dilluns, 30 de novembre del 2009

La Katherine Mansfield pren un te en el sofà cubista

Les senyores del grup de Bloomsbury em provoquen tanta atracció com aversió. Deu ser que el pas dels anys m’encongeix la mitomania i m’esmola la visió crítica respecte dels artistes admirats. Imagino la Virgínia Woolf i la Katherine Mansfield prenent el te assegudes en sofàs cubistes, sota una pintura de la Dora Carrington que guarneix el pany de paret, abillades amb vestits de seda d’un patronatge balder per sota els genolls encreuats de cantó.

En alguna carta Virgínia confessa que la Katherine li cau molt malament quan la coneix. Però, més endavant, arriben a apreciar-se tant que, quan la Mansfield mor, la Woolf lamenta dolorosament en el seu diari: “Segurament teníem alguna cosa en comú que no trobaré mai més en ningú altre”.

M’imagino la Virgína com una dona de maneres elegants i gustos exquisits. Alhora, un personatge en pugna permanent entre el seu origen aristocràtic i la seva filiació als nous corrents revolucionaris i feministes. Dels seus llibres, particularment celebro Al far, i em reconforta rellegir Una cambra pròpia per la seva intel·ligència i lucidesa per identificar els entrebancs que dificulten la creació artística en les dones.

És probable que les senyores de Bloomsbury fossin majoritàriaments estirades, neuròtiques i classistes... però això sí: infinitament seductores... (del narcisisme dels homes del clan ja en parlaré un altre dia [la Mansfield l’ironitza finament en més d’una narració] –o és que deu ser connatural als artistes amb talent, especialment mascles?–), però, més enllà de si elles eren unes “pijes rebels” de la divine left, el que de debò importa és que van escriure textos genials i, que, per fer-ho, potser van haver d’interpretar unes vides que, en certs aspectes, havien de combregar amb la seva genialitat, tot i que sovint esdevingueren perillosament autodestructives.

Mansfield morí molt jove, als trenta-quatre anys, a causa de la tuberculosi (que, dit de passada, sempre m’ha semblat una malaltia molt intel·lectual –confio que em disculpareu la frivolitat–). Va deixar, però, força obra en la seva curta vida.

No fa gaire vaig voler llegir els seus contes complets. No pas perquè l’entengui com una icona feminista de lectura obligatòria per a qualsevol dona amb ínfules culturals, sinó sobretot perquè m’encuriosia (ho haig d’admetre) la vena esotèrica que la menà a militar en la Teosofia de la madame Blavatsky.

Els contes de la Mansfield em desassosseguen. Per com els escriu i pel que hi explica (o pel poc que explica). En realitat, tenen una aparença anodina: vull dir que gairebé no hi passa res. Llegint-los tinc la sensació que totes les dones o els homes que hi surten s’assemblen; que tots els nens són els mateixos nens; que tots els matrimonis són idèntics. Aparentment Mansfield no es preocupava gaire per singularitzar els seus personatges. Això no li resultava essencial.  Tampoc embastava grans trames argumentals: en prescindia. En canvi, un petit paràgraf aparentment superflu, irrellevant, desvetlla una situació esgarrifosa en un paratge idíl·lic de la campanya anglesa, tot i que el final gairebé mai no comporta cap desenllaç significatiu.

Alguns dels seus contes parlen de coses tan etèries com l’amistat entre artistes (Je ne parle pas français, Psicologia), d’infidelitats imaginades (Felicitat), de l’amor en estat pur (Feuille d’album), i d’altres són molt tristos (La nena que estava cansada) –que em remet a alguna història naturalista de la Víctor Català–, o Les filles del difunt colonel, sobre la mort dels pares i el sentiment d’orfanesa...

Mentre els llegia, però, no vaig saber-hi trobar gaires traces teosòfiques, si no és que, de tant en tant, algun personatge interpreta els seus somnis, o bé la contundent presència de la naturalesa (a l’estil dels escenaris orientals del kabuki) en les seves històries.

