Pere Calders va escriure un llibre de joventut titulat Unitats de xoc, en què descrivia la seva experiència personal durant la Guerra Civil en la batalla de Terol. Narrat en primera persona de plural, el llibre consta d’una sèrie de capítols que abasten des del reclutament d’un grup de joves fins que arriben al front.
Calders fa avançar la prosa d’una manera amable i elegant, des dels fets més quotidians fins a l’estratègia militar més sofisticada (el llibre hagué d’esquivar la censura en el moment de publicar-lo i, per tant, va ometre els passatges més crus). Es deté en el sentiment d’orgull que provoca dur la granota de l’uniforme de milicià, l’estremiment de posar-se una careta antigàs i també en l’expressió de camaraderia entre nadius de diverses regions d’Espanya units en l’objectiu comú de defensar la llibertat. Els joves experimenten la perplexitat de veure’s enrolats en la guerra quan, pocs mesos enrere, els semblava un fet llunyà, inversemblant i aliè a les seves vides. Algú els diu que seran carn de canó, però no se l’escolten perquè no volen encarar-se al que els espera ni prendre’n consciència abans d’hora.
Camí de Terol, els vestigis que deixa la guerra es fan més ostensibles: llaunes escampades, tancs abandonats, parets escrostonades, esvorancs, animals morts, paisatges desolats, homes tolits... I les condicions de vida dels joves cada cop són més precàries: els aliments són escassos i de vegades el millor jaç es troba en un estable.
Quan, finalment arriben al front, topen de ple amb les trinxeres disposades a banda i banda de la carretera i a pocs metres de les línies enemigues.
Aquest llibre Calders el dedicà al coronel Alberto Alejandrino, militar professional portuguès. Home adscrit ideològicament a l’extrema esquerra, decidí travessar la frontera per enrolar-se com a voluntari en l’exèrcit republicà. Pel que sembla era un home introvertit i seriós i d’una intel·ligència extraordinària. Tenia la certesa que l’exèrcit republicà perdria la guerra i que aquesta seria l’experiment d’un escenari de guerra mundial, que, aquest cop, guanyarien els aliats.
Era un home expert en el camp de batalla i feia servir estratègies militars poc ortodoxes, concretament demanava informació sobre les professions dels voluntaris per adjudicar-los feines diverses. Pintors, dibuixants, escultors i escenògrafs treballarien en les seccions de camuflatge. Alpinistes, escaladors, nedadors, atletes formarien part d’escamots d’assalt.
Calders, que era delineant de formació abans de fer-se escriptor, fou designat per al servei de cartografia, des d’on va ensenyar a llegir mapes i interpretar corbes de nivell i altres accidents orogràfics a oficials i caporals, sovint responsables d'unitats de xoc molt nombroses i heterogènies.
Alberto Alejandrino en el moment de la derrota havia ordenat la construcció de la maqueta dels Pirineus, és a dir que ell ja s'anticipava al que seria la lluita de la resistència prèvia al pretès triomf dels aliats en la contesa mundial. Com si es tractés d'una premonició, Alejandrino ja dirigia els esforços cap a la zona que, anys més tard, seria l’escenari de la lluita dels maquis. Calders li perdé la pista; potser fou a les muntanyes on trobà la mort sense deixar-ne el rastre, travant un mig somriure de complicitat i benvinguda, just després que una bala feixista li foradés el cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada