Viatge a la Lluna

Avui dia que s’especula que pot haver-hi vida en altres planetes, i que es planteja la possibilitat que l’origen de la vida a la Terra provingui d’un meteorit que ens va “pol·linitzar” o bé que una intel·ligència superior (d’un altre planeta; i ja ho deia l’Erik von Daniken) hagi decidit que aquí s’hi complien les condicions d’un bon lloc per viure-hi, dedico un post a un llibret molt curiós que es podria classificar com una de les primeres novel·les de ciència ficció. El llibre en qüestió és Viatge a la Lluna, de Cyrano de Bergerac.

Cyrano de Bergerac (1619-1655), immortalitzat per la tragicomèdia d’Edmond Rostand, fou un escriptor barroc francès que en la seva joventut va ingressar a l’exèrcit. Se’n diu que va ser un espadatxí buscaraons que, finalment, va deixar l’exèrcit per una ferida.

El llibre, que és molt delirant, narra com el protagonista arriba a la Lluna: a través d’una nau que té un imant gegant que va llençant cap amunt i al qual la nau es va adherint.

Sobre la qüestió que la Terra gira al voltant del sol, Bergerac transcriu l’opinió que gira no per les raons que al·lega Copèrnic (tot i que també explica una mena de concepte de gravitació universal), sinó perquè els condemants, en voler fugir de les flames de l’infern, empenyen contra l’interior de la volta de la Terra per alliberar-se’n i així la fan girar.

Quan arriba a la Lluna, que és una mena de paradís en estat salvatge, observa que els homes caminen de quatre grapes, mentre que els animals tenen dues cames i van drets. A ell el prenen per la femella d’un animaló semblant a l’estruç i per ensenyar-lo fan pagar entrada. Els habitants de la Lluna de Bergerac viuen una mitjana de 4.000 anys i en comptes de menjar es nodreixen d’ensumar els aliments. La moneda en curs està feta de sonets o èglogues, és a dir de poesia, i serveix per pagar els hostalers.

Amb certa mesura el llibre recorda Utopia de Thomas More o el país de la Cucanya o del món al revés, on la divisió de sexes es relativitza, així com tots els principis de les relacions interpersonals i jeràrquiques. És un llibre molt curiós que resulta interessant per veure la manera de pensar d'un outsider de l'època, com ho era Bergerac.

Acte de fe, o la crema de llibres

Avui que és el dia del Pilar, que toca desfilada militar i fervor bèl·lic, se m’acut recordar dues obres que, potser sense pretendre-ho, han esdevingut llibres antibel·licistes. La primera és Les aventures del bon soldat Schweij, de Jaroslav Hasek, que és un reguitzell de les situacions absurdes que li passen a aquest soldat i de la resposta continadament delirant i ridícula de les seves autoritats militars. L’altre em va caure a les mans en la Fira del llibre antic i és la novel·la d’Erich Maria Remarque, Sense novetat en el front, que explica les vivències d’un jove en el front, des del seu cruel entrenament fins a l’aprenentatge per sobreviure a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

Aquest llibre va ser un dels primers llibres que Hitler va prohibir i va ser cremat públicament. I amb aquests actes de fe improvisats o no, s’elevava la literatura a la categoria d’enemic perillós. Em puc imaginar el que devia representar per a una família desposseir-la de tots els seus llibres i cremar-los en una foguera, una nit d’hivern, al bell mig d’un carrer no necessàriament cèntric. La crema de llibres sempre ha estat l’avantsala de les atrocitats més cruels.

Avui, un dia rúfol de tardor, d’aquells que vols estar a casa en pau, faig el meu petit homenatge pacifista en contra de la hispanitat bèl·lica i tinc un record per a tots els qui han hagut de passar la devastadora experiència de la guerra.

De Sense novetat en el front se n’han fet dues pel·lícules. Us en deixo un fragment de la primera filmada el 1930 i dirigida per Lewis Milestone (All quiet on the western front), que capta tot el dramatisme de la novel·la. També hi penjo uns dibuixos que va fer Josef Lada per il·lustrar Les aventures del bon soldat Schweij, que transmeten perfectament la ironia del llibre.