També pot ser que la Isis de la Blavatsky no m’hagi permès treure-li el vel...  No puc fer altrament que pagar el tribut de ser una descreguda contumaç.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

dimarts, 24 de novembre del 2009

Es busca traçut per a desfer el nus gordià

Per a un taller de poesia visual vaig preparar una sessió per explicar la simbologia del lligam o vincle entre les persones, representat amb el fil, la corda, el nus. 

En la mesura del que fos possible, volia que els participants en el taller captessin de manera inconscient el que els volia transmetre, per tant, sospesava la possibilitat de suggerir-los jocs en què involucressin el seu cos i sobretot el cantó dret del cervell.

Vaig recopilar exercicis (d’altres me’ls vaig inventar) per aconseguir els objectius que m’havia fixat. En un dels jocs tenia la intenció d’oferir una corda llarga als participants de manera que, amb el tros que els toqués, formessin la inicial del seu nom. És a dir que construïssin l’essència de la seva identitat dins de la corda que unia tot el grup, i que alhora generava un cercle de força.

També volia que descobrissin que, en molts tipus de cal·ligrafies, el fil que uneix les lletres va fent i desfent nusos. 

Investigant una mica més sobre el concepte de nus, em vaig topar unes quantes vegades amb el parany de l’etimologia. La idea d’unió amb força, de vincle, em remetia al concepte de religió. Alguns tractadistes clàssics asseguraven que procedia del llatí religare, que significa “lligar fortament amb una corda, cordill, etc.”, d’altres deien que procedia de relegere, que significa “llegir atentament”. Confesso que no en vaig treure gaire l’entrellat, però fent aquesta connexió investia d’una mena de sacralitat el contingut del talleret, i això per força havia de ser bo. El Mircea Eliade, en un article titulat El simbolisme dels nusos, diu que el nus parteix d’un fil, i que el fil, en moltes cultures, es relaciona amb l’alè vital.

Immediatament em van venir al cap aquestes senyores tan solemnes que són les moires gregues, o les parques, i les seves arts artesanals per filar les vides dels mortals: Cloto debana els fils de les vides noves en el seu fus, Làquesi en pren les mides i les teixeix, mentre que Àtropo les talla amb unes tisores quan ho creu convenient. Per associació d’idees, arribem al cordó umbilical, als titelles animats per un cordill, a la frase “la vida li penjava d’un fil”. Llavors, de manera natural es crea el nus: el símbol de l’infinit i el número vuit en formen un; les cadenes d’ADN també generen nusos; a l’element aigua, és vital saber anusar la nau perquè no es quedi a la deriva. 

Finalment un nus gordià se’m posà al davant... i vaig necessitar saber l’origen de l’expressió: 

Gòrdies era un llaurador que menava un carro de bous. La llança del seu carro (és la peça llarga de fusta a cada costat de la qual s’enganxen els animals de tir) estava lligada amb un nus tan complicat que ningú no el podia desfer. Gòrdies va acomplir l’oracle segons el qual el futur rei de Frígia (actual península d’Anatòlia, a Turquia) entraria per una porta amb un corb posat damunt el seu carro. Qui aconseguís deslliurar-ne el nus obtindria l’imperi d’Àsia. Molts vanament ho havien provat. Alexandre el Gran, que es dirigia a conquerir l’imperi persa, el segà tallant-lo amb l’espasa. Efectivament conquerí Àsia, però de seguida la va perdre. I aquest fet s’interpreta com que la manera de resoldre alguna cosa complexa per mitjà d’un tall, d’una ruptura del “nus gordià” –sense prendre’s el temps de desfer-lo abans–, resulta fràgil i reprèn fàcilment la seva conformació inicial.

Em sembla una bella metàfora pensar què en fem dels nusos que estreny el fil de les nostres vides. N’hi ha que no els he pogut deslligar ni a còpia de molta paciència... Així que, vistos de lluny –i de prop–, trobo que creen una bonica textura en aquest canemàs que m'ha afaiçonat l’atzar.      

