El titella i la polca

La dona el desembolicà de la tela de vellut roig. Tibà els fils delicadament: un per un. Li separà braços i cametes fins a fer-lo quedar erecte. Ara un pas, després l’altre.

D’un hàbil salt: hop!, se l’acostà al pit. L’abraçà. També li va fer un petó a la calba. L’esquelet s’estremí i ella rigué amplament.

L’home es mirà el titella cadavèric amb menyspreu. I tot seguit es mirà la dona. Amb el revers de la mà li resseguí el braç, el muscle i el clatell. Ella abaixà el cap enduta pel desig, que li començava a cremar la pell.

Però apartà la mà de l’home amb un gest massa brusc. Ell l’enretirà, dolgut. Esguardà el titella amb ulls glaucs i escurà el cul de cervesa de l’ampolla.

La dona recollí l’escaire de fusta i el titella féu un pas de ballet i un espadat. Connectà l’ipod a l’altaveu. Sonà la mandolina de la polca pizzicato. I l’esquelet començà a girar. I girar. I la dona girava i l’esquelet somreia enfollit per la dansa.

L’home assajà el gest de cenyir la dona per la cintura. Però ella se’n va desfer sota la inèrcia del gir.

L’home es begué una altra cervesa amb un parell de glops. Es netejà l’escuma de la comissura amb el palmell i esbossà unes passes cap al costurer. Arrabassà les tisores; sense voler es punxà el dit amb una agulla de cap. Es llepà llargament les gotes de sang abans de brandar la tisora... I la polca fent giravoltar l’esquelet... I l’home que l’empaita... i ella, lleugera, que fa volar el titella. Però ell obre les tiges de la tisora i, amb un tall sec, sega un fil del titella. El braç esquerre de l’esquelet penja balb, inert. “Aquest coi de titella, que sembla que se l’estimi més que a mi...”

El titella cau amb estrèpit i el cap de l’esquelet rebota tres cops contra el parquet. La dona també ha caigut... Una fiblada de dolor estrellat li recorre com una espurna des del pit fins a tot el cantó esquerre. Ell reacciona i anusa tremolós el fil segat del titella; però ella s’ha dut la mà al pit i només mormola un prim “truca al 061; em fa mal el cor, sembla un infart”.

L’origen dels titelles es perd en les primeres cerimònies religioses, en què com a objecte totèmic encarnava les forces ocultes sagrades. El titella és una mena de cadàver que, manipulat per la mà humana, actua d’acord amb els poders que li són conferits. El titella, mediador amb el més enllà, s’interposa entre l’home i allò desconegut. El titella personifica el que l’home rebutja  o l’espanta, però que, alhora, necessita aprehendre per perdre-li la por. El titella immòbil, animat només per la voluntat i la capacitat de l’home –en aquest cas la dona– i també sacrificat si convé.

Nota: manllevo la imatge del titella al geni de l'artista Sophie Taeuber-Arp.

Ficar-se de peus a l'enigma de les formes

Kandinsky deia que tota forma expressa un contingut intern. Un altre clàssic de la teoria de l’art, Rudolf Arnheim, assegurava que les formes tenen unes forces internes invisibles, com si diguéssim uns fils que les tiben. Tots dos no feien més que explicitar una mil·lenària tradició simbòlica que es manifesta secularment en l’art i l’arquitectura.

Se m’acut que una manera de sentir enterament l’atmosfera de les formes per a qui tingui la necessitat de posar-se a crear plàsticament –però encara no gosi– és immergir-s’hi (com es fa per intentar aprendre una llengua).

Si dibuixem un cercle de guix a terra, un quadrat, un rectangle, triangles isòsceles i equilàters... podem suggerir als aprenents d’artífexs que entrin a dins d’alguna de les formes guixades a terra.

La pregunta consegüent és demanar-los què senten a dins de la forma que han triat? Si canvien de proposta, què experimenten en la nova forma. En quina se senten més còmodes? I més incòmodes?

Ara podem presentar un joc d’associació automàtica d’idees enumerant una llista de paraules: per exemple temple, casa, amor, mare, por, desconcert, viatge, masculinitat, mort, jo, l’altre, nit, sexe, parir... L’única consigna és la d’entrar en les formes intuïtivament: no s’hi val pensar-s’ho. És significatiu veure quina forma tria cadascú per identificar-se amb un mateix mot.

Hi ha pintors que no saben pintar si no és ficant-se a dins del que pinten. Els nens també tendeixen a fer-ho espontàniament. M’arrisco a dir que els primers artistes de les cultures indígenes de tots els continents no ho devien fer d’una altra manera –almenys en època de bonança; a l’hivern potser sí que dibuixaven a peu dret sobre les parets de les coves–. A terra, pintaven amb sorres i pigments, amb mans i peus, o amb brotxes gruixudes fetes de pèl d’animal (encara que no hi té gaire relació, ara em ve a la ment la pel·lícula Primavera, estiu, tardor, hivern, del director coreà Kim ki-duk, en què un dels protagonistes dibuixa a terra ideogrames de cal·ligrafia fent servir la cua del seu gat sucada en tinta –és una imatge salvatge, però bella–). Tàpies, Miró, Barceló (per dir-ne de ben coneguts) han pintat alguns dels seus quadres a terra i des de dins, i també ho feien així els escenògrafs vuitcentistes confegint decorats teatrals sobre tela o paper.

En aquest punt pretenia fer un salt sense xarxa per arribar a la forma primigènia: la rodona, el cercle..., que es considera perfecta perquè inclou la idea de totalitat i d’eternitat, espai clos on tot comença i acaba i torna a començar...; i al neguit que suscita el triangle isòsceles, o a la sensació d'estabilitat que manifesta un cub...

Però avui estic una mica engripada i, davant de l’amenaça d’un inoportú rodament de cap, em prendré un paracetamol genèric, que en aquest cas té una forma ovalada, i m'adormiré en un llit rectangular.