L’efímera esperança de l’esperanto

L’esperanto sempre m’ha semblat una utopia lingüística molt curiosa i alhora interessant: una babel interlingüística híbrida que ben bé podria haver-se instaurant com a llengua franca mundial. És òbvia la impossibilitat d’aquest projecte: les llengües són instruments polítics que també es fan servir per dominar (i fins i tot anorrear) cultures minoritàries i/o rebels.

Sembla ser que l’inventor de l’esperanto, el savi polonès (i oftalmòleg) Lluís Llàtzer Zamenhof, va venir en persona a Barcelona per participar en el V Congrès Esperantista Internacional, que se celebrà al principi de setembre de 1909, poc després de la Setmana Tràgica. Tot i aquests esdeveniments dramàtics, el Govern del moment cregué oportú políticament dur-lo a terme per mostrar una aparent normalitat entre l’opinió internacional.

Fou inaugurat per l’alcalde en funcions en aquell moment, Francesc Layret, i clausurat pel president de la diputació, l’Enric Prat de la Riba. A la premsa aparegueren portades i anuncis en esperanto i també s’editaren guies de Barcelona en la intrallengua perquè els congressistes fessin turisme.

Un dels actes del Congrés que va tenir lloc fou la representació del drama rural i semiincestuós, Misteri de dolor (una mare i sa filla enamorades del mateix home que, alhora, és marit de la mare i padrastre de la filla), d’Adrià Gual, traduït a l’esperanto per Frederic Pujulà.

S’organitzaren uns Jocs Florals i Carles Riba, que llavors tenia 16 anys, va guanyar un dels premis per un poema escrit en esperanto, Ni fuso nian sulkon (Cavem el nostre solc).

En Frederic Pujulà, que era un esperantista convençut, impulsà la llengua des de les pàgines de la revista Joventut, organitzà cursos, escrigué articles de divulgació, traduí obres literàries i redactà el primer diccionari de català-esperanto.

El primer periòdic esperantista català fou Tutmonda Espero (que suposo que vol dir “Tot el món esperantista”), subtitulat Kataluna Esperantisto, portaveu de la societat Kataluna Esperantisto.

Un any més tard, el 1909, apareixia Kataluna Nacio, que encetava un curs pràctic d’esperanto, però només va sortir-ne un número; el segon número es digué Supren (que vol dir pujar, ascendir), i parlava d’obrerisme, pacifisme, feminisme, art i de ciència.

Tot i que el moviment esperantista estava adscrit als moviments utopistes, també formà part de corrents ideològics més conservadors, per exemple la revista Kataluna Katoliko, que sortí l’any 1911. El seu programa consistia a “servir el catolicisme per l’Esperanto, estendre aquesta llengua entre els catòlichs”.

De Catalunya Esperantista, que sortí el 1919, en fou editor i director Joan Amades. I també promogué la Fulla Esperantista, Lo suno (El sol), 1920, Diari esperantista i la Esperanto (de 1921).

La societat Paco kaj Amo (Pau i amor), de Gràcia, publicà un butlletí que aparegué regularment entre el 1920 i el 1937.

Pel seu rerafons humanitari, pacifista, internacionalista i, en definitiva, utopista, el moviment esperantista va ser lògicament perseguit per la dicturadura del Primo de Rivera i més tard pel franquisme.

Avui, un diumenge de primavera, però núvol, mentre a la cuina es cou un fricandó, m’imagino un món acollidor i fraternal on tothom es podria comunicar amb una mateixa llengua apresa a l’escola (que no hagués de ser per força l’anglès)... Un somni inaudit, revolucionari, i senzillament fantàstic.

Agafo en préstec (espero tenir el seu consentiment) la foto del cartell del V Congrés de la web: http://www.bdebarna.net/v2/mapa.php?mapa_id=56&historia=2467