 

divendres, 20 de novembre del 2009

Amélie Nothomb i la Santa Anorèxia

L’Amélie Nothomb em diverteix extraordinàriament quan fa parlar personatges pretesament infantils en les seves novel·les: nadons, nenes de quatre anys, nens púbers. Amb un fi sentit de l’humor i una traça que em fa sospitar que ella mateixa és una encisadora nena petita-dona, la Nothomb fa que aquestes criatures s’expressin amb una mirada d’infantil innocència però, alhora, des de la perspectiva de cervells d’adults passats de voltes. El resultat esdevé esfereïdor quan aquestes donetes o homenets escurçats reflexionen i actuen com a tipus cínics ja entrats en la quarantena i potser un xic alcoholitzats.

Vaig trobar interessant –i original i fresca– la Biografia de la fam. Segons diu la ressenya de la contraportada de l’edició d’Anagrama-Empúries –una molt bona traducció de Ferran Ràfols–, aquest llibre és clarament autobiogràfic i al·ludeix a un episodi d’anorèxia que va patir l’autora.

En molts passatges del llibre la Nothomb exorcitza la fam i l’anorèxia. Rere la conya i la ironia es cova la tragèdia que duu una adolescent a refusar els aliments. L’anorèxia és un trastorn terriblement complex que posa en evidència la magnitud d’un acte aparentment tan senzill i quotidià com és menjar. Hi ha paràgrafs del llibre en què l’experiència de la fam (desmesurada) es trasllada a molts altres aspectes de l’existència: la golafreria per engolir la bellesa dels altres, el seu amor o la seva companyia... La fam insaciable que ens converteix en esclaus de petits o grans plaers i també de persones, de costums inveterats, de paisatges o d’arquitectures.

Només podem menjar, nodrir-nos –en un sentit literal del terme– si la voluntat, la boca i l’estómac es posen d’acord. En tant que consentim menjar, acceptem que som mortals i que, per tant, tenim necessitats terrenals. L’anorèxia en ocasions té un punt de misticisme propi dels qui pertanyen o –s’ho creuen– a una altra dimensió o esfera. Les hagiografies van plenes de trastorns anorèxics. Concretament Rudolph Bell va escriure un assaig titulat La santa anorèxia en què descriu el pes que té aquest trastorn en la santedat de Caterina de Siena i Clara d’Assís. Negar-se a menjar és un acte de rebel·lió –un clar exemple el tenim en les vagues de fam– que, per a les noies aspirants a ascentes i santes, també els serveix per reivindicar la seva comunió amb l’esfera divina. L’anorèxia és un recurs per dominar el cos, per controlar-lo, i també per mortificar-lo. Alhora també serveix per modificar la voluntat dels altres per la pressió que s’exerceix quan es deixa de menjar. El confessor  i guia espiritual –i més tard biògraf– de Caterina de Siena, Raimon de Capua, es preocupa per la salut de Caterina i intenta forçar-la a alimentar-se adequadament. És sabut, però, que moltes dones religioses amb un alt nivell cultural que anaven per a santes sovint patien conflictes interns perquè els seus confessors o guies espirituals no estaven a la seva altura intel·lectual. Això els va passar a santa Teresa d’Àvila i a Juana Inés de la Cruz, qui, de fet, es féu monja per poder tenir accés a l’alta cultura.

Actualment, però, l’anorèxia s’ha convertit en un trastorn sobretot de la intel·ligència femenina en una època opulenta però escassa en el conreu de les relacions interpersonals, dels bons afectes, i on encara costa reconèixer el talent de les dones. Cal esperar, doncs, que a mesura que les dones puguin donar curs a la seva saviesa amb llibertat i ressò, no caldrà que noies de ments privilegiades com la d’Amélie Nothomb caiguin en aquest terrible parany que és deixar d’alimentar-se.        

dissabte, 14 de novembre del 2009

"Let’s get lost”: perdre’s amb el Chet

Fa cosa d’uns nou anys, vaig sortir una temporada amb un noi molt aficionat a la música i un gran amant del jazz. Junts escoltàvem John Coltrane, Miles Davis, Telenious Monk... Un dia em va posar un cedé del Chet Baker. Fou tot un descobriment. Recordo que, immediatament, la veu d’en Chet em va deixar l’ànim en suspens; vull dir que l’estofat que s’escalfava a la cuina, la copa de l’aperitiu, les carícies del meu amant melòman... tot va passar a un segon terme. Només existia la veu d’en Chet: melangiosa, trencadissa, jove.

