dimarts, 27 d’abril del 2010

El repte no és dubtós: Blancaneus és més bella que vós

Ara que el Tim Burton ha estrenat la seva versió d’Alícia al país de les meravelles –i amb l’efectisme del 3D– jo emprenc la petita aventura de jugar una estona amb el mirall, i si convé, de travessar-lo, en un viatge d’anada i tornada fins a l’altra vora.

El concepte –i l’objecte– del mirall és polièdric, infinit... Superposat, permet captar perspectives de tota mena de representacions geomètriques. L’art i la literatura, com és natural, en van plens, i a mi, particulament, em fascina quan forma part de les vanitas (aquestes natures mortes sobre la futilitat de les riqueses davant de la imminència de la mort, constituïdes per objectes preciosos i, sobretot, calaveres a dojo, fruites podrides, etc.), com també és suggeridor el seu ús per crear anamorfosis, l’art de la deformació de figures i paisatges, que es conrea des dels temps antics.

Un assagista tan genial com Jurgis Baltrusaitis li va dedicar un llibre sencer (al mirall –i un altre a les anamorfosis–), inspirat per un tractat sobre el mirall escrit per un pensador sobre el tema, un tal Raphael Mirami, de l’any 1582.

Que el mirall aparegui en tants de mites ja l’emmarca com un objecte molt preuat i especial, que pot suscitar equívocs entre la realitat i l’aparença.

A Narcís, sense anar més lluny, enamorat del seu propi reflex emmirallat en l’aigua li comporta un final tràgic, com a metàfora psicoanalítica segons la qual quan ens enamorem, de fet, ho fem d’algú que ens recorda molt a nosaltres mateixos (cosa que segons com ens perd). Com a mostra, un fragment de les Metamorfosis d’Ovidi:

“Amb l’expressió amical del teu rostre em dónes no sé quines esperances i quan jo allargo els braços vers tu, tu també me’ls allargues; quan et somric, tu em somrius. He vist sovint les teves llàgrimes quan jo plorava; quan et faig senyals tu també mous el cap, i, pel que puc deduir del moviment dels teus llavis meravellosos em respons amb paraules que no arriben a les meves oïdes. Aquest noi sóc jo; me n’he adonat; ja no m’enganya la meva imatge. M’abruso d’amor per mi mateix i encenc el foc que em crema per dins”.

El mirall també serveix per reflectir allò tan terrible que no es pot veure cara a cara, talment com va haver de fer Perseu per combatre la Medusa i per evitar de ser convertit en pedra. Ovidi també ho explica:

“Pertot arreu, pel camp i pel camí, havia vist figures d’homes i d’animals, transformats en pedra per haver contemplat la cara de Medusa; ell havia mirat la figura horrenda de Medusa, però en el reflex que es dibuixava en l’escut de bronze que duia a la mà esquerra, i, quan ella com les colobres (serps) eren dominades per una son profunda, li havia arrencat el cap (de Medusa)”.

Lucreci, en aquest llibre tan compilatiu que és De rerum natura, també teoritza sobre el mirall, fins i tot l’acarament dels miralls, és a dir els miralls que miren miralls. I diu coses tan maques i fantàstiques com aquestes: 

“Succeeix també que una imatge és enviada d’un mirall a un altre, i, de vegades, es formes cinc o sis (imatges) d’un mateix objecte; i coses ocultes a l’interior d’una casa, encara que estiguin recòndites i que el camí sigui en ziga-zaga, seran preses del seu amagatall salvant tots els obstacles, i fetes visibles així com són a la casa gràcies a una sèrie de miralls”.

El mirall ens retorna la imatge –la reflecteix–, però també la paralitza, la conté. El mirall reprodueix mecànicament l’aparença de l’objecte, no la imita, mentre que l’art sí que l’ha d’imitar, no tan sols copiar, i aquí tenim el concepte clàssic de la mímesi

El mirall tradicionalment congela la imatge, per això serveix per a fer màgia, per veure l’ésser estimat a distància, o per escodrinyar el futur. Així, la gelosa madrastra de Blancaneus quan consulta el mirall sobre la seva bellesa, contràriament al que espera, rep la resposta següent: “El repte no és dubtos, Blancaneus és més bella que vos”.

