Apa nois, que ens ho menjarem com una merenga!

    "Camarasa, 26 de maig de 1938

    "Fa tres mesos que faig la guerra. Ahir va ser el meu aniversari: he fet divuit anys. Ja sóc una mica menys biberó. El millor regal han estat la carta que he rebut dels pares i la de la Roser, que m’hi ha dibuixat tot de petons fets de pintallavis. Però aquí no tinc cap intimitat per pensar en ella... Els companys m’han preparat un pastís fet de llesques de pa farcides de carn de llauna. Al capdamunt, divuit llumins que he apagat d’una bufada. A les trinxeres, la vida és torna molt senzilla.

    "Potser m’ho hauria de callar –diuen que porta malastrugança–, però com a desig he demanat que guanyem la guerra. Ens havíem de berenar aquests feixistes com si fossin una merenga, però fa quinze dies que estem caient. Cada dia ens maten. Abans d’ahir va caure el meu amic Nando. Només feia tres mesos que el coneixia, però m’he fet un tip de plorar. El Mendizabal m’ha abraçat, i m’ha dit que procuri no plorar davant dels altres, que això baixa la moral...; no he pogut fer-hi més. M’he esgarrinxat la cuixa amb les filferrades del passadís, encara no tinc apamades les distàncies, mentre fabricava sacs amb un engrut de ciment i de sorra. Esperem que siguin prou resistents per frenar els projectils, però jo no les tinc totes. He volgut posar dues capes però m’han dit que no, que no en tindríem prou per cobrir les regates. Tinc por, però només ho sabia el Nando. Ell també m’ho confessà. Però guanyarem la guerra peti qui peti... Una merenga... ara recordo la confiteria que hi ha sota casa dels pares; les merengues són de color rosa o verd... i la mare me’n compra quan estic refredat i me’l posa a la llet. Me l’empasso amb un parell de xuclades i em prenc la llet endolcida i espessa... El Mendizabal ens dóna ànims cada nit abans de dormir. L’he enxampat dos cops que em tapava amb la manta. He fet com si no el veiés. No fa gaire li han mort un fill de la meva edat i diu que jo m’hi assemblo."

     Fa poc, camí de Camarsa, em vaig aturar a visitar el Centre de recuperció de la memòria històrica anomenat El Merengue. Aquest turonet estratègicament situat sobre la plana estava ocupat per les tropes feixistes i fou atacat reiteradament per les forces republicanes, que el tenien com a objectiu cabdal. Entre els dies 22 i 28 de maig de 1938 s’inicià una ofensiva per expulsar els franquistes. La lluita fou acarnissada i van morir molts joves, sobretot del bàndol republicà, que pertanyien a l’anomenada lleva del biberó. Es diu que algun dia es van arribar a comptar tres-cents morts. Al desembre, finalment, els feixistes aconseguiren trencar la línia de defensa republicana.

      Estic convençuda que la majoria dels joves republicans de la lleva del biberó sentien profundament que estaven lluitant per la llibertat. No podia ser altrament perquè aquests nois escometessin una i altra vegada les tropes franquistes que els anaven liquidant des de la seva posició privilegiada. Veient aquest turonet, que ara sembla simpàtic, m’afiguro el patiment d’aquestes criatures que intentaven, a cos nu, disparar contra les posicions enemigues sense que els matessin. Sembla gairebé impossible. Només l’afany revolucionari en estat pur els empenyia, quasi cegament, a combatre l’enemic en aquelles condicions. Em pregunto què sentirien si veissin en què s’han convertit els seus ideals i en la mena de societat que ara tenim...

      En la seva memòria escric aquest petit epitafi i els agraeixo la seva tendrament jove tenacitat.