A propòsit dels toros

El fet que ens hàgim quedat sense fiesta nacional és per a mi alliberador. Em feia patir veure les banderilles clavades en el llom del toro i la manera d’anar-lo afeblint amb la tortura fins a la mort. Un espectable tristíssim. En canvi, he d’admetre que la dansa del toreig, el repte de l’home davant del toro em resulta fascinant i em remet a cultures mil·lenàries, micèniques i minoiques, que ja el practicaven. No considero el toreig com a art, pel que té de sanguinari i espaordidor, però enten que el repte de l’home davant de la bèstia ens transporta a comportaments atàvics molt arrelats. 

L’abolició de la fiesta nacional s’ha polititzat; era inevitable i natural. La festa taurina s’associa al franquisme i a l’Espanya centralista i de dretes, i consegüentment, els opositors sembla que hàgim de ser tots independentistes i d’esquerres. Però, arribats a aquest punt, no hi ha gaires més coses a dir: per damunt de tot s’aboleix una pràctica de tortura animal i això ha prevaldre sobre qualsevol discussió o debat.

Lamento que molta gent treballadora de la fiesta s’hagi de quedar a l’atur, però espero que es puguin reconvertir en professions més altruistes.

Amb tot, hi ha una cosa ben clara: d’aquí poc en Serrat i la resta de vips aficionats als toros hauran d’anar a veure José Tomàs a Les Ventas en comptes de la Monumental. I jo ho celebro i estic contenta de viure en una nació que ha abolit una pràctica cruel i deshumanitzada.

El feixuc art de posar

El pintor va fer jeure la Beguin amb un gest aspre. La Beguin obeí després de girar repetidament entorn de l’estoreta. Però s’estimava més posar en companyia. De les criatures, principalment, perquè els llepava la cara i sentia molt de gust passant-los la llengua pels ulls, el nas i els llavis. També maldava per acostar-se a les donzelles a frec de les faldilles emmidonades per sentir-ne el fru-fru. Li agradava el pas somort de les hores, en l’estudi en penombra, només il·luminat pel llum de querosè i les espelmes a prop del llenç. Ja no es recordava del nombre de quadres pels quals havia posat. Ajegut, dret, al costat de criatures, a les cames del rei i de la senyora....

Posar sola decididament l’avorria i jeure en aquelles condicions l’entumia els músculs; a més, sentia que començava a fer-se vella. En un moviment de descans, estirà les potes de davant, després les del darrere, i s’alçà.

El pintor deixà anar un renec, contrariat per la bellugadissa de la llebrer i pels pèssims resultats del quadre. Engrapà un pinzell dels gruixuts i féu el gest de llençar-los contra la gossa. La Beguin, ofesa i atemorida, sortí de l’estudi amb la cua recollida.

Més tard, amb la subtil cadència dels seus passos, la Beguin acaricià el terra de l’estudi. Efectivament: com tots els quadres encetats, aquest també l’havia dipositat a terra. La llebrer s’hi ajupí delicadament i es divertí alçant la pota com faria un mascle.

El pintor, atent a netejar els pinzells amb oli de llinosa, no advertí la presència de la llebrer. Quan reprengué la feina, però, la pixarada de la Beguin li degotà damunt els peus, groc orina barrejat amb un vermelló tirant a violat.

Recuperant la música desconeguda: l'Alain Bashung

      En moltes coses de la vida vaig en retard, i en d'altres he fet manifestament tard. Per exemple, he hagut d'esperar fins a la nit de Sant Joan d'enguay per tenir el gust de conèixer l'Alain Bashung. Per recuperar el temps perdut, ara l'escolto per diversos mitjans i em deixo endur per les seves lletres que, convertides en cançons, assoleixen el mateix grau de cruesa que de poesia. Avui, en tren, mentre tornava de Campdevànol i el cel s'espessia amb núvols de color gris canonada, el clapoteig de les gotes contra els vidres m'ha fet pensar en l'Alain. I, en aquesta tarda, ara ja barcelonina, i per tant xafagosa, en deixo un esbòs perquè l'Alain ens venti una mica durant la vetllada.

El buto: la dansa duta a l'extrem

La dansa buto és pertobadora. És una dansa que prové de l'obscuritat i va cap a la llum, encara que pot tornar a l’obscuritat i mantenir-s’hi. És una dansa ingràvida, concentrada, en què els actors expliquen des de postures impossibles tot un desplegament de sentiments i emocions en un escenari escàs. El buto va nèixer el 1959 com a intent d’expressar sense paraules tota la crueltat de la guerra, l’horror de les bombes atòmiques. La gestualitat del buto recorda els cossos trinxats que intenten escapar de les explosions assassines i sobreviure.

Els cossos prenen diverses formes corpòries amb una tècnica caracteritzada per la precisió, que prové del teatre kabubi i del nô, i passa pel sedàs de la guerra. La natura hi és present en els cossos, que es muden en gripaus, en penis, en gotes de pluja o llàgrimes o repten per terra convertits en serps, llimacs o pregadéus. Els cossos es caragolen, caminen de quatre grapes... emulen els moviments animals. I sobretot transmeten situacions límits.