El Chet estava dotat d’una d’aquelles veus eternament joves que tenen molt pocs privilegiats. Potser va decidir no fer-se vell perquè havia signat un pacte amb Llucifer –o alguna divinitat capriciosa– a canvi que li mantingués per tota la vida la mateixa veu que tenia als vint-i-cinc anys. De fet, sospito que el Chet sempre fou jove, ell mateix tant com la seva veu. I és probable que en el documental Let’s get lost Bruce Weber li retés homenatge per haver encarat la vida amb tant de mèrit.

Chet Baker era un creador amb talent natural, és a dir que feia música i cançons amb una agilitat que ratllava la insolència. En algun moment de la pel·lícula, Chet recomana als seus fills que procurin ser molt bons en allò que més els agradi fer. Vet aquí un savi consell de pare.

Va enamorar unes quantes dones, que parlen d’ell amb fascinació però també amb amargura. Perdre’s amb el Chet: en el paradís i l’infern d’amors tèrbols, de còctels de drogues, de la vida duta al límit.

Esclar que fa pena veure el Chet de poc abans de morir: un semidéu decadent, amb la mandíbula feta miques d’una antiga pallissa, a qui li costa pensar i expressar-se, i de qui s’intueix que ja comença a distanciar-se de la vida.

Em poso el cedé que em va gravar el meu amant melòman i, mentre escolto el lament de la veu del Chet, brindo amb un whisky i glaçons per cadascun dels seus moments de glòria.

 

La noia del ponxo esfilagarsat

A hores d’ara, encara no sóc capaç d’entendre per què vaig decidir anar-me’n a Amsterdam. Potser va tenir-hi a veure l’horitzó monòton de molinets blancs que resseguien la carretera que em menava cap al sud, per trobar-me amb la Mònica, durant aquella tardor. El giravolt incessant de les astes em percudia el cervell; a cada viatge: d’anada i de tornada. Els centenars de fotografies que vaig fer dels parcs eòlics amb prou feines les vaig col·locar en un parell de catàlegs d’agències de viatges. També devia ser que el cap em rodava massa sovint –pels efectes dels claus salvatges amb la Mònica i dels dry martinis que engolíem desesperadament just en l’abans i el després–. Ben mirat, segur que tot va influir perquè, un matí de finals de novembre, fes la maleta  precipitadament per no perdre el vol que sortia a quarts d’onze. La dèria de fotografiar autèntics molins de vent suspesos en aiguabarreigs de límits equívocs m’havia atrapat.

A Amsterdam, plovia amb insistència. Del trajecte de la parada de metro fins a l’hotel em vaig quedar moll. El recepcionista em mirà amb condescendència abans d’escurar-se l’ungla del polze amb la navalleta d’un clauer. La moqueta de la paret del despatx feia olor de marihuana rància.

És clar que, si ho penso, sí que tenia moltes ganes de fumar... Volia que s’evaporés el record de la Mònica i el neguit de no poder-la estimar. Volia escorxar-me el fetge bevent i fumar fins a negar-me els pulmons.

M’hi trobava a gust, a Amsterdam. Moltes tardes, poc bans de fer-se fosc solia passejar-me pels canals dins del més turístic dels bâteau-mouche. Lliscant pels capil·lars de la ciutat enxampava des del canal el moment precís en què s’encenia un llum i es mostrava l’interior d’una casa. Fins i tot vaig identificar els costums d’un jove pèl-roig que cada tarda, pels volts de les set, engegava a tocar el piano en la intimitat de la seva casa-vaixell.

No vaig fer cap foto en tres setmanes. I vaig veure pocs molins. Però em vaig fumar tot el cànnabis que podia comprar, xuclant cada cigarret amb desfici mentre escoltava peces de Chet Baker en un club per a solitaris del barri de Jordan.

