dilluns, 10 de maig del 2010

I tu, les lletres, de quin color les veus?

Henry Michaux va crear en les seves obres pictòriques una mena d’alfabets constituïts per pictogrames i  tipografies, obertes a moltes interpretacions. Mirar-les quasi m’hipnotitza i m’agrada trobar-hi des d’un caçador del Paleolític fins a una sofisticada ballarina amb tutú. Em passa el mateix quan observo el mar de  les vetes des les àgates o d’altres pedres i minerals –que molts pintors han aprofitat per pintar-hi al damunt–:  m’afiguro formes i m’imagino històries per a cadascuna.

Abans de jugar amb la cal·ligrafia i amb les tipografies per a fer poesia visual, volia que els components  del taller reflexionessin sobre la importància i el simbolisme dels alfabets i de les lletres (tot i que podria dir-  ne més coses si estudiés la Càbala).

A l’Egipte es diu que el déu Thot (el qui té forma de babuí) va inventar l’escriptura; a Grècia el primer  alfabet seria obra del príncep Cadme (el marit d’Harmonia i artífex de la metal·lúrgia bèl·lica, segons explica Ovidi a Les Metamorfosis) (lamentablement no he trobat documentat com el va fer).

Sembla ser que els grecs veien la relació entre les set vocals (les cinc més la e i la o breu i llarga) i els set  astres següents: Mart, Jupiter, Saturn, Mercuri i Venus, més el sol i la lluna. Plutarc en parla en el seu llibre  Moralia, i també explica que la lletra E equival al sol, i té relació amb l’oracle de Delfos, en què s’oferien  misterioses ofrenes a la Pítia, amb forma d’E, i que la lletra A, que alhora aplega tot l’alfabet, equivaldria a la  lluna.

Brossa, molt amant de jugar amb lletres fins al paroxisme, va dir que les vint-i-sis lletres de l’alfabet  contenen tot el món que coneixem. I trobo molt encertat aquest raonament.

Palau i Fabre, en els Quaderns de l’alquimista va exalçar el poder evocador dels colors i també va  apuntar una teoria sinestèsica de les vocals, segons la qual en poesia els temes greus es donen en “o”, els  lleugers en “i”, els tendres en “e”... No sé ben bé què volia dir però ho trobo molt suggeridor. També el  Rimbaud va fer poesia atribuint colors a les lletres en el seu poema Vocals, el qual reprodueixo en una  traducció del mateix Brossa;

A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals,


Algun dia us diré les naixences latents:


A, fosc cosset pelut de mosques esclatants


Que volen a l'entorn d'unes pudors cruels,

 



Golfs d'ombra; E, candors de vapors i tendals,


Llances de gel salvatge, reis blancs, calfreds d'umbrel·les;


I, porpra, esput de sang, rialla d'una boca


En la ràbia o en els deliris penitents;

 



U, cicles, vibraments divins de mars verdoses,


Pau de pastius sembrats d'animals, pau d'arrugues


Que impedeix l'alquimista als fronts estudiosos;



O, suprema, trompeta plena de sorolls, rars,


Silencis travessats per Mons i per Arcàngels:


O, l'Omega, llampec dels Seus Ulls violetes!

Encara que, per a mi, la A és groga, la B és verd pàl·lid, la C és color crema, la D és blau clar, la E és  verda, la F és rosa (...) i la Z, que veig tirant a grisa... o potser és com el fum envolvent d'un cigar de haixix?

8 comentaris:

  1. És com un joc, per a mi.. la A és blanca molt blanca com l'origen i el naixement. la R és vermella com la sang perquè és molt forta. La S.. és suau com el blau-verd ja que ondul·la. Verda com la pastura i la placidessa la m minúscula (deu ser pels bonyets)..i la L és blava perquè és àgil i esbelta. La T..de color marró, la veig equilibrada i sostinguda com una muntanya.. i m'encantaria seguir, m'agrada moltíssim aquest joc dels colors.. però no aconsegueixo possar-hi el negre o el gris!

