La impremta de la vídua: un negoci solvent

 

Un dels oficis tradicionalment masculins (en fi, com quasi tots) que les dones han exercit des de molt antic és el lligat a les arts del llibre i l’edició, fent d’amanuenses, miniaturistes, enquadernadores, etc.

A partir del Renaixement, moltes dones esdevenen impressores quan, arran de la mort del seu marit, pare o germà, hereten el negoci familiar. En cap cas, però, canvien el nom d’origen del taller, sinó que el conserven afegint-hi el seu corresponent parentiu: vídua de, filla de...

Així, és freqüent que un taller dirigit –posem durant una dècada– per un impressor mantingui el nom d’origen (després de morir-se) durant trenta anys més, quan en realitat qui l’haurà gestionat tot aquest temps és la seva vídua o sa filla.  

A València, Jerònima Galés, impressora en actiu des del 1556 al 1587, va fer-se càrrec del taller del seu home difunt amb el nom de vídua de Juan Mey. Com que era jove, aviat es tornà a casar (va buscar-se un altre impressor: cal rendibilitzar el matrimoni). El taller incorporà el nom del flamant espòs, fins que aquest també traspassà. Jerònima es veié obligada a rebatejar el taller amb el nom de vídua del segon marit, Pedro de Huete. La impremta de Jerònima Galés va fer una edició de les cròniques de Jaume I i de Muntaner: feines d’envergadura en negocis solvents, dutes sota un púdic anonimat. Jerònima escriu un sonet en els preliminars a l’edició del text de Jovio, Libro de las historias y cosas acontecidas en Alemaña..., que encapçala amb un “la impressora al lector” (és obvi que es reconeix l’ofici) i segueix:

“Puesto quel mugeril flaco bullicio/ no deue entremeterse en arduas cosas/, pues luego dizen lenguas maliciosas,/ que es sacar a las puertas de su quicio:/ Si el voto mio vale por mi officio,/ y ahuer sido una entre las mas curiosas,/ que de ver, e imprimir las mas famosas/ historias ya tengo uso, y exercicio [...]”.

Investigar sobre aquesta matèria demana capbussar-se fins al fons de baluernes polsegoses de registres mercantils o de la propietat, de testaments...  Qui ho fa, descobreix petjades reveladores, com per exemple directrius testamentàries molt clares de les mestresses del taller respecte de qui no l’ha d’heretar, per causa de la seva ineptitud manifesta (el fill calavera o el cunyat brètol...). Tot l’univers de les relacions personals i professionals dels negocis familiars.

Rosa Maria Gregori, Àngels Solà i Marina Garone han invocat les muses de la impremta, i avui una ha tingut la bondat de dictar-me uns quants apunts ràpids abans d’esmunyir-se per l’interstici de les portes del balcó.

 

 

 

"Ukiyo-e", el mont Fuji i Kawabata

    La mècanica bloguista habitual que segueixo és la següent: redacto un post i trio una imatge que s’hi adigui per il·lustrar-lo. Avui, però, transgredeixo l’ordre: se m’acut parlar d’un conte del Kawabata per acompanyar aquestes imatges del mont Fuji d'Hiroshige i de Totoya Hokkei, un deixeble d'Hokusai.

Primera nevada al mont Fuji (Fuji no hatsuyuki), publicat per primer cop l’any 1958, escriu el silenci. La guerra acaba de llastar la vida de tota una generació i les darreres bombes han escorxat el país sencer. S’han esguerrat membres, amors i il·lusions. La gent viu d’esma i en els diàlegs es pasta la pena i la buidor. Una parella que s’havia estimat abans del desastre es retroba casualment. La guerra els va obligar a separar-se i a abandonar el seu fill acabat de nèixer. Han fracassat en nous amors encetats; encara tenen el cor tolit. Intercanvien mútues històries de vida i pocs retrets. Ara senten una mica de llàstima l’un de l’altre: es miren, es toquen tendrament la nuesa i la magror, a penes s’estimen dins l’aigua tèbia del balneari. Un tímid escalf abans de dir-se adéu.

Al mont Fuji, ha caigut la primera capa de neu.

Reprodueixo un fragment del conte. L’home explica a la dona que, durant la guerra, es refugia en un temple budista.

