat i dignificat la seva raresa.

Un exemple de dona barbuda cèlebre va ser la senyora Olga Roderick, que va nèixer el 1874. En el seu cas va viure pràcticament tota la vida al circ. Tenir unes fermes conviccions socialistes no la va privar de fer negoci amb la seva barba (al capdavall, Marx i Engels també lluïen unes evidents barbes). Es va casar quatre vegades i va participar en el film La parada dels monstres de Tod Browning, sobre el qual va es va mostrar molt crítica pel tractament que el guionista va fer de la diferència, en què titllava els rars de cruels.

Olga Roderick apareix en algunes fotografies vestida de dona, amb mirinyac inclòs i collaret de perles, però també en d’altres hi surt vestida d’home i, per a això, calia demanar permís a les autoritats. L’Olga Roderick va ser una provocadora en el seu temps i deixar-se la barba no deixa de ser un comportament de reivindicació feminista i social. Moltes dones barbudes d’ara han pres una actitud en favor de mostrar-se naturalment i fan incursions en el terreny artístic.

El mostatxo de disseny dalinià seria una fotesa en comparació amb la provocació d’un bigoti natural i espès ostentat per qualsevol dona. Quan el natural és freak...

dissabte, 23 d’octubre del 2010

L'home del mall

No eren més de les set del matí que el tren va xerricar a les vies de l’estació de França.

El viatge havia estat llarg; del sud al nord el camí s’havia empassat molts quilòmetres. Una boira baixa espesseïa els raigs del sol. En Quim, amb la son enganxada a les orelles, va collir el mocador de fer farcells i s’encaminà cap al mar. Al cap de poc l’aire salobre li percudí el rostre.

Deixant enrere les casetes de bany buides i la platja solitària, avançà vora l’aigua. Es descalçà per prémer la sorra nova i respirà llargament per empassar-se la brisa a glopades.

Per fi s’havia decidit. Al sud, la feina als latifundis no sortia a compte; un munt d’hores per treballar i un jornal de fam. Aquí hi hauria feina, li havien dit que es construiria a preu fet per muntar-hi una exposició gegant.

Passà a prop del Torín, sense saber que era una plaça de toros.

Uns nens esparracats jugaven a fet i amagar i xisclaven: l’home del mall té cua de palla!

Aviat veié les primeres barraques... fustes i maons amuntegats formant quatre parets i un sostre de planxa, bidons per collir l’aigua... i també algun test amb flors a l’entrada; s’ha de notar la mà de les dones.

La dona grassa del davantal de quadrets l’abraçà i se sentí serrat i reconfortat pels seus pits abundosos. Feia una picada davant de la barraca.

—Torna al vespre, que el Tano i els homes estaran per tu.

En Quim féu que sí i va badar fins a la frontera del barri, on tot canvia de perspectiva. A l’hora que el sol començà a minvar i el mestral baté suaument les veles dels llaüts es menjà el pa i formatge que li quedava a dins del mocador de fer farcells.

Al vespre, abans de sopar, el Tano i les homes van aplegar taulons i teules. Tot i el cansament de la llarga jornada, van fer via i l’última teula del sostre la van posar a les onze tocades.

—L’home del mall té la cua de palla! —va tornar a sentir el Quim abans de ficar-se al llit improvisat amb el matalàs i la vànova que li dugué la dona grassa del davantal de quadrets.

La barraca estava feta. L’home del mall aquell cop va passar de llarg.

Grup de dones i infants a la platja del Somorrostro
    

Si no m’erro, segons la legislació imperant a Barcelona en el moment del boom immigratori de finals dels anys vint, les barraques acabades no es podien enderrocar, ja que un cop fetes es consideraven cases. Per això, la gent que vivia en els barris de barraques s’afanyava solidàriament a ajudar a construir abans de l’alba les barraques als nouvinguts. De bon matí podia passar l’home del mall, encarregat de destruir les barraques, que les esfondrava si les trobava a mig fer, però no les tocava si ja estaven acabades. Són històries tèrboles, inversemblants, però formen part de la memòria propera de la majoria dels nostres avis o besavis. Els meus avis van venir d’Alacant i de Múrcia i van poder passar els primers temps gràcies a l’ajuda de compatriotes seus. Davant de l’hotel Arts fins al Poblenou hi havia el Somorrostro i, que jo sàpiga, malauradament no hi ha cap placa que recordi aquell període de la història de la nostra ciutat.

