dilluns, 31 de maig del 2010

diumenge, 30 de maig del 2010

Apa nois, que ens ho menjarem com una merenga!

    "Camarasa, 26 de maig de 1938
    "Fa tres mesos que faig la guerra. Ahir va ser el meu aniversari: he fet divuit anys. Ja sóc una mica menys biberó. El millor regal han estat la carta que he rebut dels pares i la de la Roser, que m’hi ha dibuixat tot de petons fets de pintallavis. Però aquí no tinc cap intimitat per pensar en ella... Els companys m’han preparat un pastís fet de llesques de pa farcides de carn de llauna. Al capdamunt, divuit llumins que he apagat d’una bufada. A les trinxeres, la vida és torna molt senzilla.
    "Potser m’ho hauria de callar –diuen que porta malastrugança–, però com a desig he demanat que guanyem la guerra. Ens havíem de berenar aquests feixistes com si fossin una merenga, però fa quinze dies que estem caient. Cada dia ens maten. Abans d’ahir va caure el meu amic Nando. Només feia tres mesos que el coneixia, però m’he fet un tip de plorar. El Mendizabal m’ha abraçat, i m’ha dit que procuri no plorar davant dels altres, que això baixa la moral...; no he pogut fer-hi més. M’he esgarrinxat la cuixa amb les filferrades del passadís, encara no tinc apamades les distàncies, mentre fabricava sacs amb un engrut de ciment i de sorra. Esperem que siguin prou resistents per frenar els projectils, però jo no les tinc totes. He volgut posar dues capes però m’han dit que no, que no en tindríem prou per cobrir les regates. Tinc por, però només ho sabia el Nando. Ell també m’ho confessà. Però guanyarem la guerra peti qui peti... Una merenga... ara recordo la confiteria que hi ha sota casa dels pares; les merengues són de color rosa o verd... i la mare me’n compra quan estic refredat i me’l posa a la llet. Me l’empasso amb un parell de xuclades i em prenc la llet endolcida i espessa... El Mendizabal ens dóna ànims cada nit abans de dormir. L’he enxampat dos cops que em tapava amb la manta. He fet com si no el veiés. No fa gaire li han mort un fill de la meva edat i diu que jo m’hi assemblo."
     Fa poc, camí de Camarsa, em vaig aturar a visitar el Centre de recuperció de la memòria històrica anomenat El Merengue. Aquest turonet estratègicament situat sobre la plana estava ocupat per les tropes feixistes i fou atacat reiteradament per les forces republicanes, que el tenien com a objectiu cabdal. Entre els dies 22 i 28 de maig de 1938 s’inicià una ofensiva per expulsar els franquistes. La lluita fou acarnissada i van morir molts joves, sobretot del bàndol republicà, que pertanyien a l’anomenada lleva del biberó. Es diu que algun dia es van arribar a comptar tres-cents morts. Al desembre, finalment, els feixistes aconseguiren trencar la línia de defensa republicana.
      Estic convençuda que la majoria dels joves republicans de la lleva del biberó sentien profundament que estaven lluitant per la llibertat. No podia ser altrament perquè aquests nois escometessin una i altra vegada les tropes franquistes que els anaven liquidant des de la seva posició privilegiada. Veient aquest turonet, que ara sembla simpàtic, m’afiguro el patiment d’aquestes criatures que intentaven, a cos nu, disparar contra les posicions enemigues sense que els matessin. Sembla gairebé impossible. Només l’afany revolucionari en estat pur els empenyia, quasi cegament, a combatre l’enemic en aquelles condicions. Em pregunto què sentirien si veissin en què s’han convertit els seus ideals i en la mena de societat que ara tenim...
      En la seva memòria escric aquest petit epitafi i els agraeixo la seva tendrament jove tenacitat.

dimarts, 25 de maig del 2010

Imatges de pedra o pedres d’imatges, el deliri de Kircher

   Vaig rebre la comanda a finals de l’estiu. Venia rigorosament embalada en una caixa de fusta més alta que jo mateix. No la vaig obrir fins l’endemà. Però aquella nit vaig començar a tenir els somnis estranys. En el primer, em veia abandonat en una ciutat fantasma, d’edificacions irregulars que no s’adscrivien a cap estil arquitectònic conegut. Intentava desesperadament trobar alguna traça de vida, un congènere o qualsevol mena d'ésser viu, però no ho aconseguia... Fins que em retia a l’evidència que era l’únic supervivent d’un hipotètic cataclisme.

L’endemà vaig desempaquetar-les. Eren precioses: n’hi havia moltes de coloracions excelses. Aquells minerals semblaven parlar-me. 

Me'l vaig mirar llargament i una esgarrifança em va recórrer el final de l'esquena. Aquell ònix reproduïa una successió de volums disposats de tal manera que recordaven vagament una ciutat. Tan fantasma i solitària com la del meu somni.