 “El meu pit s’estremia quan el mestre cridava io i ho o quan ressonava el timbal. A més de tenir el cor destrossat, estava mal alimentat. Em sentia feble. Em semblava estrany escoltar el cop d’un timbal i el so d’una flauta enmig d’una guerra que estàvem perdent. Saps?, em semblava una cosa extraordinària. Potser perquè aquella gent no tenia res més per fer, però... a nosaltres ens va faltar aquella tenacitat per pensar que no ens quedava més remei que tocar la flauta. Ens vam derrotar del tot, a més de perdre la guerra”.

Mirar gravats del mont Fuji també pot salvar en moments d’aflicció.

Encara que, fins i tot el mont Fuji, pot fer-se avorrit si es mira constantment (ho diu Utako, la protagonista femenina del conte).

 

Postals del Ferràndiz, mail art i powerpoints

Quan jo era petita i arribava Nadal, a més del dia de Reis, una de les coses que més m’agradava era enviar postals i –sobretot– rebre’n. En comprava una pila, i totes les triava del Ferràndiz. Al final dels seixanta jo era una fan incondicional dels seus contes "troquel·lats" (segons el Termcat hauria de dir emmotllats) i de les seves postals (que no trobava gens ni mica ensucrades).  

 Cap als nou anys em va entrar un atac de febre creadora (no em duren gaire; no cal patir) i vaig decidir fer-me jo mateixa les postals, i fins i tot els sobres. Tots els seus destinataris van aplaudir la meva dedicació i això m’animà a ampliar horitzons artístics. Al cap de poc, vaig abandonar el Ferràndiz per emprendre el meu propi camí (en el qual reconec –sense cap vergonya– que en bona mesura va ser ell qui m’inicià).

Molt més tard he estat conscient que, sense saber-ho, vaig cultivar el que en diuen mail art durant més d’una dècada; encara que només durant els dies previs al Nadal. Algun dels sobrets que enviava em retornaven amb la frase lapidària: no encontrado destinatario, i amb algun guixerot més de boli o d’empremta dactilar entintada, que afegien valor a l’obra final. Els avatars del trajecte postal formen part d’aquests experiments artístics basats en l’enviament de cartes o sobres convertits en obres d’art.

Fins que, de sobte –com constantment demostra la història–, l’inicial joc i intercanvi estètic, el conreu amable d’una art (en aquest cas el mail art) es veu obligat a posar-se al servei de protestes, reivindicacions i lluites i ha d'esdevenir una eina o acció transformadora. En defensa dels drets humans, Amnistia Internacional sovint ens convoca –per mitjà de l’enviament de correus electrònics convenientment signats– per intentar evitar que s’executin terribles condemnes de pena de mort arreu del món –aquesta xacra venjativa que no sé si mai ens traurem del damunt. Vull creure en l’eficàcia que pot tenir empaperar amb cartes algun sàtrapa (o col·lapsar-ne el correu) amb la finalitat de preservar els drets humans del país que governa, però reconec que en tinc molts dubtes. En canvi, no menystinc gens ni mica el potencial de mobilització que està tenint i pot arribar a tenir Internet, que veurem com anirà evolucionant i prenent cos d’aquí molt poc. Tot i que pot ser que se n'apropiï la caverna ultra, o que només serveixi per emplaçar-nos per participar en perfomances vàries. 

No conservo cap postal del Ferràndiz, però els meus pares van col·leccionar totes les que els vaig fer cada Nadal des dels meus tovets nou anys.

Abans de tancar la finestreta, i a risc de provocar més d’un disgust, no puc estar-me de proclamar que abomino rebre powerpoints nadalencs de desitjos de benaurança amb tuf de moralina. Us prego encaridament que m'esborreu de les adreces d'aquell que em pensàveu enviar aquest vespre –tot i que estic segura que us ha quedat la mar de xulo. En lloc seu, fins al dia 25 esperaré amb ànsia els vostres bons auguris en un mail de quatre ratlles, una trucadeta en hora de bona tarifa, o la vostra postal artesanal (o del Ferràndiz de la seva època dels clarobscurs, que va perfeccionar molt), que trauré de la bústia amb un somriure còmplice. 

