Mesmer o la curació per l'esperit, segons Zweig

Stefan Zweig va escriure un llibret sobre Franz Anton Mesmer, l’any 1930, que, curiosament, dedicà a Einstein.

Mesmer desenvolupà la seva tècnica curativa en el segle xviii, poc abans que esclatés la Revolució francesa. Formà part del corrent mèdic, iniciat per Paracels, que entén que la medicina ha d’intervenir en el cos i en la ment dels éssers humans de manera integral.

Mesmer va exercir la medicina i desenvolupà el seu mètode en una època caracteritzada pel positivisme. Consegüentment va ser titllat de xarlatà en els ambients més acadèmics i ortodoxos i sovint visqué l’oposició manifesta dels seus col·legues.

Mesmer postul·lava que hi ha un corrent d’ànima a ànima que circula i provoca reaccions curatives. L’anomenà magnetisme.

Zweig diu que Mesmer va arribar amb un segle d’anticipació o bé amb dos de retard. Si hagués nascut a l’Edat Mitjana hauria estat més ben comprès. També si hagués nascut en el segle xix. Mesmer deia que entre el macrosmos i el microcosmos, entre l’ànima universal i l’ànima individual hi ha una estreta relació, el que més tard Jung va anomenar “inconscient col·lectiu”. Mesmer influí notablement en Freud, Jung, i en el que seria la futura psicoanàlisi.

Mesmer, molt format en la seva carrera de metge, procedia d’una família benestant. La seva casa de Viena fou testimoni d’interpretacions musicals primerenques de Mozart. El mateix Mesmer també interpretava l’harmònium. Així, en la lletra de Cosi fan tutti de Mozart hi ha referències al mesmerisme:

Aquí us ho ha de provar la pedra imant. / Un dia Mesmer la va fer servir; / ell, que el seu origen deu a un cantó alemany/ i que tanta fama va cobrar a França.

Al principi d’exercir el seu mètode, Mesmer va rebre la influència del jesuïta Maximilià Hell, que havia fet molts experiments curatius amb imants en forma de ferradura. Mesmer també ho va fer servir, però, al cap de poc, s’adonà que el que de debò exercia un efecte curatiu en els pacients no era tant l’imant com la imposició de les seves mans (és a dir una mena de reiki).

Obrí consulta i va tenir molt d’èxit; per tant, s’entén que devia guarir moltes persones. Amb tot, sempre estava en el punt de mira dels seus adversaris que, a l’aguait, esperaven qualsevol error per desqualificar-lo.

Un afer una mica obscur serví de pretext per expulsar-lo del país. Fou el cas de la  senyoreta Paradies. Aquesta senyoreta havia rebut molts tractaments per a la ceguesa que patia, motivada probablement per raons psicològiques. Els oftalmòlegs de més renom de l’època van intentar en va de guarir-la. Mesmer aconseguí que recuperés part de visió. Però aquesta recuperació fou tan traumàtica que repercutí molt negativament en la jove. A més, se sospita que entre Mesmer i la noia potser s’havia generat una atracció amorosa... Ras i curt, que Mesmer hagué de tancar la consulta i tocar el dos cap a París.

Al cap de dos anys de viure-hi, Mesmer ja s’havia fet un nom a la capital francesa. Fins i tot algun enciclopedista, com Voltaire, va elogiar el seu mètode.

Mesmer, amb tot, va investir la pràctica de la seva tècnica d’un bon aparat escenogràfic: cortines gruixudes als finestrals per mantenir la sala en penombra; miralls que reflectien el centelleig de les espelmes dels canelobres; signes cabalístics...

Els pacients entraven en trànsit fins assolir una mena de punt crític, després del qual s’entén que s’esdevenia la curació. Els pacients eren duts aleshores a unes cambres per reposar. Se sap que alguns prohoms van acudir-hi per intentar recuperar la caduca força viril.

Es crea el que es podria definir com a mesmeromania. Passa a ser le dernier cri de París. Al magnetisme mesmerià, s’hi incorpora també l’exercici de la hipnosi, experimentat per Puységur.

Esclata la Revolució francesa i s’inicien temps convulsos. Mesmer considera que el millor que pot fer és tornar a Àustria. Mor octogenari, reclòs en els seus estudis. La seva tomba duu una làpida triangular amb un rellotge de sol i una brúixola, que representen al·legòricament el moviment en l’espai i en el temps.

El mesmerisme òbviament tingué ressò en la literatura.

Hi ha un poema de Shelley, The magnetic lady to her patient, en què una dona intenta explicar la tècnica magnetitzadora al seu amant.

Sleep, sleep on! forget the pain; / My hand is on the brow. / My spirit on the brain; / My pitty on the hearth, poor friend.

 També influí clarament en Edgar Allan Poe, en La veritat sobre el cas Valdemar: el tercer paràgraf del relat s’inicia dient que “en estos tres últimos años, mi atención se vio repetidamente atraída por el mesmerismo.” El narrador-protagonista explica que un bon dia se li acut que ningú ha estat mesmeritzat in articulo mortis. Vol saber si en aquest estat el pacient podria ser receptiu a la influència magnètica. També vol experimentar com actuaria el pacient i, definitivament, si la hipnosi tindria el poder de retardar la mort.

El senyor Valdemar, moribund a causa d’una afecció pulmonar, es posa a les seves mans. El seguidor de Mesmer aplica les mans sobre el front del malalt i fixa la mirada en el seu ull dret per tal d’hipnotitzar-lo. Al cap de poc, el malalt mor. El mort, però, ha entrat en una mena de catalèpsia mesmèrica o somnambulisme. El malalt diu que vol morir en aquest estat. Afirma que s’està morint. Quan l’intenten despertar perquè mori en pau, el finat es converteix en una taca viscosa damunt el llit. Un final esgarrifós; com pertoca a un conte de Poe.