La vaig veure per primer cop dalt del tranvia número 9. No me’n vaig adonar fins que repenjà l’avantbraç en el respatller del seient de davant meu. Era una nit molt freda. Duia el cos embolicat amb una mena de ponxo de vores esfilagarsades. Més que un ponxo, era una manta de llit foradada pel mig, per treure-hi el cap. Tenia un clatell esbelt: s’endevinava sota dels rulls atapeïts de les rastes i el mocadoret anusat de seda vermella. Quan inclinà una mica l’angle del cap, li vaig veure el perfil. El mantingué una estona fix, albirant un punt indefinit. Era bellíssima. Va girar-se una mica més; i es deixà contemplar el rostre sencer. Quan alçà els ulls, quasi em ferí l’aleteig espès i negre de les seves pestanyes. Arromangà lleument un cantó de la boca i entreobrí els llavis com si tingués la intenció de parlar-me. No va dir res. Li vaig clavar la mirada en els iris de sutge nacrat. La hi mantingué. Un pírcing acabat en dues xinxetes li travessava el començament del nas a l’alçada dels ulls. Aquell punt d’erosió que s’autoinfligia sobre el setí exquisit de la pell em resultava estimulant. Li sonà el mòbil. Era un samsung aconseguit amb punts de targeta, tan antidiluvià com el meu... Així que vaig deduir que probablement era espanyola i que, a més, la telefonia mòbil l’importava tres raves. Per parlar es va incorporar cap endavant. No la podia sentir, però, per un instant, em vaig posar gelós.

Quan s’aixecà, me’n va sorprendre l’alçada. Era una dona molt alta; em passava de prop de mig pam. El ponxo li arribava fins a mitja cuixa, per damunt d’unes malles amb un estampat de pantera. S’agafà a una de les baranes i em mirà amb un trèmul esbatec de pestanyes. Mentre el tranvia disminuïa la marxa, jo també em vaig aixecar, empès per un fil invisible, amb la determinació de seguir-la.

Caminava davant meu més aviat a poc a poc, amb una lleu oscil·lació del maluc esquerre que suscitava una sensualitat decantada, molt particular.

No gosava apropar-m’hi més. I ella tampoc m’ho va suggerir durant el trajecte fins que vam arribar a l’entrada d’un edifici del barri de Plantage. Es deturà, tornant-se cap a mi. Jo mantenia, glatint, la rigorosa distància que em pertocava. Féu un parell de gambades potents, m’agafa la cara amb les mans i em besà llargament, amb passió, quasi amb fúria. Sobretot recordo el frec recurrent de les seves pestanyes –i de les vores esfilagarsades del ponxo– sobre les meves parpelles, mentre ens caragolàvem les boques.

Abans de respondre al meu “ens tornarem a veure?”, que només vaig poder mormolar, s’escolà per darrere la porta.

Vaig estar a punt d’atrapar-la pel braç per no deixar-la marxar... o de picar tots els timbres perquè em contestés. Però, abatut, vaig recular després d’una estona de clavar la vista a totes les finestres il·luminades amb l’esperança de copsar l’ombra de les seves rastes.

Els dies següents ens vaig passar darrere de fum de marihuana, o voltant amb la bici davant d’algun aparador de putes joves. Unes calcetes fluorescents de blonda blanca sota un llombrígol de pell de préssec em van fer entrar en un portal de vidre translúcid. Les calcetes no em van venir a rebre. Quan vaig treure el cap a la sala on la noia s’exhibia, m’agafà de la mà i em dugué al pis de dalt per una escala retorçada. Es va treure les calcetes abans que em deixés fer-l’hi. Mentre la penetrava sense convicció en el canapé granat de davant la finestra, jo mirava el canal. Em vaig escórrer entre gemecs tristos i la noia sense calcetes, entendrida, em féu un petó als llavis. Crec que li vaig agradar, perquè mentre li pagava els cinquanta euros em va fer cloure amb el puny el seu telèfon apuntat en un clínex. Es deia Andrea. No la vaig telefonar, però vaig pensar més d’un cop en les seves calcetes.

La noia del tramvia ocupaven el meu pensament i el meu engonal. De la Mònica, me’n recordava poc.

