A qui res li escau, poseu-li blau

Del simbolisme dels colors hi ha moltes teories elaborades. Kandinsy en va parlar molt en el seu llibre De l’espiritualitat en l’art. Abans també Goethe i Wittgenstein havien fet una teoria dels colors i tots dos parlaven de la sintaxi dels colors, és a dir de les diferències d’apreciació d’uns colors en relació amb d’altres i de les propietats que tenen segons les formes que els contenen.

Sobre el blau, com a color primari (i jo afegeixo: refrescant), Kandisky va dir que és el color típicament celest i que desenvolupa profundament l’element de quietud. És a dir que segons ell és el color espiritual per excel·lència.

Segons Pastoureau (historiador sobre el simbolismes dels colors), a la seva Història dels colors, diu que el blau és un color neutre, disciplinat. La frase feta “a qui res li escau, poseu-li blau” és prou explícita. És el color més oficial (només cal veure les camises de la majoria de polítics de qualsevol representació política) i el color que identifica els partits de dretes. Però a l’Antiguitat era un color poc apreciat: no es troba a les grutes del paleolític ni del neolític. Només a l’Egipte es pensava que procurava la felicitat en el més enllà. A Roma es considerava el color dels bàrbars: tenir els ulls blaus estava molt mal vist. 

És als segles xii i xiii que el color blau es va rehabilitar. El Déu cristià es converteix en Déu de llum, i la llum es torna blava. A partir del s. xii la verge apareix amb molts quadres amb un vestit blau. El blau es va tornar un color religiós.

A l’heràldica i en política, el blau es converteix en l’oposat al roig, al vermell.

    El romanticisme i el simbolisme posaren de moda el blau. I Picasso el féu servir per expressar alguns dels seus quadres més profunds. Més tard, va arribar el blue jeans, com a color dels vaquers de l’oest americà i dels joves inconformistes. 

    El blau és el color del món del treball (les granotes de feina acostumen a ser blaves) Però, en canvi, no és un color revolucionari com el vermell (sinó tot el contrari).

Kieslowski en la seva trilogia dels colors va titular la seva pel·lícula més densa Blau, i jo la recordo feta principalment amb tons blau fosc; concretament em ve al cap la imatge de la Juliette Binoche nedant en una piscina en una aigua de tons blavosos, on posa en moviment tot el seu passat i el present de l’absència.

El blau ens acosta a la nit, a la foscor i, ara que els dies ja s’escurcen una mica, d’aquí poc entrarem en aquell moment del dia en què tot es cobreix d’una glopada de matisos de blau.

Postals del Ferràndiz, mail art i powerpoints

Quan jo era petita i arribava Nadal, a més del dia de Reis, una de les coses que més m’agradava era enviar postals i –sobretot– rebre’n. En comprava una pila, i totes les triava del Ferràndiz. Al final dels seixanta jo era una fan incondicional dels seus contes "troquel·lats" (segons el Termcat hauria de dir emmotllats) i de les seves postals (que no trobava gens ni mica ensucrades).  

 Cap als nou anys em va entrar un atac de febre creadora (no em duren gaire; no cal patir) i vaig decidir fer-me jo mateixa les postals, i fins i tot els sobres. Tots els seus destinataris van aplaudir la meva dedicació i això m’animà a ampliar horitzons artístics. Al cap de poc, vaig abandonar el Ferràndiz per emprendre el meu propi camí (en el qual reconec –sense cap vergonya– que en bona mesura va ser ell qui m’inicià).

Molt més tard he estat conscient que, sense saber-ho, vaig cultivar el que en diuen mail art durant més d’una dècada; encara que només durant els dies previs al Nadal. Algun dels sobrets que enviava em retornaven amb la frase lapidària: no encontrado destinatario, i amb algun guixerot més de boli o d’empremta dactilar entintada, que afegien valor a l’obra final. Els avatars del trajecte postal formen part d’aquests experiments artístics basats en l’enviament de cartes o sobres convertits en obres d’art.

Fins que, de sobte –com constantment demostra la història–, l’inicial joc i intercanvi estètic, el conreu amable d’una art (en aquest cas el mail art) es veu obligat a posar-se al servei de protestes, reivindicacions i lluites i ha d'esdevenir una eina o acció transformadora. En defensa dels drets humans, Amnistia Internacional sovint ens convoca –per mitjà de l’enviament de correus electrònics convenientment signats– per intentar evitar que s’executin terribles condemnes de pena de mort arreu del món –aquesta xacra venjativa que no sé si mai ens traurem del damunt. Vull creure en l’eficàcia que pot tenir empaperar amb cartes algun sàtrapa (o col·lapsar-ne el correu) amb la finalitat de preservar els drets humans del país que governa, però reconec que en tinc molts dubtes. En canvi, no menystinc gens ni mica el potencial de mobilització que està tenint i pot arribar a tenir Internet, que veurem com anirà evolucionant i prenent cos d’aquí molt poc. Tot i que pot ser que se n'apropiï la caverna ultra, o que només serveixi per emplaçar-nos per participar en perfomances vàries. 

No conservo cap postal del Ferràndiz, però els meus pares van col·leccionar totes les que els vaig fer cada Nadal des dels meus tovets nou anys.

Abans de tancar la finestreta, i a risc de provocar més d’un disgust, no puc estar-me de proclamar que abomino rebre powerpoints nadalencs de desitjos de benaurança amb tuf de moralina. Us prego encaridament que m'esborreu de les adreces d'aquell que em pensàveu enviar aquest vespre –tot i que estic segura que us ha quedat la mar de xulo. En lloc seu, fins al dia 25 esperaré amb ànsia els vostres bons auguris en un mail de quatre ratlles, una trucadeta en hora de bona tarifa, o la vostra postal artesanal (o del Ferràndiz de la seva època dels clarobscurs, que va perfeccionar molt), que trauré de la bústia amb un somriure còmplice.