Escampall davant del Parlament

    Portada del número 1 de la revista Feminal

Miss Cecil va omplir parsimoniosament la tetera d’aigua i la posà al foc. Passats uns instants, l’aigua, tumultuosa, començà a bullir. Miss Cecil sospirà plàcidament mentre apartava el cortinatge de la finestra. La campanya londinenca s’estenia davant seu. Filaments de boira entelaven les bardisses del jardí i la claror, eloqüent, indicava que apuntava el capvespre.

Miss Cecil seguí apressadament carrer avall. A la mà enguantada hi duia el paquet, anusat amb un cordill. Miss Doris l’esperava davant de la porta de la casa amb la pancarta plegada. Uns petons de salutació i unes bromes còmplices. Ja es trobarien amb les altres davant del Parlament. Tot aniria bé.

Miss Cecil va afegir una cullerada curulla de te a l’aigua bullent. Esperà uns quants minuts. El temps suficient per entretenir-se fent girar la bola de vidre. La neu es diposità lentament sobre les figuretes. La cambrera entrà, però Miss Cecil declinà l’oferiment dels seus serveis. Li plaïa preparar el te ella mateixa. I avui era una ocasió especial.

Miss Cecil es penedí d’haver-se posat la cotilla que li venia massa justa. Potser li caldria llibertat de moviments. Advertí que Miss Doris ho havia tingut en compte. En el punt de trobada hi eren totes i duien l’altra pancarta.

Miss Cecil col·locà en el plat de la cenefa daurada les galetes de gingebre. En l’altre hi posà els pastissets de nabius. En el moment en què abocà el te en una de les tasses, míster Philippe féu acte de presència. Miss Cecil vacil·là lleument, prou emocionada per vessar una mica de te al platet. S’enfurismà per la seva falta de destresa davant l’home, però míster Philippe somrigué complagut.

Miss Cecil cridà les consignes fins a esgargamellar-se. La gent es deturava. Els homes reien però les dones no, sinó que assentien amb el cap. Fins que, de cop, el so d’un xiulet estroncà l’aire. Miss Agatha tragué la cadena. Abans de collar-la a la reixa del pati del Parlament la passà per la cintura de cadascuna de les dones. La bòfia va fer acte de presència al mateix temps que s’enlairava una pluja d’octavetes que, de cop, va cobrir tot el sòl del pati del Parlament.

Quan jo era adolescent, jo creia que el feminisme era tan sòlid com la lluita de classes. Aleshores jo llegia Vindicación feminista i tenia la ferma convicció que algun dia les dones seríem iguals que els homes. Ara que els principis feministes i la lluita de classes s’han convertit en líquids –com sosté Bauman– i tot el que fa olor d’esquerres s’anomena despectivament “antisistema”, giro la vista cap a la primera revista catalana feta per dones i per a dones. Em refereixo a la revista Feminal, que aparegué el 28 d’abril de 1907, dirigida per la Carme Karr. Fa poc vaig trobar un exemplar del primer número als Encants Vells i el vaig comprar per un euro.

Tot i que es pot considerar com una de les primeres publicacions feministes, la declaració de principis de la revista és força xarona: textualment diu que cal feminisar la dona perquè esdevingui la vera companya somiada de l’home estudiós i emprenedor, sense perdre res de ses gràcies i dolsors instintives.

S’observa, per tant, molta timidesa en els principis feministes de la revista i són sempre presentats des d’un punt de vista centrat en l’home. D’altra banda, es veu clarament que la revista va dedicada a la dona burgesa.

          Ecos de societat de la revista

Sota la influència de la dona –diu l’editorial i aquí pren embranzida– l’home català devindrà més refinat i s’encomanarà inconscientment de mundologia. La revista també pretén culturitzar la dona per tal que no tingui por de parlar amb l’home i perquè l’home intel·lectual, científic o artista s’interessi per la dona i no la vegi únicament com una màquina maternal o un objecte de luxe: quelcom d’imprescindible, però sense gran trascendència; en un mot, quelcom un poch més necessari que’l tabac. També vol evitar el perill que les dones engabiades caiguin en el risc de desenfeinats, de inútils, de presumptuosos que aviat es transformen en cercadors de còmodes aventures.

