dimarts, 18 de maig del 2010

Thelonious a casa de la Pannonica

El meu pare va comprar aquest disc de Thelonious Monk, Underground, perquè li agradava molt el jazz, però sobretot atret per la portada. En ella hi ha muntat l’escenari d’un centre d’operacions de la resistència o l’interior d’un búnker aliat. Armes escampades, un radiotelegrafiador, unes vitualles, tot distribuït per l’espai com en una mena de natura morta bèl·lica a escala natural. Però el que més crida l’atenció (a part de la guerrillera estupenda) és un home vestit de militar nazi, lligat a una cadira. En la contraportada del risc, si no em falla la memòria, es donava a entendre que el nazi en qüestió estava dissecat.

Els biògrafs de Monk expliquen que va deixar de tocar l’any 1975 i que, des de llavors fins a la seva mort, cada dia es vestia, amb els mitjons a joc amb la corbata, per estirar-se damunt del llit, i que així es passava el dia: veient la tele o mirant al sostre. La baronessa Pannonica de Koenigwarter, aristòcrata anglesa batejada amb el nom d’una papallona que va descobrir el seu pare –un dels Rothschild– l’acollí a casa seva. No era el primer músic de jazz que allotjava. Pannonica era una mena de mecenes dels músics de jazz a qui protegia, juntament amb els seu centenar de gats. Abans de Monk, ja s’havia fet càrrec de Charlie Parker, que va morir a la suite de la baronessa, a l’hotel Stanhope de la Cinquena Avinguda, mentre es reia veient un programa còmic a la tele.

Monk, cofat dels seus peculiars barrets, tocava un jazz pur i cadenciós, l’origen del qual es remuntava a quan acompanyava una predicadora enaltidora de masses entre els llogarets del Sud. L’espiritual negre el passà pel sedàs del seu talent i originalitat per convertir-lo en melodies de notes de vegades lentes i de vegades atropellades, però sempre tremendament vibrants, i alhora inquietants.

Monk, com fan els més virtuosos, va decidir un bon dia deixar de tocar, senzillament perquè el cos l'hi demanava, de la mateixa manera que li havia demanat que ho fes com un rei durant un grapat d’anys. I quan el rei va callar, tots ens vam quedar orfes de jazz.

5 comentaris:

  1. Ai, Maite, comparteixo l'estima per aquells discs magnífics que, de petits, ens ensenyaren tant a escoltar com a mirar!
    Aquest no el tenia present (suposo que per soterrat)... Podries dir-me si es tracta d'una foto o bé d'una hiperrealista pintura?

    ResponElimina
  2. Girbén,
    És una foto, però no estic segura si la noia guerrillera hi és o és un fotomuntatge, i això que encara no existia el fotoxof! El disc és del 1968.
    Jo, quan me'l mirava, sempre hi descobria alguna cosa nova. Em resultava i em resulta fascinant.

    ResponElimina
  3. Fascinant aquesta portada, Maite!! No m'estranya que el teu pare s'hi sentís atret! El nazi lligat a una cadira no té preu, però és que el paio armat tocant el piano és impagable. I a més, als peus, hi té un detonador. Sembla que en qualsevol moment, potser quan s'acabi l'última ampolla de wiskhy, hagi de prémer la palanca i booom!! Aquesta imatge transmet la facilitat amb què podem passar de la vida a la mort en temps de guerra: tant ens podem menjar un mos de pa o fer un glop de vi i sentir-nos vius com agafar una granada i tenir la mort a les mans... una línia molt prima.

    ResponElimina
  4. Hola Núria,
    I tant que és prima la línia entre la vida i la mort. El Thelonious segur que ho sabia, encara que, deixar de tocar pot interpretar-se com l'inici del camí cap a la mort, esperant-la amb els cinc sentits, amb la concentració que deviat tenir mentre tocava, com surt en el vídeo que he penjat.

    ResponElimina
  5. meravellat estic amb la portada ,aquesta foto te quelquom que m'atrapa i no puc deixa de mirarla.
    moltes gracias per ferme descobri un music desconegut per mi,ting ganas de trobar mes informacio i discografia per pogue gaudir d'aquest interpret tan fascinant que descobert avui.
    gracies tambe per aquest bloc m'agrada,nire lliguin poc apoc que las cosas se tenen que assavori poc a poc.
    i deixo unes cuantas reflexions que jo he tingut al lleguir aquest text.
    la musica una compaña fidel en la meva vida.
    la musica i el poder
    la musica i la guerra
    la musica i el poble
    i per descontat,tans i tans artistas que ens transmetan tot el seu art i la seva passio en allo que realment estimen.

    ResponElimina