La ciència que estudia els reflexos de les imatges, els miralls, s’anomena catòptrica i abasta des de les capsetes de miralls que creen teatrets, els diorames, fins als calidoscopis i tots els efectes òptics generats per la combinació de miralls i lents.

I, com que trencar el mirall porta malastrugança, miro d’acabar el post amb molta cura no sigui que s’esquerdi l’encanteri i acabem per prendre mal jo i tu, apreciat/ada lector/a. Abans de pitjar el “desar” em miro al mirall, que insinua un gest irònic i m’encaro, dòcil, a l’impietós i alhora reconfortant pas del temps.

9 comentaris:

  1. Una altra entrada brillant, per emmirallar-se.
    I ara, dues de miralls: Conec a un xicot magnífic que té tractes amb els miralls més grans del món. És enginyer i astrònom i va inventar un sistema per a cal·librar i ajustar les aberracions dels miralls compostos dels grans telescopis.
    També sé d'una web que et diu quan i on arribarà la rateta que fan els panells solars dels milers de satèl·lits artificials, no fora cas que ningú es confongués.

    ResponElimina
  2. Miralls, anamorfis, Alícia al País de les Meravelles... En poques línies, tota una potent bomba d’idees!!

    Sense els miralls no haguessin estat possibles descobertes científiques bàsiques, però potser els miralls mateixos no estan del tot descoberts encara. Estic segur que de vegades ens afecten la ment de manera molt estranya. Ja dels antics grecs tenien oracles en part basats en miralls (el psychomanteum), i avui en dia continuen apareixent en llegendes urbanes d’adolescents, novel·les de misteri, cinema fantàstic...

    L’efecte psicològic dels miralls en humans és també objecte d’estudi dins de la Psicologia (efecte ganzfeld i privació sensorial).

    ResponElimina
  3. Girbén,
    Fer la rateta a la Terra, als planetes!, no se m'havia acudit mai!
    L'eclipsi seria fer la rateta, però a la inversa... És cert que al voltant de la Terra comença a estar plagat de satèl·lits, restes de cohets, brossa... Potser en el futur els cursos ocupacionals per emmascarar l'atur consistiran a netejar l'espai. Aquesta web que comentes deu molt interessant de veure, oi?

    ResponElimina
  4. Heliopolis,
    Sempre és una temptació travessar el mirall, passar a l'altre cantó de les aparences, traspassar el límit del que es veu. M'imagino que en psicologia l'efecte mirall, veure reflectit en els altres allò que som, ocupa molta matèria... El mirall, com la bola de vidre, exerceix una atracció d'objecte màgic que ens revela oracles. He llegit que hi ha la tradició (no sé a quin lloc) de tapar els miralls quan hi ha un difunt a la casa.

    ResponElimina
  5. La Web dels satèl·lits sols té de poètic això de la rateta. La resta són llistes i llistes de dades; de coordenades celestes, horaris i sigles.
    Només serveix per a que els observadors no es pensin que han descobert qui sap què.

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt aquest post, Maite. Realment es poden dir moltes coses d'aquests objectes infladors (o desinfladors) de vanitat. Sempre m'han encuriosit els miralls, des de ben petita m'encantava mirar-m'hi i fer-hi ganyotes diverses (i la meva àvia em renyava amb l'amenaça de "et quedaràs sempre així!).

    ResponElimina
  7. Ha, ha, que simpàtic això que et deia l'avia. Sí, el mirall és un objecte que suscita fascinació. Sobre les "vanitas" vaig veure una a Madrid (a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, uf!, quin nom més pompós) que em va impressionar. Aviam si en faig un article un dia d'aquests.

    ResponElimina
  8. He llegit fa poc que un matemàtic, Andrew Hicks, ha dissenyat uns miralls que no reflecteixen una imatge invertida com els altres, sinó com són els objectes en realitat, de manera que per exemple posant un text davant el mirall, les lletres no surten invertides. Ho ha fet gràcies a sofisticats càlculs matemàtics, i ja s’han fabricat i funcionen, no són només una teoria. A part, ha dissenyat nous miralls retrovisors de cotxes, i altres miralls per a usos específics i pràctics.

    ResponElimina
  9. O sigui que el misteri del mirall segueix la seva trajectòria? El miralls deformadors també són objecte de culte; potser aquests miralls tindran unes aplicacions físiques i òptiques desconegudes..., i també escenogràfiques.

    ResponElimina