dimarts, 12 de gener del 2010

Paròdia dels gramàtics a l’“Elogi de la follia” d'Erasme de Rotterdam

Sense haver-ho pretès, m’adono que, amb aquest post, practico el saludable art de l’autoparòdia (va per a tots els qui ens dediquem a llepar i rellepar lletres, frases, textos i altres galindaines; i, a més, va i ens divertim fent-ho).

     Als qui ens fereix la lletra (lleument o acarnissada), i tenim l’hàbit (a part de llegir, és clar) de voltar per llibreries i biblioteques, triar i remenar, espigolar en suplements, webs o blogs literaris, etc., ens sol passar que, de tant en tant, sucumbim en alguna mena de síndrome stendhaliana (o empatx literari) que ens provoca severs vertigens, i la terrible sensació que els milers de llibres que maldem per llegir ens fugen dels dits tan de pressa com passen els dies. La cruel evidència que ens hauríem de reencarnar crònicament tan sols per poder fullejar el primer capítol de cadascun dels llibres publicats en el món (des del primer) em genera una fractura kàrmica de pronòstic greu.

   Quan sento que el mal m’escomet –i des dels primers símptomes– he après a guarir-me amb un remei infalible que consisteix a escorcollar l’infern de les prestatgeries per localitzar aquell best seller d’antany (de molt antany) que no vaig poder llegir (o me’n va fer mandra) en el moment que (segons el programa educatiu o el canonista de moda) hauria correspost.  

    Aquest cop he triat a l’atzar l’Elogi de la follia, d’Erasme de Rotterdam. El per què de l’elecció?: ni ho sé respondre, ni tampoc cal.

    Si em permeteu, de primer esbosso una mica el llibre (no patiu, només quatre ratlles):

     Erasme de Rotterdam el va escriure (es diu que en pocs dies) l’any 1509 a Londres, a casa del seu amic Thomas Moro. Erasme, en condició de pensador que proposa una nova concepció del món des d'una nova perspectiva (en aquest cas l’Humanisme), ben segur que devia ser admirat –i temut– pel seu esperit revolucionari i la seva ploma mordaç.

     A l’Elogi de la follia, Erasme fa servir el procediment tècnic de crear una mena de narrador extern, en aquest cas la Follia (personificada). Aquest ésser immaterial, engendrat per la deessa de la joventut i pel déu Plutó (déu de l'Hades), exerceix un domini absolut sobre els mortals i, sota el seu influx (amb l’eventual ajut del Plaer i la Demència), els fa cometre nicieses de tota mena sense que se n’avergonyeixin gens. I així, entre facècies, al·lusions sexuals, i tirant de veta mitològica i erudicció filosòfica, Erasme desemmascara –amb elegant perspicàcia i prosa exquisida– tots els papers de la comèdia humana. Hi rep tothom: els vells més beverris que no pas fembrers [sic]; les donasses que cerquen jovencells (per alguna banda li ha de sortir la misogínia connatural a l'època...); els amics fal·laços; els casats, que titlla d’insensats; els països que guerregen; filòsofs de poca volada, reis i prínceps que necessiten ser adulats com l’aire que respiren; artistes mancats de talent; comerciants mesquins...

“[...] Després de tot, què és la vida humana, sinó una representació en què tothom actua cobert amb una màscara i cadascú interpreta el paper corresponent fins que el director l’obliga a retirar-se del prosceni? Ell, però, tot sovint fa sortir el mateix actor amb distinta vestimenta, de manera que el qui de bon primer s’havia cobert amb la porpra reial, després fa d’esclau espellingat. Tot és, certament, fictici; tanmateix la comèdia humana no es representa pas d’altra manera [...]”.

   La part més interessant comença a partir d’ara...; la Follia continua l’enumeració de la resta d’insensats:

“[...] El primer lloc l’ocupen els gramàtics (...) estan d’allò més satisfets quan descobreixen en un pergamí atrotinat (...) una paraula que la gent ignora (...) o bé quan desenterren una inscripció mutilada (...). Ja no cal parlar de quan fan pública ostentació d’uns versots banals i de mal gust, que fins troben qui els admira, i es ben creuen que l’ànima de Virgili s’ha instal·lat al seu pit.

”(...) Ara, si un s’ha equivocat en un mot i, per un sortós atzar, un altre amb més vista l'hi atrapa, per Hèrcules!, quines tragèdies, llavors, quines disputes, quines injúries, quines invectives.

