dimarts, 29 de juny del 2010

El titella i la polca

La dona el desembolicà de la tela de vellut roig. Tibà els fils delicadament: un per un. Li separà braços i cametes fins a fer-lo quedar erecte. Ara un pas, després l’altre.

D’un hàbil salt: hop!, se l’acostà al pit. L’abraçà. També li va fer un petó a la calba. L’esquelet s’estremí i ella rigué amplament.

L’home es mirà el titella cadavèric amb menyspreu. I tot seguit es mirà la dona. Amb el revers de la mà li resseguí el braç, el muscle i el clatell. Ella abaixà el cap enduta pel desig, que li començava a cremar la pell.

Però apartà la mà de l’home amb un gest massa brusc. Ell l’enretirà, dolgut. Esguardà el titella amb ulls glaucs i escurà el cul de cervesa de l’ampolla.

La dona recollí l’escaire de fusta i el titella féu un pas de ballet i un espadat. Connectà l’ipod a l’altaveu. Sonà la mandolina de la polca pizzicato. I l’esquelet començà a girar. I girar. I la dona girava i l’esquelet somreia enfollit per la dansa.

L’home assajà el gest de cenyir la dona per la cintura. Però ella se’n va desfer sota la inèrcia del gir.

L’home es begué una altra cervesa amb un parell de glops. Es netejà l’escuma de la comissura amb el palmell i esbossà unes passes cap al costurer. Arrabassà les tisores; sense voler es punxà el dit amb una agulla de cap. Es llepà llargament les gotes de sang abans de brandar la tisora... I la polca fent giravoltar l’esquelet... I l’home que l’empaita... i ella, lleugera, que fa volar el titella. Però ell obre les tiges de la tisora i, amb un tall sec, sega un fil del titella. El braç esquerre de l’esquelet penja balb, inert. “Aquest coi de titella, que sembla que se l’estimi més que a mi...”

El titella cau amb estrèpit i el cap de l’esquelet rebota tres cops contra el parquet. La dona també ha caigut... Una fiblada de dolor estrellat li recorre com una espurna des del pit fins a tot el cantó esquerre. Ell reacciona i anusa tremolós el fil segat del titella; però ella s’ha dut la mà al pit i només mormola un prim “truca al 061; em fa mal el cor, sembla un infart”.

L’origen dels titelles es perd en les primeres cerimònies religioses, en què com a objecte totèmic encarnava les forces ocultes sagrades. El titella és una mena de cadàver que, manipulat per la mà humana, actua d’acord amb els poders que li són conferits. El titella, mediador amb el més enllà, s’interposa entre l’home i allò desconegut. El titella personifica el que l’home rebutja  o l’espanta, però que, alhora, necessita aprehendre per perdre-li la por. El titella immòbil, animat només per la voluntat i la capacitat de l’home –en aquest cas la dona– i també sacrificat si convé.

Nota: manllevo la imatge del titella al geni de l'artista Sophie Taeuber-Arp.

diumenge, 27 de juny del 2010

Carles Sindreu, un home modern

     Carles Sindreu, que va nèixer l'any 1900 a Barcelona, era un home modern: amant de la literatura i l'esport (sobretot el tennis), va dedicar-se durant tota la seva vida a cultivar totes dues aficions, amb un llibre en una mà i en l’altre la raqueta de tennis.

Amb el pseudònim de Fivaller va publicar primer a La Publicitat i després a l’Esport Català un conjunt cal·ligrames relacionats amb l’esport. També va fer fotomuntatges construïts a partir de cal·ligrames i fotografies, tècnica molt innovadora a l’època que hagué de vèncer molts entrebancs abans de fer-se servir fins i tot durant la guerra civil com a propaganda política en cartells (per exemple el famós Aixafeu el feixisme de Pere Català Pic).

M’afiguro Carles Sindreu com un home molt elegant, un dandy, amb un fi sentit de l’humor i molta vitalitat. El seu pare el va fer estudiar comerç perquè es dediqués al negoci tèxtil, però Sindreu descobrí que ell valia per escriure i pel grafisme. Fou innovador en tots dos sentits. A part de les seves cròniques sobre tennis, escrigué unes quantes novel·les, poemes, i reculls d’espetecs literaris, petits contes, frases enginyoses a l’estil de les greguerias de Gómez de la Serna, en Radiacions i poemes (1928) i El clàxon i el camí (1931).

