diumenge, 30 de maig de 2010

Apa nois, que ens ho menjarem com una merenga!

    "Camarasa, 26 de maig de 1938
    "Fa tres mesos que faig la guerra. Ahir va ser el meu aniversari: he fet divuit anys. Ja sóc una mica menys biberó. El millor regal han estat la carta que he rebut dels pares i la de la Roser, que m’hi ha dibuixat tot de petons fets de pintallavis. Però aquí no tinc cap intimitat per pensar en ella... Els companys m’han preparat un pastís fet de llesques de pa farcides de carn de llauna. Al capdamunt, divuit llumins que he apagat d’una bufada. A les trinxeres, la vida és torna molt senzilla.
    "Potser m’ho hauria de callar –diuen que porta malastrugança–, però com a desig he demanat que guanyem la guerra. Ens havíem de berenar aquests feixistes com si fossin una merenga, però fa quinze dies que estem caient. Cada dia ens maten. Abans d’ahir va caure el meu amic Nando. Només feia tres mesos que el coneixia, però m’he fet un tip de plorar. El Mendizabal m’ha abraçat, i m’ha dit que procuri no plorar davant dels altres, que això baixa la moral...; no he pogut fer-hi més. M’he esgarrinxat la cuixa amb les filferrades del passadís, encara no tinc apamades les distàncies, mentre fabricava sacs amb un engrut de ciment i de sorra. Esperem que siguin prou resistents per frenar els projectils, però jo no les tinc totes. He volgut posar dues capes però m’han dit que no, que no en tindríem prou per cobrir les regates. Tinc por, però només ho sabia el Nando. Ell també m’ho confessà. Però guanyarem la guerra peti qui peti... Una merenga... ara recordo la confiteria que hi ha sota casa dels pares; les merengues són de color rosa o verd... i la mare me’n compra quan estic refredat i me’l posa a la llet. Me l’empasso amb un parell de xuclades i em prenc la llet endolcida i espessa... El Mendizabal ens dóna ànims cada nit abans de dormir. L’he enxampat dos cops que em tapava amb la manta. He fet com si no el veiés. No fa gaire li han mort un fill de la meva edat i diu que jo m’hi assemblo."
     Fa poc, camí de Camarsa, em vaig aturar a visitar el Centre de recuperció de la memòria històrica anomenat El Merengue. Aquest turonet estratègicament situat sobre la plana estava ocupat per les tropes feixistes i fou atacat reiteradament per les forces republicanes, que el tenien com a objectiu cabdal. Entre els dies 22 i 28 de maig de 1938 s’inicià una ofensiva per expulsar els franquistes. La lluita fou acarnissada i van morir molts joves, sobretot del bàndol republicà, que pertanyien a l’anomenada lleva del biberó. Es diu que algun dia es van arribar a comptar tres-cents morts. Al desembre, finalment, els feixistes aconseguiren trencar la línia de defensa republicana.
      Estic convençuda que la majoria dels joves republicans de la lleva del biberó sentien profundament que estaven lluitant per la llibertat. No podia ser altrament perquè aquests nois escometessin una i altra vegada les tropes franquistes que els anaven liquidant des de la seva posició privilegiada. Veient aquest turonet, que ara sembla simpàtic, m’afiguro el patiment d’aquestes criatures que intentaven, a cos nu, disparar contra les posicions enemigues sense que els matessin. Sembla gairebé impossible. Només l’afany revolucionari en estat pur els empenyia, quasi cegament, a combatre l’enemic en aquelles condicions. Em pregunto què sentirien si veissin en què s’han convertit els seus ideals i en la mena de societat que ara tenim...
      En la seva memòria escric aquest petit epitafi i els agraeixo la seva tendrament jove tenacitat.

6 comentaris:

  1. Jo vaig tenir un oncle avi que hi era. Va explicar que res d'heroisme. La por els atanallava. Per un costat els feixistes disparant com qui fa tir al plat i al darrera els comisaris polítics stalinistes que no deixaven, com explica l'emotiu text que ens dones, que ningú plorés ni pugués desmoralitzar la tropa.

