BCN desembre 2009. Galets conceptuals. Menjadors socials

Com que no crec que a ningú li interessi gens la meva particular visió del Nadal, m’estalviaré de dir-la, però permeteu-me que us mortifiqui un parell de minuts amb la meva opinió sobre el guarniment nadalenc ciutadà. M’adono que, fins ara, havia suportat la visió de les rengleres de llumenetes del carrer amb forma de Pare Noel, de cérvol, o de recurrent regal embolicat sense patir excessivament. Any rere any, només m’apareixia una sospitosa borradura per tot el cos el dia que els altaveus viaris engegaven a rajar sense treva el Jingle bells i el Fum, fum, fum.

Però, darrerament, constato amb neguit que la pompa nadalenca em fa perdre la poca paciència que em va quedant. Si fa una dècada l’encesa oficial a Barcelona de l’enllumenat es feia per Santa Llúcia, ara els resignats vilatans l’hem de sofrir des de l’1 de desembre (i encara sort que BCN va del rotllet sostenible i pretén seguir al peu de la lletra el Protocol de Kyoto, i tot i més).

Fàcilment m’entendreu si us dic que l’enllumenat nadalenc m’embafa tant com el capó després de la carn d’olla o el préssec amb almívar abans dels torrons.

Per rematar-ho, probablement a algun funcionari amb ulleres de muntura de pasta verda se li va acudir que calia modernitzar l’enllumenat nadalenc i conferir-li una marca pròpia de “disseny nadalenc barceloní”.

Així, el sostre urbà s’ha vist ornat amb luxoses copes de cristall d’Swarovski, bon nadal en totes les llengües del tronc lingüístic indoeuropeu, i geometries variades de molts colorins.

Això no és tot. A quarts de vuit del matí –encara amb la son a les orelles– fa uns quants dies em vaig topar al costat de la boca del metro del meu barri amb un galet gegant. M’hi vaig apropar, amb l’esperança que fos una al·lucinació passatgera causada per la ingesta d'un cafè amb llet massa carregat. El vaig tustar amb els artells: era real, i fet de fibra de vidre o un material ad hoc.

El galet com a símbol de la sopa. La sopa: símbol de l’aliment cuinat més bàsic –es podria dir que és el plat fonamental i universal. Em pregunto per què aquests galets no són de pasta de sopa de debò, quan a la ciutat hi ha milers de persones que malviuen, que dormen al carrer, que cada dia es veuen obligades a menjar en els menjadors socials perquè no tenen cap més opció per sobreviure. Potser així els galets conceptuals haurien fet més servei: tothom s’hi podria endur uns trossets a casa (qui en tingui) per a l’escudella de Nadal. I per fi s’hauria creat el que es coneixeria internacionalment com a “arquitectura socioefímera nadalenca barcelonina”.

Un nen hi ha fet un pipí a dins per provar-se la punteria, i un parell de jovenets l’han grafitejat a base de tags. Un destí trist i estèril per a qualsevol galet.

Les llumetes de regal embolicat m'agradaven més que les de copa Swarovski.