En la fotografia que encapçala el text, un home enderroca una barraca situada darrere de la caserna de Jaume I a Barcelona, als anys trenta. Pertany a l'Arxiu Nacional de Cataluna. Fons Gabriel Casas i Galobardes.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Tots els edificis tenen ànima

   Tots els edificis tenen ànima, com totes les cases. L’ànima que es genera a partir de la presència dels seus habitants, i del que passa a dins i a prop de l’edifici. L’ànima d’una presó ha de ser fosca, densa, i l’ànima d’un balneari ha de ser plàcida o tediosa, i diria que un punt xacrosa.

   L’edifici del Palau de les Missions de Montjuïc devia de tenir una ànima molt tortuosa, que algú algun dia haurà de disseccionar. Espigolant d’aquí i d’allà he anat configurant el que va arribar a ser aquest edifici, construït l’any 1929 per l’arquitecte Antoni Darder, amb una façana inspirada en l’entrada d'una ermita romànica. Durant l’Exposició Universal va servir per allotjar l’exposició de la Central Misionera Española i la representació del Vaticà, amb la finalitat de mostrar les missions espanyoles repartides per tot el món. El cert és que deu ser molt interessant saber on anaven a evangelitzar els missioners (no sé si hi hauria seglars, com els de les onagés d’ara) que estaven en actiu als anys vint.

   Després de la guerra, el Palau va ser utilitzat com a presó dels vençuts, òbviament, des d’on es repartia els presoners als camps de treball.

   Finalment, va servir com una mena de centre de refugiats per als immigrants. És a dir que no hi ha res de nou: tot està inventat quant a lleis d’estrangeria. Sembla que, davant l’allau d’immigració del començament dels cinquanta, el governador civil de Barcelona va ordenar que totes les persones que arribaven a Barcelona sense feina ni recursos ni lloc per viure-hi fossin detingudes.

   Així, es va organitzar un dispositiu policial de control a l’estació de França i tothom que arribava i no podia justificar la seva residència era traslladat al Palau de Missions.

   El Palau de Missions era com un camp de concentració, on els detinguts eren classificats i retornats al seu punt d’origen. Per aquest centre de retenció, hi van passar, entre els anys 1952 i 1957, unes 15.000 persones, que devien malviure en regleres de lliteres, els matrimonis separats, dormint amb màrfegues segurament plenes de xinxes i amb una alimentació més que precària, en espera que s'omplís un tren per tornar-los cap a casa.

   El Palau de les Missions va ser enderrocat i la seva ànima (o més d’una) deu vagar no sé si en pena però sí amb vergonya pels actuals jardins de Joan Maragall.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Erm

Emprèn el camí,

Rocallós i esquerdat com el front d’un home vell.

El sol inicia el seu trànsit serè.

Per al pou, hi falten dues hores.

 

Una sarganta articula una ziga zaga.

Deixa enrere el ball trèmul del baobab.

Les traces dels peus no marquen ni petja.

Per al pou, hi falta una hora.

 

L’estol de voltors giragonsa mandrós.

El sol s’erigeix sobre la seca capa.

El nen somriu, beu i omple les galledes.

Per al poble, hi falten dues hores.