    Encara explicava impactat com un comissari polític va matar davant dels altres un company que esverat davant de l'evidència va dir que estaven copats...
    Si que hi havia uns ideals, però a vegades la realitat és més crua que la que ens volem imaginar.

    Després d'uns bàrbars vingueren els altres i els milers de joves de la lleva del biberó són els que quedaren al mig. Després de passar una guerra Franco els castigà amb el servei militar si no els envia a un camp de concentració... o afussellats per republicans.

    Quan dono classes a alumnes d'aquesta edat i els explico aquests fets m'esborrono de pensar que aquests alumnes serien els protagonistes dels fets i penso: quins ideals propis podrien defensar amb les armes quan tot just els acceptem majors d'edat?

    Segur que pensaven que lluitaven per la llibertat... però amb quines condicions?

    Quan es visiten les terres de la Batalla de l'Ebre impressiona fer-te preguntes i no trobar respostes exactes.

    Bon apunt i gràcies per recordar els oblidats de la Lleva del Biberó i el seu sacrifici que espero que hagi servit, així ho vull creure, perquè ara tinguem la part de la societat que és justa. De l'altra part no en vull saber ni d'on prové!

    ResponElimina
  2. Mobilitzar aquelles criatures de 16 i 17 anys i fer-les patir aquell infern, aquell terror va ser el pitjor d'aquella guerra... Davant tanta mort apareix una por profunda, una angoixa insuperable, i de segur que més d'un es deuria preguntar si valia la pena tot allò, si calia pagar un preu tan alt per la desitjada llibertat...
    Mercè Rodoreda ho va il·lustrar molt bé a "Quanta, quanta guerra": “em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fosa cavada de poc, amb terra apilada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres, esquenes....tot fet un garbuix tacat per reguerons i bassals de sang que brillaven a la claror tan transparent d'aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l'entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xuclamels."
    Un altre post magnífic, Maite, i molt emotiu, encara ens fa mal tot allò...

    ResponElimina
  3. Benvingut Galderich,
    Sí, sé per un amic de la família que després de fer la guerra, els supervivents van haver de fer la mili. Un terrible suplici, sobretot els maltractaments que haurien de suportar. El meu pare no va fer la guerra pels pèls, però li va tocar una mili de tres anys. Un dia, per enraonar en català, va haver de passar-se tres hores (exactes) amb el braç enlairat a la manera de la salutació feixista. Quan ho explicava, encara se li encenia el rostre de la impotència. Vull pensar que sí que va valer la pena el sacrifici de tots aquells joves i que la seva memòria ens serveixi perquè no torni a passar res de semblant. Però, veient El Merengue, vaig estar tota l'estona estremida. Estic segura que a la guerra, per molts ideals que tinguessin aquests joves, es trobaven en situacions límits que els farien qüestionar el sentit de la seva circumstància.

    ResponElimina
  4. Benvinguda Núria,

    Gràcies pel teu tastet de Rodoreda. El cert és que no li he llegit "Quanta, quanta guerra", però crec que ja va sent el moment de fer-ho. Suposo que tinc la distància i alhora la proximitat necessària per fer-ho. Parlar, escriure sobre la guerra no em deixa indiferent; vaja, que em remou molt endins les entranyes, com si jo també l'hagués viscut. Els meus pares i els meus avis sempre que en parlaven s'emocionaven.

    ResponElimina
  5. Ja és que de Camarasa, i de Montgai, en tingui tants i tants records vinculats a l'acció i des de gairebé l'edat dels de la lleva del biberó; és clar que dic de la brega benigna que ens ocupa en temps de pau. Fa més trenta anys que m'aturo a Camarasa -la porta del muntanyam lleidatà. Aquí hi he escalat, hi he remat..., i, pel damunt de tot, ja són més de trenta anys del legítim recapte que couen al seu forn.
    Quan hi torni m'aturaré al Merengue.

    ResponElimina
  6. Girbén,
    Sé que els volts de Camarasa i Montgai són punt de trobada d'escaladors. Jo només hi he remat, i m'ha encantat ficar-me pels canyissars del Segre i sentir la fressa i l'aleteig dels ocells. Si pots fer una escapadeta a El Merengue, t'ho recomano. La visita és molt eloqüent.

    ResponElimina