De Radiacions i poemes n’extrec una petita mostra, que em sembla molt escaient per presentar la personalitat del seu autor.

Hi ha llibres eixarrancats, francs, volubles i oberts com a ventalls. N’hi ha, en canvi, de reclosos esquius que es tanquen així que el vostre esguard esdevé distret. No obstant aquests darrers, en obrir-los us mostren sempre el mateix punt culminant del llibre, el séc del passatge inoblidable, com després de la ferida el senyal de la cicatriu.

El llibre absobeix tota la vostra atenció. Quan un sotrac interior us talla el fil de la lectura i esguardeu entorn vostre, el pensament resta un instant giravoltant sense engranar amb la vida real, com la roda d’un ciclista que marxa amb pinyó lliure.”

 Nota: la foto principal que il·lustra aquest apunt és extreta del llibre La crisi de la paraula, de Joaquim Molas i Enric Bou.

dilluns, 21 de juny del 2010

El comenidor i la seva sabata

Ara que estem a punt d’atènyer el solstici d’estiu i que entrem a l’època més seca de l’any, amb la intenció de refrescar-vos, i inspirada en el llibre-tresor que ens va presentar recentment Galderich de Piscolabis librorum, titulat Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clase de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, vull recordar les recerques etnològiques que s'han fet sobre el folklore a l’entorn de les pluges i les tempestes i altres accidents meteorològics.

Els fenòmens meteorològics devastadors (les calamarses, llamps, ventades o les sequeres persistents) com és natural sempre s’han atribuït a les bruixes, les quals s’aplegaven per congriar les tempestes, que anunciaven trasmudant-se en ocellots que precedien la tronada.        

Per evitar aquests desastres i que es malbaratessin les collites, sovint es recorria a processions i peregrinacions per treure a passeig la vera creu (la creu on va ser crucificat Jesucrist) o imatges de sants, mentre s’adreçaven les pregàries corresponents. També es repicaven les campanes per cridar a l’oració i per advertir els vilatans del perill que els amenaçava.

Però el més curiós és l’acció de comenir, que significa conjurar o exorcitzar les bruixes o els mals esperits per evitar que descarreguin les tempestes que han estat generant. L’acte de comenir es feia a la porta de l’església o en una mena de porxo, el comenidor, situat en un indret elevat i proper a l’església. El comenidor també era el capellà que comenia.

 El breviari en una mà i el paraigua en l’altra, el capellà o el rector de l’església del poble encetava un diàleg amb la bruixa o el dimoni per convèncer-los que dispersessin les tempestes. De vegades, per allunyar-se, la bruixa exigia una penyora que, sovint, consistia en la sabata del capellà, que era llençada contra els núvols. Segons sembla, sovint la sabata apareixia l’endemà, després de la tempesta, a l’altra banda del poble o la riera.

 Per evitar les malifetes de les bruixes també era freqüent penjar una carlina a la porta o eines de tall encreuades.
Aquestes pràctique pseudoreligioses eren tolerades i admeses per l’Església, tot i el seu caràcter supersticiós. En Josep Romeu i Cels Gomis, etnòlegs amb molt de predicament (en Cels Gomis fou un dels introductor del bakunisme a Catalunya), en parlen força en els seus llibres sobre folklore, meteorologia popular o les bruixes catalanes.

Aquest any, tal com estan els boscos per l’acció de les nevades, més val que estiguem a bones amb les bruixes, sobretot (i en aquest cas) perquè ens facin arribar aviat bones pluges per lliurar-nos dels incendis estivals. Desbrossarem el comenidor i li enllustrarem les sabates al capellà, ja que l’elegància no està renyida amb la funcionalitat.

dimecres, 16 de juny del 2010

Una nit a l'òpera

Per a la Raquel i el Jordi

L’anciana dama es posà els piquis i, al damunt, es calçà les sabates de saló amb sivella de pedreria. La vora del viso li sortia lleument sota el vestit. L’anciana dama aplacà la faldilla del vestit blau cel per corregir el petit defecte. Durant uns deu minuts provà de cordar-se el collaret de perles; aquest cop, finalment, ho aconseguí sense ajuda. La Betty no hi era a aquestes hores. L’anciana dama estava sola a casa. Abans de posar-se l’abric negre de coll d’astracà es pentinà el cabell ondulat amb el raspall de nacre. I a dins del bolso de cadeneta, en un monederet de roba, hi deixà caure la targeta.