    Amb aquest petit apunt m’adhereixo a l’acció blogaire en favor que l'aigua potable pugui arribar a tot el planeta.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Acte de fe, o la crema de llibres

Avui que és el dia del Pilar, que toca desfilada militar i fervor bèl·lic, se m’acut recordar dues obres que, potser sense pretendre-ho, han esdevingut llibres antibel·licistes. La primera és Les aventures del bon soldat Schweij, de Jaroslav Hasek, que és un reguitzell de les situacions absurdes que li passen a aquest soldat i de la resposta continadament delirant i ridícula de les seves autoritats militars. L’altre em va caure a les mans en la Fira del llibre antic i és la novel·la d’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front, que explica les vivències d’un jove en el front, des del seu cruel entrenament fins a l’aprenentatge per sobreviure a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

Aquest llibre va ser un dels primers llibres que Hitler va prohibir i va ser cremat públicament. I amb aquests actes de fe improvisats o no, s’elevava la literatura a la categoria d’enemic perillós. Em puc imaginar el que devia representar per a una família desposseir-la de tots els seus llibres i cremar-los en una foguera, una nit d’hivern, al bell mig d’un carrer no necessàriament cèntric. La crema de llibres sempre ha estat l’avantsala de les atrocitats més cruels.

Avui, un dia rúfol de tardor, d’aquells que vols estar a casa en pau, faig el meu petit homenatge pacifista en contra de la hispanitat bèl·lica i tinc un record per a tots els qui han hagut de passar la devastadora experiència de la guerra.

De Sense novetat en el front se n’han fet dues pel·lícules. Us en deixo un fragment de la primera filmada el 1930 i dirigida per Lewis Milestone (All quiet on the western front), que capta tot el dramatisme de la novel·la. També hi penjo uns dibuixos que va fer Josef Lada per il·lustrar Les aventures del bon soldat Schweij, que transmeten perfectament la ironia del llibre.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Escampall davant del Parlament

    Portada del número 1 de la revista Feminal

Miss Cecil va omplir parsimoniosament la tetera d’aigua i la posà al foc. Passats uns instants, l’aigua, tumultuosa, començà a bullir. Miss Cecil sospirà plàcidament mentre apartava el cortinatge de la finestra. La campanya londinenca s’estenia davant seu. Filaments de boira entelaven les bardisses del jardí i la claror, eloqüent, indicava que apuntava el capvespre.

Miss Cecil seguí apressadament carrer avall. A la mà enguantada hi duia el paquet, anusat amb un cordill. Miss Doris l’esperava davant de la porta de la casa amb la pancarta plegada. Uns petons de salutació i unes bromes còmplices. Ja es trobarien amb les altres davant del Parlament. Tot aniria bé.

Miss Cecil va afegir una cullerada curulla de te a l’aigua bullent. Esperà uns quants minuts. El temps suficient per entretenir-se fent girar la bola de vidre. La neu es diposità lentament sobre les figuretes. La cambrera entrà, però Miss Cecil declinà l’oferiment dels seus serveis. Li plaïa preparar el te ella mateixa. I avui era una ocasió especial.

Miss Cecil es penedí d’haver-se posat la cotilla que li venia massa justa. Potser li caldria llibertat de moviments. Advertí que Miss Doris ho havia tingut en compte. En el punt de trobada hi eren totes i duien l’altra pancarta.

Miss Cecil col·locà en el plat de la cenefa daurada les galetes de gingebre. En l’altre hi posà els pastissets de nabius. En el moment en què abocà el te en una de les tasses, míster Philippe féu acte de presència. Miss Cecil vacil·là lleument, prou emocionada per vessar una mica de te al platet. S’enfurismà per la seva falta de destresa davant l’home, però míster Philippe somrigué complagut.

Miss Cecil cridà les consignes fins a esgargamellar-se. La gent es deturava. Els homes reien però les dones no, sinó que assentien amb el cap. Fins que, de cop, el so d’un xiulet estroncà l’aire. Miss Agatha tragué la cadena. Abans de collar-la a la reixa del pati del Parlament la passà per la cintura de cadascuna de les dones. La bòfia va fer acte de presència al mateix temps que s’enlairava una pluja d’octavetes que, de cop, va cobrir tot el sòl del pati del Parlament.

Quan jo era adolescent, jo creia que el feminisme era tan sòlid com la lluita de classes. Aleshores jo llegia Vindicación feminista i tenia la ferma convicció que algun dia les dones seríem iguals que els homes. Ara que els principis feministes i la lluita de classes s’han convertit en líquids –com sosté Bauman– i tot el que fa olor d’esquerres s’anomena despectivament “antisistema”, giro la vista cap a la primera revista catalana feta per dones i per a dones. Em refereixo a la revista Feminal, que aparegué el 28 d’abril de 1907, dirigida per la Carme Karr. Fa poc vaig trobar un exemplar del primer número als Encants Vells i el vaig comprar per un euro.