La poesia oriental és portada a l’extrem vencent la gravetat. Cossos sostinguts per un punt d’equilibri situat sota del clatell, cossos que parlen, que mostren a base de sons els moviments del diafragma, de les costelles... Cossos torturats pel dolor, que en cada múscul expliquen una història, cada torsió és vida i mort alhora... i també fan albirar l’esperança. L’escenari es basa en un grapat de sal o sorra i una làmina d’acer que emiralla l’actor, introdueix sons i reflecteix els diversos punts de llum.

He anat a veure al teatre Lliure l’espectacle de dansa buto per Ko & Edge Co. (Dead 1 i Quick Silver), i m’ha emocionat.

Apunts refrescants (I): Conan Doyle i l’espiritisme

    Tot sembla indicar que Conan Doyle fou un fervorós adepte a l’espiritisme. Ja entre els anys 1885 i 1888 va participar en algunes sessions espiritistes i de ouija, però durant aquest període encara no s’hi va dedicar primordialment.

De Doyle sospito que l’atmosfera de misteri que envoltava les seves novel·les de Sherlock Holmes (i que tant m’agraden) devia influir en la seva vida, i vicecersa.

Fou arran de la mort del seu fill, el 1917, i del seu germà petit, que s’interessà vivament per l’espiritisme.

El físic Oliver Lodge, que també havia perdut un fill uns anys abans, guià els seus primers passos en la matèria.

Doyle també també rebé la influència de Léon Denis, figura cabdal de l’espiritisme. Doyle va apreciar molt els seus llibres i els va traduir a l’anglès. El que sembla que preferí particularment fou el de Joana d’Arc com a mèdium (les veus que sent la donzella, els senyals que rep, etc., en la seva comesa vital), que traduí el 1924 amb el títol de The Mistery of Joan d’Arc. En els seus llibres Léon Denis —d’origen humil– lloava el progrés espiritual dels homes (a través de l’espiritisme), que conduiria a l’evolució de les nacions i de tota la humanitat.

Doyle publicà el juny de 1918 La nova revelación, sobre les seves experiències espiritistes. Coincidint amb el final de la guerra, l’espiritisme visqué un moment d’esplendor, ja que molts familiars intentaven posar-se en contacte amb els seus morts a la guerra. Amb la seva obra Doyle pretenia iniciar en l’espiritisme per alleujar el dolor dels qui havien perdut éssers estimats.

En el moment en què esclatà la gran contesa, el moviment espiritista considerava la guerra com el senyal per a una nova era que s’obriria després del caos.  Segons la mèdium americana Mme Piper (que Doyle cita en el seu llibre, però que no he pogut documentar més) l’espiritisme passaria a ser molt accessible per a l’enteniment humà, però, abans, el món hauria de purificar-se.

A La nova revelació, Doyle també subratlla la importància de les capacitats humanes infrautilitzades; de fet, pensa que totes les dones són mèdiums no exercitades. També està convençut que l’escriptura automàtica és el mitjà més eficaç de comunicació amb el mès enllà. En El missatge vital, publicat l’agost de 1919, Doyle fins i tot insisteix en la necessària reforma del cristianisme per incorporar l’espiritisme.

Conan Doyle va viatjar a molts països per divulgar l’espiritisme i va participar en el Congrés Espiritista Internacional de 1925. Doyle, com la major part dels espiritistes, creia que l’espiritualisme englobaria totes les religions i tindria la capacitat d’unir tots els éssers humans i que reconciliaria la ciència i la religió.

 Em quedo amb aquest vessant filantrop de Doyle i de la majoria d’espiritistes europeus de principis del segle xx —que tant em sedueix (també en tenim mostres al nostre país, però seria objecte d’un altre apunt, i d’altres blocs ho han tractat abastament i amb molt de mèrit –vegeu Riell Bulevard–) i que segur que m'hauria empès en aquell moment a abraçar la causa, encara que hi hagués detectat impostura. Doyle també va escriure una Història de l’espiritisme, que friso per poder fullejar algun dia. L’editorial Valdemar va editar no fa gaire El missatge vital.

Puntualitzacions sobre Carles Sindreu

 L’Albert Benzekry de Sega de Mots m’ha enviat unes puntualitzacions molt interessants sobre la vida de Carles Sindreu, que reprodueixo tot seguit a la manera d’un apunt amb el seu permís. L’Albert Benzekry, que és un especialista sobre la figura de Sindreu, ha fet una dramatúrgia de la seva obra que va generar en un monòleg teatral, Match Ball Sindreu, i ha intervingut directament en la reedició de La klaxon i el camí a l’editoral Acontravent.

Benvolguts,

     En Carles Sindreu i Pons ni va ser franquista ni va ser feixista. Ell era home d'aplecs i de caceres, de costellada i porró blau, li plaïen els camins entre falgueres i les escopetades a l'afrau. I quan la nit serenament s'acostava, una companya volia ben a prop seu, que fes olor de pins i olor de brosta, i que tingués al cap dels dits un poc de neu.