    Món

    ResponElimina
  2. Curiosament, sembla que experimentalment s’ha descobert que tots els nadons humans tenen alguna forma de sinestèsia, que després gairebé sempre es perd poc després.

    Alguns adults poden veure colors davant seu –en sentit literal– quan escolten música o llegeixen. Curiosament, veure un color determinat associat una lletra, estadísticament és, amb molta diferència, el tipus més freqüent de sinestèsia, molt més que veure colors associats a sons o a música.

    Diuen que s’ha trobat més o menys el mecanisme cerebral que explica aquest fenomen (que també es pot forçar amb psicotròpics), però de vegades em demano si no tindrà també cap relació amb alguna realitat física objectiva...

    No sé si el simbolisme de les lletres pot ser tota una altra cosa diferent o no, però la Kabbalah hebrea, i concretament el Sefer Yetzirah, ho ha desenvolupat d’una manera molt sofisticada.

    ResponElimina
  3. Món,
    És curiós perquè les formes de les lletres també et susciten sensacions, per exemple la sensació d'equilibri que proporciona la T, o de la calma de la M. Sense anar més lluny, la cal·ligrafia àrab és ondulant com les dunes del desert... La R vermella com la sang em resulta inquietant...

    ResponElimina
  4. Heliòpolis,
    Això de la Càbala és un assignatura pendent. Per no tenir, no tinc ni els rudiments. Tu no sabries d'algun llibre assequible (per a una total ignorant en el tema com jo)? Una mena de Aprengui la Càbala en quinze dies? Les litúrgies religioses tenen molt en compte la sinestèsia: tots els sentits es posen alerta per a facilitar la recepció. Els perfums, l'encens, el vi, el pa, les flors, les imatges... tot per anar aconseguint la comunió dels sentits.

    ResponElimina
  5. El títol el veig d'un morat 128/0/24 -com un pantone dos-cents no sé quant-, i el text en un negre de llei...
    Bromes apart, veig un altre dels teus apunts tan suggeridors: de Michaux a Brossa passant pel Palau i Fabre... Mummm!
    (M'has fet recordar al Benet Rossell, també cal·lígraf de ninots impossibles i poeta).

    ResponElimina
  6. Intentant contestat la pregunta, com a mer afeccionat però en absolut expert, ignoro si pot haver algun "manual" ràpid de Kabbalah, però sent quina és la matèria, si n’hi hagués, no crec que fos gaire recomanable. La Kabbalah és una filosofia molt complexa on el simbolisme de les lletres només hi juga una petitíssima part. Per anar sobre segur, i per tocar de ple el joc de les lletres, penso que el mateix Sefer Yetzirah és la millor opció, i més concretament, una traducció del text hebreu a l’anglès feta per un rabí molt peculiar, Aryeh Kaplan, "Sefer Yetzirah: The Book of Creation. In Theory and Practic". Kaplan era un erudit una mica polifacètic, no només expert en altres textos tradicionals hebreus, sinó també, paradoxalment, en ciències físiques (sic). La seva traducció i comentaris va tenir molt d’èxit i va ser retraduïda a diverses altres llengües. En francès no sé, però en castellà va ser publicada fa uns anys per Equipo Difusor del Libro.

    ResponElimina
  7. Ha, ha!, Girbén!, de fet, el negre de les lletres del text està tenyit de porpra o lila cardenalici... com si diguéssim és un negre ala de mosca... Sobre els colors també hi ha tanta alquímia al darrere. Aviam si m'inspiro i deixo anar alguna cosa acolorida aviat.

    ResponElimina
  8. Heliòpolis,
    Sé que l'estudi de la Càbala pot dur una vida sencera i no pretenia frivolitzar. Gràcies de nou per les teves aportacions, sempre tan erudites. És cert que els savis ho són perquè tan aviat et poden fer un tractat de química o física quàntica com escriure una obra sobre rudiments cabalístics. Les ciències i el llenguatge no es poden destriar, sempre discorren plegats per una frontera difícil d'establir.

    ResponElimina