Tot i que es pot considerar com una de les primeres publicacions feministes, la declaració de principis de la revista és força xarona: textualment diu que cal feminisar la dona perquè esdevingui la vera companya somiada de l’home estudiós i emprenedor, sense perdre res de ses gràcies i dolsors instintives.

S’observa, per tant, molta timidesa en els principis feministes de la revista i són sempre presentats des d’un punt de vista centrat en l’home. D’altra banda, es veu clarament que la revista va dedicada a la dona burgesa.

          Ecos de societat de la revista

Sota la influència de la dona –diu l’editorial i aquí pren embranzida– l’home català devindrà més refinat i s’encomanarà inconscientment de mundologia. La revista també pretén culturitzar la dona per tal que no tingui por de parlar amb l’home i perquè l’home intel·lectual, científic o artista s’interessi per la dona i no la vegi únicament com una màquina maternal o un objecte de luxe: quelcom d’imprescindible, però sense gran trascendència; en un mot, quelcom un poch més necessari que’l tabac. També vol evitar el perill que les dones engabiades caiguin en el risc de desenfeinats, de inútils, de presumptuosos que aviat es transformen en cercadors de còmodes aventures.

      Article de la corresponsalia a Anglaterra

    El primer número és dedicat a la poetessa Josepa Massanés i s’hi publica una mostra de les seves poesies. També hi desfilen dones artistes, cantants, un apartat dedicat a les notes de societat, etc. Però el més interessant és l’article dedicat al que passa a Anglaterra on, en aquest moment, estan detenint sufragistes. La revista tenia corresponsals a França i Anglaterra i això la devia fer força interessant per a un determinat sector social àvid de cosmopolitisme.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

El massatgista santer

S’expliquen les llegendes més insospitades a les rebotigues dels equips de futbol, en els despatxos amb sofàs d’escai color de cafè amb llet dels dirigents i també als vestidors. Circulen secretament de boca en boca, contades en lleus xiuxiueigs a frec d’orella. Formen part de la mitologia del sobrenatural i meravellós d’un equip.

Des del fitxatge de Totó, tot havia canviat. Poques lesions i molts partits guanyats. Però el cel de ferritja d’aquell matí no anunciava res de bo. Aquell dia hi havia una electricitat singular en l’ambient. El Surroca s’hauria quedat fent el ronsa, enganxat a la pell de la Txell. Va arribar tard a l’entrenament. Ja havien començat la tanda dels abdominals. El míster no estava per brocs.

Desmenjat, Surroca xutava amb el genoll mentre la pilota rebotava compassadament. Un renec i un estirabot. Un cop sec en una entrada poc previsible del Pascal. Una caiguda enrere amb mala traça, un esqueixament de la carn.

En Surroca va engegar a plorar com un nen. El va castigar una fiblada punyent al taló. El van dur cap a la infermeria. El pronòstic no podia ser pitjor i implicaria pas pel quiròfan. Mes de dos mesos de tediosa convalescència. La mel del combat s’esvaí amb la velocitat que el dolor irradià cap al tou de la cama.

Però en Surroca no es resignava a seguir el partit des de la televisió. No. De cap manera volia renunciar a la febre del joc, a l’efervescència del públic. No es consolava que el seu turmell hagués de passar per la trista sala de l’hospital.

Totó va estremir-se quan percebé l’esguard suplicant del Surroca. Ullprès, intenta esquivar-lo, però en Surroca allargà la mà per atrapar-li el braç.

–Ja saps on et fiques?

Surroca assentí.

–Està bé –acceptà Totó, deslliurant-se el braç–; li diré que et vingui a veure demà.

I mirant la palma de la mà del lesionat, afegí sinistrament:

–l’excés de ratlles a la mà és senyal de penes a passar.