Al cap d’un parell de setmanes vaig començar a reaccionar per no arruïnar-me. Pels voltants d’Amsterdam vaig fer fotos de tots els molins amb què vaig ensopegar. Dels que encara funcionaven, m’agradava sentir el grinyol del gir de les aspes. Em generava una sensació de perill indefinit que em disparava el cor. Gràcies a un paio curiós que vaig conèixer una nit en un local de gent de costums poc ortodoxos, vaig poder exposar una sèrie de fotos d’aspes vistes des de diferents angles. A la sala d’art les van trobar originals.

El dia de la inauguració estava deprimit. Per animar-me em vaig empassar un parell de copes d’un jove bordeus. Mig entonat em vaig atrevir a saludar el personal i a mirar l’obra dels meus companys de l’expo col·lectiva. Vaig estar a punt d’ennuegar-me amb el primer glop de la tercera copa de bordeus quan la vaig veure allí, nua i potent, entre itineraris esguerrats fets de bales de palla. La foto era artística, i el seu cos, sublim. La vaig buscar entre visitants i tafaners i la vaig esperar fins que van tancar la sala. No va venir. Però em vaig apuntar el nom del fotògraf –Patrick Shusman– i el de l’estudi. El nom del carrer em sonava. I el títol de la foto es deia Paula entre rengles d’estiu.

La bici va trigar poc a dur-me al lloc on ens havíem besat. Segons la referència de la foto, l’estudi estava en el tercer segona. Vaig entrar en un bar del davant de l’edifici i vaig triar un seient amb prou visibilitat per poder espiar-ne l’entrada. Tenia la intenció d’esperar-la fins que em fessin fora. Vaig tenir sort: al cap d’un parell d’hores va aparcar la bici davant de la porta.

Abans que posés la clau al pany –i que em veiés–, li vaig allargar el tríptic de l’exposició obert per la seva foto, amb la meva targeta professional agafada amb un clip.

–Deixa’m fer-te fotos, sisplau –vaig amollar-li, crec que en un incòmode to de súplica.

Es va espantar lleument pel meu gest impetuós, però va somriure arromangant el cantó de la boca i em tornà a besar amb la força de la primera nit.

Era espanyola, feia de model, i sí que es deia Paula.

Vam quedar dissabte pel matí davant d’un hotel a prop de l’estació.

Va posar per a mi en horitzons de llenques de terra incerta que els aiguamolls s’havien descuidat de negar. Feia un dia rúfol i ventós. El ponxo, i damunt dels leotards, un faldilla llarga que voleiava cap als joncs vinclats, i unes botes d’aigua. Les rastes li assotaren el rostre durant una bona estona. Més tard se les va recollir en una cascada dalt del clatell. No deixava de mirar-me ni de mirar la càmera. Enmig del paisatge desolat ens sentíem la pròpia desolació. Vam fer l’amor en un audi llogat, davant del mar. Els vidres es van cobrir d’un tel de desig, d’escalfor i de baf de sexe amb regust de sal. Ens vam estimar tot l’hivern.

La Paula era parella de Patrick, el seu fotògraf. Ell li doblava l’edat, o sigui que rondava la cinquantena. Ella no n’estava enamorada. Un dia m’ho va confessar. Però no el va deixar i jo no vaig gosar demanar-l’hi.

Els vaig veure un dia junts, en un teatre, poc després de decidir tornar-me a casa. La Paula em va semblar fràgil i desvalguda al seu costat. Encara que tenia la vaga sospita que només ho feia veure. El Patrick li premia fermament la cintura, en un gest que no esqueia a una dona com la Paula. En canvi, no semblava voler-se’n deslliurar.

Tants de molins giravoltant-me a dins i a fora començaven a fastiguejar-me. Volia deixar de rodar i necessitava sentir-me fins i tot rigorosament estàtic durant una bona temporada.

Vaig tornar a casa a finals de la primavera. Una mica després d’enlairar-se, l’avió sobrevolà les quadrícules de coloraines dels camps de tulipes. Quan les vaig perdre de vista, vaig pensar que ja s’havia acabar de fer fotos a l’aire en moviment. Potser ara tocava l’element de la terra.

