El repte no és dubtós: Blancaneus és més bella que vós

Ara que el Tim Burton ha estrenat la seva versió d’Alícia al país de les meravelles –i amb l’efectisme del 3D– jo emprenc la petita aventura de jugar una estona amb el mirall, i si convé, de travessar-lo, en un viatge d’anada i tornada fins a l’altra vora.

El concepte –i l’objecte– del mirall és polièdric, infinit... Superposat, permet captar perspectives de tota mena de representacions geomètriques. L’art i la literatura, com és natural, en van plens, i a mi, particulament, em fascina quan forma part de les vanitas (aquestes natures mortes sobre la futilitat de les riqueses davant de la imminència de la mort, constituïdes per objectes preciosos i, sobretot, calaveres a dojo, fruites podrides, etc.), com també és suggeridor el seu ús per crear anamorfosis, l’art de la deformació de figures i paisatges, que es conrea des dels temps antics.

Un assagista tan genial com Jurgis Baltrusaitis li va dedicar un llibre sencer (al mirall –i un altre a les anamorfosis–), inspirat per un tractat sobre el mirall escrit per un pensador sobre el tema, un tal Raphael Mirami, de l’any 1582.

Que el mirall aparegui en tants de mites ja l’emmarca com un objecte molt preuat i especial, que pot suscitar equívocs entre la realitat i l’aparença.

A Narcís, sense anar més lluny, enamorat del seu propi reflex emmirallat en l’aigua li comporta un final tràgic, com a metàfora psicoanalítica segons la qual quan ens enamorem, de fet, ho fem d’algú que ens recorda molt a nosaltres mateixos (cosa que segons com ens perd). Com a mostra, un fragment de les Metamorfosis d’Ovidi:

“Amb l’expressió amical del teu rostre em dónes no sé quines esperances i quan jo allargo els braços vers tu, tu també me’ls allargues; quan et somric, tu em somrius. He vist sovint les teves llàgrimes quan jo plorava; quan et faig senyals tu també mous el cap, i, pel que puc deduir del moviment dels teus llavis meravellosos em respons amb paraules que no arriben a les meves oïdes. Aquest noi sóc jo; me n’he adonat; ja no m’enganya la meva imatge. M’abruso d’amor per mi mateix i encenc el foc que em crema per dins”.

El mirall també serveix per reflectir allò tan terrible que no es pot veure cara a cara, talment com va haver de fer Perseu per combatre la Medusa i per evitar de ser convertit en pedra. Ovidi també ho explica:

“Pertot arreu, pel camp i pel camí, havia vist figures d’homes i d’animals, transformats en pedra per haver contemplat la cara de Medusa; ell havia mirat la figura horrenda de Medusa, però en el reflex que es dibuixava en l’escut de bronze que duia a la mà esquerra, i, quan ella com les colobres (serps) eren dominades per una son profunda, li havia arrencat el cap (de Medusa)”.

Lucreci, en aquest llibre tan compilatiu que és De rerum natura, també teoritza sobre el mirall, fins i tot l’acarament dels miralls, és a dir els miralls que miren miralls. I diu coses tan maques i fantàstiques com aquestes: 

“Succeeix també que una imatge és enviada d’un mirall a un altre, i, de vegades, es formes cinc o sis (imatges) d’un mateix objecte; i coses ocultes a l’interior d’una casa, encara que estiguin recòndites i que el camí sigui en ziga-zaga, seran preses del seu amagatall salvant tots els obstacles, i fetes visibles així com són a la casa gràcies a una sèrie de miralls”.

El mirall ens retorna la imatge –la reflecteix–, però també la paralitza, la conté. El mirall reprodueix mecànicament l’aparença de l’objecte, no la imita, mentre que l’art sí que l’ha d’imitar, no tan sols copiar, i aquí tenim el concepte clàssic de la mímesi. 

El mirall tradicionalment congela la imatge, per això serveix per a fer màgia, per veure l’ésser estimat a distància, o per escodrinyar el futur. Així, la gelosa madrastra de Blancaneus quan consulta el mirall sobre la seva bellesa, contràriament al que espera, rep la resposta següent: “El repte no és dubtos, Blancaneus és més bella que vos”.

La ciència que estudia els reflexos de les imatges, els miralls, s’anomena catòptrica i abasta des de les capsetes de miralls que creen teatrets, els diorames, fins als calidoscopis i tots els efectes òptics generats per la combinació de miralls i lents.

I, com que trencar el mirall porta malastrugança, miro d’acabar el post amb molta cura no sigui que s’esquerdi l’encanteri i acabem per prendre mal jo i tu, apreciat/ada lector/a. Abans de pitjar el “desar” em miro al mirall, que insinua un gest irònic i m’encaro, dòcil, a l’impietós i alhora reconfortant pas del temps.