”(...) Conec un home molt instruït, que domina el grec, el llatí, la matemàtica, la filosofia i la medicina. És gairebé sexagenari i, des de fa més de vint anys, ho ha deixat tot per trencar-se el cap en l’estudi de la gramàtica; es consideraria feliç si pogués viure el temps suficient per arribar a fixar com cal distingir les vuit parts de l’oració, cosa que ni els grecs ni els llatins no van poder mai acomplir.

”(...) Com si calgués aixecar-se en peu de guerra quan algú es pren com a conjunció una expressió que pertany a la categoria dels adverbis! Per això, baldament hi hagi tantes gramàtiques com gramàtics (i àdhuc més, car el meu amic Aldo [es refereix a l'Aldo Manuzio] n’ha publicades, ell sol, almenys cinc [...]”.

   Apuja el to que gasta amb els poetes, els escriptors, editors... i juristes, filòsofs i teòlegs. Sobre el clergat, és tal el punt de sofisticació de les observacions crítiques que fa, que es mereix un post sencer per parlar-ne (que molt probablement serà el següent).

 

divendres, 8 de gener del 2010

Exseminaristes gamberros i versos inspirats: els "carmina burana" dels goliards (i 2)

A la taverna

[...] A mi, la serietat de l'esperit / em sembla una cosa massa seriosa; / la broma m'és agradable / i més dolça que les bresques de mel. / Tot allò que Venus ordena / és tasca suau; / ella no habita mai en els cors febles.

Vaig pel camí ample / com és costum de la joventut; / m'enrede en els vicis, / oblidat de la virtut. / Àvid de plaers / més que de la salvació, / mort pel que fa a l'ànima, / preste atenció al cos.

(versió en català de Joan Petit)

Carl Orff va escriure la seva obra Carmina Burana el 1936 i la va estrenar l’any següent. Orff devia ser un tipus amb sort, dels qui es moren de triomf i glòria amb una sola obra –o amb unes quantes– (potser va tenir-hi a veure la seva complicitat amb els nazis, i és clar, anys més tard, que John Boorman arrodonís –de manera genial– seqüències d’Excalibur amb fragments musicals del seu Carmina). 

En la seva tasca de col·leccionista de troballes patrioticoidentitàries, Orff va tenir l’encert de versionar una sèrie de cants medievals descoberts en un monestir bàvar a l’inici del segle xix, els carmina burana (burana prové del gentilici bura del topònim Beueren, que correspon al monestir).

Aquests versos els havien compost estudiants o aprenents de clergues del segle xii, que abdicaven de la vida conventual –i de l’ordre establert– i emprenien una vida lliure i errant pels camins i boscos del vell continent.

Eren els goliards, joves proscrits i transgressors, creadors de versos fluids i inspirats que parlen amb naturalitat de l’amor, el sexe, la primavera, el vi, el joc... Que rebenten –subvertint el propi llenguatge i fórmules (que coneixen abastament)–  els textos evangèlics; que escometen contra la jerarquia eclesiàstica; que qüestionen el sentit de les croades (els podríem qualificar de pacifistes?) i les despeses que comporten, que fan befa de tot el que pretén ser inamovible o escleròtic.

L’origen de la paraula goliard és obscur; fa temps que es va desmentir que procedís de gola (en sentit de golafreria), o de seguidors de Goliat, el gegant que encarnaria el diable en contraposició a David –la bondat i el bé, etc., etc.–, però no tinc notícia que hagi aparegut cap altra hipòtesi millor...

Les metàfores anticlericals inspirades en la tradició dels bestiaris (el papa-lleó que tot ho devora, un bisbe golafre amb cos de bou, un arquediaca (?) que és un linx, astut amb les preses...) van donar origen a una bona col·lecció d’imatgeria de gàrgoles i capitells.

Els goliards també van suscitar debats interessants sobre temes diversos. A mi, particularment em resulta molt intrigant el que compara la virilitat entre clergues (i homes de lletres, en general) i cavallers. Escombrant cap a casa, és clar, en alguna cançó conclouen (i jo ho subscric...):

“Conformement a la ciencia / Conformement als usatges / El clergue es revela per a l’amor /Més apte que el cavaller.” 

