diumenge, 18 d’abril del 2010

L’efímera esperança de l’esperanto

L’esperanto sempre m’ha semblat una utopia lingüística molt curiosa i alhora interessant: una babel interlingüística híbrida que ben bé podria haver-se instaurant com a llengua franca mundial. És òbvia la impossibilitat d’aquest projecte: les llengües són instruments polítics que també es fan servir per dominar (i fins i tot anorrear) cultures minoritàries i/o rebels.

Sembla ser que l’inventor de l’esperanto, el savi polonès (i oftalmòleg) Lluís Llàtzer Zamenhof, va venir en persona a Barcelona per participar en el V Congrès Esperantista Internacional, que se celebrà al principi de setembre de 1909, poc després de la Setmana Tràgica. Tot i aquests esdeveniments dramàtics, el Govern del moment cregué oportú políticament dur-lo a terme per mostrar una aparent normalitat entre l’opinió internacional.

Fou inaugurat per l’alcalde en funcions en aquell moment, Francesc Layret, i clausurat pel president de la diputació, l’Enric Prat de la Riba. A la premsa aparegueren portades i anuncis en esperanto i també s’editaren guies de Barcelona en la intrallengua perquè els congressistes fessin turisme.

Un dels actes del Congrés que va tenir lloc fou la representació del drama rural i semiincestuós, Misteri de dolor (una mare i sa filla enamorades del mateix home que, alhora, és marit de la mare i padrastre de la filla), d’Adrià Gual, traduït a l’esperanto per Frederic Pujulà.

S’organitzaren uns Jocs Florals i Carles Riba, que llavors tenia 16 anys, va guanyar un dels premis per un poema escrit en esperanto, Ni fuso nian sulkon (Cavem el nostre solc).

En Frederic Pujulà, que era un esperantista convençut, impulsà la llengua des de les pàgines de la revista Joventut, organitzà cursos, escrigué articles de divulgació, traduí obres literàries i redactà el primer diccionari de català-esperanto.

El primer periòdic esperantista català fou Tutmonda Espero (que suposo que vol dir “Tot el món esperantista”), subtitulat Kataluna Esperantisto, portaveu de la societat Kataluna Esperantisto.

Un any més tard, el 1909, apareixia Kataluna Nacio, que encetava un curs pràctic d’esperanto, però només va sortir-ne un número; el segon número es digué Supren (que vol dir pujar, ascendir), i parlava d’obrerisme, pacifisme, feminisme, art i de ciència.

Tot i que el moviment esperantista estava adscrit als moviments utopistes, també formà part de corrents ideològics més conservadors, per exemple la revista Kataluna Katoliko, que sortí l’any 1911. El seu programa consistia a “servir el catolicisme per l’Esperanto, estendre aquesta llengua entre els catòlichs”.

De Catalunya Esperantista, que sortí el 1919, en fou editor i director Joan Amades. I també promogué la Fulla Esperantista, Lo suno (El sol), 1920, Diari esperantista i la Esperanto (de 1921).

La societat Paco kaj Amo (Pau i amor), de Gràcia, publicà un butlletí que aparegué regularment entre el 1920 i el 1937.

Pel seu rerafons humanitari, pacifista, internacionalista i, en definitiva, utopista, el moviment esperantista va ser lògicament perseguit per la dicturadura del Primo de Rivera i més tard pel franquisme.

Avui, un diumenge de primavera, però núvol, mentre a la cuina es cou un fricandó, m’imagino un món acollidor i fraternal on tothom es podria comunicar amb una mateixa llengua apresa a l’escola (que no hagués de ser per força l’anglès)... Un somni inaudit, revolucionari, i senzillament fantàstic.

Agafo en préstec (espero tenir el seu consentiment) la foto del cartell del V Congrés de la web: http://www.bdebarna.net/v2/mapa.php?mapa_id=56&historia=2467

15 comentaris:

  1. Ostres! L'esperanto... Hauria estat una bona cosa. És el gran tema oblidat, no? Ja ningú no en parla..., a part de tu.

    ResponElimina
  2. Ai!, és que sóc, sense remei, una amant de les causes perdudes!!

    ResponElimina
  3. Ai!, és que sóc, sense remei, una amant de les causes perdudes!

    ResponElimina
  4. De l'oncle que va caure en un racó desconegut no lluny de l'Ebre he heretat: els fantàstics sis volums de "El Hombre y la Tierra" de l'Eliseu Reclus, un Quijote sencer de 117 gr. del Calleja i un diccionari d'esperanto.
    Com no ser de causes perdudes?
    També t'explicaré una raresa. El manual de referència sobre els líquens és el LIKENOJ DE OKCIDENTA EÜROPO, ilustrita determinlibro, de Clauzade i Roux. Sí, tal com sona, en esperanto!!!