Vaig esborrar del samsung tots els missatges de la Paula. I un de curtet de la Mònica, que tenia arxivat feia un munt de mesos. Em vaig descalçar, i em vaig imaginar que caminava damunt d’un prat de dall d’un país que no era baix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

diumenge, 1 de novembre del 2009

“L’omertà”, o el silenci dels galifardeus

Els exfiscals Carlos Jiménez Villarejo i José Maria Mena han advertit en respectives entrevistes a Catalunya Ràdio i a RAC1 que és necessari que no quedi impune cap ni un dels casos de corrupció que s’estan destapant a Catalunya i arreu.

La justícia –i això ho dic jo– ha d’arribar sense vacil·lació fins a les arrels més fondes de qualsevol trama criminal, i qui l’hagi feta, l’ha de pagar: tant si és un ínclit membre de la burgesia, un obès exconseller del Govern, un poll ressuscitat del sector immobiliari o un funcionari corrupte que té aprovat el nivell C.

Villarejo i Mena insten polítics i juristes perquè, aquest cop, s’atreveixin a fer net. Ja n’hi ha prou de mantenir equilibris de cortesia entre partits opositors per evitar que es donin a conèixer maniobres fosques –o clarament mafioses (la terrible omertà)– dels uns i dels altres, que clamen al cel i que ens planen silenciosament al damunt. L’oasi català està empastifat de fems fins al capdamunt de l’última palmera datilera. I si no s’hi posa remei aviat, el descrèdit envers la classe política de qualsevol partit serà tan profund que ja no tindrà remei i, aleshores, ja cal que ens calcem!

Avui he sentit a la ràdio que alguns polítics s’exclamaven perquè al diari sortien fotos d’en Macià Alavedra i d’en Prenafeta emmanillats. Aquests comentaristes es queixaven que els prohoms van ser tractats com si fossin “terroristes”. Caram...

¿Que no és pas terrorisme embutxacar-se milers i milers d’euros provinents de la gent de bona fe? Jo, quan pago els meus impostos, vull que els meus diners serveixin per garantir la continuïtat i millorar la qualitat de la cosa pública (res publica). Si es demostra que diners dels ciutadans han anat a petar a les butxaques llardoses d’uns quants poca-soltes, exigeixo que tornin fins al darrer cèntim, que els tanquin a la presó i que compleixin estrictament la pena que els pertoqui.

¿Que no és pas terrorisme requalificar uns terrenys destinats a fer-hi equipaments públics (zones verdes, poliesportius, llars d’avis...) per convertir-los, per exemple, en una illa de pisos a preus de mercat (és a dir de “mercat-impossible-per-a-qualsevol-mortal-que-visqui-del-seu sou”)? Així, el constructor i el promotor d’aquesta pisets, en correspondència amb aquest petit favor de no-res ingressaran una quantitat ingent en una obscura fundació. El resultat és que aquests dinerets en part finançaran el partit de torn i, en part, engrossiran sospitosos comptes corrents oberts en bancs suïssos.

Esclar que em tempta engegar-ho tot a pastar fang, clavar una artística botifarra a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, esbotzar la tele amb un bat de beisbol fins a fer-ne miques...

Però, un cop he deixat anar la mala bava per descarregar la fel, m’adono que un pensament constant em reconcilia amb mi mateixa. Doncs sí, en una nit com aquesta, mentre torro unes quantes castanyes que em menjaré per honorar les ànimes dels meus estimats que ja no hi són, el vull deixar per escrit:  per bé que quatre o quatre-cents desgraciats s’entestin a demostrar-ho, mai no m’empassaré allò “que l’ocasió fa el lladre”. Em sembla una expressió funestament determinista i conservadora. No; només els lladres de mena aprofiten l’ocasió per robar. Les persones amb principis ètics i honestos –també si es dediquen a la política– saben mantenir-los fins al dia que es morin i, tal vegada, fins i tot moriran per mantenir-los.

Avui, nit de la Castanyada, el meu record més sentit per a tots els qui vau morir defensant una manera de viure més lliure, honrada, humana i igualitària, que no ens deixarem malbaratar per cap indigne politicastre o pocapena de cognom il·lustre.