L’anciana dama repetia aquest ritual cada dijous de la temporada. Avui no es recordava ni del repartiment ni del títol... vagament dubtava de si seria Il trovatore.

L’anciana dama baixà l’escala amb l’ascensor. El porter l’esperava i l’acompanyà dos carrers més avall per agafar el taxi que l’hi duria. A la porta del teatre, ell ja hi era. El va saludar amb un parell de petons i ell l’agafà de la mà per acompanyar-la fins a l’entrada. La targeta... El ritual de cada dijous. L’anciana dama remenà tremolosa l'interior del bolso de cadeneta. Ell la deixà fer, davant de la noia que feia de portera. –No res..., no hi és...–. Ell la convidà suaument a tornar-ho a intentar. La Betty segur que s’havia recordat de deixar-li a la safateta de la còmoda del rebedor. L’anciana dama regirà per dins del bolso, ara ja molt nerviosa... –Aquí la tenim! –respirà–, mostrant el monederet de roba. La noia que feia de portera se’l mirà a ell, interrogant; ell li pica l’ullet i ella l’entén... –Molt bé, senyora Munné, tot correcte, ja pot passar–. L’anciana dama es desa al bolso el carnet del súper (dijous passat va ser la targeta de la seguretat social...) a dins del monederet de roba. Ell, sense deixar-la de la mà, l’acompanya a la llotja on es troba amb la resta d’amics melòmans. Radiant, ella els diu: –avui, no m’he confós de targeta, eh!, que la Betty me l’ha deixat preparada!–. Tothom somriu i ell l’ajuda a seure a la butaca. La Bohême està a punt de començar.

Deixo un trosset d’Una nit a l’òpera dels germans Marx, perquè m’agrada sentir Il Trovatore i perquè mostra els budells del teatre, la tramoia, els decorats de tela... les històries més íntimes dels actors i del públic.

 

diumenge, 13 de juny del 2010

Un record per a Jesús Moncada

      Recordo, fa anys, que la impressió que vaig tenir de Mequinensa és la d'un poble digne que intenta trobar el seu lloc, tot i ser creat de manera artificial. El paisatge que voreja l'Ebre és aspre i encara salvatge... Les terres de l'Ebre. Vaig sentir molta curiositat pels càmpings dedicats a la pesca del sirul, que és aquest peix enorme i amb aire d'abissal, els alevins del qual van ser introduïts per uns alemanys per venir-los a pescar. No l'he tastat i dubto que ho faci. 
   Camí de sirga em sembla un llibre extraordinari, la crònica completa d'un món que s'ensorra. Un poble amb riquesa minera s'esfondra i no sap en què es convertirà... A les Calaveres atònites, hi ha un conte que em va causar una profunda impressió que parla dels accidents –i com s'intentaven emmascarar-ne les causes– que es produïen a les mines, titulat l'Origen de les espècies.
     En reprodueixo un tros com a petit homenatge a Jesús Moncada i als miners de Mequinensa que van morir en la mina:
"[...] El tren s'acosta a la plaça del carregador, el Silveri Rius clissa una cosa estranya a sota d'un vagó i llança un xiscle. Esfereït, demana al maquinista que aturi el tren. El conductor declararà la veritat si no sorgeix cap entrebanc que ens obligui a modificar-la: sent els crits i, malgrat que no entén que barboteja l'altre, s'adona que en passa una de grossa i frena en sec el comboi. La velocitat és lenta, la inèrcia mínima, el tren s'atura gairebé al moment i el maquinista salta de la locomotora. Va corrents al punt que el Silveri, glaçat, li assenyala. Es queda sense respiració: entre les rodes del quart vagó, enganxat pel cinturá a un ferro dels xassís, hi ha un cos ensangonat i brut de carbó. Un tatuatge al que queda d'un braç, 'A Feliça, amor etern', permet indentificar la víctima: Marcel·lí Canota, el dinamiter."