    ResponElimina
  5. Girbén, benvingut!,
    Els savis de debò tenen multifacetes: els homes de geni; tan aviat redacten un diccionari com s'enfilen en un roc per atrapar un líquen o una savina, com pinten amb oli i espàtula un paisatge de capvespre (I, si toca, van al front a defensar la llibertat). I em fa l'efecte que tu pertanys a aquesta rara espècie... que espero que no s'estingeixi mai!

    ResponElimina
  6. Per cert, estranyament la Bíblia de casa i el diccionari d'esperanto me'ls vaig trobar pel carrer (no el mateix dia)... a hores d'ara, encara no sé com interpretar-ho...

    ResponElimina
  7. L'Esperanto no és exactament una causa perduda, encara que tampoc guanyada. Entre els esperantistes actuals la idea inicial d'esdevenir llengua oficial internacional ja fa temps que es va abandonar i ara es parla de "llengua internacional auxiliar". És una eina pràctica i ideològica al mateix temps. Pràctica perquè s'aprèn en poquíssim temps degut a la seva gran lògica interna i regularitat, afegint-hi el sentiment que no és la llengua de cap grup ètnic o geogràfic determinat, podent-se trobar --citant Zamenhof-- "no francesos amb anglesos, no russos amb polonesos, sinó persones amb persones". De fet, la llengua i els seus parlants continuen ben vius i actius, tant a la vida real com al ciberspai.

    ResponElimina
  8. Benvingut Heliopolis,
    El rerefons filantrop de l'esperanto és evident. Sí, és cert que internet permet la divulgació de l'esperanto, de fet hi ha un munt de webs d'associacions internacionals, cursos, etc. Però no deixa de ser una autèntica raresa. A quina llibreria de Barna pots trobar llibres en esperanto? i ben pocs llibres trobaràs traduïts. Més aviat es una intrallengua entre iniciats, col·legues, amics...un reducte lingüístic per a iniciats.

    ResponElimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. És cert que és un reducte lingüístic entre col·legues o amics, com tu dius, però un reducte genys minúscul (tampoc enorme), perquè aquests filàntrops idealistes són diversos milions en total, distribuïts per tot el món, tant a Occident com a Orient. I no hi ha cap voluntat que sigui res "secret" o restringit, tot el contrari. Tenint en compte que és una llengua que no es transmet (tret d'excepcions) com a llengua materna natural i que no existeix cap territori ni ètnia que la parli de forma nativa, com a fenòmen sociolingüístic, és ben curiós de tenir en compte i d'estudiar, en contrast a l'expansió "natural" de la majoria de llengües naturals més parlades, una expansió sovint no precisament gaire respectuosa o fins i tot de vegades no gaire pacífica... L'Esperanto trobo que és una iniciativa preciosa, estèticament, o moralment. Quant a llibres, per raons comercials, pràcticament tots es venen per correspondència (o Internet). Amb tot, curiosament, a la llibreria Alibri (Balmes, 26), hi ha petit sector d'Esperanto!!

    ResponElimina
  11. Heliopolis les teves apreciacions són molt interessants; no havia pensat en l'especificitat d'una llengua que no es fa per transmissió maternal o natural... És clar que uns pares esperantistes també poden ensenyar esperanto als seus fills, fins i tot com a llengua parlada, però segurament mai com a llengua principal.

    ResponElimina
  12. L'esperanto és una quimera. Les llengües han d'estar vives i han de respirar. Suposo que a la seva decadència també hi ha contribuït una excessiva base llatina.
    Certament, també hi ha llengües mortes la lectura de les quals ens pot delectar infinitament a través de la seva literatura, dels documents històrics que n'han perviscut..., però aquesta també és una manera de donar-hi vida malgrat tot. I una llengua com l'esperanto ni està viva ni ens pot fer viure l'emoció estètica que poden despertar Virgili, Ciceró o Homer.
    Tampoc s'ha d'oblidar que els qui la defensaven l'associaven a idees com el pacifisme, la fraternitat mundial... I, certament, aquestes idees van de capa caiguda. Els esperantistes suposo que veien aquesta koiné com la garantia d'un món sense guerres, com l'antesala d'un món agermanat. Hauria tingut aquest efecte aquesta llengua universal si hagués triomfat? Podia triomfar?

    ResponElimina
  13. Si voleu copsar una mica la vigència de l'esperanto, us convido a fer una visita als blocs:
    http://e-bulteno.blogspot.com/
    http://anoia-esperanto.blogspot.com/

    ResponElimina
  14. A propòsit de la revista de que parles, "tutmonda espero" vol dir "esperança mundial".
    David

    ResponElimina