La vida vagant dels goliars no sempre devia esdevenir al seu mític país de Cucanya (o de Xauxa): les lletres també mostren que temen la malaltia, l’infortuni, la roda de la fortuna que, implacable, fa girar la sort de tothom... Per protegir-se, s’acollien –junt amb d’altres outsiders: bufons, desertors de les croades, mendicants–, sota l’empara d’una mena de germandats de camins.

Finalment, la institució eclesiàstica els va perseguir i els retirà els privilegis clericals. Feia temps que estava cantat. Per a ells, també arribà la reconversió de l’ofici: els qui van poder –o van sobreviure– es van reciclar fent de joglars o derivats. Alguns van trobar una tavernera vídua i grassoneta que els amagà sota les faldilles; d’altres, els més idealistes, devien morir al ras, panxa enlaire, una tèbia nit de lluna plena.

 

dimecres, 6 de gener del 2010

Exseminaristes gamberros i versos inspirats: els "carmina burana" dels goliards

Ara que la Fura dels Baus l’ha emprès amb un nou muntatge basat en la simfonia Carmina Burana del Carl Orff (que segurament m’estalviaré de veure; darrerament la Fura m’avorreix de tanta previsibilitat), i sobretot arran d’unes converses de cafè amb uns companys (en Joan i en Thiago), em plau recordar –deixant volar la imaginació– els primers exseminaristes errants i gamberros de l’Edat Mitjana, altrament dits goliards, i els seus versos exultants de llibertat, sexe i vi, compostos en camins, tavernes i prostíbuls, que constitueixen els genuïns i autèntics carmina burana.

Sobre el Carl Orff, el seu festeig amb el nazisme, i la seva versió d’aquesta sèrie de poemes localitzats en un monestir bàvar a l’inici del segle xix, en parlaré en un altre post. I també sobre el moviment dels goliards.

Els versos en cursiva que més avall reprodueixo corresponen a una traducció d’una traducció (aproximada i meva) dels originals en llatí dels carmina.

Fa dies que estem atrapats en aquesta selva despietada. El sol a penes forada les capçades del faigs gegantins. Troncs, lianes i fulles s’han tornat un paisatge erm d’un ocre opac. El sotabosc ens engoleix fins al tou de les cames i la fressa del pas és quasi lletania. El Maties ja no diu res. Al puput que ens segueix –si no calla–, el mataré d’improvís.

No sóc capaç de saber si m’estic tornant boig... Em penso que els he vist; han aparegut: són els dimonis del bosc. Corren esperitats a banda i banda i deixen anar un brunzit de vespa abans de desaparèixer. El Maties ja no diu res; només em mira quan passen de llarg.

No em penedeixo gens d’haver-me’n anat. Qualsevol dia fra Daniel m’hauria aixafat el cap com ho he fet a aquest llangardaix sangonós que ara escuro. Ja no recordo quan vam caçar l’última rata d’aigua ni l’últim dia que ens vam emborratxar. Tinc tanta gana com la que el rebost de fra Enric –el rosegaaltars de més infausta memòria– m’ha fet passar els anys que he viscut al monestir.

La nit que el Maties li va plantar cara al seu garrot amb una concisa genollada als baixos, just vam ser-hi a temps d’agafar el sarró i de sortir corrents.

Sóc arrossegat violentament / com una nau sense mariner / talment com per l’aire vaga un ocell extraviat. / Les cadenes no em lliguen, cap clau no em reté; / Busco els qui són com jo, i em trobo amb la perversitat.

Poc temps abans, els prenys de l’Elvira sí que m’havien fet dubtar. Si ho arriba a saber, el taverner que li feia de pare m’hi hauria fet casar. Sort que la Silvèria la untà amb aquell ungüent que aviat li retornà la regla. Enyoro l’olor d’arbequina del cony color de blat de la meva estimada.

Si un noi i una noia / jeuen en una cambra petita / feliç la seva unió. / A mesura que l’amor creix, / i des de la seva intimitat / el tedi es llença enfora, / i comença un inefable joc / en els seus membres, braços, llavis.

Si la germandat ens troba, buscarem la Silvèria perquè guareixi el Maties. La darrera cavalcada amb la Morel li ha deixat la titola encetada i una febre persistent.

Destí monstruós / i buit, / no ets més que una roda que gira, / si està mal col·locada / la salut és vana, / sempre es pot dissoldre / eclipsar / i velar;

M’han crescut els cabells del clap de la tonsura. M’hi toco sovint el borrissol per constatar que no he perdut la fe. Maleïdes croades! Jerarques ineptes que xuclen els diners de l’orde...  L’han deixat tan pelat com si s'haguessin jugat la bossa en una mala partida de daus. Croats ignorants! L’odi i la vanaglòria us encega el poc senderi que teníeu i fins i tot menyspreeu els textos savis d’Orient! 

