L'invent dels cal·ligrames ve de lluny

      

  L’invent dels  cal·ligrames no és gens recent, encara que cap al començament del segle xx l’Apollinaire fos qui els bategés amb aquest nom tan expressiu (que prové de les formes gregues kallos, bellesa  i gramma, lletra). Es pot dir que els cal·ligrames neixen amb l’escriptura mateixa, en l’acte que uneix estretament la paraula i el dibuix. Els jeroglífics egipcis, els ideogrames xinesos i la cal·ligrafia àrab que decora parets de mesquites són alhora escriptura i imatge. En un moment d’hores baixes de la poesia lírica més convencional, els poetes grecs (o que  escrivien en llengua grega) del s. III abans de Crist –en l’escenari de la gran activitat cultural de  la biblioteca d’Alexandria–, creatius nats com eren, van començar a experimentar la fusió entre  lletra (o paraula) i imatge. Així van sorgir composicions fetes amb mots, però de formes tan  inversemblants com una destral, un ou, unes ales... Dibuixos que es llegeixen o textos que es  dibuixen.

   El poeta grec Símmies de Rodes d’aquest període, que es coneix com l’artífex del joc poètic en grec, la technopaegnia (de techno: art, tècnica i paegnion: joc) va compondre alguns  d’aquests rars poemes.

   Lamentablement, el poc grec que sabia el vaig oblidar fa temps, però he pogut comprovar en  una traducció de Daniela Antúnez a la revista Saltana que el que aquests poemes descriuen o  expliquen coincideix amb el seu dibuix: és a dir que el poema sobre una destral té forma de  destral –tan senzill com això.

   Si algú sí que té la fortuna de saber llegir en grec, podrà captar el punt de sofisticació a què arribà el poeta: el poema que té forma d’ou (parla de cries –també d'un ou– arrabassats a les mares) s’ha de llegir alternant el primer vers amb l’últim; el segon amb el penúltim... fins a arribar al vers del mig.

   També conclouen els estudiosos que aquestes creacions podien tenir una funció entre sacra i  màgica, a la manera d'exvots o d'ofrenes als déus; tot i que no se sap del cert. En alguna banda  he llegit que es dibuixaven damunt dels objectes de què parlaven: el poema de la destral estaria  dibuixat en una destral, potser per investir-la de més poder o força.

   D’aquests cal·ligrames primitius se’n conserven molt pocs, però, dels que he vist, el meu  preferit és el de Teòcrit, que té forma de siringa (la flauta de pastor de canons units en forma  de triangle).

   M’inclino i revencio –amb genuflexió inclosa– davant d’aquests mestres de l’avantguarda  precristiana, i tanco un nou document en blanc del Word pensant que ja tot està inventat.

 Les imatges de les ales i la siringa pertanyen al llibre La crisi de la paraula, de Joaquim Molas  i Enric Bou; la de l'ou, a la revista on line Saltana.