Un post que vol ser lleuger

Als anys vuitanta, Italo Calvino va escriure les Sis propostes per al proper mil·lenni. Tot i que ja hem encetat la segona dècada, veig que es mantenen fresquetes, i em penso que no caducaran abans d’hora.

La primera, la lleugeresa, és la que més m’agrada, i és la que poso en marxa quan sento que estic a punt de petrificar-me (i sí, a mi, com a tothom, de tant en tant la pedra em captura). Per transmetre el concepte, Calvino fa servir unes metàfores molt belles. Perseu, per exemple, que ha de tallar el cap de la Medusa sense deixar-se convertir en pedra, només se sostè en els vents i els núvols i gràcies a les sandàlies alades, que roba a les germanes de la Medusa, les tres grees –ancianes inveterades de l’estil de les moires. I tornem-hi: en el regne de les cavernes, les coves, les pedres... –en els territoris adjudicats tradicionalment a les senyores...– justament és on es desen les sandàlies (alades) que atorguen la capacitat de vol, de salt... i que, en aquest cas i en d’altres, els són sostretes, paradoxalment, per un home.

Com també és paradoxal descobrir que tot el que és aparentment lleuger no triga a revelar el seu pes. Calvino fa servir aquella altra imatge sublim en què Guido Cavalcanti, mentre vaga entre les sepultures d’un cementiri, és interpel·lat per uns joves que l’acusen de viure entre els morts. Guido, amb un àgil hop!, es recolza damunt d’una llosa pesant per saltar la reixa del cementiri i per damunt de la frivolitat dels joves.

Jo afegiria una imatge del meu propi imaginari femení (que no recull Calvino) i és el salt de les acròbates cretenses de la cultura micènica. Em fascina la ingravidesa d’aquestes joves que, aferrant-se a les banyes del toro, s’alcen, giren, i li passen per damunt. Per a mi, aquesta és la imatge més representativa de la lleugeresa per damunt del pes d’una masculinitat massa feixuga.

Com també és lleugera la capoeira, la dansa que prové dels esclaus de les plantacions de Brasil, on calia fer cabrioles per esquivar el fuet i encertar de ple amb el peu els narius del capataç.

Sant Tomàs d’Aquino responia a la pregunta retòrica que es feia sobre com devien ser els cossos que ressuscitaven: doncs haurien de ser “àgils”, amb capacitat de moure’s d’acord amb l’esperit. Per a Nietzsche filosofar és com ballar per damunt de la densitat de la pròpia essència corpòria.

Només sé que, de vegades, quan la vida se’m fa massa densa i pesant, voldria tenir la lleugeresa de la ballarina o l’acròbata, tot i saber que sovint (per no dir sempre) rere l’agilitat s’hi condensen hores de penós entrenament o aprenentatge.

La tènue volva d’un dent de lleó em passa davant el rostre. L’allunyo encetant un buf; i m’imagino que volo.