dijous, 22 d’abril de 2010

Nena, vols venir amb mi a Eleusis?

Nota inicial: agraeixo al Joan la informació que m’ha proporcionat sobre els misteris d'Eleusis i que ha permés confegir aquest post.

S’inclinà per cordar-se les vetes de cuir de la sandàlia i un rull caragolat es desprengué de la diadema que li cenyia el cabell. Amb l’índex, traçut, l’enretirà del front. S’hissà i mostrà el rostre, que just encertà a guaitar Lísies. Ell, encisat encara per la delicadesa dels seus peus, l’anomenà "la noia dels turmells esvelts".

Per poc temps, però. Aviat sapigué, gràcies a la diligència de Sirus, el seu esclau de confiança, que es deia Metarina i que pertanyia a una dona corintia.

Un fermall de maragdes li semblà un bon obsequi en prova d’amor, o potser una safata de fruites acabades de collir de l’horta. Però Sirus l’advertí de la cobdícia de la mestressa: qualsevol regal que Lísies fes a Metarina seria infal·liblement requisat. 

Fins que algú li donà la idea. Sirus la transmeté a la jove, a cau d’orella, que assentí, amb el somriure fràgil de l’adolescent que enceta la vida.

Lísies va baixar de la llitera que els esclaus van dipositar a terra. Exultava. En el viatge des d’Atenes l’havia bressolat un ventet de cara, agradós i temperat. Se sentia sa i fort, tot i el dejuni que havia respectat durant nou dies seguits. L’amor l’empenyia cap a ella i qui sap si, plegats, atenyerien l’eternitat; o si tot era u.

Sí, aquell havia de ser el regal, el millor regal... les dracmes ben invertides en els jorns d’Eleusis per compartir amor i misteri. Ningú no li prendria aquella penyora d’amor a Metarina.

Efectivament era un bon obsequi. Lísies, famós orador, havia convidat Metarina, la seva enamorada, a les cerimònies d’Eleusis, que devien ser força cares. Tot i ser dona i esclava, estava autoritzada a participar-hi. Els misteris se celebraven un cop l’any en honor a Demèter, deessa de les collites, per consagrar el mite del rapte de la seva filla Persèfone.

   L’himne narra que Hades raptà la jove en un descuit i se l’endugué al món subterrani. Demèter vagà buscant-la sense treva durant dies. En no trobar-la, es vestí de dol i ordenà sembrar la zitzània (expressió que significa crear discòrdia entre els qui viuen en harmonia) en els camps conreats, per tornar-los erms. Finalment convencé Zeus perquè intercedís amb el seu germà Hades per tal que alliberés la jove. Hades consentí però, abans, aconseguí que Persèfone mengés distretament uns grans de magrana, acció per la qual es veuria obligada a descendre a l’inframon uns quants mesos a l’any. Demèter reprengué els conreus quan Persèfone sortí del seu captiveri.

Els misteris d’Eleusis no van ser revelats per ningú (els participants complien un estricte pacte de confidencialitat), però se sap que molts prohoms (Aristòtil, Plató, Ciceró i emperadors) s’hi van voler iniciar.

N’hi ha qui diu que no eren més que representacions teatrals sopre l’epifania de les deesses, aconseguida amb enginys mecànics, però sembla poc probable aquesta teoria perquè enlloc s’han trobat indicats assentaments o registres sobre pagaments a actors. Altres teories apunten que s’ingerien unes subtàncies enteògenes (bolets psicotròpics) i destil·lats que, units al previ dejuni dels participants, més la inducció col·lectiva, conduïen a estats alterats de la percepció.

L’objectiu d’aquests misteris era la transformació personal; una presa de consciència vivencial de la vida postmortem. Tot i que no hi ha cap testimoni escrit de les experiències, se sap que les persones que hi anaven certament se sentien modificades quan hi havien participat. I la resta, com amb tantes altres ocasions i aspectes de la vida, ho feia la imaginació i l'ànim. 

Vull pensar que Lísies i Metarina van esdevenir amants, i que bona part del seu festeig va consistir en l’estada iniciàtica que van fer plegats als misteris. Com a història d’amor és rodona i, si no és certa, és ben trobada.

 

 

5 comentaris:

  1. Bella història hàbilment narrada! Si l’esclava es va transformar a Eleusis, penso que va ser el millor dels regals imaginables, un regal que no es pot perdre mai perquè no es "té" sinó que s’ "és".

    ResponElimina
  2. Fa cosa pensar que els Misteris d'Eleusis es varen celebrar durant mil nou-cents anys!
    Tinc alguns amics que són veritables entesos en el tema; no per la part mitològica sinó pel de les substàncies enteògenes. Si n'he sentit a parlar de l'ergot o banya del sègol; el fong paràsit del sègol que segrega LSA (l'amida de l'àcid lisèrgic)! Amb aigua, sègol i poliol es preparava el Kikeon, el beuratge cerimonial d'Eleusis.
    Tanmateix, per a mi aquestes erudicions científiques res tenen a fer davant d'una bella història.

    ResponElimina
  3. Heliopolis,

    Gràcies pel teu compliment. Les cerimònies d'Eleusis donen per fer molta literatura. L'any passat vaig llegir "Les noces de Cadme i Harmonia del Calasso" i encara cueja la seva lectura i influència d'estil que, alhora, està influïda per les "Metamorfosis" d'Ovidi.

    ResponElimina
  4. Girbén,

    Segons tinc entès Gordon Wasson va ser el descobridor de LSD i ell va escriure El camí a Eleusis, des d'aquesta perspectiva. Sí, tinc notícia del kikeon que devia ser una mena de cervesa amb pepermint (frapé) :)) És la beguda que li van oferir a la pobre Demèter quan descansà en un moment de la cerca infructuosa de sa filleta.

    ResponElimina
  5. Molt curiosament, hi ha experts que opinen que la famosa mística Santa Teresa d’Àvila (s. XVI) estava, no sé si sabent-ho ella o no, exposada a la intoxicació del sègol banyut del pa de l’època, que ella preferia menjar una mica passat... O sigui, probablement, el mateix entèogen d’Eleusis!!

    ResponElimina