      Article de la corresponsalia a Anglaterra

    El primer número és dedicat a la poetessa Josepa Massanés i s’hi publica una mostra de les seves poesies. També hi desfilen dones artistes, cantants, un apartat dedicat a les notes de societat, etc. Però el més interessant és l’article dedicat al que passa a Anglaterra on, en aquest moment, estan detenint sufragistes. La revista tenia corresponsals a França i Anglaterra i això la devia fer força interessant per a un determinat sector social àvid de cosmopolitisme.

Qui era la Josepa Massanés de prop de casa meva?

Visc molt a prop del carrer a què posa nom Josepa Massanés. I, com que acostumo a sentir curiositat per qui devien ser els qui configuren el nomenclàtor dels carrers del meu barri, he investigat una mica. Per solidaritat de gènere sento predilecció per les dones –encara que n’hi ha moltes menys, és obvi. Fa poc he sabut que Josepa Massanés es pot considerar una de les poetes precursores del feminisme a Barcelona. Veureu per què:

Va nèixer a Tarragona el 1811, filla d’un enginyer militar condemnat a mort i exiliat a França, que l’encoratjà a escriure. Estudià de manera autodidacta idiomes i els clàssics i treballà de brodadora. Segur que devia lluitar molt per poder començar a publicar, però finalment ho aconseguí. Primer escrigué en castellà, per a El Vapor. Més tard s’adscriví al moviment de la Renaixença. De fet, és una de les poques dones que publiquen a l’època i, curiosament, alguns dels seus poemes expressen les limitacions que experimenten les dones que volen publicar les seves creacions. Ara bé, les manifestacions són força tèbies, Josepa no gosà parlar-ne obertament, sinó que féu servir la ironia, per exemple en el seu poema La resolución, on tracta el tema de l’escriptura femenina. La maternitat és també el tema d'un dels poemes més coneguts de Massanés a l'època, El beso maternal, que es va arribar a traduir a l'anglès i a ser recomanat com a lectura a les escoles de Nova York per la Comissió d’Instrucció Pública. I això demostra el predicament que tenien les seves obres. Víctor Balaguer va ser admirador de la seva obra i Rubió i Ors li dedicà un dels poemes de Lo gayter del Llobregat.

A la dècada del cinquanta i seixanta començà a escriure en català. Col·laborà en l'obra emblemàtica Los trobadors nous (1858) i Los trobadors moderns (1859). També va ser lloada popularment, ja que un dels seus poemes sobre la guerra d’Àfrica, La roja barretina catalana, fou distribuït com a octavetes entre els soldats.

En els seus escrits també reivindica l’alfabetització i l’ensenyament per a les nenes, i ella mateixa fundà una escola.

Us en deixo una petita mostra del que la senyora Josepa Massanés va escriure:

«¿Una mujer escribir

en España? ¡Qué vergüenza!

Pero, en cambio, cuál fregaban.

¡Barrían con un primor!

Hilaban como la araña,

amasaban pan, cernían,

y aquesto que no sabían

si el Godo invadió o no España.

(...)

Me llamarán necia, loca,

visionaria, doctorona.

(...)

Algún otro maldiciente

chilla con acre ironía:

es más fea que una harpía

esa niña impertinente...

(...)

¡Anatema el escribir,

el meditar y leer!

Amigo, sólo coser

o murumurar... y dormir.»