El Maties ha caigut extenuat. L’he colgat sota un pam de fullaraca per fer-li un llit reconfortant. Ja no té febre, però ha agafat fred..., molt de fred. Renoi, sí..., molt de fred.

–Maties, lleva’t! El puput ha callat... Mita’ls...!, el Joan i l’Otger, són ells: els de la germandat... Ja es veu el final de la selva... O fortuna! Maties, lleva’t!, estem salvats! Maties, contesta, va, coi!, no et facis el mort!

 

 

dissabte, 2 de gener del 2010

La poètica dels líquens: M. Àngels Anglada-Camillo Sbarbaro

Nota prèvia: aquest post és en part deutor d’un intercanvi de comentaris amb en Girbén de Foravial, gràcies a qui he descobert que el poeta i botànic Camillo Sbarbaro no és només un personatge de ficció. També m'ha donat a conèixer el blog Líquens, muntanyes i caminsd'on m'he permès agafar en préstec la il·lustració de líquens que incorporo a l'article. 

   No tinc gaire tirada per llegir les biografies dels autors que admiro. Reconec que experimento el mateix prejudici que quan em fan veure una pel·lícula d’un llibre que he llegit, o llegir la novel·la que es basa una pel·lícula que ja he vist. Quan llegeixo un llibre el meu cervell va dibuixant imatges en un raconet (com un storyboard) i, al rerefons, també forja una idea general sobre el seu autor. D’aquestes imatges, només les poques que perduren amb el pas de temps (ara que la memòria se’m comença a estovar) són les essencials, les que valen.

      De la vida de la senyora Anglada en sé poc: tot just que va néixer a Vic, que estudià filologia clàssica, que es maridà i tingué fills, que repudià qualsevol forma de feixisme, que es va morir fa deu anys... Vaig assaborir la seva formació clàssica a Sandàlies d’escuma, i vaig compartir la seva sensibilitat política a Quadern d’Aram, on denuncia el genocidi del poble armeni. Però definitivament la vaig venerar després de llegir-li els relats de La daurada Parmèlia Líquens. M’hi atanso amb l’admiració que em desperten els bons mestres: els qui sedimenten prestatgeries senceres de bones lectures i en fan un retorn ingràvid als alumnes. M’agrada l’atmosfera serena i elegant de la senyora Anglada. M’afiguro que devia tenir una veu tirant a greu, amb les inflexions inharmòniques d’una bona oradora que sap provocar interès en l’auditori.

      Es diria que la senyora Anglada es va inspirar només en quatre pinzellades de la vida del poeta i liquenòleg lígur Camillo Sbarbaro per compondre dues petites obres mestres de fabulació sobre el poeta. I que en tingué prou per posar-se en la seva pell i ordir una trama basada en els pensaments més íntims que li suscitava l’ofici de botànic.

  No m’ha sorprès gens que la senyora Anglada prescindís de l’Sbarbaro escriptor de poesia per confegir els relats. De fet, els pocs fragments que he llegit dels articles científics del botànic són el que traspuen (al meu entendre, és clar) la poesia més autèntica. Dels líquens, en parla gairebé amb un amor paternal. Els accepta tal com són: fràgils, tímids, fugissers, capritxosos... aferrats a roquissars o arenys impossibles per defensar el seu espai privat. I té cura d’identificar-los amb el nom més precís i amb el color més matisat (negre rat-penat [vespertilio], negre sutge [fuligineus], negre infern [stygius]...).

Les citacions que reprodueixo són del relat Líquens, que, al seu torn, constato que són molt fidels als mots d’Sbarbaro.

[...] mentre que als insabuts i negligits líquens, saludant-los amb el nom en veure’ls, sembla que els ajudem a existir.”

"[...] Gli inconspicui e negletti licheni, a salutarli a vista per nome, pare di aiutarli ad esistere." C. Sbarbaro.

 “[...] d’altres (líquens) acampen damunt la sorra. Aleshores, impossibilitats de fixar-se en un element que els fuig de sota contínuament, tombats, de vegades aixecats pel vent, tocats pel sol de totes bandes, aprenen a bastar-se ells mateixos. S’entortolliguen, s’apiloten. Són els desarrelats dels líquens, els líquens sense domicili fix [...].