   L’endemà, vaig estar treballant amb les pedres fent provatures amb vitriol. No em vaig adormir fins a la matinada, i aquest cop, el somni també fou revelador: una avinguda d’aigua m’agafava desprevingut i se m’enduia aigües avall en un intinerari solcat de troncs morts i roques cantelludes, on m’aferrava amb ànsia per intentar aturar-me i poder respirar. Em vaig despertar, amarat de suor, i com un autòmat vaig voler comprovar les traces d’una de les àgates que més m’havien cridat l’atenció: les vetes semblaven haver adquirit recentment unes formes semblants al braç d’aigua que m’havia empaitat durant la nit anterior.

Havia sentit llegendes de pedreres properes a cementiris, que, quan s’escapçaven, oferien en els còdols esmicolats imatges semblant a ossos o calaveres. Em semblaven històries de la vora del foc, fins que, la tercera nit, vaig tenir el somni terrorífic que m’evidencià el que estava passant. Jo caminava per un cementiri, ebri de por, sentint una remor esfereïdora que alçava el volum. Intentava sense èxit trobar la reixa de la sortida, però una empenta fortuïta em precipità a dins d’una fossa. Vaig agafar impuls per sortir-ne, però els meus dits, endurits, semblaven petrificar-se, i també les meves mans... L’endemà el jaspi presentava unes protuberàncies semblants als dits d’una mà...: Sí ho era, encaixava amb el motlle: era la meva mà va reproduïda en la pedra: però cadavèrica, identificable pel meu índex corbat cap a l'interior, un tret congènit de la meva família.

Athanasius Kircher, un jesuita alemany del segle XVII establert a Roma, un savi i grafòman, va escriure una obra compiladora, a la manera d’una cosmogonia, sobre el regne natural, titulada Món soterrani. Hi explica que en l’aiguabarreig d’oceans i volcans, homes, bèsties i dragons conviuen a les cavernes. Els minerals i els metalls hi naixen espontàniament i revesteixen aparences estranyes del éssers vius amb què entren en contacte. Agrupa les pedres amb imatges per temes: de les que tenen figures geomètriques fins a les que reprodueixen lletres de l’alfabet, passant per visions del cel, ocells, quadrùpedes. Explica aquestes formacions de quatre maneres: fortuïtes, per una disposició del terreny que fa de matriu i que petrifica motlles, per un magnetisme que provoca en les pedres formes similars als objectes propers i, finalment per disposicions divines i angèliques. Així catalogava les pedres amb imatges, molt estimades per artistes del barroc tardà com a base de les seves pintures, i que les encomanaven majoritàriament a pedreres italianes. Aprofitaven les sinuositats i arborescències d’àgates, ònixs, marbres per fer quadres amb veladures fantàstiques sota els motius que pintaven.

Nota: il·lustro el post amb fotos impressionants que agafo amb préstec de la web:

http://www.stonesandcrystals.it/fr/department/45/3-Pierres-Imagées.asp

 

dimarts, 18 de maig del 2010

Thelonious a casa de la Pannonica

El meu pare va comprar aquest disc de Thelonious Monk, Underground, perquè li agradava molt el jazz, però sobretot atret per la portada. En ella hi ha muntat l’escenari d’un centre d’operacions de la resistència o l’interior d’un búnker aliat. Armes escampades, un radiotelegrafiador, unes vitualles, tot distribuït per l’espai com en una mena de natura morta bèl·lica a escala natural. Però el que més crida l’atenció (a part de la guerrillera estupenda) és un home vestit de militar nazi, lligat a una cadira. En la contraportada del risc, si no em falla la memòria, es donava a entendre que el nazi en qüestió estava dissecat.

Els biògrafs de Monk expliquen que va deixar de tocar l’any 1975 i que, des de llavors fins a la seva mort, cada dia es vestia, amb els mitjons a joc amb la corbata, per estirar-se damunt del llit, i que així es passava el dia: veient la tele o mirant al sostre. La baronessa Pannonica de Koenigwarter, aristòcrata anglesa batejada amb el nom d’una papallona que va descobrir el seu pare –un dels Rothschild– l’acollí a casa seva. No era el primer músic de jazz que allotjava. Pannonica era una mena de mecenes dels músics de jazz a qui protegia, juntament amb els seu centenar de gats. Abans de Monk, ja s’havia fet càrrec de Charlie Parker, que va morir a la suite de la baronessa, a l’hotel Stanhope de la Cinquena Avinguda, mentre es reia veient un programa còmic a la tele.

