El París de la Kiki de Montparnasse

Quan jo tenia 30 anys, el meu germà em va regalar un llibre titulat El París de Kiki, artistes i amants (1900-1930), sobre les peripècies de la colla de bohemis de tot el món que es van ajuntar a Montparnasse a principis de segle, bullint de sexe, llibertat i pintura.

Quan vaig rebre el regal jo aspirava a ser artista i, de retruc, l’amant d’un artista.

Amb el pas del temps vaig arribar a ser amant d’un artista (durant uns quants anys) i també artífex de les meves pròpies creacions. D’amant vaig abdicar fa temps i, de fer d’artista, les meves veleitats d’ara se cenyeixen a escriure i a intentar vendre tallers per esperonar la creavitat a través de la poesia visual i els poemes objecte.

Fa poc, el meu germà em va tornar a regalar un altre llibre sobre la Kiki, aquest cop un còmic impecable, de Catel & Bocquet. Quasi vint anys més tard, faig retrospectiva d’aquella Kiki i també de mi. Amb tendresa i una mica de nostalgia ens miro i, d’alguna manera, m’adono que el segon regal tanca un cercle que encara no encerto a posar-hi nom.

El que sí sé és que m’hauria encantat conèixer la Kiki de Montparnasse. Segur que era una dona excepcional: alegre i vital, bondadosa i extraordinàriament lliure. La Kiki va escriure unes memòries en què explica que va nèixer el 1902 a Borgonya i que ja als tretze anys es va traslladar a París, on va treballar en diversos oficis. Encara adolescent va conèixer un escultor que la invità a posar per ell, i aquí començà la seva carrera com a model. A part de ser l’amant de Man Ray durant molts anys, també ho va ser d’un grapat d’artistes, per als quals fou com una mena de musa i talismà.

En el llibre El París de Kiki hi ha un munt de fotos en què la Kiki surt en cafès i sales de festa, ballant, amb les faldilles arromangades, disfressada, o exhibint la seva pell de setí i el seu escàs pèl púbic mentre l’artista de torn la pinta o li fa fotos (per exemple el famós Violon d’Ingres, de Man Ray)

La Kiki deia que no entenia com hi ha dones que canten com qui pixa; ella només cantava quan estava contenta. Hi ha moltes anècdotes sobre el seu caràcter vulnerable, que passava de l’alegria a la melancolia. I episodis en què s’escridassava amb el Man Ray.    També va exposar, amb una col·lecció de pintures molt naïfs, va regentar el seu propi cabaret, anomenat Oasis, però va morir en la indigència, cap a la cinquantena, rosegada per l’alcohol i les drogues.

Amb aquest post, dedicat a la Kiki i a tots els bohemis que van tenir la sort de conèixer-la, em trasllado una estona al Montparnasse bonhomiós –terra de llibertat–, em cofo un turbant de plomes, m’orno amb un collaret de tres gires, em fumo un cigar amb broquet i brindo amb un gotet d’absenta per tots aquells artistes que ens van ensenyar a viure i veure la vida amb una mirada amorosament diferent.