La Katherine Mansfield pren un te en el sofà cubista

Les senyores del grup de Bloomsbury em provoquen tanta atracció com aversió. Deu ser que el pas dels anys m’encongeix la mitomania i m’esmola la visió crítica respecte dels artistes admirats. Imagino la Virgínia Woolf i la Katherine Mansfield prenent el te assegudes en sofàs cubistes, sota una pintura de la Dora Carrington que guarneix el pany de paret, abillades amb vestits de seda d’un patronatge balder per sota els genolls encreuats de cantó.

En alguna carta Virgínia confessa que la Katherine li cau molt malament quan la coneix. Però, més endavant, arriben a apreciar-se tant que, quan la Mansfield mor, la Woolf lamenta dolorosament en el seu diari: “Segurament teníem alguna cosa en comú que no trobaré mai més en ningú altre”.

M’imagino la Virgína com una dona de maneres elegants i gustos exquisits. Alhora, un personatge en pugna permanent entre el seu origen aristocràtic i la seva filiació als nous corrents revolucionaris i feministes. Dels seus llibres, particularment celebro Al far, i em reconforta rellegir Una cambra pròpia per la seva intel·ligència i lucidesa per identificar els entrebancs que dificulten la creació artística en les dones.

És probable que les senyores de Bloomsbury fossin majoritàriaments estirades, neuròtiques i classistes... però això sí: infinitament seductores... (del narcisisme dels homes del clan ja en parlaré un altre dia [la Mansfield l’ironitza finament en més d’una narració] –o és que deu ser connatural als artistes amb talent, especialment mascles?–), però, més enllà de si elles eren unes “pijes rebels” de la divine left, el que de debò importa és que van escriure textos genials i, que, per fer-ho, potser van haver d’interpretar unes vides que, en certs aspectes, havien de combregar amb la seva genialitat, tot i que sovint esdevingueren perillosament autodestructives.

Mansfield morí molt jove, als trenta-quatre anys, a causa de la tuberculosi (que, dit de passada, sempre m’ha semblat una malaltia molt intel·lectual –confio que em disculpareu la frivolitat–). Va deixar, però, força obra en la seva curta vida.

No fa gaire vaig voler llegir els seus contes complets. No pas perquè l’entengui com una icona feminista de lectura obligatòria per a qualsevol dona amb ínfules culturals, sinó sobretot perquè m’encuriosia (ho haig d’admetre) la vena esotèrica que la menà a militar en la Teosofia de la madame Blavatsky.

Els contes de la Mansfield em desassosseguen. Per com els escriu i pel que hi explica (o pel poc que explica). En realitat, tenen una aparença anodina: vull dir que gairebé no hi passa res. Llegint-los tinc la sensació que totes les dones o els homes que hi surten s’assemblen; que tots els nens són els mateixos nens; que tots els matrimonis són idèntics. Aparentment Mansfield no es preocupava gaire per singularitzar els seus personatges. Això no li resultava essencial.  Tampoc embastava grans trames argumentals: en prescindia. En canvi, un petit paràgraf aparentment superflu, irrellevant, desvetlla una situació esgarrifosa en un paratge idíl·lic de la campanya anglesa, tot i que el final gairebé mai no comporta cap desenllaç significatiu.

Alguns dels seus contes parlen de coses tan etèries com l’amistat entre artistes (Je ne parle pas français, Psicologia), d’infidelitats imaginades (Felicitat), de l’amor en estat pur (Feuille d’album), i d’altres són molt tristos (La nena que estava cansada) –que em remet a alguna història naturalista de la Víctor Català–, o Les filles del difunt colonel, sobre la mort dels pares i el sentiment d’orfanesa...

Mentre els llegia, però, no vaig saber-hi trobar gaires traces teosòfiques, si no és que, de tant en tant, algun personatge interpreta els seus somnis, o bé la contundent presència de la naturalesa (a l’estil dels escenaris orientals del kabuki) en les seves històries.

També pot ser que la Isis de la Blavatsky no m’hagi permès treure-li el vel...  No puc fer altrament que pagar el tribut de ser una descreguda contumaç.