"Ukiyo-e", Hokusai i el seu manga

Hokusai és un dels meus dibuixants preferits (i estic convençuda que comparteixo aquesta predilecció amb gairebé la resta de la humanitat). Era un artista que dibuixava tot el que veia, tot el que se li posava al davant. Adscrit a la filosofia de l’Ukiyo-e, sabia captar el moment únic, l’instant irrepetible i fugaç, amb tota la seva grandesa i complexitat.

A part dels seus famosos gravats del mont Fuji i de les grans onades, recollí en una pila  d'àlbums xilografiats –amb ànim enciclopedista per als seus alumnes– una immensa col·lecció  de sèries de dibuixos de tots els temes imaginables: plantes, peixos, cavalls, ombrel·les, rostres  humans, esports...

Aquests esbossos s’anomenen manga. Ignoro el punt de connexió amb els còmics manga  contemporanis, però és òbvia la influència que hi tingué, com també amb el bo i millor de  l’impressionisme i de l'art contemporani europeu (i jo afegiria, universal).

En deixo un tastet d'imatges de lluitadors, per anar fent boca. 

(continuarà)

L'invent dels cal·ligrames ve de lluny

      

  L’invent dels  cal·ligrames no és gens recent, encara que cap al començament del segle xx l’Apollinaire fos qui els bategés amb aquest nom tan expressiu (que prové de les formes gregues kallos, bellesa  i gramma, lletra). Es pot dir que els cal·ligrames neixen amb l’escriptura mateixa, en l’acte que uneix estretament la paraula i el dibuix. Els jeroglífics egipcis, els ideogrames xinesos i la cal·ligrafia àrab que decora parets de mesquites són alhora escriptura i imatge. En un moment d’hores baixes de la poesia lírica més convencional, els poetes grecs (o que  escrivien en llengua grega) del s. III abans de Crist –en l’escenari de la gran activitat cultural de  la biblioteca d’Alexandria–, creatius nats com eren, van començar a experimentar la fusió entre  lletra (o paraula) i imatge. Així van sorgir composicions fetes amb mots, però de formes tan  inversemblants com una destral, un ou, unes ales... Dibuixos que es llegeixen o textos que es  dibuixen.

   El poeta grec Símmies de Rodes d’aquest període, que es coneix com l’artífex del joc poètic en grec, la technopaegnia (de techno: art, tècnica i paegnion: joc) va compondre alguns  d’aquests rars poemes.

   Lamentablement, el poc grec que sabia el vaig oblidar fa temps, però he pogut comprovar en  una traducció de Daniela Antúnez a la revista Saltana que el que aquests poemes descriuen o  expliquen coincideix amb el seu dibuix: és a dir que el poema sobre una destral té forma de  destral –tan senzill com això.

   Si algú sí que té la fortuna de saber llegir en grec, podrà captar el punt de sofisticació a què arribà el poeta: el poema que té forma d’ou (parla de cries –també d'un ou– arrabassats a les mares) s’ha de llegir alternant el primer vers amb l’últim; el segon amb el penúltim... fins a arribar al vers del mig.

   També conclouen els estudiosos que aquestes creacions podien tenir una funció entre sacra i  màgica, a la manera d'exvots o d'ofrenes als déus; tot i que no se sap del cert. En alguna banda  he llegit que es dibuixaven damunt dels objectes de què parlaven: el poema de la destral estaria  dibuixat en una destral, potser per investir-la de més poder o força.

   D’aquests cal·ligrames primitius se’n conserven molt pocs, però, dels que he vist, el meu  preferit és el de Teòcrit, que té forma de siringa (la flauta de pastor de canons units en forma  de triangle).

   M’inclino i revencio –amb genuflexió inclosa– davant d’aquests mestres de l’avantguarda  precristiana, i tanco un nou document en blanc del Word pensant que ja tot està inventat.

 Les imatges de les ales i la siringa pertanyen al llibre La crisi de la paraula, de Joaquim Molas  i Enric Bou; la de l'ou, a la revista on line Saltana.

 

"L'embarras du choix" de l'Emily Loizeau

   Sempre que puc dedicar-hi una estona, escolto els podcasts del programa musical Delicatessen, que condueix l'Albert Puig a iCat fm. M'agrada el seu estil, i sovint els grups i les peces que tria. Gràcies a ell he descobert moltes petites joies d'aquí i de fora, com per exemple aquesta noia francesa que es diu Emily Loizeau –sembla que té molt d'èxit al seu país–. D'aparença moderna però delicada, fa cançonetes com de fireta que tenen molta grapa i expliquen històries. L'embarras du choix sobre si és millor dinyar-la un dimecres o un dijous, per exemple...