Josep Pla: anys de joventut i mecenatges

Aquest apunt és un extracte del llibre La contribució catalana al desenvolupament de la indústria surera portuguesa de Pere Sala i Jordi Nadal. M’ha encuriosit descobrir-hi aspectes que no coneixia d’un Josep Pla molt jove, en els seus primers anys de carrera literària, que ha de compaginar la feina de comercial d’una empresa surera amb la d’escriptor, i que, a més, en aquell moment ha pres partit polític d’oposició en contra de la dictadura de Primo de Rivera. Com tothom sap, més tard la seva trajectòria política discorrerà per altres viaranys molt més conservadors.

La indústria surera de Palafrugell va tenir molt a veure en la carrera literària de Josep Pla. Abans que Cambó esdevingués el seu mecenes i que Pla li escrivís un panegíric bibliogràfic, va tenir un altre mecenes, Joan Miquel i Avellí, director de l'empresa Manufacturas del Corcho de Palafrugell. Era el sogre i cap de Pere Pla, el germà de Josep Pla. J. Miquel es va interessar vivament per les qualitats literàries del jove i va decidir donar suport a la seva carrera literària. Li va assignar un sou mensual com a avançament de la publicació dels seus llibres. Josep Pla llavors tenia 28 anys.

"Arran d’aquest acord, a finals de 1925, Josep Pla viatjà a Londres per incorporar-se a temps parcial a la plantilla de la distribuïdora de la casa de Palafrugell a Anglaterra. I publicà el llibre, finançat per J. Miquel, titulat Rússia. Notícies de l’URSS. Era el fruit d’un viatge recent de l’escriptor a les terres dels soviets.

L’abril de 1926 va demanar al seu germà Pere que temptegés la possibilitat que l’empresa l’enviés a Nova York, però tot indica que ho impedia el retard en les seves tasques paral·leles d’escriptor i periodista. Sembla que el mecenes J. Miquel li demanava (a través del secretari de l’empresa, Joan de Linares) un millor compliment dels compromisos adquirits.  

Josep Pla va transmetre a Pere el desacord amb Linares, el qual l’havia censurat per carta (12 d’abril de 1926) en els termes següents:

“[...] Mira, Pla, aquesta carta te l’escric per al teu bé, puix me penso conèixer bé al Sr. Miquel, potser millor que ningú, i ell és un home que quan porta afecte, quan té simpatia per algú, no té mesura i no plany res, però ai del qui li decau!... I si el Sr. Miquel se’n desentenia, adéu publicació de llibres [...]. Una abraçada ben carinyosa del teu bon amic J. de Linares.”

L’escriptor es va quedar a Londres i durant aquell estiu de 1926 va continuar rebent de Palafrugell els diners convinguts. En aquest període va viatjar molt per Europa, al setembre tornà a Anglaterra i s’establí una temporada llarga a Leeds amb l’objectiu de trobar-hi tranquil·litat i inspiració.

El llarg sojorn de Josep Pla a l’estranger tenia molt a veure també amb la persecució de la cultura catalana per part de la dictadura de Primo de Rivera (implantada el 13 de desembre de 1923). Pesava sobre l’escriptor una ordre de detenció. Però no formava part dels plans de Pla canviar de posició, de “rebaixar-se” per reconciliar-se amb el règim. Per exemple, a la primavera de 1927, en la preparació d’un viatge a Barcelona amb la seva promesa, Adi Enberg (filla del cònsol de Dinamarca a la capital catalana), Pla pensava quedar-se a la frontera francesa mentre ella resolia afers a la ciutat comtal. Diu al seu germà: “Tal com estan les coses no em puc exposar que em detinguin ni tres dies, perquè us donaria un disgust a vosaltres i ni el Sr. Miquel ni el Sr. Enberg –que són homes de negocis i, per tant, acostumats a estar bé amb el que mana– quedarien satisfets. Jo, aquestes coses, directament, no les puc arreglar perquè tu ja saps que jo no demanaré cap favor a aquesta gent. Seria la meva decapitació davant dels meus amics”.

