Nota prèvia: aquest post és en part deutor d’un intercanvi de comentaris amb en Girbén de Foravial, gràcies a qui he descobert que el poeta i botànic Camillo Sbarbaro no és només un personatge de ficció. També m'ha donat a conèixer el blog Líquens, muntanyes i camins, d'on m'he permès agafar en préstec la il·lustració de líquens que incorporo a l'article.
No tinc gaire tirada per llegir les biografies dels autors que admiro. Reconec que experimento el mateix prejudici que quan em fan veure una pel·lícula d’un llibre que he llegit, o llegir la novel·la que es basa una pel·lícula que ja he vist. Quan llegeixo un llibre el meu cervell va dibuixant imatges en un raconet (com un storyboard) i, al rerefons, també forja una idea general sobre el seu autor. D’aquestes imatges, només les poques que perduren amb el pas de temps (ara que la memòria se’m comença a estovar) són les essencials, les que valen.
De la vida de la senyora Anglada en sé poc: tot just que va néixer a Vic, que estudià filologia clàssica, que es maridà i tingué fills, que repudià qualsevol forma de feixisme, que es va morir fa deu anys... Vaig assaborir la seva formació clàssica a Sandàlies d’escuma, i vaig compartir la seva sensibilitat política a Quadern d’Aram, on denuncia el genocidi del poble armeni. Però definitivament la vaig venerar després de llegir-li els relats de La daurada Parmèlia i Líquens. M’hi atanso amb l’admiració que em desperten els bons mestres: els qui sedimenten prestatgeries senceres de bones lectures i en fan un retorn ingràvid als alumnes. M’agrada l’atmosfera serena i elegant de la senyora Anglada. M’afiguro que devia tenir una veu tirant a greu, amb les inflexions inharmòniques d’una bona oradora que sap provocar interès en l’auditori.
Es diria que la senyora Anglada es va inspirar només en quatre pinzellades de la vida del poeta i liquenòleg lígur Camillo Sbarbaro per compondre dues petites obres mestres de fabulació sobre el poeta. I que en tingué prou per posar-se en la seva pell i ordir una trama basada en els pensaments més íntims que li suscitava l’ofici de botànic.
Les citacions que reprodueixo són del relat Líquens, que, al seu torn, constato que són molt fidels als mots d’Sbarbaro.
“[...] mentre que als insabuts i negligits líquens, saludant-los amb el nom en veure’ls, sembla que els ajudem a existir.”
"[...] Gli inconspicui e negletti licheni, a salutarli a vista per nome, pare di aiutarli ad esistere." C. Sbarbaro.
“[...] d’altres (líquens) acampen damunt la sorra. Aleshores, impossibilitats de fixar-se en un element que els fuig de sota contínuament, tombats, de vegades aixecats pel vent, tocats pel sol de totes bandes, aprenen a bastar-se ells mateixos. S’entortolliguen, s’apiloten. Són els desarrelats dels líquens, els líquens sense domicili fix [...].
Al final del conte, Anglada explica que Sbarbaro va apuntar en el seu diari la data de la seva darrera ascensió per anar a l’encontre dels líquens més preuats; era el divuit de desembre de 1962, i tenia setanta-quatre anys. Anys enrere el feixisme l’havia inhabilitat per fer de mestre –mai no es va voler afiliar al partit–. Per guanyar-se la vida, collia líquens que venia a diverses universitats i museus, i escrivia articles. Sembla ser que la tramesa habitual d’aquests paquets va aixecar les sospites del servei de duanes del fascio.
Preguntar-se què va empènyer la senyora Anglada a interessar-se per l’Sbarbaro botànic també planteja un enigma molt literari. De textura inexplicable, pertany a la frontera viscosa dels llimbs de les idees, on cohabiten còmodament realitat, ficció, i restant fauna incorpòrea.
