Visc molt a prop del carrer a què posa nom Josepa Massanés. I, com que acostumo a sentir curiositat per qui devien ser els qui configuren el nomenclàtor dels carrers del meu barri, he investigat una mica. Per solidaritat de gènere sento predilecció per les dones –encara que n’hi ha moltes menys, és obvi. Fa poc he sabut que Josepa Massanés es pot considerar una de les poetes precursores del feminisme a Barcelona. Veureu per què:
Va nèixer a Tarragona el 1811, filla d’un enginyer militar condemnat a mort i exiliat a França, que l’encoratjà a escriure. Estudià de manera autodidacta idiomes i els clàssics i treballà de brodadora. Segur que devia lluitar molt per poder començar a publicar, però finalment ho aconseguí. Primer escrigué en castellà, per a El Vapor. Més tard s’adscriví al moviment de la Renaixença. De fet, és una de les poques dones que publiquen a l’època i, curiosament, alguns dels seus poemes expressen les limitacions que experimenten les dones que volen publicar les seves creacions. Ara bé, les manifestacions són força tèbies, Josepa no gosà parlar-ne obertament, sinó que féu servir la ironia, per exemple en el seu poema La resolución, on tracta el tema de l’escriptura femenina. La maternitat és també el tema d'un dels poemes més coneguts de Massanés a l'època, El beso maternal, que es va arribar a traduir a l'anglès i a ser recomanat com a lectura a les escoles de Nova York per la Comissió d’Instrucció Pública. I això demostra el predicament que tenien les seves obres. Víctor Balaguer va ser admirador de la seva obra i Rubió i Ors li dedicà un dels poemes de Lo gayter del Llobregat.
A la dècada del cinquanta i seixanta començà a escriure en català. Col·laborà en l'obra emblemàtica Los trobadors nous (1858) i Los trobadors moderns (1859). També va ser lloada popularment, ja que un dels seus poemes sobre la guerra d’Àfrica, La roja barretina catalana, fou distribuït com a octavetes entre els soldats.
En els seus escrits també reivindica l’alfabetització i l’ensenyament per a les nenes, i ella mateixa fundà una escola.
«¿Una mujer escribir
en España? ¡Qué vergüenza!
Pero, en cambio, cuál fregaban.
¡Barrían con un primor!
Hilaban como la araña,
amasaban pan, cernían,
y aquesto que no sabían
si el Godo invadió o no España.
(...)
Me llamarán necia, loca,
visionaria, doctorona.
(...)
Algún otro maldiciente
chilla con acre ironía:
es más fea que una harpía
esa niña impertinente...
¡Anatema el escribir,
el meditar y leer!
Amigo, sólo coser
o murumurar... y dormir.»
Com que parlava de Massanés en un dels meus blogs he arribat al teu, buscant, buscant. Salutacions, mercès per la reivindicació, sabem molt poc de la nostra pròpia història.
ResponEliminaBenvinguda Júlia, jo també he vist que en parles de la Josepa. Ens queda encara molta feina, oi? El nomenclàtor dels carrers és, sovint, un motiu de sorpreses molt interessants.
ResponElimina