M’espolso els cabells i llisquen a terra restes de confeti

 M’espolso els cabells i llisquen a terra restes de confeti; aplaco la ressaca amb un suc de taronja fred. Em prenc un cafè sol. Lentament torno a ser jo mateixa, encara que –segons em fan creure– la meva existència a partir d’ara discorre en la segona dècada del segle vint-i-u. Un aficionat a la Càbala o a la doctrina pitagòrica potser assegurarà que el 10 és la xifra que representa la perfecció espiritual. 2+0+1+0 sumen 3, número que equilibra o desequilibra, perquè resol la dualitat o la desharmonitza... Ai, no entenc res: crec que necessito un altre cafè.

 (Reprenc, al cap d’unes hores:)

Encara que hagi començat esbiaixat, aquest primer post de l’any s’adreça principalment als qui sou mares, pares (de fet o en projecte), avis o àvies, tiets o tietes, germans grans, amics d’amics que tenen fills, cosins..., i també mestras i mestres (per definició i vocació, en bona part sou pares i mares universals), en fi, a totes les cases on hi ha criatures –o bé a prop; i amb concepció de titularitat o no– que esperen l’arribada dels Reis.

Com que segur que ja patiu perquè veieu que s’acosta la data i fins ara no us heu vist en cor d’entrar a cap botiga de joguines ni llibreria, em permeto suggerir-vos un parell de llibres possibles candidats a esdevenir regals.

L’un és una petita història per a nens d'uns sis anys en endavant que es titula Fent la meva; una història de sabata. En realitat és la història d’una pedra que sempre hi ha a dins de la sabata d’un senyor (al llarg de tota la vida). No entesa com un obstacle que li fa la guitza, sinó, al contrari, com un talismà de concentració que l’ajuda a retrobar el camí. Trobo aquest concepte engrescador per a la canalla, i les il·lustracions, càlides i evocadores (i hippies!), però la història pel meu gust és fluixa i un pèl conservadora. Svjetlan Junakovic, l’il·lustrador, viu a Zagreb.

L’altre proposta és un còmic dolcet per a adolescents que comencen a descobrir l’amor. Es diu ¿Me seguirás queriendo si mojo la cama? (el títol és una mica ambigu; no entenc ben bé a què es refereix...). L’ha fet una jove autora americana que es diu Liz Prince, basat en la seva pròpia relació de parella. La dibuixant de còmics (l’autoretrat és molt fidel), el seu nòvio músic, i la seva vida en comú. La tendresa de dos enamorats que viuen plegats, fan sexe sense parar, que s’ensumen minuciosament les aixelles, que negocien llepadetes mútues a canvi de coses inversemblants, que juguen amb el gat malcarat... Refrescant com un gelat de llimona per a adolescents que aviat sentiran l’impuls d’estimar i de crear el seu propi espai de llibertat i de convivència (de vegades, fins i tot poden ser compatibles...).

Fa massa temps que a les seccions infantils de les llibreries trobo a faltar nous àlbums il·lustrats d’autors catalans. Tinc la impressió (m’equivoco?) que darrerament hi ha un excés de traduccions de llibres estrangers emparaulades per editorials catalanes (o amb seu  a Catalunya) en fires internacionals (fins i tot de fa dos o tres anys), per descomptat en detriment de creadors autòctons...

Ho deixo dit... Si algú també ho comparteix –i pot– que ho faci arribar on pertoqui.

"Ukiyo-e", el mont Fuji i Kawabata

    La mècanica bloguista habitual que segueixo és la següent: redacto un post i trio una imatge que s’hi adigui per il·lustrar-lo. Avui, però, transgredeixo l’ordre: se m’acut parlar d’un conte del Kawabata per acompanyar aquestes imatges del mont Fuji d'Hiroshige i de Totoya Hokkei, un deixeble d'Hokusai.

Primera nevada al mont Fuji (Fuji no hatsuyuki), publicat per primer cop l’any 1958, escriu el silenci. La guerra acaba de llastar la vida de tota una generació i les darreres bombes han escorxat el país sencer. S’han esguerrat membres, amors i il·lusions. La gent viu d’esma i en els diàlegs es pasta la pena i la buidor. Una parella que s’havia estimat abans del desastre es retroba casualment. La guerra els va obligar a separar-se i a abandonar el seu fill acabat de nèixer. Han fracassat en nous amors encetats; encara tenen el cor tolit. Intercanvien mútues històries de vida i pocs retrets. Ara senten una mica de llàstima l’un de l’altre: es miren, es toquen tendrament la nuesa i la magror, a penes s’estimen dins l’aigua tèbia del balneari. Un tímid escalf abans de dir-se adéu.

Al mont Fuji, ha caigut la primera capa de neu.

Reprodueixo un fragment del conte. L’home explica a la dona que, durant la guerra, es refugia en un temple budista.

 “El meu pit s’estremia quan el mestre cridava io i ho o quan ressonava el timbal. A més de tenir el cor destrossat, estava mal alimentat. Em sentia feble. Em semblava estrany escoltar el cop d’un timbal i el so d’una flauta enmig d’una guerra que estàvem perdent. Saps?, em semblava una cosa extraordinària. Potser perquè aquella gent no tenia res més per fer, però... a nosaltres ens va faltar aquella tenacitat per pensar que no ens quedava més remei que tocar la flauta. Ens vam derrotar del tot, a més de perdre la guerra”.

Mirar gravats del mont Fuji també pot salvar en moments d’aflicció.

Encara que, fins i tot el mont Fuji, pot fer-se avorrit si es mira constantment (ho diu Utako, la protagonista femenina del conte).

 

"Ukiyo-e", Hokusai i el seu manga

Hokusai és un dels meus dibuixants preferits (i estic convençuda que comparteixo aquesta predilecció amb gairebé la resta de la humanitat). Era un artista que dibuixava tot el que veia, tot el que se li posava al davant. Adscrit a la filosofia de l’Ukiyo-e, sabia captar el moment únic, l’instant irrepetible i fugaç, amb tota la seva grandesa i complexitat.

A part dels seus famosos gravats del mont Fuji i de les grans onades, recollí en una pila  d'àlbums xilografiats –amb ànim enciclopedista per als seus alumnes– una immensa col·lecció  de sèries de dibuixos de tots els temes imaginables: plantes, peixos, cavalls, ombrel·les, rostres  humans, esports...

Aquests esbossos s’anomenen manga. Ignoro el punt de connexió amb els còmics manga  contemporanis, però és òbvia la influència que hi tingué, com també amb el bo i millor de  l’impressionisme i de l'art contemporani europeu (i jo afegiria, universal).

En deixo un tastet d'imatges de lluitadors, per anar fent boca. 

(continuarà)