    Enrabiat i adolorit Surroca jeia al llit, amb la companyia de l’escolament pausat de les hores. Quan sonà el timbre, no en tingué cap dubte. La Txell va obrir la porta.

Just a sota de l’arc de l’alcova, en la penombra, es va deturar el massatgista. Avançà uns quants passos fins a quedar-se a frec del turmell adolorit.

Mentre s’untava les mans a consciència amb un oli aromàtic, sense alçar la vista preguntà:

–Estàs al corrent del pacte?

Surroca féu que sí.

–Encara et pots fer enrere. Només cal que ho diguis. Me n’aniré i no sabràs res més de mi. Però tan bon punt et toqui ja no et podràs desdir.

Una vaga inquietud assaltà Surroca, però mormolà un “endavant”.

A mesura que rebia el massatge, va rememorar les lesions dels companys, guarides d’immediat per la secreta intercessió del massatgista de Totó, i es deixà endur pel vaivé de les mans que aplicava sobre el turmell. L’escalfor balsàmica començà a fer efecte. De mica en mica recuperava la mobilitat fins a poder fer tot el joc de l’articulació. S’aixecà d’un bot. Aquell vespre podria jugar el partit

El massatgista se’l mirà fixament:

–Ara formes part de nosaltres.

–I com ho sabré? –inquirí Surroca.

–Aviat ho descobriràs.

–Així..., què et dec?

–Ja m’ho has concedit. El pacte està acomplert.

El rostre de Surroca es transmudà, però no digué res.

Quan Surroca tornà a casa de la celebració de la victòria, la Txell l’esperava. Manyaga, engrapà la bragueta del jugador. El sexe humit de la dona l’acollí. Unes quantes sotregades fins que la dona xisclà i ell s’escorregué. El Surroca tancà els ulls, però no...: un ull restà obert en la foscor... Aquell ull. Surroca s’inquietà. Després de l’embranzida la parella s’allità. I aquell ull sense moviment no es clogué en tota la nit. No el podria cloure  mai més. Se n’adonà davant del mirall. Aleshores entengué... L’ull romandria obert fins a l’eternitat, també a dins de la caixa de morts.

El pacte s’havia tancat. La guarició immediata del massatgista demanava a canvi la immobilitat d’un múscul del cos. I immediatament comprengué la rigidesa del dit menovell de l’Edmond i, sobretot, les bromes del vestidor sobre la immobilitat d’un cert múscul de Totó. No en va ell sí que era invencible.

divendres, 1 d’octubre del 2010

La visita cal desencordador

Amb afany recopilatori i etnològic, Cels Gomis, enginyer i introductor del bakuninisme a Catalunya, va escriure entre d’altres un llibre titulat La bruixa catalana. És un llibret sobre creences i supersticions recollides a tot Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915.

 El llibret aplega moltes curiositats dignes d’esment referents a com fer-se bruixa o bruixot (amb un pacte que dura anys i fins que es trobi substitut/a), com transformar-se en animal (en gats negres, guineus o ocells, etc.), com participar en els aplecs amb el gran boc (arribant-hi nus a peu o damunt d’un pal d’escombra o d’un be negre), com congriar tempestes (fent batre l’aigua d’una bassa)... però una de les que més criden l’atenció és la que fa esment a la figura del desencordador.

Cels Gomis explica que hi ha la creença que quan un marit es troba impotent per a cohabitar amb la seva muller és que està “encordat”. Així, el qui es troba en aquest cas ha d’anar a trobar un desencordador i aquest, mitjançant certes oracions i pràctiques el desencorda i el torna hàbil per als deures conjugals.

Cels Gomis esmenta un llibre que he tingut el gust de consultar en línia que es diu Le sabbat dels sorciers, de Bourneville i E. Teinturier, que és un recull d’accions de bruixeria. En ell els autors exposen set maneres de fer que l’home no pugui tenir relacions sexuals amb la dona, és a dir, set maneres de tenir-lo “encordat” a través de la intercessió de la bruixa o el bruixot.

