I tu, les lletres, de quin color les veus?

Henry Michaux va crear en les seves obres pictòriques una mena d’alfabets constituïts per pictogrames i  tipografies, obertes a moltes interpretacions. Mirar-les quasi m’hipnotitza i m’agrada trobar-hi des d’un caçador del Paleolític fins a una sofisticada ballarina amb tutú. Em passa el mateix quan observo el mar de  les vetes des les àgates o d’altres pedres i minerals –que molts pintors han aprofitat per pintar-hi al damunt–:  m’afiguro formes i m’imagino històries per a cadascuna.

Abans de jugar amb la cal·ligrafia i amb les tipografies per a fer poesia visual, volia que els components  del taller reflexionessin sobre la importància i el simbolisme dels alfabets i de les lletres (tot i que podria dir-  ne més coses si estudiés la Càbala).

A l’Egipte es diu que el déu Thot (el qui té forma de babuí) va inventar l’escriptura; a Grècia el primer  alfabet seria obra del príncep Cadme (el marit d’Harmonia i artífex de la metal·lúrgia bèl·lica, segons explica Ovidi a Les Metamorfosis) (lamentablement no he trobat documentat com el va fer).

Sembla ser que els grecs veien la relació entre les set vocals (les cinc més la e i la o breu i llarga) i els set  astres següents: Mart, Jupiter, Saturn, Mercuri i Venus, més el sol i la lluna. Plutarc en parla en el seu llibre  Moralia, i també explica que la lletra E equival al sol, i té relació amb l’oracle de Delfos, en què s’oferien  misterioses ofrenes a la Pítia, amb forma d’E, i que la lletra A, que alhora aplega tot l’alfabet, equivaldria a la  lluna.

Brossa, molt amant de jugar amb lletres fins al paroxisme, va dir que les vint-i-sis lletres de l’alfabet  contenen tot el món que coneixem. I trobo molt encertat aquest raonament.

Palau i Fabre, en els Quaderns de l’alquimista va exalçar el poder evocador dels colors i també va  apuntar una teoria sinestèsica de les vocals, segons la qual en poesia els temes greus es donen en “o”, els  lleugers en “i”, els tendres en “e”... No sé ben bé què volia dir però ho trobo molt suggeridor. També el  Rimbaud va fer poesia atribuint colors a les lletres en el seu poema Vocals, el qual reprodueixo en una  traducció del mateix Brossa;

A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals,


Algun dia us diré les naixences latents:


A, fosc cosset pelut de mosques esclatants


Que volen a l'entorn d'unes pudors cruels,

 



Golfs d'ombra; E, candors de vapors i tendals,


Llances de gel salvatge, reis blancs, calfreds d'umbrel·les;


I, porpra, esput de sang, rialla d'una boca


En la ràbia o en els deliris penitents;

 



U, cicles, vibraments divins de mars verdoses,


Pau de pastius sembrats d'animals, pau d'arrugues


Que impedeix l'alquimista als fronts estudiosos;



O, suprema, trompeta plena de sorolls, rars,


Silencis travessats per Mons i per Arcàngels:


O, l'Omega, llampec dels Seus Ulls violetes!

Encara que, per a mi, la A és groga, la B és verd pàl·lid, la C és color crema, la D és blau clar, la E és  verda, la F és rosa (...) i la Z, que veig tirant a grisa... o potser és com el fum envolvent d'un cigar de haixix?