Aquesta posició contrària al primoriverisme contrasta amb el pragmatisme del mecenes. Des de Berlín, el 2 de juliol de 1925, Josep havia escrit a Pere “això que creu en Miquel, que jo puc escriure avui en  diaris castellans d’Espanya, és una cosa impossible. Passaria com un trànsfuga... Entens? Sóc massa a dins del ball per convenir-me adoptar una posició incoherent.”"

 

Carles Sindreu, un home modern

     Carles Sindreu, que va nèixer l'any 1900 a Barcelona, era un home modern: amant de la literatura i l'esport (sobretot el tennis), va dedicar-se durant tota la seva vida a cultivar totes dues aficions, amb un llibre en una mà i en l’altre la raqueta de tennis.

Amb el pseudònim de Fivaller va publicar primer a La Publicitat i després a l’Esport Català un conjunt cal·ligrames relacionats amb l’esport. També va fer fotomuntatges construïts a partir de cal·ligrames i fotografies, tècnica molt innovadora a l’època que hagué de vèncer molts entrebancs abans de fer-se servir fins i tot durant la guerra civil com a propaganda política en cartells (per exemple el famós Aixafeu el feixisme de Pere Català Pic).

M’afiguro Carles Sindreu com un home molt elegant, un dandy, amb un fi sentit de l’humor i molta vitalitat. El seu pare el va fer estudiar comerç perquè es dediqués al negoci tèxtil, però Sindreu descobrí que ell valia per escriure i pel grafisme. Fou innovador en tots dos sentits. A part de les seves cròniques sobre tennis, escrigué unes quantes novel·les, poemes, i reculls d’espetecs literaris, petits contes, frases enginyoses a l’estil de les greguerias de Gómez de la Serna, en Radiacions i poemes (1928) i El clàxon i el camí (1931).

De Radiacions i poemes n’extrec una petita mostra, que em sembla molt escaient per presentar la personalitat del seu autor.

“Hi ha llibres eixarrancats, francs, volubles i oberts com a ventalls. N’hi ha, en canvi, de reclosos esquius que es tanquen així que el vostre esguard esdevé distret. No obstant aquests darrers, en obrir-los us mostren sempre el mateix punt culminant del llibre, el séc del passatge inoblidable, com després de la ferida el senyal de la cicatriu.

El llibre absobeix tota la vostra atenció. Quan un sotrac interior us talla el fil de la lectura i esguardeu entorn vostre, el pensament resta un instant giravoltant sense engranar amb la vida real, com la roda d’un ciclista que marxa amb pinyó lliure.”

 Nota: la foto principal que il·lustra aquest apunt és extreta del llibre La crisi de la paraula, de Joaquim Molas i Enric Bou.

Un record per a Jesús Moncada

      Recordo, fa anys, que la impressió que vaig tenir de Mequinensa és la d'un poble digne que intenta trobar el seu lloc, tot i ser creat de manera artificial. El paisatge que voreja l'Ebre és aspre i encara salvatge... Les terres de l'Ebre. Vaig sentir molta curiositat pels càmpings dedicats a la pesca del sirul, que és aquest peix enorme i amb aire d'abissal, els alevins del qual van ser introduïts per uns alemanys per venir-los a pescar. No l'he tastat i dubto que ho faci. 

   Camí de sirga em sembla un llibre extraordinari, la crònica completa d'un món que s'ensorra. Un poble amb riquesa minera s'esfondra i no sap en què es convertirà... A les Calaveres atònites, hi ha un conte que em va causar una profunda impressió que parla dels accidents –i com s'intentaven emmascarar-ne les causes– que es produïen a les mines, titulat l'Origen de les espècies.

