Primer de maig, dia del treballador (en atur)

Li he hagut de prendre al meu fill petit els cinquanta euros de la guardiola. Té forma d’os grassó en comptes de porquet. L’hi va regalar la meva cosina quan va fer sis anys, suposo que amb la ingènua intenció que l’eduquéssim en l’estalvi. Em cago en l’estalvi i la mare que el va matricular. He arrencat d’una revolada el full del calendari. Encara falten vuit dies per a fi de mes i no em queda ni un ral. La Marga s’ha anat a fregar a la casa. Tornarà amb quaranta euros i la compra feta. No ens morim de gana, no i, si van encara més mal dades, el súper paquistanès de davant de casa ens fia; ja ens ho ha fet abans. Pero no em sobra ni un euro per comprar-li una llaminadura al meu fill petit. Fa setze mesos que sóc a l’atur i en fa quatre que vaig acabar el subsidi. Els quatre-cents euros de la paga d’ara m’arriben just per al lloguer i les despeses de casa. No sé què farem quan deixi de cobrar-los. Bé, sí, vendrem el cotxe a la concessionària. I demanarem paquets de menjar a les carites, o com coi es digui, això de la caritat de la parròquia... No em vaig treure ni el graduat després de l’FP, i ara va i em  truquen de l’oficina de l’atur per dir-me que dilluns he de començar a fer un curs per ensenyar-me a trobar feina. Em cago en la feina i els cursos, i en tots plegats. Mon germà em va deixar mil euros fa mesos i encara no els hi he pogut tornar. Em fa vergonya veure’l i no vull anar a casa seva. Ell i la cunyada em pregunten per la feina, si ja en tinc, si en busco... i jo els he d’explicar que la nena m’ha escrit això del currículum i que l’he repartir per les botigues i els magatzems del barri, però que de moment, res. I que també m’ha fet des de l’institut un perfil (la nena en diu així, de la pàgina amb les meves dades i la meva foto, on, per cert, no estic de perfil) en una pàgina d’internet per buscar feina. El mes passat vaig fer quaranta-vuit anys. La Marga es va posar carinyosa al vespre del dia del meu aniversari, però a mi no se m’aixeca. Vint-i-cinc anys a la construcció; d’empresa en empresa, i ara una puntada i al carrer. El metge em vol donar pastilles, però no sé si prendre’n o si prendre-les de cop. La Marga li ha dit que, quan travesso el pont del tren m’aturo i miro la via, i la miro i m’agafen basques, però no puc deixar de mirar-la... i no puc.