Monk, cofat dels seus peculiars barrets, tocava un jazz pur i cadenciós, l’origen del qual es remuntava a quan acompanyava una predicadora enaltidora de masses entre els llogarets del Sud. L’espiritual negre el passà pel sedàs del seu talent i originalitat per convertir-lo en melodies de notes de vegades lentes i de vegades atropellades, però sempre tremendament vibrants, i alhora inquietants.

Monk, com fan els més virtuosos, va decidir un bon dia deixar de tocar, senzillament perquè el cos l'hi demanava, de la mateixa manera que li havia demanat que ho fes com un rei durant un grapat d’anys. I quan el rei va callar, tots ens vam quedar orfes de jazz.

dilluns, 10 de maig del 2010

I tu, les lletres, de quin color les veus?

Henry Michaux va crear en les seves obres pictòriques una mena d’alfabets constituïts per pictogrames i  tipografies, obertes a moltes interpretacions. Mirar-les quasi m’hipnotitza i m’agrada trobar-hi des d’un caçador del Paleolític fins a una sofisticada ballarina amb tutú. Em passa el mateix quan observo el mar de  les vetes des les àgates o d’altres pedres i minerals –que molts pintors han aprofitat per pintar-hi al damunt–:  m’afiguro formes i m’imagino històries per a cadascuna.

Abans de jugar amb la cal·ligrafia i amb les tipografies per a fer poesia visual, volia que els components  del taller reflexionessin sobre la importància i el simbolisme dels alfabets i de les lletres (tot i que podria dir-  ne més coses si estudiés la Càbala).

A l’Egipte es diu que el déu Thot (el qui té forma de babuí) va inventar l’escriptura; a Grècia el primer  alfabet seria obra del príncep Cadme (el marit d’Harmonia i artífex de la metal·lúrgia bèl·lica, segons explica Ovidi a Les Metamorfosis) (lamentablement no he trobat documentat com el va fer).

Sembla ser que els grecs veien la relació entre les set vocals (les cinc més la e i la o breu i llarga) i els set  astres següents: Mart, Jupiter, Saturn, Mercuri i Venus, més el sol i la lluna. Plutarc en parla en el seu llibre  Moralia, i també explica que la lletra E equival al sol, i té relació amb l’oracle de Delfos, en què s’oferien  misterioses ofrenes a la Pítia, amb forma d’E, i que la lletra A, que alhora aplega tot l’alfabet, equivaldria a la  lluna.

Brossa, molt amant de jugar amb lletres fins al paroxisme, va dir que les vint-i-sis lletres de l’alfabet  contenen tot el món que coneixem. I trobo molt encertat aquest raonament.

Palau i Fabre, en els Quaderns de l’alquimista va exalçar el poder evocador dels colors i també va  apuntar una teoria sinestèsica de les vocals, segons la qual en poesia els temes greus es donen en “o”, els  lleugers en “i”, els tendres en “e”... No sé ben bé què volia dir però ho trobo molt suggeridor. També el  Rimbaud va fer poesia atribuint colors a les lletres en el seu poema Vocals, el qual reprodueixo en una  traducció del mateix Brossa;

A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals,


Algun dia us diré les naixences latents:


A, fosc cosset pelut de mosques esclatants


Que volen a l'entorn d'unes pudors cruels,

 



Golfs d'ombra; E, candors de vapors i tendals,


Llances de gel salvatge, reis blancs, calfreds d'umbrel·les;


I, porpra, esput de sang, rialla d'una boca


En la ràbia o en els deliris penitents;

 



U, cicles, vibraments divins de mars verdoses,


Pau de pastius sembrats d'animals, pau d'arrugues


Que impedeix l'alquimista als fronts estudiosos;



O, suprema, trompeta plena de sorolls, rars,


Silencis travessats per Mons i per Arcàngels:


O, l'Omega, llampec dels Seus Ulls violetes!

Encara que, per a mi, la A és groga, la B és verd pàl·lid, la C és color crema, la D és blau clar, la E és  verda, la F és rosa (...) i la Z, que veig tirant a grisa... o potser és com el fum envolvent d'un cigar de haixix?

dimecres, 5 de maig del 2010

El París de la Kiki de Montparnasse

Quan jo tenia 30 anys, el meu germà em va regalar un llibre titulat El París de Kiki, artistes i amants (1900-1930), sobre les peripècies de la colla de bohemis de tot el món que es van ajuntar a Montparnasse a principis de segle, bullint de sexe, llibertat i pintura.

Quan vaig rebre el regal jo aspirava a ser artista i, de retruc, l’amant d’un artista.

Amb el pas del temps vaig arribar a ser amant d’un artista (durant uns quants anys) i també artífex de les meves pròpies creacions. D’amant vaig abdicar fa temps i, de fer d’artista, les meves veleitats d’ara se cenyeixen a escriure i a intentar vendre tallers per esperonar la creavitat a través de la poesia visual i els poemes objecte.