    Ja coneixia els articles de Ramon Salvo, investigador que ha dedicat altres articles a Sindreu, especialment a la poesia visual i a la seva introducció a Catalunya, i on parla del fotomuntatge de La sardana en la aldea.

   Ha de ser innegable que el nom de Sindreu figura en les publicacions que esmenta, els àlbums d’homenatge a Franco, però jo, igual que Salvo, tampoc judico el grau d'adhesió al règim dels noms que transcriu. Tanmateix les intervencions de Sindreu no són col·laboracions ad hoc. Sindreu ha mamat el costumisme amb el seu oncle i el seu llibre més significatiu, La klaxon i el camí, és plena d'aquesta estètica entre llegendària ("els Xeles", "la fera de Rosanes") i lírica ("Radiacions"). El programa estètic de Sindreu no varia després del 39, al contrari. Als quaranta anys ja és un escriptor fet i ha escrit, almenys per a mi, el seu material més bo. Vull dir que, per bé o per mal, l'estètica sindreuenca no és incòmoda al franquisme perquè no li és ideològicament bel·ligerant, de la mateixa manera que tampoc hi trobarem, en la seva obra –almenys que jo sàpiga–, efusions catalanistes. Sindreu campa per altres àmbits. Fa país fent poble. El primer que publica durant el franquisme és La singular història d'un club de tennis, en català, l'any 1952, i la novel·la El senyor Joanet del Guinardó, també en català, l'any 1954, obra que hagué de passar censura, i la passà folgadament, tot i alguns entrebancs. Per què? Pel costumisme i humorisme "inofensiu" altra vegada. Però és una novel·la (i una història) que utilitza recursos literaris propers a l'avantguarda –jugades lèxiques i onomatopeies– que són marca de la casa. Sindreu deixa de banda el conreu de l'avantguardisme explícit perquè sap que l'estètica que proposa potser és massa trencadora i se centra, quan ho fa, en el conreu d'una literatura lírica i de costums.

   Van matar el seu pare a Montmany, el 1939, quan les tropes de Líster es batien en retirada. És enterrat al poble del Figaró. La seva extracció social és burgesa i sabien a qui agafaven i per què. La família marxa de l'Ametlla del Vallès i Sindreu no hi tornarà fins que coneix a la Filo, a mitjan dels cinquanta. El cop fou dur i suposo que no es poden descartar actuacions puntuals per despit, però això no ho podem saber. El que sí sabem és que el record que se'n té a la Garriga i a l'Ametlla, però, és el record d'un home incòmode amb el franquisme perquè no li permet el desplegament d'idees que voldria. A les tertúlies de la tocineria de can Perris, a la Garriga, amb en Torra, el dibuixant Garrell i d’altres, arrufa el nas quan surt el tema, però participa, en canvi, en multitud d'iniciatives que revitalitzen culturalment el seu àmbit d'influència (cine clubs, conferències, teatre...). No se li coneix cap exaltació al franquisme. Sindreu, si de cas, és acomodatici, no és cap intel·lectual orgànic ni teòric polític. Ni molt menys es va apuntar al carro triomfal o va perdre la força. Era un nen gran que d'amagat anava a comprar-se pastissos a can Mario i se'ls cruspia sense que la Filo ho sabés perquè si no el renyava.

   Els primers anys del franquisme són durs i contradictoris per a tothom. Recordem Pla, recordem Riquer, recordem Sagarra, Sánchez Juan... i un llarg etcètera. Gent que es queda i ha de recomposar el seu espai mental i fins i tot també el físic. Sindreu s'aboca a la publicitat i a les antiguitats, al que és més nou i al que és més vell, i de la seva síntesi en surt aquesta literatura infantil i somniosa, de vaguetats i expansions líriques, d'estètica tan propera i familiar. Que el seu nom surti en unes publicacions d'homenatge a Franco no obeeix a cap programa personal de Sindreu perquè no el podem aïllar del seu context generacional i social. La revolució de Sindreu no és una revolució política, la revolució de Sindreu és estètica i poètica, és contra el pas del temps que malmet un univers que ell malda per fixar en contes i en poemes i en col·leccions de retrats d'infants. Com hi pot estar en contra? Com pot voler canviar els principis fundacionals d'aquest seu món?

   El seu llegat artístic sols és correlat d'ell mateix. No hi busquéssiu pas tres peus al gat. Les seves cròniques, els seus articles, els seus poemes, els seus contes, tot plegat conforma un univers personal tendre i fantasiós. Quan més el llegeixes més tens el convenciment que Sindreu patia el temps que li tocà de viure. Que hagués patit qualsevol altre temps que hagués viscut. Jo de gran voldria ser Sindreu quan era petit. No sé si us he aclarit res. La lectura de La klaxon i el camí, reeditat a Acontravent, us en podrà arrodonir la panoràmica, especialment l'estudi de la Carme Arenas. Cordialment,

Albert Benzekry