     En reprodueixo un tros com a petit homenatge a Jesús Moncada i als miners de Mequinensa que van morir en la mina:

"[...] El tren s'acosta a la plaça del carregador, el Silveri Rius clissa una cosa estranya a sota d'un vagó i llança un xiscle. Esfereït, demana al maquinista que aturi el tren. El conductor declararà la veritat si no sorgeix cap entrebanc que ens obligui a modificar-la: sent els crits i, malgrat que no entén que barboteja l'altre, s'adona que en passa una de grossa i frena en sec el comboi. La velocitat és lenta, la inèrcia mínima, el tren s'atura gairebé al moment i el maquinista salta de la locomotora. Va corrents al punt que el Silveri, glaçat, li assenyala. Es queda sense respiració: entre les rodes del quart vagó, enganxat pel cinturá a un ferro dels xassís, hi ha un cos ensangonat i brut de carbó. Un tatuatge al que queda d'un braç, 'A Feliça, amor etern', permet indentificar la víctima: Marcel·lí Canota, el dinamiter."

Pere Calders i les "Unitats de xoc"

Pere Calders va escriure un llibre de joventut titulat Unitats de xoc, en què descrivia la seva experiència personal durant la Guerra Civil en la batalla de Terol. Narrat en primera persona de plural, el llibre consta d’una sèrie de capítols que abasten des del reclutament d’un grup de joves fins que arriben al front.

Calders fa avançar la prosa d’una manera amable i elegant, des dels fets més quotidians fins a l’estratègia militar més sofisticada (el llibre hagué d’esquivar la censura en el moment de publicar-lo i, per tant, va ometre els passatges més crus). Es deté en el sentiment d’orgull que provoca dur la granota de l’uniforme de milicià, l’estremiment de posar-se una careta antigàs i també en l’expressió de camaraderia entre nadius de diverses regions d’Espanya units en l’objectiu comú de defensar la llibertat. Els joves experimenten la perplexitat de veure’s enrolats en la guerra quan, pocs mesos enrere, els semblava un fet llunyà, inversemblant i aliè a les seves vides. Algú els diu que seran carn de canó, però no se l’escolten perquè no volen encarar-se al que els espera ni prendre’n consciència abans d’hora.

Camí de Terol, els vestigis que deixa la guerra es fan més ostensibles: llaunes escampades, tancs abandonats, parets escrostonades, esvorancs, animals morts, paisatges desolats, homes tolits... I les condicions de vida dels joves cada cop són més precàries: els aliments són escassos i de vegades el millor jaç es troba en un estable.

Quan, finalment arriben al front, topen de ple amb les trinxeres disposades a banda i banda de la carretera i a pocs metres de les línies enemigues.

Aquest llibre Calders el dedicà al coronel Alberto Alejandrino, militar professional portuguès. Home adscrit ideològicament a l’extrema esquerra, decidí travessar la frontera per enrolar-se com a voluntari en l’exèrcit republicà. Pel que sembla era un home introvertit i seriós i d’una intel·ligència extraordinària. Tenia la certesa que l’exèrcit republicà perdria la guerra i que aquesta seria l’experiment d’un escenari de guerra mundial, que, aquest cop, guanyarien els aliats.

Era un home expert en el camp de batalla i feia servir estratègies militars poc ortodoxes, concretament demanava informació sobre les professions dels voluntaris per adjudicar-los feines diverses. Pintors, dibuixants, escultors i escenògrafs treballarien en les seccions de camuflatge. Alpinistes, escaladors, nedadors, atletes formarien part d’escamots d’assalt.

Calders, que era delineant de formació abans de fer-se escriptor, fou designat per al servei de cartografia, des d’on va ensenyar a llegir mapes i interpretar corbes de nivell i altres accidents orogràfics a oficials i caporals, sovint responsables d'unitats de xoc molt nombroses i heterogènies.

Alberto Alejandrino en el moment de la derrota havia ordenat la construcció de la maqueta dels Pirineus, és a dir que ell ja s'anticipava al que seria la lluita de la resistència prèvia al pretès triomf dels aliats en la contesa mundial. Com si es tractés d'una premonició, Alejandrino ja dirigia els esforços cap a la zona que, anys més tard, seria l’escenari de la lluita dels maquis. Calders li perdé la pista; potser fou a les muntanyes on trobà la mort sense deixar-ne el rastre, travant un mig somriure de complicitat i benvinguda, just després que una bala feixista li foradés el cor.