"Primera: fent que un dels cònjuges sigui avorrit per l’altre per calumnies, fent-lo sospitós, emmalaltint-lo o provocant-li una pudor insuportable

Segona: impedint que puguin acostar-se l’un a l’altre, ja sigui tenint-los en llocs separats, ja sigui interposant entre ells algun objecte.

Tercera: possibilitant que els esperits animals passin als membres genitals.

Quarta: privant l’home del líquid prolífic o assecant-lo.

Quinta: Fent tornar moll i tou el membre de l’home cada vegada que aquest vol pagar el deute conjugal.

Sisena: aplicant-li ingredients refrigerants.

Setena: fent estrènyer les parts de la dona o fent escurçar i quasi desaparèixer el membre de l’home."

He transcrit el text gairebé amb les mateixes paraules que l’original per copsar l’atmosfera del llibre que em penso que és del segle xvii. Em sobta que, per anomenar les pràctiques sexuals, es faci servir el concepte de “pagar el deute conjugal”. Però, és clar, caldria tenir en compte l’aspecte físic dels membres de la parella o les riqueses de cadascú abans de sorpendre’ns de la paraula emprada. Sobre els ingredients “refrigerants”, m’inclino a pensar que deu tractar-se d’ungüents (abans que de gel), tot i que són especulacions sobre pràctiques ancestrals algunes de les quals potser encara perduren i que sempre és bo de tenir-les present, no sigui que alguna bruixa o bruixot s’interposi en el nostre camí i vulgui fer-nos la guitza.

Nota: els gravats que il·lustren l’apunt formen part de l’esmentat llibre Le sabbat des sorciers, en l’edició del 1890.

 

dijous, 23 de setembre del 2010

Un tomb pels altres goyes de Madrid

Passejant desvagada per la riba del Manzanares, a Madrid, descobreixo una escultura dedicada a Goya i, al davant, una ermita neoclàssica anomenada de San Antonio de la Florida, que conté uns frescos rotunds del pintor. Madrid està plena de goyes, des de les pintures del Prado –de les quals les meves preferides són les pintures negres–, fins als delicats gravats sobre jocs infantils de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Els traços solts, les pinzellades gruixudes, els retrats només esbossats, la inspiració lliure, clamen ja el que serà l’expressionisme uns quaranta anys més tard.

Goya va pintar aquests frescos en jornades en un total de set mesos, i ho havia de fer prestament per aprofitar la humitat del material base, mescla de calç i sorra. Els dibuixos els feia sobre paper foradat amb un punxó i després els calcava damunt del fresc amb una mena de monyeca de pols de siena. Finalment els perfilava amb un estilet abans de començar a pintar-los.

Sembla que l’encàrrec li féu Jovellanos, en aquell moment ministre de Carles IV, tot i que no queda clar si el tema el va triar el mateix Goya.

Els frescos, dedicats a sant Antoni de Pàdua, reprodueixen la llegenda d’un miracle segons la qual el pare del sant havia estat acusat injustament d’assassinat. Per provar la innocència del seu pare, sant Antoni intercedeix retornant a la vida el mort durant unes hores per tal que pugui testimoniar a favor de la innocència del pare del sant.

   El pretés assassí –apareix en la imatge següent, d'esquena, entre la celestina i l’home de la túnica vermella– fuig horroritzat.

Acompanyen les pintures de l’episodi un cor d’angelets, segon dictava la tradició de les pintures religioses, encara que Goya no s’hi va supeditar del tot.

    Admiro el conjunt de pintures que reprodueixen el passatge de la vida del sant reflectit en miralls estratègicament col·locats i, més tard, enfilo el camí que voregen els pollancres del riu i contemplo com els ànecs esberlen la superfície de l’aigua, abans d’endinsar-me en el Madrid més sorollós dels encontorns de la Plaza Mayor.

 

dijous, 16 de setembre del 2010

Josep Pla: anys de joventut i mecenatges

Aquest apunt és un extracte del llibre La contribució catalana al desenvolupament de la indústria surera portuguesa de Pere Sala i Jordi Nadal. M’ha encuriosit descobrir-hi aspectes que no coneixia d’un Josep Pla molt jove, en els seus primers anys de carrera literària, que ha de compaginar la feina de comercial d’una empresa surera amb la d’escriptor, i que, a més, en aquell moment ha pres partit polític d’oposició en contra de la dictadura de Primo de Rivera. Com tothom sap, més tard la seva trajectòria política discorrerà per altres viaranys molt més conservadors.