dissabte, 12 de juny del 2010

Rokia Traoré, autènticament africana

    Fa molt poc he tingut el gust de conèixer la Rokia Traoré i el seu nou disc titulat Tchamantché. Va ser mentre sopava, a prop de Mont Louis, en una gîte d’étape del Capcir, i d’improvís em vaig deixar embolcallar per la veu de la Rokia i els instruments percussionistes i de corda que l’acompanyen (el n’goni, la kore i el balafon). La Traoré pertany a l’etnia bambara, que es caracteritza per la seva tradició i dedicació musical. Molts griots, aquesta mena de joglars africans que componen, canten i divulguen poesia i música, pertanyen als bambara.

Sentir-la cantar és evocar un capvespre de cel rogenc a la sabana, moment en què una part de la natura es prepara pel repòs quotidià i es procura companyia, mentre una altra part es deixondeix per preparar-se per a la caça: la supervivència, la vida. No gens lluny del que també ens passa als humans en qualsevol part del món.

 En deixo una mostra aquí, en aquesta hora en què els colors es tenyeixen imperceptiblement d’una fina pàtina de blau nit, que, amb bonhomia, tot ho enfosqueix i tot ho unifica...

 

dimecres, 9 de juny del 2010

La secta dels "enfarinats" o la "Petita Església"

   Els enfarinats foren una mena de secta de França, anomenats així pel seu costum d’emposinar-se els cabells amb farina d’acord amb la moda del segle xviii, amb l’objectiu de diferenciar-se dels seguidors de l’Església imperant. Es remuntaven al 1790, moment en què el Govern francès revolucionari instituí la constitució civil del clergat, és a dir que, en endavant, el poble sobirà eligiria els bisbes i capellans. Poc després, el Govern exigia al clergat que prestés jurament a aquella constitució, però molts sacerdots s’hi van negar.

Per tant, hi havia dues esglésies en aquell moment: la refractària, sotmesa al Papa, a la monarquia i arrelada a les velles tradicions de l’Àntic Règim, i la constitucional, elegida pel Govern.

Napoleó signà el Concordat l’any 1801 amb el papa Pius VII, pel qual s’obligava a dimitir el clergat refractari i el constitucional de manera que, a partir d’aleshores, seria Napoleó qui el nomenaria i el Papa en donaria la investidura canònica. Però molts refractaris consideraven no legítim el Concordat –segons ells arrencat a la força al Papa– per tant, titllaven de cismàtics tant el clergat constitucional com el concordatari. Un petit nucli restà fidel a la protesta d’uns quants bisbes. Es localitzaven a Tours, Poitiers i la Bretanya. Aquesta secta es va conèixer com la Petita Església.

Com que van anar morint els sacerdots que hi pertanyien i no s’investiren de nous, ni es consagraren elements litúrgics, els enfarinats van mantenir el seu propi culte en total autarquia i endogàmia. Així, es batejavan entre si i es casaven i s’enterraven sota els seus propis rituals.

Us explico tot això perque acabo de llegir un llibre de Joan Bodon, escriptor occità ja mort, titulat Catoia l’enfarinat (traduït al català per Artur Quintana), que, en el marc d’un poblet occità, narra les vicissituds d’un jove sectari enfarinat educat en una rigidíssima moral i culte, que intenta infructuosament integrar-se en la vida dels altres. Bodon acosta simbòlicament l’aïllament de la comunitat occitana amb l’aïllament dels enfarinats. Si més no, Catoia és de lectura curiosa, diferent i recomanable i aporta molts elements de la vida a pagès de la França de principi del segle xx i del que fou la secta dels enfarinats.

 

 

dimarts, 8 de juny del 2010

Faig vaga

Faig vaga. Tot i que és curiós que, a més que em volen retallar el sou, accepti que també em prenguin el salari del dia de vaga.