Al final del conte, Anglada explica que Sbarbaro va apuntar en el seu diari la data de la seva darrera ascensió per anar a l’encontre dels líquens més preuats; era el divuit de desembre de 1962, i tenia setanta-quatre anys. Anys enrere el feixisme l’havia inhabilitat per fer de mestre –mai no es va voler afiliar al partit–. Per guanyar-se la vida, collia líquens que venia a diverses universitats i museus, i escrivia articles. Sembla ser que la tramesa habitual d’aquests paquets va aixecar les sospites del servei de duanes del fascio.

Preguntar-se què va empènyer la senyora Anglada a interessar-se per l’Sbarbaro botànic també planteja un enigma molt literari. De textura inexplicable, pertany a la frontera viscosa dels llimbs de les idees, on cohabiten còmodament realitat, ficció, i restant fauna incorpòrea.

 

 

divendres, 1 de gener del 2010

M’espolso els cabells i llisquen a terra restes de confeti

 M’espolso els cabells i llisquen a terra restes de confeti; aplaco la ressaca amb un suc de taronja fred. Em prenc un cafè sol. Lentament torno a ser jo mateixa, encara que –segons em fan creure– la meva existència a partir d’ara discorre en la segona dècada del segle vint-i-u. Un aficionat a la Càbala o a la doctrina pitagòrica potser assegurarà que el 10 és la xifra que representa la perfecció espiritual. 2+0+1+0 sumen 3, número que equilibra o desequilibra, perquè resol la dualitat o la desharmonitza... Ai, no entenc res: crec que necessito un altre cafè.

 (Reprenc, al cap d’unes hores:)

Encara que hagi començat esbiaixat, aquest primer post de l’any s’adreça principalment als qui sou mares, pares (de fet o en projecte), avis o àvies, tiets o tietes, germans grans, amics d’amics que tenen fills, cosins..., i també mestras i mestres (per definició i vocació, en bona part sou pares i mares universals), en fi, a totes les cases on hi ha criatures –o bé a prop; i amb concepció de titularitat o no– que esperen l’arribada dels Reis.

Com que segur que ja patiu perquè veieu que s’acosta la data i fins ara no us heu vist en cor d’entrar a cap botiga de joguines ni llibreria, em permeto suggerir-vos un parell de llibres possibles candidats a esdevenir regals.

L’un és una petita història per a nens d'uns sis anys en endavant que es titula Fent la meva; una història de sabata. En realitat és la història d’una pedra que sempre hi ha a dins de la sabata d’un senyor (al llarg de tota la vida). No entesa com un obstacle que li fa la guitza, sinó, al contrari, com un talismà de concentració que l’ajuda a retrobar el camí. Trobo aquest concepte engrescador per a la canalla, i les il·lustracions, càlides i evocadores (i hippies!), però la història pel meu gust és fluixa i un pèl conservadora. Svjetlan Junakovic, l’il·lustrador, viu a Zagreb.

L’altre proposta és un còmic dolcet per a adolescents que comencen a descobrir l’amor. Es diu ¿Me seguirás queriendo si mojo la cama? (el títol és una mica ambigu; no entenc ben bé a què es refereix...). L’ha fet una jove autora americana que es diu Liz Prince, basat en la seva pròpia relació de parella. La dibuixant de còmics (l’autoretrat és molt fidel), el seu nòvio músic, i la seva vida en comú. La tendresa de dos enamorats que viuen plegats, fan sexe sense parar, que s’ensumen minuciosament les aixelles, que negocien llepadetes mútues a canvi de coses inversemblants, que juguen amb el gat malcarat... Refrescant com un gelat de llimona per a adolescents que aviat sentiran l’impuls d’estimar i de crear el seu propi espai de llibertat i de convivència (de vegades, fins i tot poden ser compatibles...).

Fa massa temps que a les seccions infantils de les llibreries trobo a faltar nous àlbums il·lustrats d’autors catalans. Tinc la impressió (m’equivoco?) que darrerament hi ha un excés de traduccions de llibres estrangers emparaulades per editorials catalanes (o amb seu  a Catalunya) en fires internacionals (fins i tot de fa dos o tres anys), per descomptat en detriment de creadors autòctons...

Ho deixo dit... Si algú també ho comparteix –i pot– que ho faci arribar on pertoqui.