BCN desembre 2009. Galets conceptuals. Menjadors socials

Com que no crec que a ningú li interessi gens la meva particular visió del Nadal, m’estalviaré de dir-la, però permeteu-me que us mortifiqui un parell de minuts amb la meva opinió sobre el guarniment nadalenc ciutadà. M’adono que, fins ara, havia suportat la visió de les rengleres de llumenetes del carrer amb forma de Pare Noel, de cérvol, o de recurrent regal embolicat sense patir excessivament. Any rere any, només m’apareixia una sospitosa borradura per tot el cos el dia que els altaveus viaris engegaven a rajar sense treva el Jingle bells i el Fum, fum, fum.

Però, darrerament, constato amb neguit que la pompa nadalenca em fa perdre la poca paciència que em va quedant. Si fa una dècada l’encesa oficial a Barcelona de l’enllumenat es feia per Santa Llúcia, ara els resignats vilatans l’hem de sofrir des de l’1 de desembre (i encara sort que BCN va del rotllet sostenible i pretén seguir al peu de la lletra el Protocol de Kyoto, i tot i més).

Fàcilment m’entendreu si us dic que l’enllumenat nadalenc m’embafa tant com el capó després de la carn d’olla o el préssec amb almívar abans dels torrons.

Per rematar-ho, probablement a algun funcionari amb ulleres de muntura de pasta verda se li va acudir que calia modernitzar l’enllumenat nadalenc i conferir-li una marca pròpia de “disseny nadalenc barceloní”.

Així, el sostre urbà s’ha vist ornat amb luxoses copes de cristall d’Swarovski, bon nadal en totes les llengües del tronc lingüístic indoeuropeu, i geometries variades de molts colorins.

Això no és tot. A quarts de vuit del matí –encara amb la son a les orelles– fa uns quants dies em vaig topar al costat de la boca del metro del meu barri amb un galet gegant. M’hi vaig apropar, amb l’esperança que fos una al·lucinació passatgera causada per la ingesta d'un cafè amb llet massa carregat. El vaig tustar amb els artells: era real, i fet de fibra de vidre o un material ad hoc.

El galet com a símbol de la sopa. La sopa: símbol de l’aliment cuinat més bàsic –es podria dir que és el plat fonamental i universal. Em pregunto per què aquests galets no són de pasta de sopa de debò, quan a la ciutat hi ha milers de persones que malviuen, que dormen al carrer, que cada dia es veuen obligades a menjar en els menjadors socials perquè no tenen cap més opció per sobreviure. Potser així els galets conceptuals haurien fet més servei: tothom s’hi podria endur uns trossets a casa (qui en tingui) per a l’escudella de Nadal. I per fi s’hauria creat el que es coneixeria internacionalment com a “arquitectura socioefímera nadalenca barcelonina”.

Un nen hi ha fet un pipí a dins per provar-se la punteria, i un parell de jovenets l’han grafitejat a base de tags. Un destí trist i estèril per a qualsevol galet.

Les llumetes de regal embolicat m'agradaven més que les de copa Swarovski.

 

El camp de concentració de Bram, 1939. Diari i fotos de l'Agustí Centelles

A principis del mes de setembre vaig fer una excursió amb bici (de fet, la meva primera excursió en bici) pel canal del Midi, des de Carcassona fins a Bram. Vaig sojornar molt a prop de Bram, a Pezens, en una granja del segle xviii reconvertida en gîte rural. Encara que no vingui a tomb, aprofito un fragment del post per recomanar-la. D’una banda perquè l’edifici ofereix l’oportunitat d’entendre com era la vida dels pagesos (i benestants) del país de l’Aude i, de l’altra, perquè la gent que la porta és extremadament cordial, i l’Évelyne cuina el cassoulet de meravella.