Fa poc, el meu germà em va tornar a regalar un altre llibre sobre la Kiki, aquest cop un còmic impecable, de Catel & Bocquet. Quasi vint anys més tard, faig retrospectiva d’aquella Kiki i també de mi. Amb tendresa i una mica de nostalgia ens miro i, d’alguna manera, m’adono que el segon regal tanca un cercle que encara no encerto a posar-hi nom.

El que sí sé és que m’hauria encantat conèixer la Kiki de Montparnasse. Segur que era una dona excepcional: alegre i vital, bondadosa i extraordinàriament lliure. La Kiki va escriure unes memòries en què explica que va nèixer el 1902 a Borgonya i que ja als tretze anys es va traslladar a París, on va treballar en diversos oficis. Encara adolescent va conèixer un escultor que la invità a posar per ell, i aquí començà la seva carrera com a model. A part de ser l’amant de Man Ray durant molts anys, també ho va ser d’un grapat d’artistes, per als quals fou com una mena de musa i talismà.

En el llibre El París de Kiki hi ha un munt de fotos en què la Kiki surt en cafès i sales de festa, ballant, amb les faldilles arromangades, disfressada, o exhibint la seva pell de setí i el seu escàs pèl púbic mentre l’artista de torn la pinta o li fa fotos (per exemple el famós Violon d’Ingres, de Man Ray)

La Kiki deia que no entenia com hi ha dones que canten com qui pixa; ella només cantava quan estava contenta. Hi ha moltes anècdotes sobre el seu caràcter vulnerable, que passava de l’alegria a la melancolia. I episodis en què s’escridassava amb el Man Ray.    També va exposar, amb una col·lecció de pintures molt naïfs, va regentar el seu propi cabaret, anomenat Oasis, però va morir en la indigència, cap a la cinquantena, rosegada per l’alcohol i les drogues.

Amb aquest post, dedicat a la Kiki i a tots els bohemis que van tenir la sort de conèixer-la, em trasllado una estona al Montparnasse bonhomiós –terra de llibertat–, em cofo un turbant de plomes, m’orno amb un collaret de tres gires, em fumo un cigar amb broquet i brindo amb un gotet d’absenta per tots aquells artistes que ens van ensenyar a viure i veure la vida amb una mirada amorosament diferent.

dissabte, 1 de maig del 2010

Primer de maig, dia del treballador (en atur)

Li he hagut de prendre al meu fill petit els cinquanta euros de la guardiola. Té forma d’os grassó en comptes de porquet. L’hi va regalar la meva cosina quan va fer sis anys, suposo que amb la ingènua intenció que l’eduquéssim en l’estalvi. Em cago en l’estalvi i la mare que el va matricular. He arrencat d’una revolada el full del calendari. Encara falten vuit dies per a fi de mes i no em queda ni un ral. La Marga s’ha anat a fregar a la casa. Tornarà amb quaranta euros i la compra feta. No ens morim de gana, no i, si van encara més mal dades, el súper paquistanès de davant de casa ens fia; ja ens ho ha fet abans. Pero no em sobra ni un euro per comprar-li una llaminadura al meu fill petit. Fa setze mesos que sóc a l’atur i en fa quatre que vaig acabar el subsidi. Els quatre-cents euros de la paga d’ara m’arriben just per al lloguer i les despeses de casa. No sé què farem quan deixi de cobrar-los. Bé, sí, vendrem el cotxe a la concessionària. I demanarem paquets de menjar a les carites, o com coi es digui, això de la caritat de la parròquia... No em vaig treure ni el graduat després de l’FP, i ara va i em  truquen de l’oficina de l’atur per dir-me que dilluns he de començar a fer un curs per ensenyar-me a trobar feina. Em cago en la feina i els cursos, i en tots plegats. Mon germà em va deixar mil euros fa mesos i encara no els hi he pogut tornar. Em fa vergonya veure’l i no vull anar a casa seva. Ell i la cunyada em pregunten per la feina, si ja en tinc, si en busco... i jo els he d’explicar que la nena m’ha escrit això del currículum i que l’he repartir per les botigues i els magatzems del barri, però que de moment, res. I que també m’ha fet des de l’institut un perfil (la nena en diu així, de la pàgina amb les meves dades i la meva foto, on, per cert, no estic de perfil) en una pàgina d’internet per buscar feina. El mes passat vaig fer quaranta-vuit anys. La Marga es va posar carinyosa al vespre del dia del meu aniversari, però a mi no se m’aixeca. Vint-i-cinc anys a la construcció; d’empresa en empresa, i ara una puntada i al carrer. El metge em vol donar pastilles, però no sé si prendre’n o si prendre-les de cop. La Marga li ha dit que, quan travesso el pont del tren m’aturo i miro la via, i la miro i m’agafen basques, però no puc deixar de mirar-la... i no puc.