Faig vaga, perquè no tinc més opció per protestar. Tot i que n’hi hauria hagut un munt: fer aturades intermitents indefinides (corresponents al 5% del que em retallaran), fer concentracions setmanals, fer vaga de consum un dia a la setmana... (deixar de consumir un 5%). Falta originalitat en el món sindicalista i ganes de comprometre’s. Amb tot, faig vaga, perquè no fer-ne serà interpretat com una acceptació tàcita d’un dret fonamental com és la integritat del sou. Faig vaga perquè estic molt amoïnada pel que això representa simbòlicament per a la classe treballadora: si ens retallen el sou, què més s’atreviran a fer? Faig vaga perquè són intolerables les despeses supèrflues que els governs emprenen, en detriment de les despeses socials. Faig vaga perquè exerceixo el meu dret atàvic de protesta. I admeto que no m’ha estat fàcil prendre aquesta decisió.

 

dijous, 3 de juny del 2010

Duel d'aigua

A l’Aigueta, les termes de la nissaga Sèquia, l’àpat més celebrat era el sopar, perquè permetia que tota la família es reunís al voltant de la taula. La senyora Sèquia la parava recobrint-la amb unes exquisides estovalles blanques de puntes brodades. La cristalleria lluïa sota els reflexs dels raigs de la llum de l’hora baixa, que penetraven entre els ballestes de les persianes dels finestrals. Els coberts de plata tintinejaven contra la vaixella entre mos i mos dels comensals. Els germans Sèquia, encara no gaire destres en el maneig de les copes, se servien d’uns gots de broc ample per a assaborir l’aigua que els era servida pel pare. La cerimònia d’abocar-hi l’aigua era seguida pels bessons amb molta atenció. Si, per atzar, una gota de més s’escolava des de la gerra en el got d’un dels germans, l’altre protestava ostentosament fins que la mida de l’aigua del seu got era igualada a la del bessó. El senyor Sèquia s’avenia normalment a acontentar els seus fills en aquesta obsessió, a fi de poder sopar en pau, però, en alguna ocasió, fart de suportar el suplici que els bessons l'infligien, s’atrevia a desafiar el precari equilibri fraternal. Quan la reacció consegüent era superior al que la paciència del senyor Sèquia podia tolerar, el  germà  que més havia rondinat o que fins i tot havia intentat d’atacar amb la forquilla el seu bessó era finalment foragitat de la taula, desterrat a sopar a la cuina o, amb la gerra de l’aigua en mà, era obligat a rescabalar la falta sota penitència d’anar a treure aigua del pou de la finca. La inclinació natural dels bessons per l'aigua convertia el càstig en una festa, i aleshores esclatava una pugna per decidir qui seria el condemnat a les galeres del pou. La feixuga corda era manejada amb prestesa, i amb poques braçades ja es podia veure la galleda ascendint per les foscúries del pou amb un suau gronxament. El germà proscrit s’abraonava a les parets de la galleda i bevia amb frisança directament l’aigua acabada de collir. Si l’altre hi era present, perquè volia compartir fraternalment la penitència, la galleda era arrabassada de mà en mà fins que els bessons s’empatxaven d’aigua i la mare havia d’arbitrar en aquella fal·lera, que sovint acabava en vòmits.

Aquest fragment de conte el vaig escriure fa uns deu anys. En aquest període, he pres les aigües unes quantes vegades. Recordo haver-ho fet als banys públics de Caldes d'Estrac, que són delicioses banyeretes o mini piscines molt assequibles per a qualsevol butxaca. També m'he banyat als banys Széchenyi de Budapest, construïts a principis del segle XX en un pompós estil neobarroc, mentre parelles jugaven a escacs a dins de la piscina exterior. I he tingut l'experiència fascinant de banyar-me en els famosos banys Géllert en la seva sumptuosa piscina interior, i en les decadents piscines d'aigua a temperatures diferents, que recordo decorades amb amorets que duen tortugues... i també a l'exterior, en aigua a 38º, quan a fora estàvem a 10º.

   El cap de setmana passat m'he banyat als banys Saint Thomas, al Capcir, i he pogut gaudir d'uns banys municipals barats i sense cap pretensió (no en diuen spa, sinó banys termals), que m'han fet passar una agradabilíssima estona en remull, i que certament recomano amb entusiasme.