A dins del poble vell de Bram, la disposició en espiral dels carrers serra el vianant dins d’un laberint. Tot i saber que si enfiles cap amunt arribaràs indefectiblement a l’església (ni que sigui per camins inescrutables), t’entra el vertigen de dubtar si seràs capaç d’encertar la sortida. De moment, enlloc no he pogut documentar si aquest model d’urbanisme obeeix a dictats tel·lúrics, o altres fineses, establerts en algun còdex enigmàtic, desat en una vitrina de la sala d’incunables d’una biblioteca recòndita.

Quan vaig visitar Bram, ignorant de mi!, encara no sabia que hi hagués hagut un camp d’exiliats republicans.

Fa cosa d’un mes, vaig voler escoltar la conferència que feia Miquel Berga sobre els escriptors brigadistes de la guerra civil (me’n vaig assabentar en un diari). Va parlar només de l’Orwell (tot i que jo tenia la vaga esperança que també ho faria del Humphrey Slater). Per fortuna, també va ensenyar un bon grapat de fotos de l’Agustí Centelles. I també em va agradar molt que ens expliqués que cada any, per Nadal, l’Agustí enviava un paquet de torrons a la família de Carcassone que li custodiava els negatius de les seves fotografies de la guerra. És una anècdota privada, i potser massa íntima per esbombar-la, però la vaig trobar molt tendra i emotiva. Potser és que aquesta mena de detalls d’agraïment, de gestos de consideració envers favors desinteressats eren molt freqüents en aquella manera d’entendre la vida, i també entre la meva família i la seva xarxa d’amics i relacions... Deu ser que sóc una nostàlgica empedreïda, però jo enyoro molt aquell estil de fer, el reivindico i en la mesura que puc el mantinc.

El 28 d’octubre van inaugurar al Centre d’Art Santa Mònica una exposició que mostra unes fotografies que l’Agustí Centelles va fer durant la seva estada en el camp de concentració de Bram i el diari que escriví.

La setmana passada saltava als mitjans de comunicació una notícia bruta, lletja, sobre la decisió dels fills de l’Agustí Centelles de vendre el seu arxiu fotogràfic al Ministeri de Cultura (òbviament, al millor postor) Aquesta venda significa que l’arxiu pot ser traslladat fora dels països catalans (em penso que al Centelles pare això no li hauria fet gens de gràcia). 

Ahir vaig baixar al final de les Rambles per veure-hi l’exposició.

Les fotografies són de la vida al camp de concentració. Hi estan tancats homes de tota condició: joves o vells, ferms o enfonsats, forners o oficinistes, malalts o encara sans... Centelles els fotografia en el seu dia a dia: mentre es renten, a les latrines, mentre dormen amuntegats. Immortalitza tot el que passa al camp: l’espera pacient i també el desesper. Les figuretes o els vaixells en miniatura que els manetes construeixen per matar el temps, els qui calafaten els taulons dels barracons de fusta. Els dies de festa del camp, les disfresses que els homes s’enginyen amb sutge, tela de cànem, amb el que arrepleguen.

Centelles va estar-s’hi al camp de Bram des de l’1 de març fins al 13 de setembre de 1939. Reprodueixo uns quants fragments del seu diari, que dedica “al meu fill Sergi i als que posteriorment puguin venir”.

Dia 3 d’abril

“[...] L’aigua és un element escassíssim ací. A les hores que donen l’aigua –dues al matí i dues a la tarda– es formen unes cues amb pots i gibrells que fa feredat. Per la higiene corporal no hi ha res disposat, ací. Per rentar-se cal tenir aigua en algun recipient i després, ajudat per un company que te la vagi abocant, anar-se rentant. Ni dutxes ni fonts. [...]”

Dia 7 d’abril

“Torno a la infermeria. Com si res. No hi ha medicaments de cap mena. Les cures, els metges espanyols, les han de fer a base d’aspirines, purgues, salicilat, quinina i alguna altra cosa que tenen en uns paperets sobre la taula. El govern francès el té completament abandonat, aquest aspecte. Cada dia hi ha defuncions. [...]”

Dia 1 de juny

“[...] Cada dia que passa en aquesta presó (no es pot dir pas camp de refugiats com porta el nom) la desesperació és més gran. Hi ha vertaders casos. Homes normals a l’arribada a França, molts, la majoria, potser un 70%, han degenerat mentalment. He pogut comprovar-ho. [...]”