La indústria surera de Palafrugell va tenir molt a veure en la carrera literària de Josep Pla. Abans que Cambó esdevingués el seu mecenes i que Pla li escrivís un panegíric bibliogràfic, va tenir un altre mecenes, Joan Miquel i Avellí, director de l'empresa Manufacturas del Corcho de Palafrugell. Era el sogre i cap de Pere Pla, el germà de Josep Pla. J. Miquel es va interessar vivament per les qualitats literàries del jove i va decidir donar suport a la seva carrera literària. Li va assignar un sou mensual com a avançament de la publicació dels seus llibres. Josep Pla llavors tenia 28 anys.

"Arran d’aquest acord, a finals de 1925, Josep Pla viatjà a Londres per incorporar-se a temps parcial a la plantilla de la distribuïdora de la casa de Palafrugell a Anglaterra. I publicà el llibre, finançat per J. Miquel, titulat Rússia. Notícies de l’URSS. Era el fruit d’un viatge recent de l’escriptor a les terres dels soviets.

L’abril de 1926 va demanar al seu germà Pere que temptegés la possibilitat que l’empresa l’enviés a Nova York, però tot indica que ho impedia el retard en les seves tasques paral·leles d’escriptor i periodista. Sembla que el mecenes J. Miquel li demanava (a través del secretari de l’empresa, Joan de Linares) un millor compliment dels compromisos adquirits.  

Josep Pla va transmetre a Pere el desacord amb Linares, el qual l’havia censurat per carta (12 d’abril de 1926) en els termes següents:

“[...] Mira, Pla, aquesta carta te l’escric per al teu bé, puix me penso conèixer bé al Sr. Miquel, potser millor que ningú, i ell és un home que quan porta afecte, quan té simpatia per algú, no té mesura i no plany res, però ai del qui li decau!... I si el Sr. Miquel se’n desentenia, adéu publicació de llibres [...]. Una abraçada ben carinyosa del teu bon amic J. de Linares.”

L’escriptor es va quedar a Londres i durant aquell estiu de 1926 va continuar rebent de Palafrugell els diners convinguts. En aquest període va viatjar molt per Europa, al setembre tornà a Anglaterra i s’establí una temporada llarga a Leeds amb l’objectiu de trobar-hi tranquil·litat i inspiració.

El llarg sojorn de Josep Pla a l’estranger tenia molt a veure també amb la persecució de la cultura catalana per part de la dictadura de Primo de Rivera (implantada el 13 de desembre de 1923). Pesava sobre l’escriptor una ordre de detenció. Però no formava part dels plans de Pla canviar de posició, de “rebaixar-se” per reconciliar-se amb el règim. Per exemple, a la primavera de 1927, en la preparació d’un viatge a Barcelona amb la seva promesa, Adi Enberg (filla del cònsol de Dinamarca a la capital catalana), Pla pensava quedar-se a la frontera francesa mentre ella resolia afers a la ciutat comtal. Diu al seu germà: “Tal com estan les coses no em puc exposar que em detinguin ni tres dies, perquè us donaria un disgust a vosaltres i ni el Sr. Miquel ni el Sr. Enberg –que són homes de negocis i, per tant, acostumats a estar bé amb el que mana– quedarien satisfets. Jo, aquestes coses, directament, no les puc arreglar perquè tu ja saps que jo no demanaré cap favor a aquesta gent. Seria la meva decapitació davant dels meus amics”.

Aquesta posició contrària al primoriverisme contrasta amb el pragmatisme del mecenes. Des de Berlín, el 2 de juliol de 1925, Josep havia escrit a Pere “això que creu en Miquel, que jo puc escriure avui en  diaris castellans d’Espanya, és una cosa impossible. Passaria com un trànsfuga... Entens? Sóc massa a dins del ball per convenir-me adoptar una posició incoherent.”"