Viatge a Icària, un intent diferent de fer les amèriques

L’any 1974 Xavier Benguerel guanyà el Premi Planeta amb la novel·la titulada Icària, Icària. Quan em va caure a les mans, molts anys més tard, la vaig llegir d’una tirada. Benguerel va fer-hi un experiment literari que li sortí força reeixit: hi superposà dues històries aparentment molt diverses, però amb punts de connexió, tot i que separades històricament per un període de setanta-cinc anys.

 Una de les històries és la recreació del viatge a Icària que van emprendre l’any 1848 un grapat de cabetians, entre els quals hi havia un metge català, el doctor Joan Rovira, qui mai més tornà a Catalunya. Com la majoria de líders, Cabet segurament tenia un vessant de guru, de profeta. Per això mobilitzà força persones amb el propòsit de formar una comunitat sota el principi de la vida fraternal, del repartiment igualitari de riquesa i del treball exercit en la mesura de les capacitats i possibilitats de cadascú. Cabet va engrescar una pila de gent desposseïda i/o idealista en un projecte meravellós, però sembla que no gaire concret. En realitat, la mítica Icària, que en teoria s’havia d’erigir en unes terres de la vall del riu Roig, va ser una estafa, és a dir que les terres venudes eren pantanoses i difícilment productives, i formaven part d’un territori anomenat la Sulphur Prairie (el nom mateix sembla malastruc: significa prat de sofre).

Amb l’empresa que li ven les terres, la Companyia Peters, Cabet subscriu un contracte ingènuament obscur que no es pot acomplir. S’acorda que, poc temps després del dia que se’n prengui possessió, la colònia que s’hi estableixi  haurà d’haver construït les cases i haver engegat el rendiment de les terres; si no fos així, el preu de venda s’incrementaria. Com és obvi, en el període fixat no es pogué construir ni una tercera part dels edificis que pertocaria.

El cas és que la gent comença a emmalaltir per excés de treball, mala alimentació i de malària. El doctor Rovira intenta salvar vides infructuosament. Finalment, retut davant l’evidència del fracàs, se suïcida.

Cabet entra a escena: s’embarca des de França fins a Amèrica i, amb els cabetians que queden a la vall del riu Roig, emprèn un nou viatge iniciàtic, una nova aventura cap un indret anomenat Nauvoo. Aquesta aventura sembla tenir més èxit logístic que l’anterior, però alguns dels mateixos membres de la comunitat comencen a sabotejar-la des de dins. Al cap de poc Cabet mor i tot sembla apuntar que la nova colònia (les terres de la qual les havien comprades a uns mormons) es dissolgué aviat.

L’altra història que narra la novel·la s’esdevé a Barcelona, en els anys convulsos de la segona dècada del segle vint. El conreu de les idees, del pensament llibertari, es converteix en un estil de vida. Uns quants anarquistes: l’un, l’Aureli, que potser va sobreviure a la colònia cabetiana (no se’n treu l’entrellat a la novel·la, només sembla que s’insinua), mou els fils de l’acció directa, mentre que el Santiago i el Climent l’executen.

Els governadors civils que consenteixen el pistolerisme contra els sindicalistes són al punt de mira. La violència està a flor de pell.

El Climent i la Clàudia, la germana del Santiago, s’estimen en una unió sense casament: noves idees, noves formes de fer i de sentir.

Finalment, el Climent i el Santiago reben l’encàrrec d’atemptar contra Alfons XIII en el túnel del Garraf. Però algú els ha delatat i els vigilen. Enxampen el Climent, que s’hi passa a la presó més de mig any abans no l’alliberen. En canvi, el Santiago, més espavilat, travessa la frontera fins a França, on, al cap de poc s’hi casa i té un fill; també es casa la Clàudia amb un francès: sembla que necessita una vida més estable que la que li oferia el Climent. El jove idealista no triga gaire a caure abatut per un tret feixista. Estava cantat: Climent és un personatge que té l’estigma de víctima.

El lligam entre les dues històries? La lluita pels ideals: per aconseguir un món millor, de la manera que els protagonistes saben o poden fer-ho. La novel·la ens adverteix que cap empresa no és fàcil: sempre sorgeixen entrebancs per arribar fins a la Utopia, si és que existeix com a destí, i si és que algú hi arribarà algun dia.