Dia 17 de juny

“[...] Avui hem acabat el laboratori per tirar còpies i ampliacions amb paper bromur. L’ampliadora que va fer en Pujol ha estat perfeccionada. Hem canviat el sistema. Hem construït un tauler movible, hem folrat els departament on dormim, hi hem posat la màquina de 6 x 9 de Pujol sota el prestatge que tenim, hem posat les mantes perquè l’interior quedi fosc i hem fet les primeres proves. [...]”

Dia 28 de juliol

“[...] En els paquets que envien els refugiats no deixen entrar cap revista d’esquerres o senzillament que faci olor de democràcia. Són requisades com si fossin llumins, tot dient, ‘interdit, interdit’. Quin fàstic viure d’aquesta manera. [...]”

Dia 2 de setembre

En efecte, els rumors que Alemanya havia atacat Polònia es confirmen avui per mitjà de la premsa. La guerra ha començat. Nombroses ciutats poloneses han estat bombardejades. França i Anglaterra s’adrecen a Hitler per tal d’arranjar amistosament el conflicte. Es demanen voluntaris als camps de concentració. [...]”.

L’expressió del rostre de cada home fotografiat és prou eloqüent, i no calen més comentaris. 

Avui enterren el Jordi Solé Tura.

 

 

 

 

 

 

Ficar-se de peus a l'enigma de les formes

Kandinsky deia que tota forma expressa un contingut intern. Un altre clàssic de la teoria de l’art, Rudolf Arnheim, assegurava que les formes tenen unes forces internes invisibles, com si diguéssim uns fils que les tiben. Tots dos no feien més que explicitar una mil·lenària tradició simbòlica que es manifesta secularment en l’art i l’arquitectura.

Se m’acut que una manera de sentir enterament l’atmosfera de les formes per a qui tingui la necessitat de posar-se a crear plàsticament –però encara no gosi– és immergir-s’hi (com es fa per intentar aprendre una llengua).

Si dibuixem un cercle de guix a terra, un quadrat, un rectangle, triangles isòsceles i equilàters... podem suggerir als aprenents d’artífexs que entrin a dins d’alguna de les formes guixades a terra.

La pregunta consegüent és demanar-los què senten a dins de la forma que han triat? Si canvien de proposta, què experimenten en la nova forma. En quina se senten més còmodes? I més incòmodes?

Ara podem presentar un joc d’associació automàtica d’idees enumerant una llista de paraules: per exemple temple, casa, amor, mare, por, desconcert, viatge, masculinitat, mort, jo, l’altre, nit, sexe, parir... L’única consigna és la d’entrar en les formes intuïtivament: no s’hi val pensar-s’ho. És significatiu veure quina forma tria cadascú per identificar-se amb un mateix mot.

Hi ha pintors que no saben pintar si no és ficant-se a dins del que pinten. Els nens també tendeixen a fer-ho espontàniament. M’arrisco a dir que els primers artistes de les cultures indígenes de tots els continents no ho devien fer d’una altra manera –almenys en època de bonança; a l’hivern potser sí que dibuixaven a peu dret sobre les parets de les coves–. A terra, pintaven amb sorres i pigments, amb mans i peus, o amb brotxes gruixudes fetes de pèl d’animal (encara que no hi té gaire relació, ara em ve a la ment la pel·lícula Primavera, estiu, tardor, hivern, del director coreà Kim ki-duk, en què un dels protagonistes dibuixa a terra ideogrames de cal·ligrafia fent servir la cua del seu gat sucada en tinta –és una imatge salvatge, però bella–). Tàpies, Miró, Barceló (per dir-ne de ben coneguts) han pintat alguns dels seus quadres a terra i des de dins, i també ho feien així els escenògrafs vuitcentistes confegint decorats teatrals sobre tela o paper.

En aquest punt pretenia fer un salt sense xarxa per arribar a la forma primigènia: la rodona, el cercle..., que es considera perfecta perquè inclou la idea de totalitat i d’eternitat, espai clos on tot comença i acaba i torna a començar...; i al neguit que suscita el triangle isòsceles, o a la sensació d'estabilitat que manifesta un cub...

Però avui estic una mica engripada i, davant de l’amenaça d’un inoportú rodament de cap, em prendré un paracetamol genèric, que en aquest cas té una forma ovalada, i m'adormiré en un llit rectangular.