 

 

 

La Katherine Mansfield pren un te en el sofà cubista

Les senyores del grup de Bloomsbury em provoquen tanta atracció com aversió. Deu ser que el pas dels anys m’encongeix la mitomania i m’esmola la visió crítica respecte dels artistes admirats. Imagino la Virgínia Woolf i la Katherine Mansfield prenent el te assegudes en sofàs cubistes, sota una pintura de la Dora Carrington que guarneix el pany de paret, abillades amb vestits de seda d’un patronatge balder per sota els genolls encreuats de cantó.

En alguna carta Virgínia confessa que la Katherine li cau molt malament quan la coneix. Però, més endavant, arriben a apreciar-se tant que, quan la Mansfield mor, la Woolf lamenta dolorosament en el seu diari: “Segurament teníem alguna cosa en comú que no trobaré mai més en ningú altre”.

M’imagino la Virgína com una dona de maneres elegants i gustos exquisits. Alhora, un personatge en pugna permanent entre el seu origen aristocràtic i la seva filiació als nous corrents revolucionaris i feministes. Dels seus llibres, particularment celebro Al far, i em reconforta rellegir Una cambra pròpia per la seva intel·ligència i lucidesa per identificar els entrebancs que dificulten la creació artística en les dones.

És probable que les senyores de Bloomsbury fossin majoritàriaments estirades, neuròtiques i classistes... però això sí: infinitament seductores... (del narcisisme dels homes del clan ja en parlaré un altre dia [la Mansfield l’ironitza finament en més d’una narració] –o és que deu ser connatural als artistes amb talent, especialment mascles?–), però, més enllà de si elles eren unes “pijes rebels” de la divine left, el que de debò importa és que van escriure textos genials i, que, per fer-ho, potser van haver d’interpretar unes vides que, en certs aspectes, havien de combregar amb la seva genialitat, tot i que sovint esdevingueren perillosament autodestructives.

Mansfield morí molt jove, als trenta-quatre anys, a causa de la tuberculosi (que, dit de passada, sempre m’ha semblat una malaltia molt intel·lectual –confio que em disculpareu la frivolitat–). Va deixar, però, força obra en la seva curta vida.

No fa gaire vaig voler llegir els seus contes complets. No pas perquè l’entengui com una icona feminista de lectura obligatòria per a qualsevol dona amb ínfules culturals, sinó sobretot perquè m’encuriosia (ho haig d’admetre) la vena esotèrica que la menà a militar en la Teosofia de la madame Blavatsky.

Els contes de la Mansfield em desassosseguen. Per com els escriu i pel que hi explica (o pel poc que explica). En realitat, tenen una aparença anodina: vull dir que gairebé no hi passa res. Llegint-los tinc la sensació que totes les dones o els homes que hi surten s’assemblen; que tots els nens són els mateixos nens; que tots els matrimonis són idèntics. Aparentment Mansfield no es preocupava gaire per singularitzar els seus personatges. Això no li resultava essencial.  Tampoc embastava grans trames argumentals: en prescindia. En canvi, un petit paràgraf aparentment superflu, irrellevant, desvetlla una situació esgarrifosa en un paratge idíl·lic de la campanya anglesa, tot i que el final gairebé mai no comporta cap desenllaç significatiu.

Alguns dels seus contes parlen de coses tan etèries com l’amistat entre artistes (Je ne parle pas français, Psicologia), d’infidelitats imaginades (Felicitat), de l’amor en estat pur (Feuille d’album), i d’altres són molt tristos (La nena que estava cansada) –que em remet a alguna història naturalista de la Víctor Català–, o Les filles del difunt colonel, sobre la mort dels pares i el sentiment d’orfanesa...

Mentre els llegia, però, no vaig saber-hi trobar gaires traces teosòfiques, si no és que, de tant en tant, algun personatge interpreta els seus somnis, o bé la contundent presència de la naturalesa (a l’estil dels escenaris orientals del kabuki) en les seves històries.

També pot ser que la Isis de la Blavatsky no m’hagi permès treure-li el vel...  No puc fer altrament que pagar el tribut de ser una descreguda contumaç.